Cloròfits continentals de les classes de les prasinofícies (1-6) i clorofícies (7-39). 1 Pedinomonas minutissima (x 1200). 2 Scourfieldia complanata: a visió frontal; b visió lateral (x 1200). 3 Pyramimonas octociliata (x 1200). 4 Nephroselmis olivacea (x 600). 5 Tetraselmis mediterranea (x 1000). 6 Prasinocladus marinus: a cèl·lula lliure; b fase de cèl·lula fixa; c cèl·lula en divisió (x 1200). 7 Collodyction triciliatum (x 1200). 8 Spermatozopsis exultans (x 1200). 9 Dunaliella salina (x 1200). 10 Chlamydomonas gloeophila (x 1200). 11 Chlamydomonas vernalis (x 1200). 12 Chlamydomonas tremulans (x 1200). 13 Brachiomonas submarina (x 1000). 14 Diplostauron angulosum (x 1200). 15 Chlorogonium elongatum (x 1200). 16 Furcilia lobosa (x 1200). 17 Carteria multifilis (x 1200). 18 Provasoliella ovata (x 1200). 19 Pteromonas angulosa (x 600). 20 Gonium pectorale (x 600). 21 Gloeocystis planctonica: a colònia (x 600); b cèl·lula lliure (x 750). 22 Quadrigula closterioides (x 750). 23 Chlorella vulgaris: a visió lateral; b visió frontal (x 1200). 24 Treubaria triappendiculata (x 1200). 25 Ankistrodesmus falcatus: a cèl·lules independents; b colònia (x 1200). 26 Kirchneriel la obesa (x 1200). 27 Kirchneriel la lunaris (x 1200). 28 Elakatothrix gelatinosa (x 1200). 29 Golenkinia radiata (x 600). 30 Micractinium pusillum (x 1200). 31 Sphaerocystis schroeteri: a zoòspora; b colònia en l’inici de la divisió cel·lular (x 1200). 32a Tetraedron caudatum (x 1200). 32b Tetraedron caudatum varietat incisum (x 1200). 33 Ankyra ancora (x 450). 34 Botryococcus braunii: a colònia (x 500); b detall de dues cèl·lules (x 1200). 35 Dictyosphaerium pulchellum (x 1200). 36 Tetrastrum staurogeniaeforme (x 1200). 37 Actinastrum hantzschii (x 450). 38 Scenedesmus spinosus (x 1200). 39 Scenedesmus falcatus (x 1000).
Miquel Alonso.
Es tracta d’algues verdes que, típicament, no han superat el nivell d’organització monadal. Les seves cèl·lules són ovoides, mòbils, amb flagels, i no tenen parets cel·lulars cel·lulòsiques. En el seu lloc, presenten plaquetes minerals, visibles al microscopi electrònic. Aquestes plaquetes tenen el seu origen en l’aparell de Golgi, igual que en els haptòfits. En alguns casos (Tetraselmis, Prasinocladus) posseeixen una veritable teca cel·lular, però no formada per cel·lulosa.
Sovint, els flagels, que acostumen a tenir mastigonemes, també estan recoberts de plaquetes. Algunes espècies passen la major part de llur vida en estat no mòbil, com ara palmel·loide (Halosphaera), dendroide (Prasinocladus) o en forma de cist (Pachysphaera), i tenen una fase mòbil flagel·lada, de morfologia similar a la d’altres prasinofícies.
La majoria de les espècies presenten 4 flagels iguals. (Micromonas té un sol flagel extern, si bé en alguns estudis hom hi ha observat una estructura interna que pot correspondre a un segon flagel). Altres espècies (Heteromastix) tenen 2 flagels desiguals. Hi ha espècies que en tenen 3 (Trichloridella) o bé 6 (Pocillomonas, Pyramimonas), i fins 8 (Polyblepharides, Pyramimonas). Els flagels surten d’una fissura existent a l’àpex cel·lular i, més rarament, d’una depressió lateral.
Acostumen a tenir un cloroplast en forma d’urna, sovint amb el marge anterior lobulat, amb un sol pirenoide constituït per la matriu central proteica i envoltat per una beina de midó. Les cèl·lules tenen un color verd, a causa de la clorofil·la a i b. A més, presenten β-carotè i luteïna en quantitats significatives. Existeixen lleugeres diferències entre les espècies, pel que fa a la composició en xantofil·les. L’estigma, de color vermell, és molt visible en la majoria de les cèl·lules.
La reproducció de les prasinofícies es produeix fonamentalment mitjançant la divisió de les cèl·lules mòbils. A Prasinocladus, la divisió té lloc en un estadi immòbil palmel·loide. A Tetraselmis, la cèl·lula entra en una fase immòbil, no flagel·lada, i a l’interior de la teca es formen dues cèl·lules filles que són alliberades posteriorment. A Pachysphaera, es formen moltes cèl·lules filles a l’interior d’un cist i surten a l’exterior, amb aspecte de cèl·lules nedadores més petites, amb 4 flagels. Les cèl·lules mòbils també es poden dividir. Després perden els flagels i passen a l’estat de cist. Una cosa semblant té lloc a Halosphaera i a Pterosperma.
