Les caixes

Les caixes formen el grup més nombrós de mobiliari conservat i, junt amb els cofres, el contenidor més emprat del període. Les caixes comparteixen un seguit de característiques definitòries que es mantenen quasi invariables. Les diferències són definides a partir de les mides dels mobles i la variació de les seves decoracions. Val a dir que és l’única tipologia de la qual és possible establir una seqüència contínua d’evolució des d’època medieval fins al segle XIX. Efectivament, el sistema constructiu i l’estructura general de les caixes no canvien durant quatre segles i les variacions es concreten a partir de la decoració, que s’adapta als repertoris propis de cada període.

Són mobles constituïts per un buc construït amb quatre posts d’una sola peça unides a cua d’orenella i amb la fonadura clavada. A la part inferior porten una àmplia socolada motllurada, clavada al seu torn a la fonadura, que eleva el buc i el separa del terra. La socolada és situada a la part frontal i als laterals, mentre que a la part posterior del moble tan sols apareixen dues peces d’unió clavades cadascuna a la part final de cada extrem de la socolada, a manera de reforç de la base, i que contribueixen a sostenir la caixa i travar el conjunt. Estan tancades amb una tapa plana, obrada d’una sola post, un xic volada i unida al buc amb anelles, que porta dos llistons de secció rectangular (agafadors) als laterals clavats a la part inferior, que tenen com a missió travar-la per evitar-ne el desplaçament i per poder-la obrir i tancar còmodament. La decoració, en tots els casos, s’articula sobre la base de motllures encolades que configuren plafons al frontis i als laterals, com també, en determinats exemplars, rombes situats al centre d’aquests. Els plafons frontals estan separats per monjos calats amb motius de traceria de caràcter arquitectònic, també encolats sobre la superfície de la fusta. Porten sempre un pany interior encastat. El sistema decoratiu es fonamenta en el treball de motlluratge, basat sempre en l’alternança de bocell, filet, mitja canya, filetó i cavet. Gran part de les caixes presenten restes de pintura de tons vermells i ataronjats, amb tota seguretat a base de pigment de mini, aplicat sobre la fusta sense cap tipus de capa de preparació. Alguns exemplars, a més, porten paper pintat de color blau aplicat sota la traceria calada frontal i a l’interior del buc, per tal de cobrir els extrems reblats de les anelles. En casos excepcionals, es troba decoració tallada a les posts que conformen el buc, i que ocupa l’interior dels rombes.

La cronologia d’aquesta producció es desenvolupa complementàriament a la seqüència cronològica dels cofres. Malgrat que es disposa de notícies puntuals del segle XIV referents a caixes, les informacions centren la producció d’aquesta tipologia a partir del segon terç del segle XV i fonamentalment a la segona meitat de la centúria. Tot i que el primer document on es fa distinció entre les dues denominacions de contenidors data del 1321, moltes vegades apareixen reflectides caixes amb el mot de cofre en els inventaris. Les notícies són més freqüents a partir del segon terç del segle XV, i l’especialització del treball dels fusters a la ciutat de Barcelona entre caixers i cofrers el 1434 exemplifica la vitalitat de la producció. Els darrers decennis del segle, la productivitat devia ser alta i la producció d’exemplars molt nombrosa, si es té en compte la prohibició del 1482 i les posteriors disposicions, i al final del segle les caixes devien ser la tipologia de contenidor més habitual a les cases dels diferents estaments. Són diverses les notícies referents a caixes d’obra de València, una denominació que sembla habitual des de la meitat del segle. Malgrat que no es disposa d’exemplars amb aquest tipus de decoració i que cal situar les caixes daurades i pintades conservades actualment com una producció del segle XVI, els diferents autors (Gudiol i Cunill, 1913; Aguiló, 1974, pàg. 256; Barrachina, 1994a, pàg, 38; Massot, 1995, pàg. 61, i altres) coincideixen a establir una producció del focus valencià de caixes daurades i pintades. Nogensmenys, la decoració pintada és un dels trets característics del mobiliari català, en el qual preval la vocació decorativista que s’explicita, primer, en l’ús de la policromia i, després, durant els segles XVII i XVIII, en el treball d’embotit i marqueteria, que arriba al seu punt culminant al final d’aquest segle i l’inici del XIX en els mobles del focus gironí, a diferència d’altres focus de producció peninsulars i europeus, on preval el treball decoratiu de la talla de la fusta.

