L’1 d’agost de 1710 prengué possessió el consistori format pels següents diputats i oïdors: diputat eclesiàstic: Francesc Antoni de Solanell i de Montellà (Ripoll 1670 – Sant Cugat del Vallès 1726), abat del monestir de Sant Pere de Galligants, de Girona; diputat militar: Francesc de Solà de Sant Esteve i d’Oriola, senyor de Campmajor, domiciliat a Terrassa; diputat reial: Josep Vilar, de Lleida; oïdor eclesiàstic: Fèlix Reig, canonge de la catedral de Barcelona; oïdor militar: Francesc de Sullà i de Gassol, donzell, de la Conca de Tremp; oïdor reial: Joan Andreu, mercader de Girona.
Francesc Antoni de Solanell i de Montellà, electe diputat eclesiàstic i president de la Generalitat per al trienni 1710-13, era fill de Julià de Solanell i de Foix, cavaller de Ribes. Havia professat a l’orde de Sant Benet, i en el transcurs del seu ministeri exercí els càrrecs de prior de la pabordia d’Age de Cerdanya, dependent del monestir de Santa Maria de Ripoll, i d’abat del monestir de Sant Pere de Galligants; a més, fou visitador general de l’orde benedictí de Catalunya. Havia fet els seus estudis a la Universitat de Lleida, on es doctorà en teologia i dret canònic, i exercí com a catedràtic d’ambdues disciplines. Deixà tres obres manuscrites, de les quals només es conserva testimoni de l’Apología sobre el origen, fundación y fundador del imperial monasterio de San Cucufate. En la cerimònia de revisió de les bosses de la Generalitat de l’any 1710 fou insaculat en la bossa de diputat eclesiàstic, en la vacant de Josep de Masdovelles i Calba, per promoció des de la bossa d’oïdor de comptes eclesiàstic, i l’1 d’agost del mateix any fou extret com a diputat eclesiàstic. L’any 1713 fou nomenat abat del monestir de Sant Cugat del Vallès, dignitat de la qual fou desposseït l’any 1717 per les autoritats borbòniques com a represàlia per la seva militància austriacista i per haver promogut com a president de la Generalitat la convocatòria de la Junta de Braços del juny del 1713. No recuperà la dignitat abacial fins l’any 1726, a conseqüència dels beneficis derivats de la signatura de la pau de Viena entre Felip V i l’emperador d’Àustria Carles VI. Morí essent titular de l’abadia de Sant Cugat del Vallès, el 15 de setembre de 1726.
La Generalitat i la governació de la Catalunya resistent
El consistori elegit per al període 1710-13 fou el darrer a exercir íntegrament el seu mandat, ja que els seus successors, que accediren als càrrecs l’any 1713, hagueren d’assistir a l’abolició de la Generalitat de Catalunya per ordre del mariscal duc de Berwick, a conseqüència de la derrota de l’Onze de setembre de 1714. De tota manera, el consistori presidit per Francesc Antoni de Solanell hagué d’experimentar intensament, des de la seva mateixa presa de possessió, les nefastes conseqüències de la guerra en què estava implicada Catalunya. Efectivament, la seva possessió, al principi d’agost del 1710, coincidí amb l’arrencada de la gran ofensiva peninsular dels exèrcits imperials, que pretenia la conquesta de Madrid, i la coronació com a rei de l’arxiduc Carles d’Àustria. En aquella època, les novetats que arribaven a Barcelona des del camp de batalla ja no podien ser més esperançadores. El 31 de juliol, per exemple, es difongué la notícia de la derrota dels exèrcits de Felip V en la batalla d’Almenar (el Segrià), que comportà la desbandada de les tropes borbòniques, i de la ràpida ocupació del Regne d’Aragó pels austriacistes després de la batalla del Monte Torrero: «lo dia 20 del corrent [mes d’agost] vingué notícia de Sa Magestat de haver guanyat sas armas una gran batalla a la vista de Zaragosa, havent derrotat del tot l’enemich, havent-li pres artilleria, bagatges, banderas, estandarts y timbalas.»
Al·legoria del Braç Militar, segle XVII.
ECSA / G.S.
Per a la Generalitat, però, en aquesta època la principal preocupació era la defensa del territori, no tant de les tropes regulars de les dues corones borbòniques —que es trobaven en retirada cap a l’interior peninsular— com, especialment, dels escamots de voluntaris filipistes i de les tropes que havien quedat emboscades per les diverses contrades —o que havien arribat a Catalunya procedents de França per promoure escaramusses a les terres de la rereguarda i per atacar els magatzems de proveïments militars, instal·lats al llarg del camí reial, entre Igualada i Cervera—. És per aquesta raó que els representants de la Diputació del General, del Consell de Cent i del Braç Militar, és a dir, els anomenats Comuns, cridaven l’atenció de la reina Elisabet Cristina de Brunsvic-Wolfenbüttel sobre «el danyo de los considerables destacamentos y correrías que haze el enemigo con crecido número de cavallerías, de que se hallan los comunes imposibilitados [de defenderse] si no es para los parages montuosos y fregosos».
