Situació
Un aspecte de les escasses restes d’aquest vilatge, als pendents meridionals de l’esperó on hi havia el castell.
ECSA-J. Bolòs
L’antic vilatge de Mallabecs, actualment anomenat el Bosc del Sala, és situat damunt l’esperó d’una serra al NW del poble de la Morana, a l’altra banda del barranc del Reguer.
Mapa: 34-14 (361). Situació: 31TCG549277.
Per a arribar a Mallabecs, cal agafar un camí que surt de la Morana i va cap a ponent. Després de passar pel costat d’una granja i girar vers el S, agafarem un altre camí que surt a mà dreta i que ens portarà fins al peu de l’esperó on s’alçava el castell i el poble medievals. (JRG-DRR-JIR-JMT-JBM)
Història
Molt probablement el vilatge de Mallabecs, centrat per un castell, s’originà a l’inici del segle XI per tal de consolidar la repoblació cristiana de la zona després de la conquesta d’aquest sector de la Segarra pels comtes d’Urgell.
La primera referència del lloc és de l’any 1075, que Bernat, fill de Company, en el seu testament deixà a la seva muller Gerberga diversos béns que tenia “in termmino de Mallabechs” i en altres termes veïns. Pocs anys més tard, el 1082, el “termino de Malabecos” és esmentat entre les afrontacions territorials del castell de Valltallada, quan aquest fou cedit a la canònica de Santa Maria de la Seu pels esposos Arnau i Guisla. Tenia també drets al terme de Maiabech la canònica de Santa Maria de Guissona, segons l’acta de la seva consagració de l’any 1098.
El castell de Mallabecs apareix documentat a mitjan segle XII, ja que hi ha notícia que els senyors de Fluvià cobraven l’octava part dels fruits de les collites que es feien al terme d’aquesta fortalesa, entre moltes altres de properes.
Més endavant consta que el terme de Mallabecs era un feu del senyor de Bellpuig. Així, l’any 1227 Guillem d’Anglesola i la seva muller Sibil·la donaren al priorat de Sant Nicolau de Fondarella el castell i terme de Malliabech. (ABR)
Vestigis del vilatge
Pels pendents meridional i de llevant de l’esperó hi ha restes de construccions rectangulars, fetes amb carreus no gaire grans, que podien correspondre als habitatges del poblat que devia formar-se en aquest indret per tal de consolidar la repoblació cristiana de la zona. Al cim hi ha els fonaments d’una estructura quadrangular feta de grans carreus i que podria tractar-se de la torre de la fortalesa original. També té alguna estructura de planta corbada, feta de maçoneria a la part exterior, la qual conformaria algun tipus de reforç realitzat posteriorment.
A la zona sud-oest hi ha un mur circular que per les seves característiques constructives podria ser la resta conservada d’una muralla que tanqués originalment l’hàbitat principal. El complement defensiu per l’W seria l’obligat fossat que separaria l’esperó del gruix de la serra. En el cas de Mallabecs, però, aquest complement no s’aprecia. No obstant això, l’examen atent de la zona permet veure senyals de la roca natural retallada. Aquest fet podria fer pensar que el vall original va ser emplenat per les anivellacions efectuades, probablement al segle XVIII, per poder conrear el cim de l’altiplà i tot el pendent meridional mitjançant espones esglaonades. Actualment, aquestes resten també abandonades com tot el conjunt. En superfície, es pot recollir ceràmica grisa medieval que testimonia l’origen i la plenitud de Mallabecs a l’edat mitjana. (JRG-DRR-JIR-JMT)
L’existència d’aquest lloc de poblament fortificat ens permet de saber més coses sobre com es vivia en una època propera al moment de pas del domini musulmà al domini cristià. D’altra banda, però, també planteja alguns problemes. Problemes amb relació a la forma de la fortificació central, encimbellada al capdamunt del turó, a les característiques del poblament, que s’estenia pel vessant de l’esperó rocós, i també a l’hora d’establir una datació segura d’aquests dos elements.
Les pedres de la base de la torre (que fan en general 30 cm d’alt per 35 cm d’ample, i 90 cm de fondària) no corresponen pas a un tipus d’aparell característic de l’arquitectura romànica (en què els murs solen ser farcits de reble). D’altra banda, ens podem plantejar si aquesta torre, que tenia una planta gairebé quadrada (feia 5 × 6 m), era tota de pedra o bé si les restes escasses que veiem només són la base d’una construcció de tàpia. És una qüestió ara molt difícil de respondre, en un sentit o un altre, amb seguretat. També cal tenir present que, en aquest cas, no solament hi havia una torre, sinó també una muralla exterior amb un gruix d’uns 115 cm. En darrer lloc, pel que fa als enderrocs —escassos— dels habitatges que hi ha al vessant de la muntanya, cal plantejar-se si corresponen a cases fetes de pedra o bé, més aviat, a construccions fetes amb uns fonaments de pedra, però bàsicament de tàpia.
Tot això fa pensar en l’existència d’una comunitat de repobladors instal·lada en aquest lloc, en una data molt propera a l’any 1000. Amb tot, malgrat que això sembli el més probable, tampoc no podem rebutjar totalment la possibilitat que, en aquest indret, abans de passar a formar part del comtat d’Urgell, hi visqués una població fronterera, potser sota domini musulmà. És una possibilitat que ara hom no pot demostrar, però que cal tenir present com a hipòtesi de treball a l’hora de fer futurs estudis. (JBM)
Bibliografia
- Els castells catalans, 1979, vol. VI (I), pàg. 644 i vol. VI (II), pàg. 992; Sangés, 1980, III, doc. 37, pàgs. 254-256 i doc. 48, pàgs. 263-264; Baraut, 1986, doc. 79, pàgs. 173-176; Turull, 1991, pàgs. 238-240.