La producció gerrera barcelonina

Gerra d’aiguamans de cos globular, envernissada de color verd. La decoració és formada per rosetes estampades i segells de roses i casetes en relleu. Les nanses tenen forma d’animal. És una obra barcelonina del segle XV.

Col·lecció privada – J.A.Cerdà

La terrissa baixmedieval catalana, entesa com a tal la realitzada a partir del segle XIII fins al XVI, no fou motiu d’interès per la investigació arqueològica fins la darrera dècada del segle XX, ja que fins aleshores només s’havien dut a terme estudis de la ceràmica grisa d’època altmedieval. De fet, la primera taula tipològica de formes de terrissa barcelonina dels segles XIII al XVI no es publicà fins el 2006 (Beltrán de Heredia, 2006). No és gens fàcil resumir la problemàtica que gira a l’entorn de la producció d’obra ollera i gerrera baixmedieval. Alfons Romero ha publicat un extens treball sobre la terrissa barcelonina d’època gremial, és a dir, des del segle XV al XIX, on es recullen els noms i l’evolució de les principals formes de ceràmica, basant-se en una sèrie d’inventaris d’ollers i de gerrers (Romero, 2006). En síntesi, es pot afirmar que al segle XIV ja existien les tres branques bàsiques de la producció ceràmica barcelonina: la dels rajolers, que es dedicaven a l’elaboració de rajola basta, teules, calç i guix; la dels ollers, que sembla que es van anar especialitzant en l’elaboració d’obra de foc, és a dir, de peces d’argila vermellosa, refractària, apta per a resistir el xoc tèrmic, i la dels gerrers, que feien els atuells destinats a usos diferents dels anteriorment esmentats. Del grup d’ollers i gerrers sorgiren els escudellers, especialitzats en l’elaboració de peces recobertes amb un vernís blanc estannífer. De fet, però, com que des dels anys 1402-04 les tres branques s’aplegaren dins d’una mateixa confraria, res no impedia als confrares desenvolupar qualsevol tipus de producció ceràmica. Fins i tot hi va haver ceramistes que no s’integraren a la confraria i treballaren pel seu compte, fins que aquesta associació assolí el control dels drets d’examen i de mestria, al segle XVI.

Les peces elaborades pels ollers i gerrers podien ser envernissades o no. Determinades peces no s’envernissaven, com ara algunes gerres o els cossis. El vernís, la base del qual era el plom, podia recobrir part o la totalitat de la peça. Una vegada cuit era transparent, però es podia tintar, i els òxids cromòfors més emprats eren els de ferro i coure.

La cuita predominat era l’oxidant, que donava com a resultat pastes clares. S’ha afirmat que a Barcelona també es va fer obra negra, és a dir, de cuita reductora, però cal tenir en compte que des de molt aviat la documentació escrita dona notícia d’importacions d’obra ollera de la Selva del Camp i de Malgrat de Mar (Vilanova de Palafolls); per tant, no tota la terrissa que es troba a Barcelona s’ha de considerar, necessàriament, de producció local.

Entre les peces que elaboraren els terrissers barcelonins destaquen, actualment, les que duen un revestiment o coberta vítria de color verd, de vegades profusament decorades. Aquest tipus de ceràmica es coneix amb el nom de “terra verda de Barcelona”, denominació que ja apareix en la documentació de l’època. La peça més vistosa, tant per la seva factura com per la decoració que l’embelleix, és la gerra d’aiguamans, de la qual hi havia diversos models.

L’aiguamans sencer era format per tres peces diferents: la gerra (la part que sovint es confon amb el tot), la cobertora o tapadora i el gibrell. La gerra d’un aiguamans duu un petit orifici de sortida, a la part inferior.

Hi ha quatre gerres d’aiguamans que constitueixen bons exemples d’aquesta producció. Una és formada per un cos central ovoide que descansa sobre una part inferior cilíndrica. Presenta un coll molt ample, amb dues nanses laterals. Excepte el cilindre inferior, exteriorment està envernissada de color verd, i decorada amb una successió de faixes de meandres i de línies paral·leles. També duu un cordó en relleu. Probablement data del segle XVI. No se’n coneix la procedència, però es conserva a la col·lecció de ceràmica del museu de l’Enrajolada, de Martorell.

Una altra d’aquestes peces té el cos esfèric i la base plana. Està envernissada, exteriorment, de color verd, a base de rosetes incises i elements en forma de petites construccions arquitectòniques i rosetes en relleu. Les nanses tenen forma de cap de llop. Data, probablement, del segle XV. Forma part d’una col·lecció privada de Barcelona.