Després de l’entrada de l’Arxiduc a Madrid, el 28 de setembre, el resultat de l’ofensiva de l’exèrcit imperial començà a tornar-se advers a partir del mes de desembre, que quedà estroncada la connexió amb les terres de la rereguarda, cosa que impedí l’arribada de proveïments i reforços, i les operacions militars es veieren dificultades pels rigors de l’hivern. En aquestes circumstàncies els aliats començaren un replegament en direcció a Catalunya, on l’Arxiduc arribà a mitjan desembre, mentre que l’exèrcit anglès experimentava les severes derrotes de Brihuega i Villaviciosa (9-10 de desembre). Coincidint amb aquest procés de retirada, les tropes franceses del duc de Noailles havien començat una forta ofensiva per la frontera dels Pirineus cap a les terres de l’Empordà, fins a la rodalia de Girona. Les notícies sobre aquests avatars de la guerra que arribaven a coneixement de la Generalitat eren certament contradictòries: mentre que al final de desembre encara es rebien les triomfalistes comunicacions del secretari d’Estat Ramon Vilana-Perles, informant de «la feliz victòria que han alcansat las armas Reals de Sa Magt. en Castella», per aquelles mateixes dates les deliberacions del consistori mostraven el seu escepticisme sobre la marxa general de la guerra, i expressaven la seva preocupació «acerca de la invasió del enemich, citi de Gerona y altres designes del enemich». I efectivament, els mals auguris sobre les operacions militars acabaren confirmant-se sense pal·liatius: el 29 de desembre les cartes dels jurats de Girona informaven la Generalitat que s’havia consumat el setge per part dels francesos, i al cap d’un mes, el 25 de gener de 1711, la ciutat ja havia caigut en mans del general Noailles. Com es feia constar en el Dietari de la Generalitat, aquesta era «la fatal desgràcia [que] ha cabut a tot lo Principat ab lo rendiment de la plassa de Girona, antemural que era de dit Principat», i es demanava ajuda urgent a l’Arxiduc, a causa de «los molts ahogos [que] suporta esta Provincia, per trobar-se invadida la Plassa de Gerona [...], y lo estat en què es troba lo Principat per las ocurrèncias y treballs de la guerra».
Aquesta conjunció d’esdeveniments comportà una desmoralització sense precedents de la societat catalana, estat d’opinió sobre el qual la Generalitat en rebia informacions cada vegada més alarmants, a través de les comunicacions dels municipis o bé per mitjà dels seus espies i informadors escampats pel territori. Els consellers de Vic, per exemple, expressaven el seu temor de «quedar aquella ciutat uberta y exposada a la mayor desgràcia de ser invadida y tiranitzada per lo enemich». Per la seva banda, els consellers de Manresa mostraven la seva desolació a la Generalitat, «ab lo supòsit de haver donat la obediència la ciutat de Vic al enemich, [y] escrihuan lo gran desconsuelo ab que estava aquella». Les notícies trameses a la Generalitat pel diputat militar Francesc de Solà, en visita d’inspecció sobre el terreny, confirmaven plenament la precarietat militar en què es trobaven les terres de la Garrotxa, el Ripollès i Osona, i afegia detalls esborronadors sobre les violències i malvestats que havien de suportar els habitants de la zona per part de les tropes borbòniques: «[los enemichs] sen han aportat de Ripoll y St. Joan de las Abadesas los jurats y molts particulars de ditas vilas, [...] y les extorsions que lo enemich té exequtadas en las vilas orrorisan, captivant personas sens distingir lo sagrat del secular.»
Aquesta dramàtica situació feia témer a la Generalitat la caiguda en poder dels borbònics de tota la línia del front, entre Vic, Moià, Manresa i Igualada, ja que en algunes zones, com a Montblanc o Calaf, les operacions militars dels enemics es realitzaven a menys de dues jornades de Barcelona. Com assenyalava Francesc de Castellví en les Narraciones históricas desde el año 1700 al 1725, després de la caiguda de la ciutat de Girona en poder de l’exèrcit francès del duc de Noailles, «si se mira con reflexión la carta geográfica de Cataluña no dejará de admirarse el ceñido terreno que ocupavan los aliados, que era como un triángulo: esto es, desde Tarragona a Falset, Montblanch, Igualada, Cardona, [y] Solsona: [...] la parte que más se extendían las armas aliadas eran dos jornadas de Barcelona, que podía decir el centro», i segons els informadors de la Generalitat que actuaven sobre el terreny, en la llinda de les comarques d’Osona i la Garrotxa, que s’havien convertit en la nova línia defensiva contra els exèrcits borbònics, «faltan tropas per guarnir los llochs del Esquirol, Manlleu y Roda, [y] aixís queda en peu lo desaliento dels paisans».
