El missioner i escriptor castellà Bernardino de Sahagún (1499-1590), que va passar una gran part de la seva vida entre els indis mexicans, va escriure en la seva “Historia general de las Cosas de Nueva España“Hi ha una altra herba semblant a les tunes que rep el nom de ‘peyotl’. Aquells que se la mengen o se la beuen tenen visions espantoses o bé còmiques. La intoxicació dura dos o tres dies i després desapareix. És un aliment molt comú entre els txitximeques, ja que els dóna força en el combat i no senten por, gana ni set, i diuen que els protegeix de qualsevol perill”.
La planta a què es referia Sahagún és un petit cactus, de només 5 cm d’alçada, sense espines i de color grisenc, proveït d’una arrel en forma de nap. Creix arran de terra, sovint en sòls calcaris, i fa rebrots laterals i unes flors blanques o rosades. Rep el nom científic de Lophophora williamsii, però popularment és conegut com a peiot (del terme nàhuatl, “peyotl”). És oriünd de Mèxic i el SW dels Estat Units, i un dels llocs on creix amb més abundància és precisament al desert pedregós del NW de Mèxic on l’anaven a cercar els txitximeques. El peiot ha format part de la cosmologia i les cerimònies religioses dels habitants d’aquesta regió des de molt abans de l’arribada dels europeus.
Els asteques consideraven el peiot una mena de déu. Els guerrers en portaven un tros com a amulet, ja que creien que no hi havia millor protecció contra la bruixeria i els atacs per traïció, al mateix temps que els donava una força sobrehumana. Però el peiot era utilitzat principalment per profetes i mags. Les visions fantàstiques que provocava els donaven la clau per revelar el futur, les accions dels déus i el destí de les persones, com el de tot l’univers. Els farmacèutics asteques també l’utilitzaven: administrat en petites dosis, era un remei excel·lent per guarir tota mena dolències, especialment la febre i el mal de cap.
També entre alguns pobles mexicans actuals, com els huitxols i els tarahumares, de la zona muntanyosa del NW de Mèxic, el peiot ha tingut, i encara té, un significat mític i religiós molt gran. Els tarahumares utilitzen el peiot en cerimònies i danses que han canviat molt poc al llarg dels segles; s’assemblen extraordinàriament als rituals dels antics txitximeques descrits per Sahagún: “Dirigits pel xaman, els indis canten tota la nit i tot el dia. Tot i que ploren abundosament, aprecien tant el peiot, comparat amb les altres plantes psicotròpiques, que els bolets sagrats i altres plantes nadiues estan desterrades al reialme de les bruixes”.
Els huitxols de la serra de Nayarit tracten el peiot com un semidéu. Com que no creix a les seves terres, els homes han d’anar-lo a cercar cada any a la ‘terra santa’ del desert de Uilicuta (o Wiricuta). El viatge representa una peregrinació de renaixement a la font de la vida, ja que a Uilicuta és on nasqué el pare Sol. La peregrinació anual a Uilicuta coincideix amb el segon més del primitiu calendari asteca, “tlacaxipehualiztli” (del 6 al 25 de març), i és el gran acte sagrat de l’any. Els homes huitxols marxen del poblat i després d’un viatge de més de 40 dies —han de recórrer mig miler de quilòmetres, majorment a peu—, arriben a les llunyanes terres desèrtiques on creix el peiot.
Acabada la recol·lecció i el consum iniciàtic sobre el terreny, els “peyoteros” retornen als seus pobles, on són rebuts amb una gran festa (“teaxa”), seguida de diversos dies de danses rituals (“jiculi nexa”). Immediatament, el peiot és tallat a trossets que es deixen assecar. Els trossos ja secs, anomenats ‘botons de peiot’ o ‘botons de mescal’, es masteguen directament o es molen i maceren amb aigua per a extreure’n el principi actiu, la mescalina. Els huitxols creuen que la ‘caça anual’ del peiot els reporta molts beneficis, com pluges, collites abundants, salut, sort i llarga vida. L’ingestió ritual del peiot els permet de tenir visions, tant de la vida passada, com de la futura, i els ajuda a comprendre les causes de les malalties i dels infortunis. La importància de la funció que el peiot té en la seva societat es posa de manifest amb la identificació simbòlica de déu i la trinitat peiot-caça-moresc. Mentre la caça i el moresc són imprescindibles per a mantenir la vida corporal, el peiot ho és per a la vida espiritual; sense ell, la mort seria inevitable.
Cap al final del segle XIX la cultura del peiot creuà la frontera septentrional de Mèxic i s’escampà per la resta de l’Amèrica del Nord. Des d’aleshores, diversos pobles indis americans, començant pels apatxes i els comanxes, adoptaren les cerimònies rituals en què es consumia peiot en quantitats variables, i integraren aquest petit cactus a la seva cultura tradicional. Molts indis nord-americans es referien al peiot com a ‘la medecina’, ‘la planta de Déu’ o ‘l’herba divina’, i li atribuïen propietats curatives i poders màgics. Fins i tot es va fundar una església indígena amb el nom de Pejuta Yuta Okolakiciye (‘església dels que mengen la medecina’) que té el peiot com a sagrament eucarístic.
Tot plegat, resulta de l’acció al·lucinògena de la mescalina, un alcaloide aïllat ja l’any 1896, d’entre la trentena que en conté el peiot, la majoria feniletilamines. D’efecte estimulant i antispasmòdic, la mescalina és la responsable, tant dels símptomes físics (vòmits, mal de cap, lassitud muscular), com dels psicològics (eufòria, al·lucinacions, sensació de lleugeresa, exaltació) que experimenten els consumidors de peiot. Se sap que la mescalina afecta el sistema nerviós central, però el seu mecanisme d’acció no és prou conegut; segurament actua al nivell de l’escorça cerebral de la regió occipital. Tanmateix, l’ús d’aquest cactus fou legalitzat als Estats Units al final de la dècada dels setanta, emparant-se en el dret constitucional de llibertat de religió, bé que exclusivament en les cerimònies formals de la Native American Church dels Estats Units i el Canadà, que l’utilitza encara avui en els rituals d’al·lucinació amb una combinació d’elements cristians i indígenes.