Morfologia
El dragó comú (Tarentola mauritanica) té el cos deprimit i els dits adhesius propis dels animals lapidícoles, que li permeten grimpar per parets llises. La seva coloració és força variable i canvia de molt fosca a molt clara segons la situació de l’animal. A la fotografia veiem un exemplar que captura una papallona nocturna, el seu aliment predilecte.
Javier Andrada.
És un dragó robust, d’un màxim de 15 cm, la meitat dels quals corresponen a la cua. Té el cap i el tronc deprimits, el cap gros i ben diferenciat del tronc i la part central particularment deprimida. Les potes són relativament curtes i també robustes, amb cinc dits cadascuna, amples i aplatats; sota cada dit, les làmines adhesives són disposades en una sèrie única, transversalment i només el tercer i el quart dit presenten una ungla. Tot el cos és recobert d’escates petites, entre les quals algunes han esdevingut tubercles prominents, disposats en de set a nou fileres longitudinals, que donen a aquests animals un aspecte espinós o rugós, des del cap fins a la cua. Les escates ventrals són petites i rodones. Aquests dragons sofreixen autotomia caudal amb enorme facilitat i, quan això s’esdevé, la cua és sovint regenerada, i apareix llisa i sense tubercles.
El dragó comú (Tarentola mauritanica) té els dits adhesius propis dels animals lapidícoles, amb làmines adhesives subdigitals que li permeten grimpar per parets llises.
Ramon Torres i Javier Andrada.
La coloració és bruna o grisenca, d’intensitat variable segons l’activitat, l’hora del dia o la localització; normalment són molt foscos a ple sol i esdevenen més clars a la nit. De vegades hi ha bandes fosques, sobretot en els joves. El ventre és blanc o groguenc.
Biologia i ecologia
El seu hàbitat és preferentment situat a les àrees costaneres, baixes, seques i càlides, però pot penetrar cap a l’interior, fins a altituds moderades. Hom el troba sovint a parets de pedra seca, ruïnes, codolars, afloraments rocosos i edificacions, i sovint també a piles de troncs o de suro. Si bé originàriament sembla una espècie lapidícola i en àrees no explotades viu a les esquerdes de les roques (cal tenir present el seu cos deprimit), és una forma enormement antròpica, que s’ha instal·lat predominantment prop de l’home i es troba a àrees agrícoles, als marges de conreus, a les edificacions rurals i a àrees urbanes, fins i tot, a grans ciutats. Les seves qualitats de grimpador es palesen en l’ocupació de parets i altres suports verticals. En condicions naturals, a garrigues, bosquines o espais més aviat oberts, és sobretot diürn, actiu al matí, però esdevé secundàriament nocturn en el seu contacte amb l’home i s’especialitza en la captura d’insectes al voltant de punts artificials d’il·luminació. Li cal, però, assolellar-se a les hores diürnes, fins i tot si s’alimenta als vespres o a la nit.
És un animal quasi exclusivament insectívor. Segons les èpoques i les comarques, la composició de la seva dieta varia: a Balears, a la primavera, consumeix predominantment lepidòpters, però també coleòpters i aràcnids, i cap a la tardor passa a consumir les erugues dels lepidòpters; en terres alacantines ha estat observada una alimentació més variada, d’himenòpters, aràcnids, coleòpters, dermàpters i altres grups, artròpodes especialment i quasi exclusivament. A moltes zones s’introdueixen a l’interior de vivendes, sobretot en àrees rurals. Hom anomena «menja-robes» els dragons, a moltes comarques, perquè són trobats dins dels armaris on han consumit les arnes que foradaven la roba de llana: en no aparèixer les arnes, però sí els dragons i els forats, hom els atribueix l’estropici, quan, de fet, el dragó és tan eficaç com un insecticida. Aquests animals emeten un crit suau, com un «tsi-tsi» o un «txac-txac», quan se senten en perill, per exemple en manipular-los o en l’etapa reproductora.
Els exemplars d’ambdós sexes són pràcticament idèntics. La reproducció té lloc a la primavera i hi ha dues postes, una a l’abril i l’altra al juny, aproximadament, amb dos ous cadascuna, ovals i blancs, de closca calcària i uns 10 mm de diàmetre. La incubació, a una esquerda de la roca, pot durar en alguns indrets càlids de quatre a dotze dies, mentre que en altres arriba fins a quatre mesos. Les cries mesuren a la desclosa de l’ou de 30 a 50 mm de longitud. La hibernació pot ser quasi inexistent, perquè algunes poblacions es troben a comarques molt càlides; a les Balears, encara que puguin ser actives en alguns dies d’hivern, han estat observades hibernacions gregàries des de l’octubre fins al març. La longevitat màxima sembla ser de vuit anys.
Corologia
Àrea de distribució del dragó comú (Tarentola mauritanica) als Països Catalans.
Maber, original dels autors.
El dragó comú és present a l’Europa mediterrània, incloses les illes i el N d’Àfrica. A les terres dels Països Catalans, és present quasi arreu, molt abundant a les illes Balears i extremament freqüent a les àrees continentals costaneres; cap a l’interior esdevé, de mica en mica, més rar, acantonant-se a les àres urbanes d’extensió més o menys gran. No acostuma a superar els 800 m d’altitud i a partir de 400 m ja és bastant rar.