Pel que fa a la governació de la Catalunya resistent, la Diputació del General, el Consell de Cent i el Braç Militar, és a dir, els anomenats Comuns, hagueren de fer front durant la primavera del 1711 a una severa crisi alimentària. Provocada per adversitats meteorològiques, també hi influí el fet que una bona part de les principals zones productores de cereals de la Segarra, l’Urgell i l’Anoia havia caigut en poder dels borbònics i que per a assegurar-ne el domini es produïren operacions militars a gran escala, com les anomenades batalles dels Prats de Rei, que enfrontaren el bo i millor dels exèrcits borbònics i imperials, comandats respectivament pel duc de Vendôme i pel mariscal Starhemberg. I a les zones de la rereguarda —i a la ciutat de Barcelona mateix— també per aquesta època es posaren de manifest les nefastes conseqüències de la política de manipulació monetària del govern de l’arxiduc Carles els darrers anys, que repercutiren negativament en les transaccions realitzades a la menuda. En alguns casos, fins i tot degeneraren en incidents, davant la negativa dels botiguers i comerciants a acceptar les monedes ressegellades que s’havien utilitzat per a pagar la tropa, ja que les consideraven de baixa llei. Aquestes adverses circumstàncies econòmiques i militars contribuïren a enrarir el clima polític de Barcelona i desembocaren en una forta crispació i en un derrotisme creixent per part de la ciutadania, reflectit també per la publicística de l’època. Això féu témer que fins i tot es produïssin avalots i protestes populars, per la qual cosa s’hagueren de prendre mesures extremes per a preservar l’ordre públic i s’establí una vigilància especial a la ciutat de Barcelona, formada per «5 squadras de 20 hòmens cada una, governadas per cavallers, militars y gaudints».
Opuscle de Francesc Grases sobre les lleis i els Capítols de redreç de Catalunya, 1711.
ECSA
El malestar de la ciutadania en el terreny polític es posà de manifest durant els mesos d’estiu del 1711, en la publicació d’un opuscle escrit per Francesc Grases i Gralla, doctor en drets i oïdor de la Reial Audiència de Barcelona, que portava per títol Epítome o Compendi de les principals diferèncias entre les Lleys Generals de Cathalunya y los Capítols del Redrés o Ordinacions del General de aquella, el contingut del qual va ésser considerat per alguns contemporanis, com J. Pi i de Riu i el canceller Llorens Tomàs i Costa, incompatible amb les Constitucions de Catalunya, per la qual cosa en donaren compte a la Generalitat. El principal motiu de controvèrsia de l’escrit eren les afirmacions referides als atributs de sobirania del monarca, entre els quals figurava la seva competència en la promulgació de lleis i constitucions —«no fasse la llei lo Rey y la Cort, ni lo Rei ab la Cort, sinó lo Rey en la Cort»—, afirmacions que, segons els contemporanis, entraven en conflicte amb la tradició jurídica catalana i amb els fonaments del pactisme: «[el texto] destruía parte de la libertad del Principado, vulnerando, disminuyendo y interpertando las leyes, [y] se extendía en dar amplio poder al Rey de interpretar el sentido de las leyes y otras facultades, eclipsando del todo el poder y livertad de las Cortes Generales y magistrados de Cataluña.»
A fi de poder discernir amb suficiència sobre la legalitat de l’escrit, a mitjan juny del 1711 la Diputació del General i el Consell de Cent prengueren la iniciativa de convocar una conferència o comissió especial, que tenia per objectiu analitzar les proposicions jurídiques i doctrinals contingudes en l’Epítome. Aquesta comissió quedà constituïda per diversos representants dels braços presents a les corts i per membres del Consell de Cent, amb la següent composició: pel Braç Eclesiàstic, el Dr. Josep Regàs, ardiaca i canonge de la catedral de Girona, i el Dr. Josep Godari, cabiscol de la catedral de Barcelona; pel Braç Mili-tar, els comtes Felip de Ferran i de Sacirera i Salvador de Tamarit i de Vilanova; com a membres del Braç Reial, Cristòfor de Lledó i Carreres, Joan de Pastor i Sentís i Feliu Teixidor i Sastre, tots ells ciutadans honrats de Barcelona; finalment, com a representants del Consell de Cent de Barcelona, Joan Llinàs, Ramon Sabater, Francesc Monfar, Francesc Bastero i Pau Ignasi Dalmases. Aquesta comissió elaborà un extens i documentat escrit de refutació, format per trenta-un capítols, en els quals es declarava la il·legalitat de l’opuscle, «originant-se de les proposicions en dit Epítome contingudas la total ruhina dels usos, lleys, Constitucions, libertats, prerrogativas y costums de Cathalunya». Com a resultat d’aquest informe, l’Arxiduc decretà la destitució fulminant del càrrec no solament de l’autor de l’opuscle, Francesc Grases i Gralla, sinó també del Dr. Josep Minguella, magistrat de la Reial Audiència que n’havia autoritzat la publicació. Respecte a l’opuscle, se n’ordenà la requisa de tots els exemplars que s’haguessin distribuït, i la Generalitat decretà al final de juny del 1711 que el text «se tingués per no escrit, y privat perpètuament de fer ús de aquell, y que per ningun pretexte fos permès al públic».