La mida de les prasinofícies pot anar des dels 1 o 2 µm, que fan els representants de Micromonas, fins als 800 µm d’Halosphaera. Són eminentment planctòniques. Només Prasinocladus és sèssil, durant la seva fase no flagel·lada. Viuen en aigües marines i salabroses de tot el món, i hi són abundants. A les aigües dolces, són poc freqüents i poc abundants. Tradicionalment s’havien inclòs a l’ordre de les volvocals, però els treballs de Manton i Parke, principalment, han clarificat la morfologia i l’anatomia de les prasinofícies i han servit per a consolidar la seva consideració taxonòmica.
Les poliblefaridals
Aquest ordre comprèn espècies flagel·lades, nues o amb plaquetes que recobreixen el cos cel·lular. A les pedinomonadàcies, de forma arrodonida i mida molt petita, en general inferior als 10 µm, les cèl·lules no presenten plaquetes i tenen d’1 a 2 flagels de llargada desigual, que no surten fora d’un cràter flagel·lar. Les que tenen un flagel neden tot agitant-lo endarrere, impulsant així la cèl·lula cap endavant. Les que en tenen 2 es mouen amb un flagel cap endavant i l’altre cap endarrere. Els gèneres Pedinomonas i Scourfieldia tenen representants a les aigües dolces i al sòl. Pedinomonas minor, amb un sol flagel, ha estat trobat a les salines de Santa Pola, en rambles properes al riu Millars i als maresmes de Torreblanca (Plana Alta) i del Baix Empordà. P. noctilucae viu simbiòtic amb Noctiluca scintillans (dinofícies) a les mars càlides. Scourfieldia complanata i S. cordiformis, amb els flagels gairebé iguals i cèl·lules fortament aplanades, han estat trobades en llacunes i tolls temporals, sovint en aigües més o menys salades, a Menorca, al delta de l’Ebre i també a Banyoles i Vilaüt (Alt Empordà).
A les poliblefaridàcies, que tenen cèl·lules amb 4, 6 o 8 flagels, rarament 2 o 3, de llargada desigual, i presenten plaquetes, destaca el gènere Pyramimonas, que agrupa unes 25 espècies d’aigua dolça i un nombre equivalent d’espècies marines o d’aigua salabrosa. Presenten una forma ovoide o el·lipsoide, amb una secció quadrada o lobulada. La majoria presenten 4 flagels, que surten d’un cràter flagel·lar situat a l’àpex anterior. El cloroplast té forma de copa. Pyramimonas tetrarhynchus ha estat trobat a Barcelona, en boques de rec de jardins; en aigües salabroses litorals, hom ha citat P. grossii, a l’Encanyissada (delta de l’Ebre) i P. octociliata, de cubetes litorals de la Costa Brava; P. inconstans i P. minima són també freqüents a la Mediterrània. Nephroselmis té forma de ronyó; comprèn espècies petites, amb 2 flagels de longitud desigual; N. minuta, N. olivacea (= N. angulata) i N. subsolitaria es troben a les llacunes costaneres de la Mediterrània. Polyblepharides presenta cèl·lules ellipsoïdals, amb 8 flagels.
Les halosferals
Viuen predominantment immòbils, en estat de cist, però en el seu cicle reproductor hi ha estadis flagel·lats, semblants als d’altres prasinofícies, d’uns 30 µm de llargada i amb 4 flagels. Al començament, el cist és petit. Quan madura i arriba al seu diàmetre màxim (entre 200 i 800 µm), presenta grans vacúols, molts cromatòfors parietals i, sovint, una colla de casquets hemisfèrics, derivats de la membrana, que és pèctica i conté també sílice. En aquesta fase es poden produir encara vàries divisions abans d’alliberar les cèl·lules mòbils. Aquestes també es poden dividir, però finalment s’encisten. Sovint es formen directament aplanòspores. Halosphaera viridis viu a totes les mars càlides i, per tant, és freqüent a la Mediterrània. Alguns textos clàssics la incloïen entre les xantofícies.
Les tetraselmidals
Els representants d’aquest ordre són flagel·lats, nedadors, de forma el·lipsoide, amb teca que recobreix les cèl·lules en lloc d’haver-hi plaquetes.
Prasinocladus pot arribar a constituir colònies dendroides després de dividir-se, però quan produeix cèl·lules mòbils, aquestes tenen l’aspecte típic de les prasinofícies, amb 4 flagels. Són marines. Tetraselmis (= Platymonas) és un dels gèneres més importants del plàncton marí i de les aigües salabroses, tant pel nombre d’espècies com per les densitats que poden atènyer; tenen 4 flagels, que surten d’una depressió apical més o menys marcada. T. fontiana (espècie dedicada a Pius Font i Quer) viu en cubetes litorals d’aigües salabroses, tant a la Costa Brava com a Mallorca. T. mediterranea i T. inconspicua han estat citades també de la Mediterrània. Hi ha menys espècies d’aigües continentals. Citem T. bolosiana (dedicada a Antoni de Bolòs), de basses del Barcelonès, i T. cordiformis, dels estanys d’Ivars (Baix Urgell).