Nota prèvia de l'autor:
El 1964, Banca Catalana publicà una Documentació Econòmica, amb un article de l’autor sobre els bancs catalans d’avantguerra. En ell figurava el Banc Urquijo Català com un banc no català. Fèlix Escalas, que havia estat el seu director general i conseller delegat, va dirigir una carta al Servei d’Estudis de Banca Catalana, força indignat per aquesta classificació, defensant la seva catalanitat. En una carta a l’autor digué que “és dubtós que pugui haver-hi un altre banc que hagi fet tant en l’època de la seva actuació com el Banco Urquijo Catalán pels interessos econòmics de Catalunya”. En homenatge a Fèlix Escalas, s’inclou aquí el “seu” banc.
La constitució
Oficina del Banc Urquijo Català al carrer de Pelai de Barcelona (Societat d’Atracció de Forasters, Barcelona 1926-27).
El banc es constituí a Barcelona el 22 de maig de 1919 i els seus Estatuts foren redactats per l’advocat i polític Francesc Cambó. El seu article primer, en què es definien els objectius de la societat, parlava d’“orientarlo hacia aquellas operaciones relacionadas con la importación de primeras materias para la industria, y con la exportación de manufacturas y productos nacionales, con las facilidades a la exportación por el crédito sobre mercancías y con la creación de agencias y corresponsalías en diversos países”. En el segon, es precisava que el banc faria tota mena d’operacions bancàries, destinades “a la protección de la industria y el comercio regionales”.
El promotor era el Banco Urquijo, de Madrid, un banc amb una clara vocació industrial i política descentralitzadora. L’inici de les seves activitats bancàries tingué lloc el 1870, quan el que era aleshores marquès de Urquijo participà en la creació d’Urquijo, Ortueta i Orenzana, a Madrid, que es convertí, primer, en Urquijo y Compañía i, després, en el Banco Urquijo SA, el 1918, amb els tres fills del fundador al capdavant. En crear l’Urquijo Català, la família encapçalava un grup bancari en el qual hi havia també el Banco Minero e Industrial de Asturias, amb seu a Gijón, i el Banco Urquijo Vascongado, de Bilbao. Més tard, s’hi afegiren el Banco Urquijo de Guipúzcoa, a Sant Sebastià, el Banco del Oeste de España, amb seu a Salamanca, i la Banque Française et Espagnole, a París i a Marsella. La seva política era la creació d’uns bancs dels quals tenia el control, però als quals dotava d’una gran autonomia de gestió. Buscava la collaboració d’empresaris industrials amics de cada zona, que es repartien la resta del capital.
Un banc molt actiu (1919-1936)
Els homes i l’organització
Primer Consell d’Administració del Banc Urquijo Català (Destino, 1974). En el Consell d’Administració del Banc Urquijo Català hi havia uns autèntics pesos pesants de l’economia catalana.
El primer Consell d’Administració del Banc Urquijo Català (1919) era format per sis persones: quatre de catalanes i dues de l’Urquijo de Madrid. Els quatre consellers catalans del banc eren uns autèntics pesos pesants de l’economia catalana:
- President – Estanislao de Urquijo y Ussía, marquès de Urquijo
- Vicepresident – Damià Mateu i Biza
- Vocals – Lluís A. Sedó, Valentín Ruiz Senén, Santiago Trias i Rumeu, Ignasi Coll i Portabella
Damià Mateu era el president de La Hispano Suïssa, Fàbrica d’Automòbils SA, la mítica empresa catalana, aleshores en el primer rengle internacional, amb fàbrica a la Sagrera i a Colombes (prop de París). Era conegut com el Mateu dels Ferros, ja que el negoci familiar —Fills de Miquel Mateu— era inicialment un magatzem de ferros, que ell convertí en empresa de construccions metàl·liques.
Lluís A. Sedó era el soci col·lectiu de Lluís A. Sedó, S. en C., la primera empresa cotonera catalana, amb fàbrica a Esparreguera. Era un polític en actiu, un dels grans amics de Francesc Cambó, militant a la Lliga Regionalista de Catalunya. El 1921 fou el governador del Banc d’Espanya, mentre Cambó era ministre de Foment.
Santiago Trias i Rumeu (1879-1953) era comerciant cotoner i industrial del jute —Godó i Trias SA—.
