A l’illa de Madagascar, el 80% de les espècies de plantes vasculars —i n’hi ha més de 10 000!— són endèmiques. El nivell més elevat d’endemisme es produeix a les bosquines de la regió sudoccidental, pobres quant al nombre total d’espècies, però amb una taxa d’endemicitat del 95%. Els individus més conspicus d’aquestes bosquines són els anomenats ‘arbres serpent’ o ‘arbres pop’, uns caducifolis arbustius o arborescents que no apareixen enlloc més del món, ni del mateix Madagascar. Disposen de tota una família per a ells sols, la de les didieràcies, curiosament dedicada a E. Didier (1811-89), un botànic estudiós de la Savoia que mai no es va interessar per la flora malgaixa…
Els botànics divideixen l’illa de Madagascar en dues regions fitogeogràfiques principals, l’oriental i l’occidental, caracteritzades per diferents tipus de vegetació primària i per flores distintives. La regió oriental rep les pluges més abundants i comprèn l’escarpat penya-segat oriental, l’altiplà central i les serralades. En contrast, la regió occidental, que davalla gradualment des de l’altiplà central fins a les costes occidentals i meridionals, presenta un hivern llarg i sec, i es caracteritza per boscos caducifolis, amb boscos secundaris, sabanes i praderies. La bosquina del SW queda inclosa dins aquesta regió occidental, però, atesa la seva singularitat florística, sovint es considera un domini vegetal a part.
La zona sud-occidental de Madagascar és la part més seca de l’illa, en efecte. Les precipitacions hi són escasses (oscil·len entre els 260 i els 600 mm anuals) i erràtiques, i les freqüents condicions d’aridesa es veuen incrementades per temperatures altes i una elevada radiació solar durant la major part de l’any. Hi domina una vegetació arbustiva espinosa de bosquines caducifòlies, sovint impenetrables, d’entre 3 i 6 m d’alçada, bé que als llocs molt exposats, o allà on els sòls són molt superficials, a penes passen del metre. De vegades, entre els arbustos, apareix un estrat arbori discontinu, d’entre 8 i 12 m d’alt, format per espècies pertanyents a diferents famílies (apocinàcies, bombacàcies, burseràcies, fabàcies, etc.), però amb la característica compartida de presentar tiges dilatades, sovint en forma d’ampolla (paquicaules).
Aquestes plantes més o menys suculentes estan molt ben adaptades a suportar condicions d’aridesa. El tronc, molt gruixut, acumula aigua i nutrients, mentre que unes distintives branques ascendents amb llargs brots que porten fascicles de diminutes fulletes disposades espiralment, amb uns petits brots espinosos a les seves axil·les, es comporten com a òrgans fotosintetitzadors quan cauen les fulles. Aquests ‘arbres serpent’, agrupats en la família de les didieràcies, són representats per quatre gèneres (Alluaudia, Alluaudiopsis, Decaryia i Didierea) distribuïts en 11 espècies. El gènere més nombrós i divers és Alluaudia, amb sis espècies, que inclouen les dues didieràcies més comunes, A. procera i A. humbertii.
En molts aspectes, i des d’un punt de vista ecològic, les didieràcies són l’equivalent malgaix de les cactàcies del nou món i de les grans eufòrbies cactiformes africanes. La seva posició taxonòmica ha estat incerta; actualment se les inclou en l’ordre de les cariofil·lals, i es pensa que estan estretament relacionades amb les cactàcies i les aïzoàcies. Les didieràcies més semblants als cactus són Didierea madagascariensis i D. trollii, amb tiges carnoses i gruixudes, que emmagatzemen aigua, i grups d’espines afilades. Tanmateix, no són les úniques plantes de la bosquina sud-occidental que imiten aquests vegetals típics dels deserts americans: Euphorbia stenoclada i altres eufòrbies coral·liformes (E. oncoclada, E. fiherensis, etc.) també adopten aquest aspecte.
Efectivament, com les cactàcies i les aïzoàcies, les didieràcies presenten una gran diversitat d’adaptacions xeromòrfiques, cosa que confereix a les bosquines del SW malgaix un aspecte característic. Suculència, reducció de les fulles, presència d’espines —que fan la bosquina encara més impenetrable— i de braquiblasts (brots vegetatius reduïts, amb fulles densament agrupades), a més de les tiges engruixides, són adaptacions generalitzades destinades a reduir les pèrdues d’aigua o a emmagatzemar aquest líquid preciós. Potser l’adaptació més corrent és la presència de pues, punxes i espines que, a més, protegeixen les plantes del dany que els podrien causar els herbívors. No totes les didieràcies, però, en presenten: Alluaudia dumosa, per exemple, té tiges gruixudes i suculentes pràcticament sense espines ni fulles. L’espinescència s’associa sovint amb altres adaptacions xeromòrfiques, com la mateixa suculència, remarcable, també, en altres espècies de la bosquina, com ara moltes Euphorbia i diverses asclepiadàcies. La major part de plantes suculentes tenen fulles petites i caduques, adaptació que contribueix a evitar una transpiració excessiva durant els freqüents períodes d’aridesa.
Sortosament, les bosquines sud-occidentals de Madagascar, amb les seves didieràcies endèmiques, no han estat tan severament alterades com els boscos de les àrees més humides de l’illa, actualment coberta en la seva major part per comunitats vegetals secundàries aparegudes a conseqüència de la destrucció i la degradació de la vegetació original provocades pel pasturatge del bestiar domèstic, per la introducció d’espècies vegetals invasives, per l’explotació dels arbres per a l’obtenció de llenya i carbó, per la colonització i per l’agricultura. L’extraordinària singularitat d’aquesta bosquina malgaixa exigeix, sens dubte, que hom l’estalviï de transformacions excessives.