La pisa daurada

Durant els segles XIV i XV l’obra daurada que es consumia a Catalunya procedia, majoritàriament, del nucli format per Paterna i Manises. És possible que des de mitjan segle XV s’iniciés a Barcelona, de la mà dels germans Jaume i Pere Ximeno, l’elaboració de pisa daurada, però difícilment es podrà demostrar mai sense les anàlisis de pastes que corroborin aquesta suposició. Durant la segona meitat del segle XV, i especialment des del darrer terç, arribaren a la Ciutat Comtal grans partides d’obra daurada procedent del port de València. Els mercaders Nadal i Martí Requení la consignaven a nom de Francesc Reiner, primer, i de Nicolau, el seu fill, més endavant. Aquests mercaders barcelonins la revenien a particulars i a monestirs del país, com ara el de Montserrat. Fins el primer terç del segle XVI encara arribava a Barcelona obra daurada valenciana en quantitats que devien ser importants, però des de la fundació de la nova confraria de Sant Hipòlit dels Escudellers, el 1531, la producció autòctona va donar un gran salt endavant. Si al fogatjament del 1516 apareixen els noms de nou escudellers a Barcelona, vint anys més tard la xifra s’havia més que triplicat. Aquesta descentralització de la producció d’obra daurada no fou un fenomen únicament barceloní: també es constata l’inici de l’elaboració de daurat a Muel, Osca i, una mica més tardanament, a Reus, Lleida i Vilafranca del Penedès. En el cas de Reus, l’increment del nombre d’escudellers fou notori a la dècada dels anys trenta del segle XVI, com recullen les actes municipals del 1535: “[...] com en la vila aje molts scudellés de poch ensà y no paguen emposició [...] determine lo honorable Consell que los scudellés paguen imposició [...]” (Vilaseca, 1964, vol. I, pàg. 79). El 1543, aquests artesans s’agruparen en gremi, juntament amb els cantirers i els ollers.

En el cas dels quatre nuclis catalans (segurament n’hi va haver d’altres, encara no identificats), els motius decoratius predominants de la pisa daurada són ben senzills. Es pintaven amb una mena de pinzell de tres puntes que l’investigador Francesc de Paula Bofill va batejar amb el nom de “pinzellpinta”. Aquesta eina era molt útil per a treballar a preu fet, però a costa d’oferir un producte de molt baixa qualitat artística. És difícil atribuir aquesta ceràmica a un estil determinat, però per l’època es devia tractar d’una producció d’arrel gòtica tardana. Fins el darrer quart del segle XVI no es deixen veure les influències de la pisa renaixentista italiana en la producció daurada feta a Catalunya, encara que el vehicle d’expressió preferit no va ser l’obra daurada sinó la blava o policroma, que es desenvolupà, en gran part, durant el segle XVII.

Les formes

Encara no es coneixen prou les característiques de la primera producció daurada catalana. Tots els investigadors que s’hi han referit dedueixen que les formes devien imitar, en el sentit més lax de la paraula, els perfils de la pisa daurada valenciana. De ser d’aquesta manera hi hauria dos tipus d’escudelles: les rodones, sense nanses i amb repeu, i les escudelles amb orelles o nanses en forma de mitja lluna, àpodes. Quant als plats, el tipus predominant seria el plat sense ala, àpode o amb un repeu anular. D’ambdues formes n’hi hauria de diverses mides: els escudellons (petites escudelles que podien ser usades com a salers), les escudelles de partera, més grans que les comunes, les plates i les servidores. També hi havia formes mixtes, és a dir, de boca ampla, com els plats, i fondes com les escudelles, que rebien el nom d’enciameres. El repertori formal de la pisa daurada catalana devia ser força limitat. El 1461 s’esmenten les formes següents: “scudelles de miga partera, plats, pagès ab sol, scudelles de partera, scudellons, ensiameres (grans e xiques), figurat e contrafet”. Al final del segle XVI es van incorporar altres formes per influència dels nous corrents artístics del moment, com per exemple els pots d’apotecari, les xaroperes o les piques per a l’aigua beneita, que queden fora del període cronològic d’aquest treball.

Els motius decoratius

Per la mateixa problemàtica abans esmentada, difícilment es pot establir una tipologia de motius decoratius de la pisa daurada primerenca feta a Barcelona. Es dedueix que la decoració més freqüent devia ser a base de petits motius florals, com l’escudella trobada a Sabadell (Roig – Roig, 2002, pàg. 126, fig. 12), i motius geomètrics molt simples, còpies de models valencians: retícules a base de rombes amb punts, enreixats, etc. Ja entrat el segle XVI s’inicià la decoració feta amb el pinzell pinta de tres puntes, de la qual es tenen mostres a partir del segon quart del segle. Amb aquesta eina es decoraren milions de peces amb multitud de combinacions possibles diferents, si bé hi predominen els motius cruciformes i florals. Una important troballa de pisa catalana d’aquest tipus va tenir lloc, a l’inici del segle XX, a la parròquia de Sineu, al bell mig de l’illa de Mallorca, on van ser recuperades prop d’un miler d’escudelles. Es creu que s’usaven per a dur l’extremunció als malalts i, un cop acomplerta aquesta funció, foren dipositades a l’interior d’un clot excavat a terra (González Gozalo, 1995). Francesc de Paula Bofill publicà un bon repertori de decoracions executades amb el pinzell pinta de tres puntes (Bofill, 1941, pàg. 53 a 78 i fig. 5 a 18). Del segon terç del segle XVI són, probablement, les peces daurades pintades amb decoracions que imiten algunes sèries valencianes molt populars, com, per exemple, les escudelles i els plats que duen la llegenda “Surge Domini”, o “In principio erat Verbum”, si bé les lletres estan tan malmeses que pràcticament resulta impossible esbrinar-ne el significat.

