Els tinells, les taules i els seients

Els tinells han estat considerats una tipologia habitual en el mobiliari gòtic a partir de la segona meitat del segle XIV i durant el segle següent. Compartint la idea que fou una tipologia no gaire utilitzada en època medieval (Barrachina, 1994a, pàg. 39), però prou coneguda per ser recollida a les obres literàries del moment, com en el Tirant, creiem que els exemplars devien ser obrats sobretot a partir de la segona meitat del segle XV, malgrat que apareix documentada el 1405 (“Anuari de l’Institut d’Estudis Catalans”, vol. V, 1913-14, pàg. 578, citat en el DCVB). La creença que el tinell era un moble habitual es deu, potser, als exemplars conservats dels segles XVI i XVII, considerats exemples derivats dels nombrosos que devien existir al tres-cents i quatre-cents. A aquesta creença degueren ajudar els esments de la tipologia al Tirant, una obra de ficció, resultat de la llibertat imaginativa de Joanot Martorell (comentari que implica també la notícia sobre una cadira giratòria en la mateixa novel·la), en la qual la tipologia apareix associada amb les estances reials, on s’exposava vaixella sumptuosa, obrada amb metalls nobles, exemplificant la riquesa del seu propietari. Els tinells eren mobles de luxe propis de les cases més benestants, els mercaders enriquits i la noblesa, tal com ho demostren les notícies documentals, que aporten descripcions que es corresponen amb l’única representació de la tipologia en pintura, la del retaule de la parròquia de Sant Joan del Mercat de Lleida, pintat per Pere Garcia de Benavarri i el seu taller vers els anys 1475-80 (MNAC, núm. inv. 64060). Cal pensar que les altres notícies, és a dir, els esments habituals de tinells en cases no tan riques com les anteriors, es refereixen a mobles amb la mateixa denominació i funció, però constituïts per una o més lleixes que s’empraven com a superfície auxiliar per a desar la vaixella, les ampolles i altres atuells prop de la taula als menjadors.

Les taules són representades en la pintura de manera molt esquemàtica, sovint sense potes i amb tovalles, per la qual cosa no apareix reflectit el sistema de suport. Més informació n’ofereixen els inventaris, que n’esmenten els dos tipus principals, les fixes i les desmuntables, a banda d’altres de plegables, que sembla que són taules de petites dimensions d’ús auxiliar. S’empraven en les diferents estances de la casa, tant per a menjar com per a treballar, i als obradors, amb la funció de taulells. Les taules desmuntables estaven formades per un taulell –a vegades per dues o més posts unides amb frontisses–, que se situava sobre suports que podien ser de cavallets. Són esmentades com a “taula amb els seus capitells”. Aquestes taules es representen durant tot el segle XV, com en el retaule de Sant Bartomeu i Santa Elisabet de la catedral de Barcelona, de Guerau Gener, del 1401, sobre la qual martiritzen el sant. En aquest cas, s’hi aprecia l’estructura del moble, la més simple, format per un taulell i dos cavallets senzills amb potes de secció quadrada, més amples a la part inferior, que convergeixen al travesser de secció rectangular superior. Al retaule de la Transfiguració de la catedral de Barcelona (1449-52), hi apareix un cavallet amb potes similars, unides amb un travesser unit amb encaix de doble bisell i fixat amb el que possiblement és un clau. Altres cavallets presenten treball de talla d’arcs o de traceria, com en el cas del retaule de Sant Joan Baptista, de vers el 1420, del taller de Lluís Borrassà, on apareix sota el taulell cobert amb tovalles (MAD, núm. inv. PE 123). Presenta dues potes frontals, divergents a la base, de secció rectangular i unides amb un travesser amb treball de talla o vogit inferior, amb un repertori que recorda vivament la solució de l’armari de Pedralbes MHCB-MMP 115109. Les taules fixes també devien ser habituals i possiblement les més emprades en el treball, com la representada al retaule dedicat a sant Marc ara a la Seu de Manresa, d’Arnau Bassa, del 1346. Algunes d’aquestes taules podien portar treball de torn als petges, com en el cas del retaule de Vallbona (MNAC, núm. inv. 9920). Al final de la centúria apareix una taula amb treball de talla al cantell, en correspondència amb les solucions formals de les caixes que es representen a la mateixa escena. Tot i que hi devia haver taules rodones, possiblement eren menys comunes que el que suggereix la iconografia (Barrachina, 1994a, pàg. 40), i la gran quantitat que són representades en retaules es deu més a solucions compositives i estilístiques que a la realitat.

Els tamborets eren d’estructura molt senzilla, formats per un seient amb potes directament encaixades o només clavades, i d’altres de constituïts per un seient amb quatre posts tallades a la part inferior formant els petges, a vegades amb treball de talla o vogit fent arcs, com en el representat al retaule de Sant Vicenç de Menàrguens, de vers 1438-40 (MNAC, núm. inv. 15797). Els bancs, però, eren els seients més habituals, tal com apareix reflectit a la documentació. Podien ser d’estructura similar a la dels tamborets, o bé arquibancs, amb un sistema constructiu semblant a les caixes i als bancals o caixes de llit, proveïts de respatller.

Les cadires eren fixes, en correspondència amb els tamborets, o plegables, tal com apareixen abundosament esmentades en els inventaris, que de vegades n’indiquen la procedència, com en altres tipologies de mobiliari. Les cadires plegables, també anomenades “de tisora”, foren força abundoses, si es té en compte la gran quantitat de representacions del segle XV on apareixen. La filiació i cronologia de l’exemplar conservat a Sitges (MMar, núm. inv. 144) és arriscada, ja que no presenta elements que permetin definir-les, atès que fou una tipologia que s’obrà a tota la península Ibèrica a partir de mitjan segle XV i fins al segle XVII. Finalment, cal fer esment del tron prioral de Blanca d’Aragó i d’Anjou, priora de Sixena entre el 1321 i el 1348 (MLDC, núm. inv. 19). Moble de pi enguixat i policromat, d’estructura molt senzilla, constituït per posts unides amb clavilles, ha sofert modificacions posteriors, ja que en època indeterminada foren unides mitjançant emmetxat. Està format per posts rectes i llises, amb un seient central sostingut pels laterals, acabats a la part superior per una sanefa decorada amb motlluratge que configura els braços del moble.

Bibliografia consultada

Mainar, 1976; Aguiló, 1987; Mainar, 1989; Rodríguez, 1990; Barral, 1993; Barrachina, 1994a; Massot, 1995; Piera – Mestres, 1999; Vinyoles, 2006; Pascual, 2006d.