Malgrat que el sistema constructiu emprat a les caixes apareix ja a l’inici del segle XIV, són el repertori decoratiu i les característiques formals del motlluratge els elements a partir dels quals cal establir la cronologia i que precisament serveixen com a indicadors en altres tipologies de mobiliari d’aquest període. La presència de formes romboïdals o rombes (que a les caixes decoren la part central dels plafons) es constata en el repertori iconogràfic ja a la primera meitat del segle XV, com en el cas del retaule de Sant Llorenç de la catedral de Barcelona (posterior al 1420), on apareix la representació d’una caixa exempta decorada amb rombes seguits, possiblement obrats amb motlluratge aplicat. Les representacions de decoracions de rombes són un recurs habitual en els dos darrers terços del segle en les caixes que formen part dels llits, com en el cas del retaule dels Sants Joans de vers 1435-45 (MNAC, núm. inv. 71933) o el retaule de Santa Basilissa de cap al 1425 (MNAC, núm. inv. 15789), un tipus de repertori que es prolonga fins al final de la centúria, com al retaule major de l’església de Sant Esteve de la Doma, al retaule de Sant Joan Evangelista de l’església parroquial de Palau del Vidre, del darrer terç del segle, o al molt conegut retaule major de l’església de Sant Esteve de Granollers (MNAC, núm. inv. 15876 i 24144-24148), de vers 1491-94. La cronologia, doncs, demostra que l’ús d’aquest recurs és, si més no, coetani de formes similars que apareixen al mobiliari obrat a la península Italiana i no es pot considerar un exemple d’importació. Per altra banda, cal tenir present que es tracta d’una solució formal lògica de la composició de les motllures i fàcil d’aconseguir, i, per tant, és un recurs d’ampli repertori. Les representacions de caixes exemptes, en contra del que es podria esperar, no són freqüents i, a part de l’esmentada, n’apareix una al retaule de l’església parroquial de Sant Martí d’Aravó i al retaule major de l’església parroquial de Sant Miquèu de Viella, del final del segle XV. La decoració de rombes es mostra, en gran part dels casos, associada amb el treball de motlluratge que configura monjos llisos, com en el cas del retaule de Santa Clara i Santa Caterina de la catedral de Barcelona (1454-58), el retaule d’Aravó, el retaule dels Sants Joans de Bernat Martorell procedent de Vinaixa (MNAC, núm. inv. 71931), el retaule de la capella de la Pietat de Sant Llorenç de Morunys, encarregat a Francesc Olives el 1480, o el retaule de Palau del Vidre. Són pocs, però, els exemples de monjos tallats amb treball calat de traceria, i en tots els casos corresponen als darrers anys del segle, com el que apareix al retaule de Granollers dels Vergós, al de la Doma i en un dels compartiments del retaule de Sant Vicenç, procedent de la Seu d’Urgell, actualment en una col·lecció privada. Un aspecte que no es pot obviar és la correspondència formal del motlluratge de les caixes conservades amb altres exemplars de fusteria del període. La caixa sepulcral procedent del monestir de Sixena d’Isabel d’Aragó i de Montferrato, morta el 1434, confeccionada de fusta policromada i obra del taller de Blasco de Grañén (MLDC, núm. inv. 126) presenta motlluratge perimetral aplicat a cada cara, amb un perfil similar al que configura els plafons de les caixes, amb formes de filet, mitjacanya i bordó. La caixa sepulcral relacionada amb Beatriu de Cornel, procedent del mateix monestir (MLDC, núm. inv. 128), de la segona meitat del segle, conté el mateix repertori de motlluratge i forma pla acabat en talús, bordó, mitjacanya, filet i mig bocell. Malgrat tot, el repertori que mostra més similituds amb el motlluratge de les caixes és el que apareix a la caixa sepulcral de Francisquina d’Erill i de Castro (MLDC, núm. inv. 127), pintat per Miquel Ximénez el 1494 i de la mateixa procedència, que ja anuncia l’evolució que experimentaran els motlluratges durant el segle següent. En aquest cas el perfil està format per pla, cavet, quart de bocell i filetó. Aquestes motllures ja són menys pronunciades que les anteriors, amb un perfil no tan acusat, propi de les formes de transició cap a perfils amb menys relleus, és a dir, motllures que es van aplanant en evolució contínua durant tot el segle XVI, fins a esdevenir només gairebé un pla on es marquen lleugeres corbes.