Els efectes del capgirament internacional i l’evacuació aliada
Pel que fa al vessant internacional del conflicte successori, al final de maig del 1711 arribà a coneixença de la Generali-tat la notícia de la mort de l’emperador d’Àustria Josep I, germà gran de l’Arxiduc, que havia emmalaltit de verola. Aquesta informació desfermà una gran consternació a Catalunya, ja que molt aviat es tingué la percepció que capgirava de manera radical els pressupòsits polítics i diplomàtics en què s’havia mogut la guerra des dels seus inicis. En el terreny immediat, aquesta inesperada defunció del monarca modificava radicalment el panorama polític català, ja que, en estricta lògica dinàstica, l’Arxiduc va ser cridat a succeir al seu germà, i fou investit emperador d’Àustria amb el títol de Carles VI. Aquesta elevació de l’Arxiduc a la dignitat imperial provocà un capgirament immediat de la posició anglesa en el tauler de la diplomàcia internacional, i l’inici de negociacions diplomàtiques amb la França de Lluís XIV. Com a conseqüència d’aquesta nova realitat, en l’espai de pocs mesos Catalunya es veié abandonada pels seus principals aliats internacionals. Efectivament, el 27 de setembre de 1711 l’Arxiduc emprengué el viatge cap a Viena per coronar-se emperador, i deixà com a lloctinent general a Barcelona l’emperadriu Elisabet Cristina de Brunsvic-Wolfenbüttel, enmig d’un clima de profund escepticisme sobre la continuïtat de l’ajuda aliada per a poder prosseguir la guerra. Per la seva banda, l’1 de gener de 1712 començaven de manera oficial les negociacions de pau entre França i Anglaterra, que culminarien al cap d’un any en la signatura del tractat d’Utrecht.
Durant aquesta època, la principal preocupació de la Generalitat era obtenir garanties, tant per part de l’emperador com per part d’Anglaterra, sobre els compromisos internacionals de mantenir la integritat de les lleis i Constitucions de Catalunya, fos quin fos el desenllaç final del conflicte successori. Lamentablement, però, les esperances sobre aquest compromís es van esvair radicalment quan a la meitat del 1712 es donà a conèixer la decisió de les autoritats angleses d’evacuar les seves tropes del Principat. Davant d’aquesta decisió inexorable, la Generalitat s’esmerçà a afavorir que el trasllat de l’exèrcit expedicionari anglès fins al litoral del Maresme es pogués executar sense incidents. Com assenyalava Castellví, el principal esforç de les autoritats catalanes era «prevenir que en los tránsitos fueran asistidos [los soldados], y exhortar los Pueblos para que no les insultaran alarmados de este successo, [...] para que en los tránsitos de Cervera a la orilla del mar tuvieran las tropas inglesas la mayor comodidad [y] sosiego de los pueblos». Malgrat aquesta actitud serena i responsable, però, la Generalitat no podia evitar deixar constància que «haver desalotjat est Pahís las tropas de V.M. per la suspensió de las Britànicas armas nos ha donat motiu de recelos [y] un total desconsuelo per est Principat». Efectivament, a partir d’aquesta evacuació vergonyant, quedava plantejat en tota la seva cruesa l’anomenat «Cas dels Catalans», que esdevingué un punt de referència obligat en el regateig posterior entre les potències europees fins a la conclusió de la guerra i la signatura dels tractats d’Utrecht i Rastatt, en els quals es feia cas omís per part de les potències aliades del contingut del pacte de Gènova del 1705.
Durant els mesos posteriors, les informacions que arribaven a coneixement de les autoritats catalanes sobre els avatars diplomàtics i militars del conflicte eren confuses, inquietants i incontrolables. Des de mitjan gener del 1713 les notícies del camp de batalla resultaven cada vegada més alarmants, i els espies i confidents de la Generalitat sobre el terreny informaven que s’havia produït una virtual suspensió d’armes entre els exèrcits borbònics i imperials, que semblava presagiar la imminència d’una retirada general de les tropes austríaques. A partir d’aquests temors, la Generalitat adreçava una dolguda carta a l’Arxiduc sobre «la llastimosa cituació del Principat, invadit de numerosos exèrcits per totas parts, representant la impossibilitat de resistir a ells, axí per la desigualtat de las forças, com per quedar tant debilitada la Província, y casi reduhida a esta Capital y Tarragona, instant a Sa Magd. los més promptes y proporcionats socorros, no podent persuadirse [que el] Paternal Amor de Sa Magd. permetia lo últim extermini de tant fidelíssims vassalls». La resposta de l’emperador a aquests requeriments, però, va ésser protocolària i incomprensiblement evasiva. També contribuïren a aguditzar la inquietud de la Generalitat les informacions procedents de l’entorn cortesà de Barcelona, on el secretari Vilana-Perles anava preparant discretament el terreny per convèncer les autoritats catalanes de la necessitat de permetre la sortida de l’emperadriu de Catalunya per raons d’alta política. Tot i que la filtració d’aquesta notícia provocà una notable agitació entre la ciutadania —especialment entre els representants dels gremis i altres capes populars, de tal manera que «van per Barcelona diferents quadrillas publicant veus perniciosas, y apareixia haver la present Ciutat de pasar a majors»—, l’embarcament en direcció a Viena s’executà finalment, després de moltes dilacions, el matí del diumenge 19 de març de 1713. La comitiva, formada per tots els components del consistori, consellers, membres del Braç Militar, magistrats de la Reial Audiència, ambaixadors i bona part dels nobles i cavallers residents a Barcelona, va fer un recorregut cerimonial des del palau reial fins al moll, on les autoritats i representacions donaren el seu comiat a l’emperadriu i a tot el seu seguici, entre el qual hi havia bona part de l’entorn cortesà i ministerial que encara restava a Barcelona, presidit pel secretari d’Estat, Ramon Vilana-Perles.
