Els deserts i les més antigues cultures de la humanitat es troben de costat. L’espècie humana s’originà a les sabanes tropicals de l’Àfrica oriental, i fou allí on els nostres avantpassats del Pliocè desenvoluparen un estil de vida particular i se separaren de la resta de primats superiors. Però al llarg de l’evolució, els humans anaren ocupant els diferents biomes terrestres, l’un darrere l’altre, entre els quals el dels deserts. Els grans rius que en solquen les valls i hi importen la fertilitat al·lòctona permeteren la florida d’aquelles civilitzacions de l’antigor. Foren les grans cultures fluvials nascudes enmig del desert.
Les primeres grans civilitzacions conegudes es configuraren entre els rius Tigris i Eufrates: de primer el món sumeri i, més tard, ja fins a les portes de la nostra era, el babiloni i l’assiri. Precisament els seus conqueridors occidentals, els hel·lens d’Alexandre el Gran (356-323 aC), designaren aquesta terra amb l’eloqüent nom de Mesopotàmia, és a dir, ‘entre rius’. Les crescudes anuals del Tigris i l’Eufrates, causades per la fosa de les neus a les muntanyes de capçalera, provoquen inundacions que fertilitzen la terra amb una capa de llim i en permeten el conreu. Tanmateix, com que les pluges locals són escasses i impredictibles, els antics habitants de Mesopotàmia es veieren obligats a construir canals i embassaments per a regar, i bé que no els calia adobar els camps, ja que les inundacions s’encarregaven de fer-ho, els agricultors s’hagueren d’enfrontar amb altres problemes.
Les crescudes massa fortes arrossegaven cases i bestiar, i les tempestes de sorra cobrien els conreus amb la fina arena del desert. Altrament, l’aigua del riu, lleugerament salina, anava dipositant sals sobre el sòl, sals que les escasses pluges no acabaven de rentar. A mesura que la salinitat del sòl augmentava, certs conreus es tornaven impracticables: primer el blat, després l’ordi i, en darrer lloc, fins i tot les palmeres datileres. Els sumeris coneixien prou bé els perills de la salinització, i ja a l’“Almanac de l’agricultor”, del principi del II mil·lenni aC, es descriuen diverses tècniques per tal d’evitar-la o, si més no, retardar-la. Tot i aquests problemes, els sumeris i els babilonis foren capaços de vèncer el desert i convertir-lo en una terra productiva, coberta d’horts i jardins: Babilònia fou famosa pels jardins penjats de la reina ^Sammuramat (més coneguda pel nom grec de Semíramis), que esdevingueren una de les set meravelles del món antic. Situats sobre el palau de Nabucodonosor (Nabukadnezar II) (que regnà del 605 al 562 aC), obligaren els enginyers a construir un complicat sistema de bombeig per tal de fer pujar l’aigua de l’Eufrates i poder-los regar.
Uns problemes semblants als que tingueren Sumer i Babilònia hagué de resoldre una altra gran cultura fluvial: l’egípcia. Els egipcis depenien del Nil més encara que els sumeris i els babilonis del Tigris i l’Eufrates. Com que a Egipte les pluges són gairebé inexistents, del desbordament del riu en depenia la total supervivència del país. Per això, des de temps antics, els egipcis posseïen un calendari per a preveure les crescudes del riu, i al llarg de les seves ribes instal·laren pedrons graduats que els servien per a mesurar l’evolució del nivell de l’aigua i, conseqüentment, preveure les collites. Els enginyers egipcis construïren un perfeccionat sistema de dics, preses i canals per a controlar les crescudes perilloses i per a irrigar els conreus. Cap al 1600 aC inventaren el “shaduf”, un dispositiu per a regar, simple però molt efectiu, consistent en una galleda lligada a un pal en contrapès, que encara s’utilitza per a elevar l’aigua.
Però el Nil, no sols permetia als egipcis d’obtenir collites de tota mena (ordi, blat, melons, dàtils, figues, raïm, porros, cebes, alls, cogombres, raves, mongetes, enciams, etc.) i criar bestiar (vaques, ovelles, cabres, porcs, etc.), sinó que també proporcionava peix per al consum, sal i natró per a conservar els aliments, i llot que, barrejat amb palla, s’utilitzava en la construcció. L’única cosa que no els donava era fusta de bona qualitat: els arbres locals, principalment acàcies i sicòmors, eren nuosos i pobres en resina.
Una tercera gran cultura fluvial relacionada amb els deserts fou la que es desenvolupà a la vall de l’Indus, a l’actual Pakistan. L’Indus neix a la serralada del Kailash, al nord de l’Himàlaia, travessa les fèrtils planes del Panjab i el Sind, i va a desembocar a la mar d’Aràbia. Cap a l’any 3000 aC alguns pobladors de l’altiplà de l’Iran baixaren cap a la vall de l’Indus, on fundaren assentaments com Kechi Beg, Armi, Nal, Nuandara, Zhob i Loralai. La seva cultura assolí la màxima esplendor entre el 2500 i el 1800 aC amb les ciutats de Mohenjo-daro i Harappa. La influència d’aquestes dues ciutats s’estengué des del golf d’Oman fins a les ribes de l’Amu-darià, al nord de l’Afganistan.
Com els babilonis i els egipcis, els antics pobladors de la vall de l’Indus depengueren dels desbordaments anuals del riu. També construïren grans instal·lacions per a regar i controlar les inundacions, que es produïen cap al mes de març, quan la neu i el gel de les muntanyes de l’Himàlaia es fonien. Els seus conreus principals eren el blat i l’ordi, però també cultivaven arròs, mostassa, sèsam, dàtils, melons i cotó. Criaven búfals, ovelles i porcs, i empraven elefants, cavalls i camells com a bèsties de càrrega. Cada ciutat tenia els seus immensos graners per a emmagatzemar els cereals, i plataformes amb morters per a moldre el gra. Els graners feien de tresoreries, ja que, tal com succeïa a Mesopotàmia, el blat i l’ordi eren emprats com a moneda.
Tot plegat és ja història. Però resta la paradoxa: les grans cultures de l’antigor nasqueren al cor dels inhòspits espais desèrtics. Saberen, tanmateix, aprofitar-se de la fertilitat importada.