Ignasi Coll i Portabella era el president de la SA Successora de Quadras i Prim, la primera empresa estamera catalana, i de la SA Damm, fàbrica de cervesa.
Els representants de l’Urquijo eren el seu president i el secretari del Consell d’Administració. Aquest Consell es mantingué sense modificacions. Només la mort de Damià Mateu —el vicepresident— el 1935 creà una baixa, que fou coberta pel seu fill, Miquel Mateu i Pla. La Vicepresidència recaigué en Ignasi Coll.
Fèlix Escalas, director general i conseller delegat del Banc Urquijo Català (Cambra de Comerç Indústria i Navegació de Barcelona).
La Direcció estava inicialment ocupada pel francès Paul Lugagne, mentre com a sotsdirector hi havia Fèlix Escalas i Chamení. Però aviat es passà a una Direcció compartida pels dos homes, al mateix temps que Fèlix Escalas assumia la Secretaria del Consell. Escalas, que havia de ser la figura central del banc a Catalunya, havia nascut a Palma el 1880, era llicenciat en Dret, i havia treballat com a passant al bufet d’Ildefons Suñol i de Magí Fàbrega, a Barcelona. S’integrà en el grup d’economistes de la Lliga Regionalista. Francesc Cambó se l’emportà a Madrid quan ell era ministre de Foment. En plegar, al cap de 8 mesos, tornaren tots dos a Barcelona i Escalas acceptà la Direcció del banc. El 1934 fou nomenat president de la Cambra de Comerç i Navegació de Barcelona.
L’objectiu primer del banc, com a promotor d’operacions d’exportació i importació, quedà frenat, a causa de la situació internacional. El 1920 havien comprat la quasi totalitat de les accions de l’antiga plaça de braus de la Barceloneta —al començament d’aquest barri—, que volien dedicar a magatzem, fonament del crèdit sobre mercaderies, però que aturaren, atesa la situació econòmica, fins que els núvols escamparen.
El banc nasqué quan encara es mantenia l’eufòria derivada dels grans negocis realitzats durant la Primera Guerra Mundial. Però el 1919 ja marcà el final de les vaques grasses i el 1920 s’acabà amb la suspensió de pagaments del Banc de Barcelona i el col·lapse de tota mena d’iniciatives comercials i industrials. “La caída del Banco que la opinión reputaba coloso y con el que tantos ligámenes mantenían el capitalismo y la industria de esta región” (Memòria del 1920) causà un profund impacte en els medis financers i els obligà a posar-se a la defensiva.
El banc instal·là les seves oficines a la rambla de Catalunya, núm. 16, i inicià les seves activitats el primer d’agost de 1919. Pocs mesos després, en veure que l’espai de què disposaven era insuficient, van arrendar —amb opció de compra— l’immoble del carrer de Pelai, núm. 42, que fou la seu definitiva.
El 1919 es donaren d’alta a l’Associació de Banquers de Barcelona i prengueren una participació en el Sindicat de Banquers. I el 1922 s’adheriren a l’Associació del Mercat Lliure de Valors de Barcelona.
Les Memòries del banc, redactades presumiblement per Fèlix Escalas, ens diuen quina era la filosofia pràctica de l’entitat: “No trabajar gratis, no pagar el dinero caro, para darlo barato, y guardar a todos los bancos las debidas consideraciones.” (Memòria del 1922.)
Expansió
Anunci de l’oficina de Girona (L’Autonomista, Girona 1932). La xarxa d’oficines que creà demostra que es decantà cap a la banca comercial.
La xarxa d’oficines que creà el banc demostra que es decantaren cap a la banca comercial. El 1921 obriren una primera oficina a Mataró en fer-se càrrec de la liquidació de la casa de banca de Jaume Recoder, que tenia la corresponsalia del Banc d’Espanya. El 1922 compraren, a Girona, l’oficina que havia estat del Banc de Terrassa.
El 1924 es feren càrrec de la liquidació del Banc de Vilanova, en suspensió de pagaments. Avançaren el pagament dels deutes d’aquest banc i es quedaren amb les seves oficines a Vilanova i Sitges.
El 1929 es feren càrrec de les sucursals del Banc Garriga Nogués SA a Manresa, Vic i Torelló; prengueren una participació en la Banca Suñer de Ripoll, i, d’acord amb el Banc de Valls i elements tarragonins, constituïren el Banc Mercantil de Tarragona. Al marge d’aquestes oficines, en van obrir d’altres (vegeu quadre).