L’endemà mateix de l’embarcament de l’emperadriu en un dels vaixells de la flota anglesa, prengué possessió oficial del seu càrrec de lloctinent i capità general el mariscal Guido Starhemberg, comandant suprem de l’exèrcit imperial acantonat a Catalunya. En molts aspectes caldria considerar que amb aquestes efemèrides s’iniciava una nova etapa de la guerra, caracteritzada pel protagonisme dels esdeveniments internacionals, que tindrien unes conseqüències nefastes per a Catalunya. Efectivament, de manera gairebé encavalcada amb el relleu institucional de Barcelona, en l’escenari diplomàtic europeu l’11 d’abril de 1713 s’havia consumat la signatura del tractat d’Utrecht entre Anglaterra i França, ignorant qualsevol referència al compromís de mantenir les lleis i Constitucions catalanes, tal com s’havia establert en el pacte de Gènova del 1705. Aquesta contradictòria realitat queda perfectament palesada en les relacions de la Generalitat amb el nou virrei Starhemberg, el qual encara a mitjan abril, d’una manera sibil·lina, feia concebre esperances als Comuns sobre un tractament favorable a les reivindicacions catalanes: «los negocios de la Paz General que se trata en Utreck [y] la práctica de armisticio en la guerra de este continente, deseo viva V.E. en el conocimiento y certeza de que en tal casso (si llegare) será mi aplicación la mayor para procurar establecer y asegurar todo lo que pueda pertenecer al consuelo y utilidad y veneficio de este fidelíssimo País, como acto muy justamente merezido de su ejemplar amor y lealtad.»
Les primeres notícies fidedignes sobre el resultat de les negociacions d’Utrecht no arribaren a Catalunya fins el 29 d’abril de 1713, a partir de les cartes trameses pels ambaixadors catalans a Londres i la Haia, Pau Ignasi Dalmases i Felip de Ferran i de Sacirera, i les informacions sobre el contingut del tractat ja no podien ser més alarmants i pessimistes: no solament era negligida qualsevol referència a la conservació de les lleis i Constitucions de Catalunya, sinó que també s’hi establia de manera peremptòria i inexcusable l’evacuació de l’exèrcit imperial del territori del Principat. En aquestes circumstàncies, per primera vegada les institucions catalanes van mostrar de manera inequívoca la seva desolació i incredulitat davant l’evidència d’haver estat incomprensiblement preterides i sacrificades per l’emperador d’Àustria en les seves negociacions amb les potències europees. Com es féu constar en el llibre de deliberacions de la Generalitat, «tan impensat accident assusta la fidelitat cathalana, sent necessària tota sa constància per tol·lerar-lo, pues sobre los rezels de poder-se crèurer Catalunya desemparada de son rey y pare y senyor, las circunstàncias ab què és concebut lo tractat són tan desgraciadas que may podia tèmer-las lo amor, la lealtad y sacrificis ab què esta Nació ha servit a sa Magestat Cesàrea».
Als mesos següents, el tema recurrent de la política catalana va ser sens dubte la polèmica sobre l’evacuació de les tropes imperials acantonades al Principat, i l’exigència de les autoritats catalanes de mantenir en qualsevol circumstància la vigència de les Constitucions. Sobre els dos temes, la posició del virrei Starhemberg va ésser d’una ambigüitat extrema, que deixava traslluir en molts casos una manifesta deslleialtat respecte als catalans. Lamentablement, la documentació disponible no permet fer un seguiment exhaustiu dels esdeveniments, ja que coincideix amb un emprobriment progressiu dels fons de la Generalitat, tant pel que fa als Dietaris com a les deliberacions. De tota manera, se sap que la Generalitat, a través de la seva xarxa d’informadors escampats per les diverses contrades, tenia un coneixement puntual i fidedigne del moviments de les tropes sobre el territori, que sense cap mena de dubte mostraven una situació d’armistici o cessament d’armes perfectament convinguda entre els comandaments dels exèrcits borbònics i imperials, encara que aquesta realitat era negada reiteradament pel virrei Starhemberg: «los asegurava que no entraria en tractar del armistici ni evacuació de tropas, que primerament no se asseguràs lo quedar Cathalunya ab sos privilegis y prerrogativas a la major satisfacció de sos comuns y particulars, assegurant-los que tant Sa Excellència com dit Sr. Almirant [Jennings] se dedicarian ab tota sa aplicació per al logro de tal fi, oferint-se a acceptar attendres qualsevols reflexions y proposicions que considerassen los Comuns, conductivas a conseguir lo degut cumpliment de la referida importància.»
