La pisa decorada en verd i morat

Actualment es diferencia perfectament el que és la pisa de la terrissa, però històricament el terme pisa ha tingut un significat més imprecís. No es pot descartar que allò que la documentació anomena obra de Pisa fos ceràmica totalment o parcialment recoberta d’un vernís metàl·lic obtingut amb l’òxid de plom, sol, que donava lloc a un vernís transparent, o bé tintat amb un altre òxid metàl·lic cromòfor, que li atorgava un color diferent. A la documentació del segle XIV no s’ha trobat cap referència encara al terme pisa o obra de Pisa, en una època en què ja s’elaborava “obra blanca” a Barcelona (“opera alba de Barchinona”, diferent de l’“opera de Meliche”, “de Manizes” o “de Domàs”). De fet, es discuteix encara quan començà a introduir-se la paraula pisa en l’argot dels ceramistes barcelonins, quina necessitat impulsà la creació d’un terme nou, a quina realitat feia referència i per què s’escollí la ciutat italiana de Pisa per a donar nom a la producció barcelonina de ceràmica (tal vegada de fons blanc?), quan l’obra pisana més coneguda era l’esgrafiada i no pas l’estannífera.

A la documentació dels segles XIII, XIV i XV, període durant el qual a Barcelona es feu ceràmica blanca amb decoració pintada en verd i morat, no s’hi troba cap referència que permeti esbrinar si aquest tipus de ceràmica rebia una denonimació diferent de la completament blanca o de l’envernissada amb altres colors (per exemple, en verd, castany, melat, etc). Una problemàtica semblant es repeteix en els casos de la producció decorada en verd i morat feta a Terol, a Paterna i a Manises, per esmentar-ne només els centres productors més coneguts. No es pot assegurar, però tampoc descartar, la possibilitat que els esments documentals a l’“opera alba de Barchinona” puguin fer referència tant a les produccions completament blanques com a les pintades amb aquells dos colors. On sí que sembla que hi ha cada vegada més consens entre els investigadors que han estudiat aquestes ceràmiques decorades és en el tema del seu probable origen italià, reprenent la tesi d’Olivar Daydí, enfront dels qui en defensaven un origen andalusí.

Durant dècades (de fet, des de la troballa efectuada a Manresa el 1937) s’havia pensat que la producció barcelonina decorada en verd i morat havia aparegut en un moment imprecís del final del segle XIII, si bé s’especulava amb la possibilitat que les rajoles triangulars procedents del claustre de la seu tarragonina fossin algunes dècades anteriors. Aquest problema encara no ha estat resolt satisfactòriament. Per això, és un fet sorprenent la troballa de ceràmica amb vernís blanc a Barcelona en contextos arqueològics datats del darrer quart del segle XII, és a dir, un segle anterior al que s’havia cregut fins ara. Fragments de ceràmica estannífera han estat recuperats a les excavacions del conjunt monumental de la plaça del Rei (Beltrán de Heredia, 2007, pàg. 138-158). En unes altres excavacions arqueològiques efectuades al carrer de Sant Honorat núm. 3, també a Barcelona, es trobà una sitja plena de fragments de diversos tipus de ceràmica, juntament amb monedes de Jaume I i ceràmica àrab d’importació (ceràmica de corda seca parcial i una gerra estampillada amb una franja epigràfica que repeteix la paraula “al-maluk”, datada de la segona meitat del segle XII). Les proves de termoluminescència aplicades a aquests fragments donen una datació d’entre el 1230 i el 1260. Entre els fragments recuperats n’hi ha de decorats en color morat i en verd turquesa que fins aleshores no havien estat identificats a Barcelona. Aquesta nova producció ha rebut el nom de pisa arcaica i, segons Beltrán de Heredia, la troballa d’un forn al carrer de l’Hospital ha contribuït a assegurar l’origen barceloní dels fragments esmentats (Beltrán de Heredia, 2007, pàg. 139).