A la segona meitat del segle XVI es començà l’elaboració de peces de més categoria que imitaven models de Manises. Cal destacar algunes plates amb ala que fan més de 30 cm de diàmetre i decoracions de fulles de falguera pintades o en relleu. Una d’aquestes peces, que forma part d’una col·lecció privada, és decorada amb un cérvol que mira vers l’esquerra envoltat de fulles i amb una sanefa amb elements florals en negatiu. Data del final del segle XVI o l’inici del XVII, i correspon a una producció reusenca. És destacable també la sèrie de plates fetes a motlle, decorades amb raïms en relleu, de la darrera dècada del segle XVI, obra també reusenca. Finalment, cal esmentar una curta sèrie de pots daurats (se’n coneixen, aproximadament, una mitja dotzena), elaborats a Reus, provinents, segons sembla, d’una mateixa apotecaria. Duen un rètol amb les lletres “IOAN A” i una doble creu horitzontal. Algun d’aquests pots duu pintada la data “1584”. Podria tractar-se de peces procedents de la important apotecaria que hi havia al monestir de Sant Joan de les Abadesses. Aquests exemplars es conserven en col·leccions particulars, al Museo de la Farmacia Hispánica (Madrid) i al fons del Musée du Louvre, a París.

Totes aquestes peces daurades catalanes foren fetes, aproximadament, a partir del darrer quart del segle XVI i responen a la tradició gòtica tardana, encara que en alguns exemplars ja es poden veure les primeres influències del Renaixement italià. Per això han estat incloses en aquest capítol, tot i que depassen el marc cronològic atribuït al corrent artístic anomenat gòtic.

Els llocs de producció

El primer i més important centre productor de pisa daurada a Catalunya fou la ciutat de Barcelona. Si bé és cert que la producció més antiga (segle XV) està ben poc documentada, sobretot arqueològicament, la documentació dels Reiner informa que, almenys des del 1482, ja es produïa obra daurada al seu obrador barceloní. Un document del 1461, àmpliament divulgat, és un contracte de producció entre un Pere Ximeno, de Mislata (València), i un escudeller barceloní del mateix nom. Segons el seu contingut, el primer es comprometia a elaborar determinades peces de pisa daurada —ja esmentades anteriorment—. Durant molt de temps aquest document fou considerat com la prova que confirmava la fabricació d’obra daurada a la Ciutat Comtal des del 1461, però Llubià, l’autor de la publicació, demostrà que el pacte fou cancel·lat uns quants mesos més tard. Tal com diu Albertí, l’escudeller de Mislata no es comprometé a ensenyar res al de Barcelona sinó a “reforçar amb mans expertes la major producció que es veu amb cor de vendre bé i de seguida” (Albertí, 1987, pàg. 35).

Al segle XVI, Reus, Lleida i Vilafranca del Penedès s’afegiren a les localitats productores de pisa daurada, si bé sembla que sobretot s’hi obrava pisa decorada amb el pinzell pinta de tres puntes, és a dir, de baixa qualitat. No es pot descartar que també s’hagués elaborat pisa daurada del mateix estil (és a dir, decorada amb el pinzell pinta de tres puntes) a altres capitals de comarca, entre les quals probablement Vic i Manresa. De moment només és possible assegurar que Reus i Barcelona produïren pisa daurada d’una certa vàlua artística.

La cronologia

Per tot el que s’ha exposat es pot afirmar que es va elaborar pisa daurada a Barcelona possiblement des de mitjan segle XV fins a un moment que escapa dels límits cronològics d’aquest estudi. Des del segon quart del segle XVI s’inicià la producció en massa de pisa daurada decorada amb motius geomètrics, que fou imitada en altres localitats catalanes. En el cas de Reus, es diu que la pisa daurada deixà de produir-se a mitjan segle XVII, però no se sap com va evolucionar en altres centres productors. Tan sols es pot suposar que durant el decurs de les primeres dècades del segle XVII es devia extingir lentament a favor de les noves produccions blaves i policromes decorades amb temàtica renaixentista.

Bibliografia consultada

Bofill, 1941; Ainaud, 1942; Vilaseca, 1964; Albertí, 1987; González Gozalo, 1995; Roig – Roig, 2002; Ramon, 2003.