A partir del mesos de juny i juliol del 1713, l’actuació del mariscal Starhemberg accentuà la seva implicació en el debat polític, lluny de l’aparent distància inicial, de tal manera que la documentació de la Generalitat permet percebre que cada vegada entraven més directament en contradicció les seves funcions institucionals com a virrei amb les seves responsabilitats com a comandant suprem de l’exèrcit imperial, encara que ambdues actuacions fossin com les dues cares d’una mateixa moneda. És a dir, no solament s’aprestava a fer els preparatius logístics per a l’evacuació de les tropes expedicionàries, i per tant mantenia contactes assidus amb oficials de l’exèrcit borbònic (per exemple en els preparatius del conveni de l’Hospitalet), sinó que també comminava amb amenaces de tot tipus els voluntaris i fusellers catalans a abandonar les armes, i fins i tot, a través del seu ascendent polític i personal i sense cap mena d’escrúpol, intentava convèncer els membres de les classes dominants catalanes i representants de la noblesa i el clergat perquè anessin a donar obediència a Felip V. Com assenyalava Castellví, «juzgando que Cataluña havía de recaer en dominio del Rey Phelipe, trataron para que la nobleza más facilmente se redujera, [y] determinaron también ganar los hombres de dinero, persuadiéndoles pacíficas ideas, [y] procuraron también que el cardenal Sala, obispo de Barcelona, persuadiera lo mismo; [...] todas estas disposiciones acalorava con fervor el mariscal Starhemberg, persuadiéndoles a la entrega, hazíales ver no tenían otro medio».
La Junta de Braços i l’inici del setge borbònic
La convulsa realitat en què es trobava el Principat adquirí perfils dramàtics durant el mes de juny del 1713, quan s’encavalcaren en el temps les operacions de retirada dels exèrcits imperials i la inexorable ocupació del territori per les tropes borbòniques del duc de Populi, amb el buit de poder en què restà el marc institucional català per la sortida del territori del mariscal Starhemberg després de l’evacuació, especialment tenint en compte que mantenia íntegrament els seus atributs com a virrei, i per tant continuava essent la màxima autoritat del país, i el representant personal —l’alter ego— del monarca. Fou a partir de l’evidència que Catalunya havia estat abandonada per l’emperador Carles, i en perill d’ésser ocupada pels exèrcits de Felip V, que la Generalitat, el Consell de Cent i els membres del Braç Militar, en un acte d’impecable coherència política, acordaren sotmetre la decisió de resistir per les armes o de rendir obediència a Felip V a l’únic organisme polític previst en l’ordenament institucional català per a atendre aquestes contingències extremes, que eren considerades per la Generalitat com «de la major gravetat que pot ocórrer-se al Principat»: la Junta de Braços, considerada com una institució parlamentària de menor rang que les corts —que precisament per la urgència de la convocatòria i per l’excepcionalitat de les circumstàncies polítiques del moment era inimaginable que poguessin comptar amb la participació de tots els seus membres nats, i naturalment tampoc, per raons òbvies, amb la presència del monarca, és a dir, de l’emperador Carles—. La intenció dels Comuns a l’hora de realitzar aquesta convocatòria era obtenir el suport de tots els ciutadans per a poder escometre amb la màxima autoritat i representació les transcendentals decisions que estaven plantejades: «no poden per si sols los Comuns pèndrer resolució alguna, y per a que esta sie universal de tota la Província, se vehuen precisats a formar una junta de Braços generals en la qual, concorrent tots los interessats, sie fàcil assolar-se en la més madura deliberació, afiantsant-se únicament en esta diligència la quietut pública y la major felicitat del Principat.»
Malgrat aquestes contingències, però, i amb la finalitat d’envoltar la transcendental decisió de totes les garanties constitucionals i del major simbolisme polític possible, el 18 de juny les autoritats catalanes acordaren sol·licitar oficialment l’autorització per a convocar la reunió dels representants dels estaments o braços al mariscal Starhemberg, el qual, malgrat trobar-se en vigílies de la seva evacuació, continuava essent considerat, a tots els efectes, com la màxima autoritat de Catalunya i el representant personal del monarca, atributs de legitimitat institucional que eren emfàticament destacats en l’escrit de demanda d’autorització adreçada al virrei: «considerant a vostra excel·lència per xefe [sic] del Rey, nostre senyor y emperador (que Déu guarde), y per sa aucthoritat y representació interessat en la execució de la facultat se li atribueix [...], no dubtant sabrà la gran activitat de vostra excel·lència executar-o millor del que estos comuns podran compèndrer, però essent de no menor importància lo agrado de vostra excel·lència en la expressió del que se regonega útil per lo que conduesca al feliz logro, [y] lo reparo de no poder per si sols entrar a resòldrer sobre negoci de tanta importància, per ésser de sa naturalesa concernent a tot lo Principat, [...] los a aparegut ésser lo més proporcionat lo executar la convocació de Braços Generals, perquè en ells tots los interessats a la notícia del present sistema, tingan la facultat de dir son sentir, y resòldrer lo més conforme al servey de las dos magestats, divina y humana, benefici públich, y cituació de la tranquila uniformitat en los ànimos dels individuos del Principat.»