Les anàlisis del material ceràmic efectuades sobre vint-i-sis mostres han posat en relleu l’existència de set grups diferents de produccions. D’aquests, tres (que representen vint-i-dues de les vint-i-sis mostres analitzades) estan fets en una mateixa àrea de producció que se situa a Barcelona, possiblement al forn trobat al carrer de l’Hospital o al mateix barri. Dos dels fragments no ha estat possible atribuir-los a cap centre productor concret; un altre podria ser obra feta a Paterna, a prop de València, encara que l’atribució és molt dubtosa, i un quart fragment presenta el mateix tipus de pasta que les peces decorades en verd i morat típicament barcelonines del segle XIV. Això ha portat els investigadors a parlar de dos tipus de pisa arcaica barcelonina diferents: el grup que representa la novetat, del qual s’havien trobat mostres a diverses excavacions d’Itàlia i de França (també al castell de Burriac, prop de Mataró), i el grup amb la pasta típica del verd i morat català, que es coneix des de la troballa efectuada a Manresa, que és el que sembla que continuà existint fins el segle XV.

Independentment dels resultats analítics, visualment es detecten tres tipus de pastes diferents: una pasta dura i ben cuita, de color vermell, amb partícules blanques i vermelles (que es creu que es tracta de calcita i de xamota, respectivament), amb vacúols; una altra, de color beix, amb el mateix tipus de desgreixant, característica de les gerres de pisa pintades de color morat sol i en alguns dels pitxers trobats; finalment, les pastes de color ataronjat, més fines i depurades, amb partícules blanques i vacúols. S’han detectat en un pitxer que recorda la forma de les redomes islàmiques i de les gerres globulars.

La pisa arcaica barcelonina es coïa a una temperatura d’entre 900 i 950 ºC, una mica massa baixa perquè madurés bé el vernís de plom. Calien dues cuites: una per a la ceràmica quan era crua (bescuit) i una segona cuita per a fixar el vernís i la decoració pintada. S’hi utilitzà l’estany com a opacificant, encara que sembla que també s’hi emprava sílice (sorra) mòlta. Aquests dos components del vernís, més les bombolletes d’aire i el color clar de la pasta calcària, donaven com a resultat una coberta blanca, opaca.

Cronològicament, aquestes ceràmiques són contemporànies a les primeres produccions estanníferes obrades a Sicília, que fins ara es consideraven les més antigues elaborades en territori cristià de l’Europa Occidental.

En un moment més tardà, que tradicionalment s’havia situat cap al final del segle XIII, però que atesos els resultats podria ser anterior, es devia iniciar l’elaboració de la típica ceràmica barcelonina blanca, decorada (o no) en verd, en morat o en verd i morat, divulgada a partir de la troballa fortuïta de Manresa. Es tracta d’una producció de formes i decoracions estandarditzades, fàcil de reconèixer respecte de les elaborades a Paterna-Manises o a Terol.

La tipologia de formes

Una de les primeres taules tipològiques (si no la primera) que s’elaborà a partir dels perfils de ceràmica catalana decorada en verd i morat fou publicada per Riera i Cabestany el 1980, en una obra editada per la Caixa de Manresa, ara molt difícil de trobar. El material que va servir de base correspon a les peces trobades a Manresa. Posteriorment, Barrachina va incloure una petita taula de formes i de motius decoratius en la monografia dedicada al Castellvell de Llinars del Vallès (Monreal – Barrachina, 1983), però fins el 2001 no es va publicar una tipologia més completa (González Milà, 2001).

Les dues formes bàsiques són el plat i l’escudella, sempre amb els reversos sense envernissar. Hi ha diversos perfils de plats: amb repeu i ala horitzontal, ampla, que podria relacionar-se amb la forma del disc o tallador de fusta; amb repeu, de forma troncocònica, però sense ala. D’ambdós tipus n’hi ha de mides diferents. L’atuell de dimensions superiors al plat rep el nom de servidora, mentre que, actualment, als plats més petits se’ls anomena “platets per a les postres”.

Pel que fa a les escudelles, sempre sense orelles, hi ha dos perfils bàsics, independentment de les dimensions: les escudelles hemisfèriques amb repeu, profusament decorades, i les escudelles hemisfèriques àpodes, amb decoració més simple. A les formes més grans se les anomena impròpiament bols, paraula d’origen anglès que no apareix en la documentació catalana fins èpoques molt més recents. Les escudelles petites s’anomenaven escudellons.

