Mentre travessava el desert al S de Moçamedes (avui Namibe), el botànic austríac Friedrich Martin Josef Welwitsch (1806-72) va trobar una planta tan solitària com misteriosa. Tan solitària i tan misteriosa que va romandre de genolls al seu costat sense gosar moure’s durant mitja hora “per por que, en tocar-la, no resultés ser un caprici de la imaginació”. Era la planta vascular més estranya que mai hagués vist. Només tenia dues fulles oposades, en forma de cintes amples i extremament llargues, que s’arrossegaven pel sòl del desert.
Actualment, hom reconeix Welwitsch com un dels més famosos exploradors de l’Àfrica tropical. Contractat pel govern portuguès, durant gairebé vuit anys, entre el setembre del 1853 i el gener del 1861 travessà regions remotes i inexplorades dels deserts, muntanyes i boscos d’Angola, on recol·lectà exemplars d’unes 5 000 espècies de plantes i d’unes 3 000 d’animals, centenars de les quals eren desconegudes per a la ciència. Però el més notable dels seus descobriments fou aquell del 3 de setembre de 1859, quan travessava a peu els deserts del S d’Angola. El vent havia esquinçat els extrems de les fulles en tires més estretes, de manera que a primer cop d’ull semblava que en tingués moltes. Però eren només dues i naixien d’un tronc llenyós en forma de nap que aixecava poc més d’un pam de terra, i alhora feia més d’1 m de diàmetre.
De primer, Welwitsch batejà aquella raresa amb el nom de Tumboa —“n’tumbo” significa ‘soca’ en la llengua local—, però avui dia, en honor al seu descobridor, es coneix com Welwitschia mirabilis. Més tard, el botànic anglès Joseph D. Hooker (1817-1911) parlà d’una suposada W. bainesii, en la creença errònia que existien dues espècies diferents. Ara se sap que W. mirabilis és l’única espècie del seu gènere, sense cap altre parent contemporani. La welwítsquia és una gimnosperma, com els pins, els xiprers o les ciques, però, bé que produeix pinyes, té una aparença del tot diferent i per això hom creà per a ella sola la família de les welwitsquiàcies. Charles Darwin (1809-82) es referí apropiadament a la welwítsquia com ‘l’ornitorinc del regne vegetal’ i, l’any 1862, Joseph D. Hooker, la va descriure com la planta “més meravellosa, però també la més lletja” de totes les existents.
De fet, W. mirabilis és tan poc estètica com original. Les seves fulles, gruixudes, de color verd clar i perennes, van creixent a partir d’un meristema basal, i van morint i esfilagarsant-se per la punta. En un any plujós es poden allargar fins a 30 o 40 cm, bé que normalment no creixen més de 15 cm anuals. Només cauen després de patir una sequera extrema, i continuen creixent sense parar per formar com una pila de parracs damunt la sorra del desert. Normalment es troben fulles fins de 3 m de llargada, però hi ha constància d’algunes que sobrepassaren els 8 m. Quina llargada podrien assolir, si no fossin rosegades per les tempestes de sorra o llimades per la humitat de les boires i la rosada? Cap altra espècie vegetal no produeix fulles amb una vida tan llarga, i gairebé cap altra planta no hi presenta tants estomes (al voltant de 250 per mm2).
La desmaiada i corretjosa welwítsquia està ancorada al sòl sorrenc del desert per una arrel axonomorfa (com la de la pastanaga, però molt més gruixuda i llarga) que pot arribar als 3 m de profunditat per tal d’absorbir l’aigua subterrània, i de la qual surten ramificacions laterals molt més fines. L’arrel emmagatzema aigua i aliment per a les èpoques de sequera. D’altra banda, les ‘flors’ de la welwítsquia neixen en uns estròbils o pinyes que es troben al capdamunt del tronc llenyós i a la base de les fulles. Les masculines i les femenines es troben en plantes separades, i són els insectes els encarregats de transferir el pol·len dels estròbils masculins d’una planta als femenins d’una altra. Les pinyes masculines són de color rosat, i les femenines verd grisoses quan són petites i vermelles a la maturitat. Les llavors, lleugeres i alades, són dispersades pel vent. Welwistschia mirabilis creix molt lentament; hom pot mesurar, dibuixar i fotografiar un determinat exemplar i al cap de 100 anys tornar-hi i no observar quasi cap diferència. Aquest creixement tan lent, però, va lligat a una gran longevitat. W. mirabilis pot arribar a viure més de 2 000 anys!
Originària dels deserts boirosos del Namib i del S d’Angola i estesa pels boscos veïns de Colophosper mum mopane, avui dia, Welwitschia mirabilis, l’extraordinària planta descoberta per Welwitsch, es troba a moltes àrees en un radi de 1 120 km al llarg de les àrides regions costaneres d´Angola i Namíbia. A les zones més seques, on segurament aconsegueix sobreviure gràcies a la humitat condensada de les boires, constitueix l’única forma significativa de vegetació, disseminada sobre els llits secs dels rius i per les planes. Més a l’interior, a les zones amb precipitacions més estables, creix acompanyada d’herbes i petits arbres del gènere Acacia. Al parc nacional Iona, a Angola, i al parc Namib-Naukluft, a Namíbia, també creix amb abundància. Tanmateix, es tracta d’una espècie protegida per la llei i també present a diversos jardins botànics d’arreu del món, ja que no és tan difícil de fer germinar i conrear com es pensava en un principi.
Welwitsch no es donà per satisfet després del sorprenent descobriment de la welwítsquia, i encara passà un altre any a Angola, on realitzà més exploracions per la zona meridional del país. Gairebé a cada pas apareixia alguna cosa interessant que s’havia de recollir. El món científic li reconegué aquesta valuosa tasca recol·lectora donant el seu nom a un considerable nombre d’espècies: 1 família, 6 gèneres, més de 300 espècies de plantes i 29 d’animals. Les seves col·leccions d’Angola foren considerades durant anys com les millors i més completes fetes mai a cap regió africana. Sens dubte, la welwítsquia és l’espècie més original de totes les que descobrí aquest admirable naturalista, conegut entre els seus contemporanis com ‘el príncep dels botànics africans’.