Respecte a les reunions de la Junta de Braços, celebrades al Palau de la Generalitat entre el 30 de juny i el 9 de juliol de 1713, existeix una manifesta desproporció entre la transcendència de l’esdeveniment i dels temes tractats —en definitiva la decisió sobre el futur de Catalunya, sobre la guerra i la pau—, i les informacions escasses i manifestament irrellevants que es tenen sobre els debats que es produïren en el transcurs de les seves sessions. Efectivament, tant la documentació de la Generalitat com la del Consell de Cent mostren un silenci esborronador sobre el contingut dels debats. El mateix Dietari de la Generalitat, si bé s’esmerça a descriure prolixament el marc físic on es realitzaren les reunions —el saló de Sant Jordi—, en canvi assabenta que eludirà explícitament deixar constància de qualsevol informació o comentari sobre el contingut de les sessions: «Per a lograr-se la major quietud, y per quant aixís se observarà tots los dies mentre durarà la Junta de Braços General, se adverteix que no sen farà altre nota.» Això vol dir que el coneixement que es té sobre els debats i les incidències de les reunions s’ha hagut de confegir a partir de fonts secundàries, algunes mencions i relats esparsos i, fonamentalment, a través de la descripció que en féu el cavaller Francesc de Castellví, el qual participà en les reunions del Braç Militar i, per tant, fou testimoni directe de l’esdeveniment, si bé escriví les seves opinions i judicis de valor una vegada finalitzada la guerra, des del seu exili de Viena.
El primer element, d’enorme transcendència, al qual caldria fer menció és la decisió corporativa que adoptaren els membres del Braç Eclesiàstic de desentendre’s de les deliberacions, actitud que els portà a abandonar col·lectivament i ostentosa el marc físic on s’havien de realitzar les reunions. Com assenyala Castellví, «los sugetos del estado eclesiástico declararon que ellos no podían dar otro voto que el de la pacificación, [pero] resolvieron adherirse a la sabia resolución que tomarían los dos estados, militar y real, por evitar toda disputa [...], y se salieron de la conferència». És a dir, que malgrat mostrar-se partidaris de la rendició a Felip V, en la pràctica els representants del clergat es desentengueren de qualsevol decisió sobre el tema, amb la qual cosa contribuïren a falsejar el resultat de les votacions i, de retop, afavoriren la radicalització de les posicions de la resta dels assistents, fins a configurar-se dos partits o faccions manifestament antagònics i bel·ligerants. I en termes de reflexió sobre la transcendència política d’aquesta incidència, no es pot negligir que aquesta actitud d’inhibició afectà de manera directa el diputat eclesiàstic i president de la Generalitat, Francesc Antoni de Solanell, que segons tots els indicis estigué entre els promotors de la decisió adoptada pels membres del seu braç.
Despertador de Catalunya, 1713.
ECSA
Consumada la defecció dels membres de l’estament eclesiàstic, dintre del Braç Militar les posicions es polaritzaren entorn de les figures de Nicolau de Sant Joan i de Manuel Ferrer i Ciges, que representaven respectivament les opcions de la submissió i de la resistència, els quals defensaren de manera aferrissada i amb discursos abrandats les seves posicions. Posades a la consideració dels assistents, l’opinió del Braç Militar es decantà majoritàriament a favor de la iniciativa de Sant Joan, que proposava el retorn a l’obediència a Felip V. Igualment tenses i conflictives resultaren les deliberacions dels membres del Braç Reial. Es produïren intervencions destacades tant a favor de la submissió, per part del conseller en cap de Barcelona, Manuel Flix, i dels síndics de poblacions importants com Vic, Tarragona, Berga, Mataró o Torredembarra, com a favor de la resistència, opció aquesta promoguda per Josep Sala, de Manresa, o Josep Ferrer, de Valls, i també pels síndics de Solsona, Sabadell, etc., i per part de diversos ciutadans honrats de Barcelona, com Marià Duran o Jaume Abadal. Arribats a la votació final, s’imposà la proposta que propugnava la resistència per setanta-vuit vots contra quaranta-cinc. Davant la situació d’empat estamental que s’havia produït entre les votacions del Braç Militar i dels representants municipals, i a fi d’evitar un enfrontament civil de conseqüències imprevisibles, atesa la situació d’agitació popular que es vivia als carrers de Barcelona, el 6 de juliol els representants de la noblesa accediren a reconsiderar la seva primera decisió, i s’adheriren finalment, no sense fortes discrepàncies, a la posició defensada pels membres del Braç Reial. Com s’assenyalava en un opuscle aparegut a l’època, titulat Despertador de Catalunya, la decisió final de resistir a tota ultrança havia estat presa perquè «ja no ens queda altre medi humà per la conservació de nostres lleis, privilegis i llibertats, que la força de les armes emparada de la divina protecció; [...] arriba l’hora de resistir ab les armes la dura esclavitud que se’ls amenaça, i de prevenir-se per a no quedar injuriats, abatuts i despreciats en lo temps de la pau; més val morir ab honra que viure perpètuament i afrentosament com esclaus».