Els motius decoratius

En la producció del segle XIII, els motius decoratius són molt senzills: línies ondulades encadenades, línies en ziga-zaga, grups de traços triples, un peix, rombes entrecreuats (una possible estrella de vuit puntes) i elements vegetals molt senzills. Aquesta decoració està aplicada sobre la vora o ala i al fons intern, en les peces obertes, i al coll i a les nanses, en les formes tancades. Als segles XIV i XV predomina una altra mena de decoracions: motius pseudoheràldics, estrelles, branques de pi, l’anagrama de Crist (IHS), l’Agnus Dei, escuts amb la lletra tau, aus, peixos, llebres, conills, bòvids, cérvols, el nus de Salomó, harpies, ziga-zagues, xebrons, figures humanes, elements vegetals, rombes amb aspes entrecreuades, decoracions arquitectòniques, motius pseudocal·ligràfics (és a dir, còpies, sense sentit, de lletres o de paraules escrites en àrab), pinyes reticulades i arbres de la vida, entre d’altres. Destaca, pel seu contingut simbòlic, un plat decorat amb l’escut de la ciutat de Barcelona.

Els pots

S’han plantejat dues hipòtesis per a explicar l’origen de la paraula “pot”, ja que de vegades s’anomena, potser impròpiament, aquestes peces amb el terme italià albarello. Impròpiament perquè, independentment del veritable origen del nom, a Catalunya sempre han estat conegudes com a pots i mai com a albarel·los. Segons una hipòtesi, la paraula prové de l’àrab iranià el-barani, que significa “vas de drogues” (López Campuzano, 1988, pàg. 125); segons una altra, el terme podria venir de l’àrab al-birâm, que vol dir “pot de terra”, paraula derivada, a la vegada, del verb barâma, que vol dir “tornejar” (Soustiel, 1985, pàg. 381). És evident que si es pren com a origen del nom la primera hipòtesi, s’estableix una relació directa entre la forma i el món dels apotecaris. Però aquesta relació no és tan clara, ja que s’esmenten pots en inventaris de particulars.

En el cas dels pots fets a ciutats de l’occident de la Mediterrània, només és possible assegurar que es tractava d’autèntics “pots d’apotecari” quan apareixen els rètols pintats amb el nom del producte que contenien. Els primers pots daten del segle XI i foren fets al nord de l’actual Iran. I, a Catalunya, els pots més antics amb rètol pintat (i cuit en el mateix moment que el pot) daten de la segona meitat del segle XVI. De moment només se’n coneix un exemplar trobat al monestir de Pedralbes (Petras albas, 2001, fitxa 59, pàg. 151). Per tant, no es pot ni assegurar ni negar que els pots catalans pintats de verd i morat del segle XIV haguessin format part d’una apotecaria medieval o que serviren com a contenidors per a productes valuosos, com eren, per exemple, les preuades espècies.

Actualment es conserven pocs exemplars de pots catalans decorats de verd i morat. Segons Amigó, se’n coneixen set (aquest estudiós desconeixia els dos de la col·lecció Mascort), sense comptar amb els fragments trobats en excavacions, com el que va aparèixer al castell de Burriac. Dos fragments de pot foren recuperats entre les restes de la domus d’Olivet (Canovelles). El context arqueològic permet datar-los entre mitjan segle XIV i el 1454, any en què se sap del cert que la domus ja havia estat destruïda (Pujades – Subirana, 2000, pàg. 400-413).

Aquesta forma és un clar exponent de les influències de les produccions de l’Orient Mitjà en la pisa de la Mediterrània occidental. En aquest àmbit geogràfic, un dels exemplars més antics que es coneix correspon a una producció de l’àrea de Montpeller. Va ser trobat en aquesta ciutat francesa, al carrer Barralerie. Formava part del rebliment d’un pou. Es tracta d’una peça que es data del segle XIII (Vallauri – Leenhardt, 1997, pàg. 483).

Pel que fa als exemplars catalans conservats, hi havia tres tipus de pot diferents, segons la forma del perfil: els pots de cos cilíndric, amples, amb el coll troncocònic marcadament diferenciat de la panxa, forma que recorda els pots decorats en blau i daurat fets a Manises, que són còpia, a la vegada, d’exemplars procedents de Síria, datats del segle XIV; pots semblants als anteriors però més xatos, és a dir, menys esvelts, i pots de cos tubular, estrets, sense coll diferenciat de la panxa.

