Jaciments de la Cerdanya

En els grans llacs miocens de la Cerdanya es desenvoluparen fitocenosis característiques, amb una gran diversitat funcional i qualitativa. Entre les plantes de vida aquàtica, devia viure-hi la castanya d’aigua (Trapa) que veiem a la fotografia (× 1, 3), procedent del Torrent del Pi, que acompanyava altres gèneres típicament aquàtics i també encara alguns de representats a l’actualitat, com ara Potamogeton i Salvinia.

Jordi Vidal / MIPS.

Els importants jaciments de vegetals fòssils de la Cerdanya són coneguts des de temps antic. La darrera revisió sistemàtica de la flora que es troba a la conca assenyala l’existència de 118 espècies, després d’haver-ne eliminat les formes dubtoses i d’haver-ne agrupat d’altres de molt afins; hi ha 35 espècies que són totalment noves per a aquesta depressió. Els principals jaciments es localitzen a la rodalia de Bellver, però les plantes fòssils es poden trobar en nombrosos punts de la Cerdanya; les principals localitats són: coll de Saig, torrent de Talló i Vilella, Bellver, Alp, Santa Eugènia, Bades, el Pedró, Prats, Sanavastre, etc.

L’antiga conca lacustre terciària que actualment constitueix la depressió de la Cerdanya es va anar omplint amb dipòsits al llarg del Miocè superior i el Pliocè, que van acabar de reblir completament el llac originat per causes tectòniques. A la conca trobem els següents nivells, des dels trams inferiors als superiors: les margues i els lignits amb restes de mamífers (Mastodon angustidens i Deinotherium bavaricum), que no afloren a la superfície però l’existència dels quals s’ha comprovat en les perforacions mineres que s’han dut a terme en aquesta zona; les margues i els lignits amb restes d’Hipparion gracile i Deinotherium giganteum i margues grogues sabuloses, localment amb alguns bancs de conglomerats que afloren àmpliament per la cubeta, en les quals apareixen els vegetals fòssils i que s’han datat com del Pontià i tenen una espessor que varia entre 8 i 100 m; argiles rutilants que contenen cantells angulosos, amb una potència de més de 100 m i sobre les quals es troben conglomerats amb una espessor de 10 m; aquests dipòsits han estat atribuïts al Pliocè.

Els arbres caducifolis dominaren els boscos dels turons i els vessants muntanyosos durant els períodes temperats del Miocè. Zelkova ungeri (× 1, 5) ha estat trobada a diversos jaciments d’aquell període al nostre país, entre els quals els de la Cerdanya (d’on procedeix l’exemplar de la fotografia) i els de la Seu d’Urgell.

Jordi Vidal / MGB.

Per a l’estudi de la flora de la Cerdanya calgué revisar més de 2000 exemplars fòssils procedents de diversos jaciments i pertanyents a diferents col·leccions. Els jaciments de plantes fòssils de la Cerdanya són molt nombrosos; aquí només n’esmentem els que han proporcionat més espècies i el nombre d’exemplars estudiats dels quals ultrapassa el centenar.

Durant el Vallesià la zona lacustre de la Cerdanya es trobava voltada d’una vegetació molt rica. Les aigües del llac eren poblades per plantes adaptades a viure en el medi aquàtic, com ara: Potamogeton bruckmanni, Potamogeton cf. orbiculare, Salvinia reussii, Trapa ceretana, etc. Les ribes del llac i les zones pantanoses pròximes devien trobar-se cobertes per vegetals que necessiten sòls rics en aigua: joncs, canyissars, bogues, cues de cavall, salzes, pollancres, verns, etc. (Alnus, Equisetum, Juncus cf. scheuchzeri, Osmunda strozii, Phragmites oeningensis, Populus, Salix, Taxodium dubium, Typha latissima, etc.). Les valls, les planes i els vessants baixos muntanyosos de la rodalia devien ser ocupats per boscos frondosos on abundanven els roures, els castanyers, les nogueres, els faigs, els aurons, etc., dels quals s’han recollit una gran quantitat de restes (Quercus hispanica, Fagus pliocenica, Fagus pristina, Castanea paleopumilia, Acer magnini, Acer trilobatum, Jaglans acuminata, etc.). Als llocs arrecerats, humits i ombrívols es devien trobar les lauràcies, en franc retrocés, fins que van quedar com a relictes de les flores anteriors, i juntament amb elles, hi devia haver algunes formes càlides i que requerien humitat ambiental (Laurus, Persea princeps, P. braunii, Cinnamomun polymorphum, etc.). A les zones seques i assolellades dels vessants i les valls allunyades del llac i orientades cap a migjorn apareixien els vegetals que suportaven millor les sequeres, entre ells les lleguminoses, que romanen també com a restes de la vegetació d’èpoques anteriors en retrocés evident (Cassia ambigua, Cassia berenices, Podogonium lyellianum, Gleditschia, Leguminosites, Mimosites, etc.). Als cims muntanyosos devien viure les espècies adaptades a les altituds elevades, tals com els avets, els cedres i els pins (Abies saportana, Cedrus, Juniperus drupacea, Pinus laricio, etc.), dels quals s’han trobat restes abundants.

Les muntanyes dels voltants de les zones lacustres de la Cerdanya foren colonitzades per boscos d’arbres caducifolis, com ara roures (Quercus hispanica, × 2, 5), a l’esquerra, i faigs (Fagus pristina, × 1, 8), a la dreta. Tot fa pensar que cap al final del Miocè les temperatures s’havien anat fent més fredes, refredament que va continuar al llarg del Pliocè.

Jordi Vidal / MGB.

De l’estudi de les fitoassociacions que s’han trobat es desprèn que les temperatures mitjanes devien situar-se a la ratlla dels 16°C, amb un grau d’humitat mitjà que augmentava a prop del llac i disminuïa lluny de les aigües. Els jaciments tenen una antiguitat atribuïda al Vallesià mitjà o superior. A partir de la selva subtropical inicial, la vegetació evoluciona, a mesura que disminueixen les temperatures, per a esdevenir un bosc de tipus temperat, tot substituint les formes càlides per espècies caducifòlies.

A continuació, la llista presenta els cormòfits fòssils miocens dels jaciments de la Cerdanya, trobats a coll de Saig, al Torrent de Talló i Vilella, a can Pilbre, a Bellver, a Alp, en un enclau situat entre Puigcerdà i la Seu d’Urgell, a Santa Eugènia, a Bades i al Padró, amb dades elaborades per l’autor, a partir de fonts diverses.