Situació
Petita església d’aspecte bastant rústec, en la qual destaca el campanar d’espadanya de dos ulls que corona el mur de ponent.
ECSA - M.À. Font
L’església de Sant Esteve és situada al petit nucli d’Ardoné, emplaçat a 1 502 m d’altitud, prop del barranc de Sistinigats.
Mapa: 32-10 (213). Situació: 31TCH052064.
L’accés es fa a partir de la carretera local de la vall que s’agafa des de la carretera C-144 a l’altura del poble de Noals. Un cop passada aquesta població, cal seguir uns quants quilòmetres més fins a passar el primer pont del riu; molt a prop, a mà dreta surt un camí asfaltat que duu a les Llagunes, i que permet arribar fins a Ardoné. (JBP)
Història
El topònim d’aquest indret presenta un problema d’homonímia, ja que hi ha un poble dit Ardanui a l’altra banda de la vall, davall el poble de Castanesa. Des del segle X hi ha documentada la presència del monestir d’Alaó a la rodalia d’Ardoné.
L’any 1345 Berenguer de Santsadurní vengué a l’abat d’Alaó, Guillem de Vilaflor, els llocs i castells de Nerill i Ardoné. Uns quants anys més tard, el 1385, un capbreu del comtat de Ribagorça consigna “Ardenuy del abat d’Alahó”. Respecte al problema de la identitat, cal tenir en compte el fogatjament del 1542, car resol la incògnita amb sengles determinatius: Ardanuy de la Canal (Ardanui?) i Ardanuy de las Cebas (Ardoné?). Finalment, en les memòries de l’abat Josep Romà (1743-56) consta que l’abat d’Alaó era senyor dels llocs de Nerill i Ardanui i que com a tal tenia l’obligació de nomenar un vicari que administrés la cura d’ànimes a l’església parroquial de Nerill i de la seva sufragània d’Ardanui.
Aquest vicari era de vegades un clergue seglar i d’altres un monjo del mateix monestir. Després de la desamortització passà a dependre de la seu de Lleida amb Denui, però el 1956 aquest enclavament va ésser annexat a Barbastre. (JBP)
Església
Planta de l’església amb sengles capelles afegides a banda i banda de la nau i una sagristia.
X. Fresneda i M.À. Font
L’església de Sant Esteve és un edifici d’una sola nau capçada a llevant per un absis semicircular. A l’estructura original, del primer quart del segle XII, s’afegiren sengles capelles a banda i banda de la nau; la del mur sud dóna pas a una sagristia adossada al sector sud-est de l’absis.
La nau és coberta amb volta de canó de perfil semicircular, l’intradós de la qual deixa veure, en els llocs on s’ha desprès, l’enlluït, una certa disposició regular de l’aparell; aquest és format per una alternança de carreus de gres i pedra tosca. Al centre de la nau hom pot veure un arc toral que arrenca d’una imposta de gres vermell. A la capçalera s’evidencia un desplom en l’arc de comunicació amb la nau.
Actualment, l’única obertura que il·lumina l’interior de la nau és un ull de bou situat al mur de ponent, ja que la finestra original de l’absis, de doble esqueixada i arc de mig punt, ha estat cegada.
La porta s’obre al mur de migjorn i el campanar, una alta espadanya de dos ulls, corona el frontispici ponentí.
L’exterior de l’edifici ofereix un aspecte bastant rústec; el parament és fet amb carreus de gres lligats amb morter de calç, que formen filades horitzontals, més o menys regulars. La part més interessant del conjunt se centra a l’exterior de l’absis; sota un ràfec bisellat a cavet, hom pot veure un fris d’arcuacions cegues suportades per permòdols, decoració que evidencia la influència del monestir d’Alaó sobre aquest edifici. (MAF-XFG)
Bibliografia
- Camarena, 1966, pàg. 75
- Castillón, 1978, núm. 85, pàgs. 98-99
- San Vicente, 1980, pàg. 16
- Boix, 1982, doc. 381