Una de les característiques comunes a la majoria dels pots és la presència d’una decoració compartimentada. En gairebé tots els casos, grups de tres circumferències —la del centre, més ampla—, situades al començament del coll i de la base, ajuden a remarcar aquestes parts de la peça. En altres exemplars, un tercer grup de línies divideix la decoració en dues parts. En alguna peça aquests grups de línies emmarquen una sanefa de rombes. També són freqüents les compartimentacions verticals, que de vegades recorden formes arquitectòniques. Aquestes compartimentacions eren de gran ajut en el moment de pintar la resta de la decoració.

Un pot presenta pinyes, motius pseudoepigràfics i retícules a la panxa, una decoració vegetal molt estilitzada, en forma de fris, entre aquesta part i el coll, i línies en ziga-zaga. Una peça de característiques semblants duu una decoració a base de bandes plenes de línies en ziga-zaga i de bandes amb línies verdes en diagonal, que s’alternen, decoració vegetal estilitzada entre la panxa i el coll, i circumferències concèntriques al coll.

Dos pots trobats a Manresa a les voltes de l’església del convent del Carme, aterrada durant la Guerra Civil, són més esvelts que els altres (es conserven al fons del Museu Comarcal de Manresa). Una de les peces està decorada amb pinyes a la panxa, una sanefa de rombes a l’espai que hi ha entre la panxa i el coll, i una alternança de bandes plenes de línies en ziga-zaga i bandes de línies verdes en diagonal, al coll. L’altre exemplar, incomplet, duu una mena de motiu pseudoepigràfic molt estilitzat, envoltat de línies entrecreuades en diagonal. Un altre pot fragmentat (al qual també li manca el coll) va ser trobat a Sant Quirze de Pedret (Berguedà). La decoració és a base de motius orientalitzants massissos, que separen zones plenes de ratlles entrecreuades, en diagonal, que formen petits rombes (López Mullor i altres, 1995, pàg. 179-404). Quant als pots sense coll, l’exemplar més gran pertany a la col·lecció Mascort. Està decorat amb unes harpies i branquillons de pi, amb una sanefa de rombes inscrits a la part inferior. Més petits són els dos pots que es conserven al museu del monestir de Pedralbes, a Barcelona. Un és especialment interessant, ja que la decoració de l’anvers és diferent de la del revers. Està guarnit amb un arbre amb quadrúpedes al voltant (potser gossos). L’altre exemplar duu dos rombes inscrits amb el centre en verd. L’exemplar de la col·lecció Godia, més alt que els de Pedralbes, però més estret que el de la col·lecció Mascort, presenta motius cordiformes en dos registres diferents: al superior, separats per elements vegetals molt senzills, i, a l’inferior, més motius pseudocal·ligràfics (Monreal, 1972, pàg. 159). Un altre exemplar del mateix tipus fou trobat a Canovelles, a la domus d’Olivet.

Les rajoles de paviment

Fins que va tenir lloc la troballa de pisa arcaica a diversos punts de Barcelona, les peces de pisa catalanes més antigues de les quals es tenia coneixement eren les rajoles esmaltades que procedien de la sala capitular de la catedral de Tarragona. Es tracta d’una quinzena de rajoles de forma triangular que ocupaven les cantonades d’un paviment disposat en diagonal. Fan 15 e 22 2,2 cm i es conserven totes al Museu Diocesà de Tarragona (La ruta de la cerámica, 2000, pàg. 224, fig. 87). Estan decorades amb les figures d’un gall dindi, un conill, un llebrer (o una guineu), un lleó i una àliga. En destaca una, decorada amb una esfinx. Segons la simbologia romànica, es creu que l’esfinx i la guineu eren animals guardians dels temples i dels sepulcres. Cirici diu que, al costat d’animals casolans (gos llebrer, gall dindi), coexisteixen animals simbòlics, com ara el lleó, símbol del coratge; l’àliga, de l’elevació espiritual, o l’esfinx, símbol de les temptacions. Segons aquest investigador, la composició també és típicament romànica: “els animals s’adapten perfectament al marc que determina llur camp. Aquesta adaptació es manifesta en diversos aspectes: en l’isotropisme que fa que les distàncies dels punts sortints al marc siguin semblants, tot al volt; la llei de gravitació, que determina el màxim nombre d’acostaments entre unes masses i unes altres; l’horror al buit que en deriva i la tendència a la zig-zag que permet que un ésser prim pugui emplenar un espai ample o que un animal de qualsevol forma pugui adaptar-se al triangle” (Cirici, 1977, pàg. 74-75).