Amb la proclamació de la República i l’arribada de la crisi econòmica aturaren l’obertura de noves oficines. El 1936, el banc posseïa 14 oficines, inclosa la central:
- 1921 – Mataró
- 1922 – Girona
- 1923 – Palamós, La Bisbal, Banyoles, Reus
- 1924 – Vilanova i la Geltrú, Sitges
- 1927 – Calella
- 1929 – Sant Feliu de Guixols, Manresa, Vic, Torelló
Fons propis i resultats
Banc Urquijo Català. Rendibilitat de l’acció, 1919-1935.
El banc es constituí amb un capital nominal de 25 milions de pessetes, representat per 50 000 accions de 500 pessetes cadascuna. Però només es posaren en circulació i es desemborsaren 24 375 accions, amb un èxit total, ja que s’hagué de procedir a un prorrateig de les accions subscrites. El capital es mantingué inalterable, durant aquests anys, però es creà un fons de reserva per 2,7 milions, amb el qual els fons propis eren de 15 milions quan va esclatar la guerra (1936).
El banc obtingué beneficis des del primer any i repartí un dividend correcte als seus accionistes (vegeu quadre). Era gent prudent, la de l’Urquijo. El 7% habitual d’aquests anys es rebaixà el 1931, ja que el Consell Superior Bancari recomanà que el dividend no superés aquell any el 60% del dividend pagat l’any anterior. La Memòria del banc demostra la inquietud dels seus dirigents: “...la enorme crisis que asegura el año 1931 un lugar destacado y casi único en la historia económica universal...” (Memòria del 1931). I l’any següent: “Jamás pasó el comercio universal y particularmente el bancario época mas difícil que la presente.” (Memòria del 1932.)
Dipòsits
Malgrat la vocació industrialista del Banco Urquijo i dels empresaris catalans que hi havia al Consell, el banc féu una clara política de captació de dipòsits en la línia de la banca comercial. I reeixí en l’intent, de manera que el 1927 era el primer banc de Catalunya pel volum dels recursos de tercers, només superat pel mateix Banc de Catalunya l’any següent. La xarxa d’oficines era un important ajut per a la captació de comptes.
Cal destacar, però, que la quasi totalitat d’aquests dipòsits es concentrava en comptes a la vista, que el 1935 representaven el 95% del total, que eren 65,4 milions de pessetes.
Inversió
Banc Urquijo Català. Evolució de les principals partides del balanç (en milers de pessetes), 1919-1935.
El banc combinà les operacions de la banca comercial amb la de negocis i la de valors. S’adaptà a la situació de cada moment, però accentuant el seu paper de banc col·locador de valors en la segona part de la dècada dels anys vint.
L’interès inicial en la promoció de nous negocis quedà aturat amb la crisi del 1921, que castigà les carteres de valors privats dels bancs, en produir-se una forta baixa de les cotitzacions. A les primeres Memòries destaquen que la major part de la seva cartera de valors està formada per valors públics. El 1923 manifesten que la seva composició és la següent: 70% valors públics (valors d'estat, d'ajuntaments i diputacions), 20% renda fixa (obligacions d'empreses ferroviàries i de serveis), 10% valors privats de renda variable.
Amb la recuperació econòmica i la seva adhesió al Mercat Lliure de Valors, les operacions de col·locació de títols adquiriren un fort protagonisme. La cartera de valors privats augmentà d’importància a mesura que passaven els anys, però les Memòries no fan cap referència a participacions directes del banc en les empreses. És un fet sorprenent. No obstant això, a partir de la participació dels seus homes en el Consell d’Administració d’algunes empreses podem deduir les participacions industrials del banc, que es poden combinar amb participacions personals dels consellers. Les empreses en qüestió eren les següents:
— Tenería Moderna Franco-Española SA. Empresa dedicada a l’adoberia de pell per al calçat, s’havia constituït el 1911 amb participació de capital francès. El 1922 el Banc Urquijo Català i la Banca Arnús asseguraren una emissió d’obligacions d’aquesta empresa. Damià Mateu en fou el president, i Sedó, Trias, Coll i Escalas foren consellers, de manera que la vinculació era total.
