Travessar els deserts és com navegar per la mar: cap punt de referència que permeti d’orientar-se, cap font d’aigua dolça per a abeurar-se. Però la necessitat empeny. En cerca de veritables mars septentrionals en el cas africà, a l’encalç de les promeses terres de l’W en el cas americà, atrets pels mercats occidentals en el cas asiàtic, els deserts han estat travessats reiteradament per caravanes i pioners. Sobre ones de sorra o per damunt d’esculls assecats, els grans deserts del món sempre han estat solcats per les naus de la intrepidesa.
Així com els vaixells uniren civilitzacions separades per la mar, les caravanes camelleres uniren les civilitzacions separades pel Sàhara. Des de temps molt antics, però especialment durant l’edat mitjana, va ser molt intens el comerç a través de les rutes caravaneres que, d’oasi en oasi, travessaven aquest desert. Així, l’or abundant del Sudan —és a dir, de les terres situades al Sàhara meridional— era transportat fins a la costa mediterrània, mentre que l’ambre i els morabatins encunyats pels berbers feien el camí invers. Les dues grans rutes transsaharianes de l’or eren la “Trig el Lamtouna”, entre Ghana i el Marroc, que durava uns dos mesos, i la ruta “El Arbaïn” (és a dir, ‘la dels 40 dies’), entre el Txad meridional i Egipte. Noms mítics, com Tombouctou, Gao o Sidjilmessa resten associats per sempre a aquests itineraris. La importància del comerç d’or realitzat a través del Sàhara féu que entre els anys 965 i 975 el califat de Còrdova s’assegurés les rutes saharianes per mitjà dels seus protegits africans, els berbers zenates. Per això, les expedicions militars catalanes a Còrdova, entre els anys 1010 i 1020, permeteren que, per primera vegada, l’or entrés en grans quantitats a Europa.
Més carregaments viatjaven en les caravanes saharianes, però. El més tràgic, sens dubte, era el d’esclaus negres destinats als senyors musulmans —i cristians— de les terres septentrionals. O els de coure, que anaven cap a les regions meridionals. De N a S també viatjava la sal, tan escassa a l´Àfrica sud-sahariana. Els tuaregs eren els amos d’aquest comerç, entre les salines de Terhazza (al N de l’actual Mali) i Tombouctou, o entre les de Bilma (al NE del Ténéré) i Agadèz. Lògicament, tota mena d’altres productes s’inquibien igualment en les corrues de pacients dromedaris .
Les caravanes de camells també recorrien els deserts de l’Àsia central. La ruta de la seda és el conegut nom que rebia el sistema caravaner que comerciava amb sedes, des de la Xina i l’Àsia mitjana a altres regions més occidentals. La base de l’exportació xinesa era la seda, però els xinesos exportaven també miralls de bronze i importaven latzurita, nefrita, cavalls i pells, com també manufactures mediterrànies de vidre i llana. Era una ruta de comerç, però també d’idees, d’ambicions i de guerres. El punt de partida era la ciutat de Xi’an. Els camins portaven als oasis del Turquestan oriental, que per a la Xina eren ‘les portes a Occident’. Des de Dun-Huan, el camí del N conduïa a l’oasi de Khami i, a través del llac Issik-Köl, fins a les terres mesopotàmiques. Un altre camí passava per Turpan, Kutxu i Kashgar fins a Osh, i d’allà, a Samarcanda, Merv i més enllà. El camí del S travessava el llac Lob Nor per Khotan i Yarkand, al N d’Afganistan, i encara continuava endavant.
Les caravanes es veien obligades a travessar els deserts. Els camins que sortien de Dun-Huan feien el tomb per les sorres del Takla Makan, de N a S. Per la ruta meridional, era especialment dur travessar el desert arenós de la regió de Lob Nor. Els xinesos havien batejat aquestes sorres amb el nom de ‘les barkhanes del drac blanc’. Era també perillós el desert que calia travessar per a fer el camí de Dun-Huan a Turpan i Khami. El desert envoltava l’oasi de Merv. Les rutes del ‘camí de l’estepa’, que anava des de les ciutats de l’Àsia mitjana (en particular, de l’oasi de Coràsmia) fins a la part inferior del Volga, havien de travessar també vastes extensions de deserts i subdeserts; a cada gran oasi, fins al segle XVI, hi hagué una estació per als viatgers i el canvi de camells. Al llarg de les rutes de caravanes del Gobi hi havia pous on les caravanes s’aturaven per passar la nit; sovint, aquests punts eren habitats per gent disposada a oferir els seus serveis als viatgers, a vendre’ls camells, menjar o “argal” (fem utilitzat com a combustible). Els deserts de l’Àsia mitjana també disposaven de vies de comerç i serveis. Pel camí que anava de Coràsmia a Khor¯as¯an, al llarg de la riba de l’Uzboi, encara avui es poden veure les ruïnes dels caravanserralls medievals.
A Amèrica, després dels primers contactes dels europeus amb el nou continent, el mite dels tresors de les cultures pre-colombines, com el d’Eldorado, va llançar molts homes a l’aventura. Al segle XVI els colonitzadors començaren a travessar els deserts nord-americans. Nombrosos aventurers arribaren a Nou Mèxic en busca de les llegendàries set ciutats d’or: Nuño de Guzmán, Cristóbal de Oñate, Vasco Nuño Cabeza de Vaca, Fray Marcos de Niza, Francisco Vázquez de Coronado, etc. L’any 1540 Coronado dirigí una ambiciosa expedició, organitzada pel virrei de Nova Espanya, que partint de Compostela en direcció N, va resseguir la costa occidental de Mèxic, creuà el desert d’Arizona per l’estreta vall del riu San Pedro i arribà als poblats de fang dels indis pueblo; un grup d’homes, comandat per García López de Cárdenas, se separà de l’expedició i descobrí el Grand Canyon del riu Colorado. Cap d’aquests expedicionaris no va trobar les mítiques set ciutats d’or, però en canvi obriren nous horitzons en la geografia americana.
De fet, la colonització de l’Amèrica del Nord va ser duta a terme des de la costa oriental cap a la costa occidental, a través de les praderies i les regions àrides centrals. Caçadors, mercaders, pastors i miners constituïren les primeres onades de penetració, a les quals van seguir les grans onades d’agricultors i ramaders que, amb les seves caravanes de carretes, travessaren tota mena de zones inhòspites. Durant el segle XIX el tren substituí les haveries i el “far west” esdevingué més pròxim. Però el mite caravaner del desert americà, com el dels deserts africans o els asiàtics, romangué en l’imaginari col·lectiu.