Una guerra contra el foc, on no manca l’aviació, els vehicles tot terreny i una logística de caràcter militar, basada en comunicacions eficaces i en estudiades tàctiques de posicionament i atac: així és avui dia el combat dels incendis forestals. La munició és ben simple: aigua. Aigua bombardejada o bé projectada de terra estant amb mànegues convencionals. Sembla fàcil. ¿Com fer arribar l’aigua, però, al capdamunt d’una muntanya poc accessible, o com sobrevolar amb precisió una zona turbulenta a causa de l’aire calent ascendent i amb mala visibilitat per mor del fum? ¿I d’on treure l’aigua, a més, en ple eixut estiu mediterrani?
La disponibilitat d’aigua, el gran problema, certament. Per això, abans, quan no hi havia camions cisterna tot terreny o bombarders d’aigua, hom combatia el foc forestal a força de molta gent, batent les mates enceses amb branques tallades allà mateix, a tot estirar ruixant-les amb motxilles d’aigua. Molt d’esforç i pocs resultats, i encara limitats a zones amb poca càrrega de combustible, a les àrees de bosquina, car ja es comprèn que aquests mètodes no serveixen davant d’un bosc ben inflamat. Més que no pas apagar el foc, es mirava de barrar-li el pas obrint tallafocs (bandes talades a corre-cuita) o reforçant barreres ja existents, com carreteres, camins o cursos fluvials. El recurs suprem era —i a vegades encara ho és— el contrafoc, un nou foc oportunament calat davant mateix de l’incendi, el qual avança cap a aquest, succionat per la depressió creada per l’aire calent ascendent: en topar foc i contrafoc es produeix l’extinció, per manca de combustible d’un i altre.
El foc forestal no tira mai enrere, en efecte, perquè només pot cremar el que encara no ha esdevingut cendra. Això fa que l’incendi forestal sigui sempre una cinta de foc que avança, mai una massa compacta i immòbil. Una cinta o front d’avanç, immediatament precedida per un front de dessecació, és a dir per una banda de vegetació que mor i s’asseca abans de cremar, a causa de l’escalfor que s’acosta. Per això, quan un foc forestal s’apaga, sempre deixa una extensió cremada més o menys extensa i una faixa socarrada o morta, però no pas consumida. Fronts d’avanç i de dessecació que, a favor de vent, recorren les planes o tramunten vessants (els costa més de baixar que de pujar, car l’escalfor de les flames i la dessecació subsegüent van cap amunt, i no cap avall) fins que un canvi de direcció del vent, un accident insalvable o una pluja provident no els atura. O, és clar, els serveis d’extinció, que en tot cas han de supeditar la seva estratègia a les pautes de comportament del foc.
Una estratègia, tanmateix, fonamentada en un fet essencial: la rapidesa de l’actuació. I això perquè tot incendi forestal comença essent un foc ínfim, una mateta de no res encesa per una espurna imprudent, per un vidre reflector del sol o, naturalment, pel llamp de tota la vida. Un foc ínfim que triga un quart o mitja hora a esdevenir un rodal d’alguns metres de diàmetre abans de triar direcció al grat del vent i convertir-se en cinta de mort movedissa. Per això, detectar immediatament aquests petits focus i acudir-hi de seguida és la clau de l’èxit en tota extinció: un cop instaurat un bon front d’avanç, és realment molt difícil d’aturar un incendi forestal, que es mou implacablement al llarg de diversos quilòmetres, a vegades. Per aquesta raó, les torres de guaita ben comunicades i capaces de fer deteccions primerenques i triangulables, i els equips d’intervenció immediata són més eficaços que els sistemes sofisticats, però també són més lents.
De tota manera, sovint el foc arriba a instaurar fronts importants. Aleshores cal combinar tots els recursos. Els aeris, costosos i arriscats, són inapreciables per a atacar zones d’accés difícil per terra, i els equips humans multitudinaris resulten imprescindibles quan es tracta d’obrir un tallafoc o d’impedir que el front el sobrepassi o salti una carretera. En tot cas, les esteses de mànegues amb llança difusora (semivaporitzadora), alimentades per autobombes cisterna, representen la forma estàndard més regularment difosa per a atacar el foc. L’ús de productes retardants afegits a l’aigua també sol donar bons resultats.
Cap mètode, però, no és tan eficaç com la profilaxi. Profilaxi preventiva, organitzant amb agilitat els equips d’extinció i disposant-los sobre el terreny mateix a les èpoques de màxim risc a fi de permetre’n la intervenció immediata. Profilaxi tutelar, neutralitzant piròmans i conjurant imprudències de pagesos que cremen marges o rostolls quan no cal o no convé, o de ciutadans que fan foc en una fontada o llencen puntes de cigarret. I, sobretot, profilaxi política, orientant la gestió forestal devers el manteniment de boscos no excessivament piròfils (malauradament les fustes de creixement ràpid són, justament, les de pins i eucaliptus…) o bé de boscos amb càrrega de combustible amortida (focs controlats preventius a l’australiana, estassades de vores de camins a l’europea) o, encara, de parcel·les separades per barreres de baixa combustibilitat (tallafocs estables, millor si són fets de plantes poc cremadisses, més que no pas de clenxes artigades).
Tot plegat per lluitar contra el foc sense control, contra el fenomen esdevingut flagell. Per evitar que els boscos esdevinguin cendra.