Batllori i Llubià (1949, pàg. 16 i 55) diuen que aquestes rajoles estaven col·locades al peu dels muntants de l’arc d’entrada des del claustre a l’antiga sala capitular dels canonges regulars de l’esmentada seu. La seva cronologia és, però, dubtosa. Segons Cirici (1977, pàg. 74), daten de vers el 1250, època en què s’estava construint la sala capitular de la seu tarragonina. El mateix autor diu, també, que foren trobades davant la porta d’accés, dins del claustre, a la sala capitular. El 1983 Jaume Barrachina (Monreal – Barrachina, 1983, pàg. 96) plantejà els primers dubtes, ja que, segons el seu parer, les peces podrien ser datades de l’època en què es transformà la sala capitular en capella del Corpus Christi, el 1330, el mateix que opina Amigó (Amigó, 1998, pàg. 124).

Una altra peça que procedeix de Tarragona (en concret, d’una masia situada damunt de l’antiga necròpoli paleocristiana) és una rajola rectangular decorada amb un conill que corre vers l’esquerra envoltat de branquillons. Havia format part de la col·lecció Faraudo i actualment es conserva al museu de l’Enrajolada (Martorell) (Batllori – Llubià, 1949, pàg. 17 i fig. 5a).

El 1990 es trobaren dos fragments de rajoles rectangulars decorades en verd i negre, fora de context arqueològic, durant el decurs de les excavacions efectuades al Nou Passadís de Santa Llúcia, a Barcelona, que podrien haver format part del palau de la reina Elisenda de Montcada, a Pedralbes, en ús entre el 1327 i el 1363, i que posteriorment fou destruït. En un dels fragments es pot reconèixer un emblema heràldic (Padilla, Giralt, Vila, 1997, pàg. 638-639). Segons aquests autors, aquest tipus de peça (les rajoles en verd i morat) podria haver estat en ús fins entrat el segle XV, essent substituïdes progressivament des d’inici del mateix segle per rajoles blaves valencianes.

Entre les rajoles més divulgades de la producció en verd i morat, en destaca una de sisavada, és a dir, de sis costats (impròpiament anomenada “alfardó”). Forma part de la col·lecció del Museu de Ceràmica de Barcelona. Segons Llubià i Batllori (1949, pàg. 17), procedeix del presbiteri d’una ermita gironina. En canvi, Maria Antònia Casanovas afirma que el seu emplaçament original era l’església de Castelló d’Empúries (Casanovas, 2000, pàg. 77). Al paviment del presbiteri de l’església de Santa Maria de Castelló d’Empúries es conservava in situ fins no fa gaire un altre fragment de rajola decorada en verd i morat, que en fou extret durant les darreres obres de reforma.

La vaixella de taula

La major part de les peces ceràmiques de fons blanc, pintades o no, dels segles XIII al XV corresponien a atuells destinats al servei de taula. En destaquen les formes obertes planes (els plats, talladors i servidores), les obertes fondes (escudelles) i les formes tancades (pitxers i setrills, entre d’altres).

Entre les formes tancades cal destacar els setrills. Es tracta de peces de cos piriforme proveïdes d’un petit coll troncocònic invertit i d’una nansa massissa lateral. Normalment no duen decoració pintada, però n’hi ha de guarnits amb motius antropomorfs, amb ulls i boca pintats al coll. Petits traços horitzontals sobreposats decoren la nansa. Hi ha una altra mena de setrills, que cal esmentar. Un exemplar, del qual només es conserva la meitat superior, té la panxa globular i el coll cilíndric, una nansa lateral i un bec amb forma de cap d’animal. Pertany a la col·lecció del Museu Comarcal de Manresa. Existeix una altra peça semblant, gairebé sencera, trobada a Barcelona. Es tracta d’una tipologia de la qual es coneix un paral·lel similar en la producció occitana.