De tota manera, l’acord de resistir, que fou acollit amb gran exaltació i mostres de patriotisme entre el poble de Barcelona, amb crits de «privilegis o mort», despertà fortes reticències i temors entre els estaments privilegiats, i fins i tot sembla que es produïren actuacions obstruccionistes per part d’alguns membres de la mateixa Generalitat, que comportaren greus dissensions internes entre els seus membres. En concret, a partir d’aquest moment desapareix de la documentació corporativa qualsevol referència institucional a les actuacions del diputat eclesiàstic Francesc Antoni de Solanell, president de la Generalitat, el qual significativament ja no havia volgut participar en l’acte d’obertura oficial de les deliberacions de la Junta de Braços, al·legant no trobar-se bé. A partir d’aquesta anòmala situació començaren a adquirir un protagonisme excepcional les actuacions del diputat militar Francesc de Solà, que en la pràctica sembla haver estat investit dels atributs de la presidència de la Generalitat. El dia 9 de juliol, per exemple, immediatament després d’haver finalitzat les deliberacions de la Junta de Braços, el diputat militar prengué la responsabilitat de donar a conèixer el resultat de les votacions al poble de Barcelona i de promoure la lleva de voluntaris en nom de la Generalitat per aprestar-se a la defensa de Catalunya, de les seves lleis i institucions: «Ara ojats, tothom generalment vos notifican y fan a saber, de part dels Ex. y fidelíssims Señors Deputats del General del Principat de Cataluña, [...] que havent resolt lo precausionar-se ab la defensa de las plassas y fronteras del present Principat, no permetent que los enemichs preocupen aquelles, per interesar la major seguretat de las generals constitucions, usos y costums, llibertats y privilegis, [...] perxó, qui vulla destinar-se en servir, acude en casa de la Deputació de Catalunya, ahont sels allistarà la plassa [...], volent concórrer en coadjuvar a dita precisa y necesària empresa.»
Mentrestant, per aquestes mateixes dates s’anava consumant la inexorable penetració dels exèrcits borbònics per tot el territori català, i aquesta dramàtica circumstància era descrita en una carta del diputat militar Francesc de Solà adreçada al marquès de Montnegre, ambaixador de Catalunya a Holanda: «las tropas enemigas, al pas que las altras se van retirant, se internan en lo pahís.» L’ocupació de Catalunya s’havia completat el 25 de juliol de 1713, amb l’arribada de l’exèrcit del duc de Populi davant les muralles de Barcelona, efemèrides perfectament ressenyada en el Dietari de la Generalitat: «En aquest mateix dia, molt de matinada, lo exèrcit del enemich ha comparegut devant de esta capital, arribant fins al mas del Guinardó, y a la tarda se ha retirat a la part de Sans.»
En aquest clima enrarit, d’exaltació popular però també de greu incertesa política i institucional, arribà a la fi la vigència del consistori elegit l’any 1710. El darrer i gravíssim problema que hagué d’escometre va ser precisament procedir a l’elecció dels seus successors, i en particular dels membres de l’estament eclesiàstic. En concret, si bé el ritual de la insaculació es realitzà sense incidències especials el dia 1 d’agost de 1713, acte seguit la documentació de la Generalitat fa constar que alguns dels extrets no havien pogut prendre possessió dels seus càrrecs per no haver-se trobat en els seus domicilis, ja que «estando Barcelona bloqueada, y ocupada la Cataluña, era difícil la convocación, y casi imposible el poder concurrir los ausentes». Els dies següents, però, aquesta explicació donà pas a la indefugible evidència d’haver-se produït renúncies successives de la majoria dels elegits. Eludiren ocupar els seus càrrecs, per exemple, tant el diputat com l’oïdor eclesiàstics, Joan de Fluvià i Aguilar i Oleguer de Merlès, però també renunciaren els novament elegits Ignasi de Cruïlles i Dídac d’Olzina. Idèntiques defeccions es produïren en el cas dels elegits successivament per ocupar el càrrec de diputat militar: Josep de Clariana i Gualbes de Munster i Francesc de Rocabertí i de Pau. Finalment, entre les deliberacions de la Generalitat es va deixar constància, d’una manera realista i descarnada, que aquestes renúncies no eren accidentals, sinó que s’havien produït com a conseqüència de la incertesa política del moment, estant com estava la major part del territori de Catalunya ocupat des de mitjan juliol per les tropes de Felip V, per la qual cosa molts dels extrets no solament havien eludit les seves responsabilitats consistorials sinó que també havien fugit subreptíciament de Barcelona des del moment que s’havia consumat el setge: «podentsen venir y entrar librement en la present ciutat [...] sen anaren voluntàriament en la ciutat de Mataró, ahont se trobaven quan esta donà la obediència als eneminchs, havent continuat després habitar en aquella.»