Llàntia de terrissa, envernissada de color verd, formada per quatre cassoletes unides. Aquesta obra barcelonina de la primera meitat del segle XIV, decorada amb rosetes aplicades en relleu, prové de les voltes de l’església del Carme de Manresa, enderrocada durant la Guerra Civil Espanyola.

Museu Comarcal de Manresa, núm. inv. 2729 – F.Rubí

La tercera gerra d’aiguamans és de forma ovalada i fons pla, sense peu. Està exteriorment envernissada de color verd i duu decoració de cordons en relleu. Conserva la cobertora. Probablement data del segle XVI. Forma part del fons ceràmic del Museu Episcopal de Vic.

Finalment, cal destacar una gerra d’aiguamans amb la seva cobertora, de tipus semblant a la segona peça comentada. Exteriorment està envernissada de color verd. Duu una decoració estampillada a la part del coll i la meitat superior de la panxa, rosetes en relleu i segells, també en relleu, amb la figura d’un lleó rampant, segurament la marca del gerrer. Les nanses són helicoidals. Fou trobada a la Pia Almoina de Barcelona. Pel context arqueològic, s’ha de datar de després del 1438. Es conserva al Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona.

Segons Julia Beltrán, entre els segles XIII i la primeria del XVI s’elaboraren dues menes d’aiguamans diferents: uns, de forma semblant a la d’un cànter, amb el cos ovoide desplaçat cap a la meitat inferior i un coll ample amb dues nanses, i altres amb un ample peu troncocònic damunt del qual descansa el cos de la gerra. Corresponen als tipus II i I, respectivament, de la seva taula tipològica (Beltrán de Heredia, 2006, pàg. 56).

A més dels aiguamans, cal esmentar també per la seva singularitat un setrill (o, segons Beltrán de Heredia, una xaropera), profusament decorat. Prové de les voltes del monestir de Pedralbes. Beltrán de Heredia el descriu com un “gerro de cos globular, un coll cilíndric amb un broc tubular aplicat al cos i una nansa vertical oposada. Dos elements aplicats al coll agafen el broc formant una mena de reforç, els quals simulen els braços [...]. La peça presenta una decoració de motius estampillats amb punxons de cercles i motius vegetals fets per mitjà d’un motlle i després aplicats a la paret del recipient, com ara una roseta de quatre pètals.” (Beltrán de Heredia, 2006, pàg. 55). Recorda dos exemplars decorats en verd i negre: l’un fou trobat a Manresa i l’altre, a Barcelona. Altres peces semblants han estat localitzades al sud de França.

Més enllà del valor estètic que pugui tenir una determinada peça de ceràmica, hi poden concórrer altres aspectes que la fan especialment interessant. Aquest seria el cas d’unes petites llànties rituals —n’hi ha d’envernissades de color verd melat i de blanques—, que daten del segle XIII o de l’inici del XIV. Pertanyen al fons del Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona. Les tres peces estan fragmentades, però originàriament devien estar formades per vuit cassoletes posades les unes al costat de les altres. Dos d’aquests exemplars foren trobats durant unes excavacions efectuades al carrer de Sant Honorat, núm. 3, de Barcelona, a la zona que ocupava l’antic Call Major de la ciutat; el tercer aparegué a les excavacions al mercat de la Boqueria, també a Barcelona. Es tracta de llànties rituals anomenades hanukkiya que es fan servir en la Hanukà, la festa de les Llums o de la Dedicació, celebració que commemora la reconsagració del temple de Jerusalem per Judes Macabeu el 165 aC. Aquestes festes duraven vuit dies. Els llums s’encenien de dreta a esquerra, un cada dia, fins al vuitè, en què cremaven tots. La llàntia es col·locava en un lloc visible des de l’exterior (Llànties rituals, 2007, pàg. 8). Els tres fragments es conserven al Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona.

Finalment, és destacable un objecte catalogat com una làmpada, constituïda per quatre petits poals units per la part superior. Estan exteriorment envernissats de color verd, i les nanses duen estampilles en forma de rosetes en relleu. Es conserva al Museu Comarcal de Manresa. Se suposa que cada petit poal contenia oli i que duien el ble al broc. La part superior de les nanses, en forma d’anella, servia per a penjar la làmpada. La peça prové de les voltes de l’església del Carme de Manresa i data de la primera meitat del segle XIV. Altres objectes semblants es van trobar a les excavacions de Paterna (Las ollerías de Paterna, 2001, pàg. 201, fig. 162).

Bibliografia consultada

Beltrán de Heredia, 1997; Las ollerías de Paterna, 2001; Beltrán de Heredia, 2006; Romero, 2006; Llànties rituals, 2007.