El pitxer és una gerra de forma ovoide, coll ample, bec abocador i nansa lateral. N’hi ha de diversos tipus. Un exemplar, que no es trobà a Manresa però que és molt freqüent, presenta un cos globular, coll troncocònic invertit, bec, nansa lateral i un ample peu discoïdal. La decoració predominant en aquest tipus de peça és un motiu pseudoheràldic pintat a la panxa, en morat de manganès. Se’n va trobar un exemplar força complet a les voltes del presbiteri de l’església del Pi (Barcelona), que actualment es conserva al Museu de Ceràmica de Barcelona (Amigó, 1998, pàg. 122). Existeix, també, un tipus de pitxer de coll molt ample, perfil en essa, vora exvasada i nansa lateral, proveït d’una ampla base de sustentació. Està guarnit amb una decoració a base de línies en diagonal formant rombes que contenen un petit motiu estrellat. Presenta la particularitat que l’interior està envernissat de color melat, com el pot decorat amb harpies de la col·lecció Mascort i el pot trobat a Canovelles. El tercer tipus de pitxer mostra com a característica diferencial un coll cilíndric molt ample. La decoració hi és present a la panxa (una sanefa a base de motius vegetals molt estilitzats o una successió de rombes amb aspes) i al coll (columnes de ratlletes sobreposades, de petites estrelles o de línies en diagonal entrecreuades).

Les formes obertes són molt més freqüents. De plats, n’existeix una variada tipologia. N’hi ha de molt plans que tenen una ala horitzontal molt ampla, normalment amb una decoració molt senzilla. Un altre tipus de plat, més abundant, correspon a una peça més fonda que el tipus anterior, de parets troncocòniques i amb un repeu. No duen ala. El llavi és arrodonit, però també abunden els exemplars que presenten un llavi enlairat verticalment. Als plats de diàmetre i fondària més grans se’ls anomena servidores. N’hi ha que estan profusament decorats.

En destaca una escudella amb repeu i vora ampla horitzontal que forma part de les col·leccions del Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona, d’un tipus de perfil molt abundant en la producció italiana coetània. Correspon a les primeres produccions de pisa catalanes. La decoració és molt senzilla, a base de flors, cercles i grups de ratlletes paral·leles, línies ondulants, etc. Més tardanes són les escudelles amb repeu. Se’n conserva una que està decorada amb una mena de branca de pi, i una altra amb una estrella de sis puntes amb ovals als extrems, tot encerclat per un motiu ondulant. Pertanyen al fons del Museu Comarcal de Manresa. També es coneix un tipus diferent d’escudella, sense peu, guarnida amb un escut que conté la lletra tau, decoració idèntica de la que presenta un plat amb vora lleugerament enlairada de la col·lecció de ceràmica del Museu de Vilafranca del Penedès. Un altre tipus de plat amb una vora molt ampla, decorat amb branques de pi, es conserva al Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona.

Possiblement, les peces més vistoses són els plats grans i les servidores (més fondes). Hi abunden les sanefes a base d’ovals que contenen unes aspes, separats per compartiments verticals. Els motius decoratius poden ser animals, com el cérvol, la llebre, un flamenc (com a la servidora trobada als banys de Girona i exposada a les vitrines del Museu de Ceràmica de Barcelona), la figura humana, animals fantàstics, com l’harpia, elements florals o vegetals. També hi ha servidores profusament decorades a base d’escates plenes de línies entrecreuades que formen rombes, o la combinació d’elements vegetals en negre amb d’altres plens de línies entrecreuades. Aquest tipus de decoració més plena sembla més pròpia de les peces produïdes durant la primera meitat del segle XIV, ja que més tardanament la decoració tendeix a simplificar-se. Fins i tot, el tipus de sanefa més freqüent a la segona meitat del XIV i la primeria del XV és a base de dues circumferències en morat de manganès que emmarquen una ampla banda plena de color verd.

Pel seu simbolisme destaca el plat, incomplet, decorat amb l’escut de la ciutat de Barcelona. Fou recuperat en unes intervencions arqueològiques al subsòl de Barcelona i actualment és exposat al Museu d’Història de la Ciutat. Algunes servidores són un exemple de la transició entre les decoracions en verd i morat i les blaves, com ara les dues peces trobades al mas Oliva (Esparreguera), datades de l’inici del segle XV. Es conserven al fons arqueològic que custodia el Grup Muntayenc i de Recerques Olesà, d’Olesa de Montserrat.