Les caixes podien ser de dos plafons, denominades en els inventaris “mig cofre”, o de tres plafons, que apareixen en la documentació com a “cofres majors”, amb dimensions que varien des dels 140 cm d’amplada, les més petites, fins als 170 cm les de tres plafons, encara que la més ampla és l’insòlit exemplar de 191 cm del focus vigatà, decorat amb estels de sis puntes de motlluratge (que es va mostrar a l’exposició Moble català, núm. 22). Sembla que aquesta tipologia de mobiliari es va obrar només en certes comarques, amb un important centre productor a Barcelona, que exportava activament a tots els territoris de la Corona d’Aragó, tal com demostren les notícies documentals. Una exportació que també devia ser important cap als territoris de la península Italiana, atesos els exemplars que es conserven en diferents museus. Tot sembla indicar que es van obrar caixes a les comarques del Maresme, el Vallès Oriental i Occidental, Osona, el Bages, l’Anoia i Tarragona, i també a València (de les quals, com ja s’ha esmentat, no en queda cap exemplar); n’és notable l’absència a les comarques de Girona, Lleida, la Catalunya del Nord i les Illes Balears. L’atribució als focus de producció s’ha d’establir des de la possible procedència i amb les indicacions que ofereix la comparació de les dimensions de cada exemplar amb les unitats de mesura emprades a l’època. Finalment, cal afegir l’extens repertori de solucions formals de la decoració i el treball de motlluratge de la socolada, que configuren un conjunt format per un seguit d’exemplars únics i divergents, però, alhora, de gran coherència.

Una caixa de col·lecció privada

Un moble, propietat d’una col·lecció privada, exemplifica les constants d’aquesta tipologia, alhora que constitueix un exemplar summament interessant pel treball de la socolada, que és l’element que ofereix dades sobre la seva possible cronologia.

Es tracta d’una caixa de fusta de bedoll bastida amb el sistema constructiu característic d’aquesta tipologia. Presenta tapa plana unida al buc per quatre jocs d’anelles, i que porta clavats a la part inferior dos llistons acabats a la part anterior amb una corba flanquejada per dos sinus a dalt i a baix, que produeix una ondulació que serveix d’agafador per a poder manipular la tapa. Tot el cantell de la tapa està decorat amb treball de motlluratge incís format pel joc de bordó i mitjacanya. El buc està decorat amb motlluratge amb pla superior, bordó, filet i quart de bocell, i configura tres plafons al frontis, separats per un monjo calat, i un a cada lateral. Es tracta d’un “cofre major” dels esmentats en els inventaris. A la part central porta doble rombe central obrat amb motlluratge de bordó, filet i quart de bocell. La socolada, més vertical i estreta que en els altres exemplars, està motllurada repetint el repertori descrit, i presenta un treball de talla a la part inferior configurant tres seqüències de doble arc al frontis, amb simetria en correspondència amb els rombes, i un a cada lateral. A diferència d’altres exemplars, no s’hi ha constatat la presència de paper aplicat sota el calat o cobrint el reblat de les anelles, i tampoc mostra obratge de punxonat al cantell superior interior del buc. Sí que s’hi han observat, però, restes de pigment de mini en algunes motllures. La factura del moble, molt acurada, té trets especials, com són les peces de fusta que cobreixen el reblat exterior de les anelles a la part superior de la tapa i dels claus de la socolada. Les socolades acabades a la part inferior amb petits arcs tallats no són estranyes en les representacions de pintura des de la primera meitat del segle XV, com en el cofre representat al retaule de Sant Martí de Tours (MEV, núm. inv. 10736), i fins a les acaballes del segon terç del segle. La majoria de representacions, però, corresponen a caixes dels llits, com el retaule dedicat a sant Miquel Arcàngel i sant Pere procedent de l’altar major de l’església de Sant Miquel de la Seu d’Urgell (MNAC, núm. inv. 15837 i altres museus i col·leccions privades), de vers 1432-33, el retaule dedicat a santa Anna (MNAC, núm. inv. 64038), el retaule dedicat a la Mare de Déu de l’església de la Trinitat de Vilafranca del Penedès, del 1459 (Museu de Vilafranca del Penedès), o el retaule del Conestable Pere de Portugal (1464-65). El que presenta més punts de contacte amb el treball d’aquesta caixa és el llit que apareix a l’escena del miracle de substitució de la cama de l’etíop al retaule de Sant Cosme i Sant Damià de la catedral de Barcelona, de Miquel Nadal, de vers 1453-55. Les similituds formals, com també les proporcions de la socolada estreta i vertical suggereixen que la caixa comparteix aquesta seqüència cronològica i que fou construïda durant els primers anys de la dècada de 1450. L’estudi comparatiu de les dimensions amb les unitats de mesura emprades en aquest període posa de manifest que la caixa correspon sensiblement a la cana de Barcelona i és possible que fos obrada en aquesta ciutat.

Bibliografia consultada

Gudiol i Cunill, 1913; Aguiló, 1974; Escudero – Mainar, 1976; Mainar, 1976; Aguiló, 1987; Mainar, 1989; Rodríguez, 1990; Alcoy, 1994b; Barrachina, 1994a; Moble català, 1994; Pascual, 1994; Massot, 1995; Creixell, 1996; Piera – Mestres, 1999; Vinyoles, 2005; Pascual, 2006a i 2006d.