— Compañía Hispano Americana de Electricidad SA —CHADE—. Es va constituir a Madrid el 1920 per fer-se càrrec d’una part del capital del que eren els actius hidroelèctrics d’una gran empresa alemanya a l’Argentina. Francesc Cambó, que la presidí, demanà i obtingué la col·laboració financera del Banc Urquijo Català i de la seva casa central, de la SA Arnús-Garí, del Banco Central i del Vizcaya.
— Forces Hidroelèctriques d’Andorra SA —FHASA—. Aquesta empresa, constituïda el 1929, tenia el domicili social a Andorra la Vella i la seu administrativa a Barcelona, al local que era de Fills de Miquel Mateu. Construí i explotà salts d’aigua a la Valira. En el seu Consell d’Administració hi havia Damià Mateu, Fèlix Escalas i Valentín Ruiz Senén —el secretari del Banco Urquijo—, i com a conseller delegat figurava Miquel Mateu i Pla. No pot haver-hi més coincidències.
— Establiments Gaillard SA. Era una empresa de productes químics, creada el 1924. Al seu Consell també apareix tot el banc en pes, amb Mateu, Sedó, Escalas, Coll i els dos homes del Banco Urquijo.
— Materials i Tubs Bonna SA. Empresa de material elèctric, es constituí a Barcelona el 1929 i tenia el domicili en el mateix edifici del Banc Urquijo Català.
— Productora de Forces Motrius SA. Constituïda el 1917, era una de les quatre grans societats hidroelèctriques que hi havia inicialment a Catalunya. El Banco Urquijo hi devia entrar a les acaballes de la dècada dels anys vint. El 1930 el seu domicili era el del Banc Urquijo Català. Aquest li donava el servei financer i va participar en la col·locació de les seves emissions d’obligacions. En el seu Consell tornem a trobar la pràctica totalitat dels consellers del Banc Urquijo Català.
— Societat Espanyola de Carburs Metàl·lics SA. Fou una empresa “nacionalitzada” en una operació patrocinada per la SA Arnús-Garí, acompanyada d’altres bancs catalans, entre els quals l’Urquijo Català. Fèlix Escalas fou un dels seus consellers.
La desaparició: quan es veu qui mana (1939-1944)
Xec del 1941. El 1944 el Banc Urquijo Català deixà d’operar, en convertir-se en Banco Hispano Americano.
El Consell d’Administració es mantingué un cop acabada la guerra, només afectat per les morts. El marquès de Bolarque —de la família Urquijo— fou el substitut de Senén. Ignasi Coll morí el 1943. Fèlix Escalas, consolidat com el primer executiu del banc, en fou el conseller delegat.
La primera Memòria de postguerra, que correspon a l’exercici 1942, informa que s’han reprès les operacions. Destaca que han donat crèdit a la Comisión de Incorporación Industrial y Mercantil núm. 2, l’entitat pública responsable de retornar les empreses col·lectivitzades als seus propietaris i de posar novament en marxa la indústria catalana, a la Campanya Pro-Seminari i per a obres a la Residència d’Oficials. Aquell 1942 el banc pagà el 6% de dividend als accionistes.
El 1943 s’acordà posar en circulació les 25 250 accions que tenia en cartera per a completar el capital de 25 milions.
Banc Urquijo Català. Evolució de les principals partides del balanç (en milers de pessetes), 1942-1943.
El 1944 es produí a Madrid l’acord anomenat Pacto de las Jarillas, entre el Banco Urquijo i el Banco Hispano Americano. El primer no se sentia prou fort per a continuar tot sol. Es tractava d’establir una col·laboració entre els dos bancs i crear una especialització. El Banco Urquijo confirmà la seva vocació de banc industrial i el seu interès per mantenir les participacions, però es desprengué de totes les seves filials: Banco Urquijo Vascongado, Banco del Oeste de España (Salamanca), Banco Minero e Industrial de Asturias i Banc Urquijo Català. En canvi, el Banco Hispano Americano prengué una participació en el capital de l’Urquijo, mentre hi havia un intercanvi de consellers. Aleshores es comprovà qui manava al Banc Urquijo Català.
El primer d’octubre de 1944 deixà d’operar el Banc Urquijo Català. Tot el seu actiu i el seu passiu passaren al Banco Hispano Americano. Fèlix Escalas i Miquel Mateu foren nomenats consellers del banc absorbent.