El lloc de producció

Els diferents investigadors interessats en la pisa decorada en verd i morat han fet referència al controvertit tema del lloc de producció d’aquest tipus de ceràmica. La primera obra de gran abast que donà a conèixer el descobriment de pisa catalana bicolor és la de González Martí La cerámica del Levante español (1944), on s’explica amb detall les circumstàncies de la troballa efectuada el 1937 a Manresa. Les peces van caure des de l’interior de les voltes de la incendiada església del Carme. Llubià atribuí aquesta ceràmica a Manresa, malgrat que cap documentació escrita avalava la presència de forns de ceràmica decorada a la capital del Bages al segle XIV.

Llubià sostenia l’origen manresà d’aquestes ceràmiques perquè creia que es tractava de peces procedents de rebuig de fornades; en el cas de ser d’origen barceloní, el preu del transport fins a Manresa hauria encarit força unes peces la finalitat de les quals era farcir els carcanyols de les voltes de l’esmentada església.

Però encara que, efectivament, es tractés de rebuigs de fornades, l’argument no té prou pes per a demostrar una fabricació local. D’altra banda, no ha d’estranyar que es trobi abundant pisa barcelonina a Manresa, atès que també se’n troba a l’altra punta de la Mediterrània. La necessitat de disposar d’objectes de ceràmica per a reblir les voltes de grans edificis pot explicar perfectament que s’aprofités qualsevol objecte d’aquest tipus, es tractés, o no, de peces defectuoses, com altres troballes arqueològiques similars s’han encarregat de demostrar.

També s’ha parlat de la possible elaboració de pisa en verd i morat a les comarques del sud de Catalunya. Ainaud de Lasarte suggerí la possibilitat que se n’hagués fet a Alfara de Carles, però de moment no se’n té cap prova. Tampoc sembla que la ceràmica d’aquest tipus trobada a Girona sigui de producció local. Per tot plegat, de moment només és pot assegurar que la ciutat de Barcelona fou el primer i més important centre productor de pisa en verd i morat de Catalunya.

La cronologia

La producció decorada en verd i morat no es pot deslligar de la producció estannífera completament blanca, ni tan sols de la producció envernissada amb tons de color verd o melat, ja que les anàlisis efectuades a les pastes d’aquestes ceràmiques han donat els mateixos resultats (García – Buxeda, 2006, pàg. 161-179). La pisa bicolor dels segles XIII i XIV no és una producció diferenciada de les altres dues esmentades, però sí que és la que més s’apropa als patrons que poden diferenciar el que es considera una obra “artística” d’una altra que no n’és.

La massa o pasta d’aquestes primeres ceràmiques pintades de verd i morat és com la de les gerres i altres peces envernissades elaborades pels gerrers. Aquest fet i la inexistència, encara, de l’ofici d’escudeller donen a entendre que aquesta pisa fou obra de gerrers o d’ollers blancs, és a dir, d’ollers que, en lloc de terra roja, empraven terra blanca, més calcària i amb menor presència de ferro.

Les troballes recents han demostrat la producció d’obra blanca a Barcelona des del darrer quart del segle XII, però en canvi continua essent controvertida la data del final d’aquesta producció. S’ha discutit molt sobre la cronologia que cal atribuir a les peces més modernes de ceràmica catalana decorades en verd i morat. Tradicionalment, Lluís Maria Llubià datava de la segona meitat del segle XIV els exemplars més moderns. Segons el seu parer, una de les seqüeles de l’epidèmia de pesta del 1348 fou la desaparició de la majoria dels obradors de ceràmica, la finalització de la producció de pisa i el reemplaçament de la producció autòctona per les importacions procedents de Paterna i Manises. Segurament Llubià era conscient que calia explicar d’alguna manera el motiu, o motius, pel qual entre el 1350 i el 1400 el consum de pisa valenciana a Barcelona augmentà considerablement en detriment de la producció local. Aquest fet és incontestable, com ho demostren les troballes arqueològiques, però està provat que en aquell període els obradors barcelonins no deixaren d’elaborar pisa. Cal fer notar, però, que la ceràmica que arriba a terres catalanes procedent dels tallers valencians és, fonamentalment, pisa decorada en blau, en daurat o en blau i daurat, mentre que és insignificant la presència de pisa decorada en verd i morat.

