Si algun lloc al món resumeix i expressa amb la màxima fidelitat la quinta essència del paisatge mediterrani, és la terra de Siena. Llum, color, relleu, vegetació, poblament humà, usos del sòl, tot sembla tenir el punt just d’equilibri entre contenció i exageració, que el tòpic consagra com a característica cabdal del món mediterrani. Així ho copsà, fa més de sis segles, la percepció genial i l’habilitat pictòrica del primer mestre europeu de la pintura de paisatge, Ambrogio Lorenzetti, en els meravellosos frescos de la sala de la Pau del Palazzo Pubblico de Siena.
Entre el 1338 i el 1340, Ambrogio Lorenzetti executà l’encàrrec de decorar amb pintures al fresc la nova sala del Palazzo Pubblico de Siena destinada a acollir les reunions del govern de la ciutat. El tema que escollí fou el de les al·legories del bon i el mal govern i els efectes de l’un i l’altre a la ciutat i el camp; un tema del tot convencional, com convenia a un encàrrec oficial d’un govern oligàrquic a la Toscana del Trecento. Però Ambrogio Lorenzetti no era un pintor convencional, ja havia pintat algunes taules el tema de les quals no era cap sant ni cap Madonna ni tan sols cap retrat d’un personatge ni cap representació d’un miracle o d’una batalla; era un castell a la riba d’un llac o una ciutat prop del mar. Un paisatge, ni més ni menys. I paisatges són les representacions dels efectes del bon i del mal govern al camp, sobretot la primera.
La sensibilitat de l’artista percebé tot allò que caracteritza precisament el paisatge mediterrani, tot allò que encara avui podem percebre en el paisatge de la terra de Siena. El pintor representa un paisatge aturonat en el qual hi ha poc espai per a les planes. Un paisatge, tanmateix, gairebé del tot cobert de conreus i en el qual només comptades parts (gairebé ni tan sols les més llunyanes) apareixen desertes. Sempre hi ha una casa, un castell, un petit poble, uns personatges que recorden que el paisatge mediterrani no es pot entendre sense una presència humana. Per si calgués confirmació, la representació de les conseqüències del mal govern mostren el mateix paisatge buit d’humans (tret d’uns quants soldats i d’un personatge perseguit per dos altres palesament malintencionats) i amb les cases mig enrunades. ¿Com expressar amb més precisió que el paisatge mediterrani és tan profundament humanitzat que no es pot concebre sense els humans, que aquests formen part dels sistemes mediterranis des de fa mil·lennis i que la seva absència només pot anar associada a la devastació i a la ruïna?
Fora dels conreus, amb prou feines podem endevinar algun turó embosquinat, algun altre amb arbres esparsos, versemblantment pins i alzines, i alguna vall llunyana coberta de bosc. També veiem un clap de bosc, de coloració més clara, versemblantment un bosc de ribera en el veïnatge d’un molí. Pendents rostos, valls amagades i poc poblades i marges de rius, els darrers reductes dels sistemes naturals a la Mediterrània.
Naturals, potser sí, però sotmesos a explotació. En un dels turons embosquinats més visibles es pot veure el que sembla un gos encalçant una llebre en direcció a l’amagatall d’un caçador, petits ramats o animals sols semblen pasturar en diferents punts i un dels animals de bast que entren a la ciutat va carregat de llenya. El pintor ha sabut percebre també aquesta imbricació total de la societat del seu temps amb l’espai mediterrani. Al fons, la mar, obsessió permanent dels ciutadans de Siena, que sempre maldaren per tenir-hi una sortida, encara que fos a través de la insalubre Maremma toscana, amb un castell defensant el port, segurament el de Talamone. Aquesta obsessió és ben comprensible en un temps en el qual la mar era la via més fàcil del comerç, però també perquè a la Mediterrània la mar mai no pot ser gaire lluny.
Pel que fa al camp conreat, el predomini dels cereals, probablement del blat, apareix abrumador. Es tracta de l’aliment per excel·lència,
i al segle XIV, una ciutat com Siena necessitava tenir assegurat el proveïment de pa. Per a això li calien extensos bladars al costat, si no volia haver-lo d’adquirir a alt preu als mercats que disposaven d’excedents. Perquè no quedi dubte de la importància que ell i els seus contemporanis atribuïen al blat, el pintor presenta totes les feines del camp que s’hi relacionen: la llaurada, la cavada, la sembra, la sega, l’espigolada, la batuda, l’encaminament cap al molí dels sacs de gra.
Però el blat no és l’únic conreu visible als frescos de la sala de la Pau. La vinya hi és extensament present, l’olivera no tant, i fins i tot s’hi mostra alguna parcel·la on s’endevina la presència de la “cultura promíscua”, que té encara avui a la Toscana els seus més bells exemples. L’artista tampoc no s’ha descuidat de representar, a recer d’alguna casa, un petit hortet i una construcció que podria molt bé ser un galliner.
El comerç, base de la prosperitat de la ciutat de Siena, també és representat al fresc dels efectes del bon govern. Tant al camp com a la ciutat pot observar-se un considerable tragí de mercaderies. Cal remarcar que no apareix ni un mal carretó; tot el tragí és a càrrec d’animals de bast, ases i mules. Els cavalls, més rars, només apareixen com a montures de personatges d’alt llinatge. Animals de bast per al transport, bous per a llaurar apareixen com els subministradors essencials d’energia exosomàtica per als senesos del segle XIV. El molí és l’únic giny tecnològic destinat a aprofitar una energia exosomàtica independent del múscul.
També a la part de la ciutat, els signes distintius de la mediterraneïtat han estat expressats amb admirable destresa per Ambrogio Lorenzetti, des de l’humil (però significatiu) detall d’un niu d’oreneta sota un balcó, fins a les dones que porten aviram o ous a vendre al mercat, el pastor amb el ramat de moltons, el traginer amb els animals carregats de llenya que ja hem esmentat o els testos amb flors de finestres i terrats i, sobretot, aquesta condició d’espai públic, obert a l’exhibició i a la curiositat (al “comerç” en sentit ampli), que tenen el carrer i, encara més, la plaça, a les ciutats mediterrànies. Fins i tot en la ruïna i la devastació, efectes del mal govern, els penjats i la dona que empresonen o segresten dos sicaris es mostren al carrer.