Jordi Amigó observà l’existència de certs motius decoratius en la producció de pisa en verd i negre barcelonina que no apareixen en les peces datades de la primera meitat del segle XIV; per tant, serien de la segona meitat o de la primeria del XV. Es tracta d’uns motius pseudoheràldics amb una lletra tau al centre de l’escut. Reiteradament, ha estat interpretat com la inicial de santa Tecla, patrona de Tarragona, capital de la província eclesiàstica de la Tarraconense. Ara bé, cal preguntar-se quin sentit té la presència d’aquest símbol pintat en plats i escudelles obrats a Barcelona. És possible que no es tracti de la lletra inicial de Tecla, sinó de la tau grega, que era un dels símbols dels pares antonians (el convent de Sant Antoni de Barcelona es fundà el 1430) i que apareix en moltes representacions de sant Antoni Abat.

En altres indrets de Catalunya s’han trobat fragments de peces de pisa en verd i morat amb decoració pseudoheràldica, de la mateixa cronologia. Per exemple, en una intervenció arqueològica duta a terme a la plaça de Sant Roc, a Sabadell, els anys 1999-2000, en nivells inferiors del fossar de la muralla. Roig i Melo (2003, pàg. 204-219) daten l’estrat de l’inici del segle XV. Hi apareixen els motius de la tau, la flor de llir i unes aspes. També pertanyen a la segona meitat del segle XIV els fragments trobats al castell de la Mola (Novelda), mentre que al Castellvell de Llinars, destruït el 1448, hi va aparèixer abundant pisa barcelonina decorada en verd i morat, que, segons afirma Barrachina, devia estar en ús en el moment de la destrucció del castell (Monreal – Barrachina, 1983, pàg. 199).

Per tot plegat, hi ha una forquilla cronològica que va des del darrer quart del segle XII, quan sembla que es devia iniciar la producció d’obra estannífera, fins a les primeres dècades del segle XV, quan aquesta producció deixà pas a la blava, amb un període àlgid que abraçà, bàsicament, tot el segle XIV.

La pisa monocroma en morat de manganès

El 2000, a les actes del Primer Congrés d’Arqueologia Medieval i Moderna de Catalunya, Ò. Curulla, H. Mir i L. Piñol publicaren la troballa d’un forn per a l’elaboració de ceràmica a Tarragona, a l’antiga Audiència. Durant la fase II del forn, datada del segon quart del segle XV, s’hi va coure pisa decorada en manganès sol: escudelles amb repeu i plats de tres tipus diferents: de 22-26 cm de diàmetre, plates de 40 cm de diàmetre i plats amb llavi realçat de 20 cm de diàmetre. Alguna de les peces sense decoració estava completament envernissada, tant per l’anvers com pel revers. S’hi trobà un fragment de plat tallador decorat en blau i manganès (Curulla, Mir, Piñol, 2000, pàg. 156-166). Així mateix, segons comunicació personal de Mercedes Serrano, al castell de Cornellà de Llobregat aparegueren fragments de pisa decorada en morat de manganès sol, amb motius inspirats en la producció blava valenciana més popular. Els estrats arqueològics que han lliurat aquest tipus de materials daten de mitjan segle XV. També s’ha trobat el mateix tipus de ceràmica en excavacions fetes al subsòl de Mataró (inèdit). Segurament, si s’hi fes una exploració més a fons afloraria gran quantitat de fragments d’aquest tipus de pisa monocroma, que es pot confondre fàcilment amb la producció monocroma en morat del segle XIV, si bé la del XV duu vernís al revers i els motius decoratius són diferents.

Bibliografia consultada

González Martí, 1944; Monreal, 1972; Cirici, 1977; Monreal – Barrachina, 1983; Soustiel, 1985; López Campuzano, 1988; López Mullor i altres, 1995; Padilla, Giralt, Vila, 1997; Vallauri – Leenhadrt, 1997; Amigó, 1998; Casanovas, 2000; Curulla, Mir, Piñol, 2000; La ruta de la cerámica, 2000; Pujades – Subirana, 2000; González Milà, 2001; Petras albas, 2001; Roig – Melo, 2003; Beltrán de Heredia, 2007; García – Buxeda, 2007.