Crèdit i Foment d’Estalvis (1910-1949)
Vestíbul del banc al passatge del Crèdit de Barcelona (“Barcelona Artística e Industrial” 1915).
Aquesta empresa, que es constituí el 7 de setembre de 1910, era un banc de negocis, segons el seu objectiu social. Estava facultada per a: comprar valors públics; crear, prendre participacions o reorganitzar empreses comercials o industrials; fer operacions de crèdit i de Borsa; obrir comptes corrents, etc.
Com a banc de negocis de la primeria de segle, no devia considerar que s’hagués de presentar com a banc, cosa que explica el seu nom. No tingué cap relació amb l’Associació de Banquers de Barcelona ni amb la del Mercat Lliure de Valors. Les seves primeres oficines eren al passatge del Crèdit, núm. 8, de Barcelona.
El primer Consell del qual hi ha notícia (1919) tenia com a president Modest Sandoval i Gordón; com a vicepresident, Josep Garcia i Pagès, i com a vocals, Miquel de Cámara i Enric Puig i Jofré. El director gerent era Emili Junoy i Gelabert. Destaquen Enric Puig i Jofré i el gerent. El primer fou president de l’entitat alguns anys més tard i la seva empresa sembla estar en el centre de les activitats del Crèdit. Pocs mesos abans de constituir-se aquest —el 29 d’abril de 1910— es fundava a Barcelona Productes Químico-Farmacèutics Registrats Puig Jofré SA, que el 1913 canvià la seva denominació social per la d’Òmnium Barcelonès SA, amb un capital d’un milió de pessetes. Es tractava d’una empresa de fabricació, venda i distribució de productes farmacèutics. La relació amb el Crèdit i Foment era personal, però també a través d’operacions de crèdit.
Acció del Crèdit i Foment d’Estalvis.
Crèdit i Foment d’Estalvis era una empresa que nasqué amb moltes ambicions. N’és una bona prova que les seves accions entressin a cotitzar des del 1914 a la Borsa de Madrid i a la de París. Però aviat es veié que el seu paper seria més aviat modest. El 1922, el Consell Superior Bancari començà a publicar els seus balanços com a banc no inscrit a la Comissaria de Banca Privada, però va deixar de fer-ho el 1929.
El capital inicial de 250 000 pessetes es va augmentar ràpidament fins a 5 milions, però aquests no estigueren mai desemborsats. El capital oscil·là de fet entre 1,8 milions (el 1914) i un màxim de 2,8 milions (el 1935). Les accions representatives eren ordinàries o privilegiades. Aquestes eren accions preferents, amb dret a cobrar un interès fix amb els primers beneficis obtinguts per l’empresa. Els únics bons resultats s’obtingueren els dos primers anys complets d’actuació, en els quals es va repartir un dividend del 8 i del 9% a les accions ordinàries, però aviat arribaren les pèrdues, o uns beneficis tan modestos que no eren suficients per a pagar interès fix de les accions privilegiades —entre el 4 i el 5,5%—. A la Borsa de Madrid les accions només cotitzaren els primers anys, i ho feren mínimament.
El 1926 s’escurçà el nom i la societat es convertí en Crèdit i Foment SA.
Les operacions d’actiu —crèdit i cartera de valors— es finançaren fonamentalment amb els fons propis. Els gestors fracassaren en el seu intent de captar dipòsits en comptes corrents o d’estalvi, tot i que feren una certa publicitat per a captar-los durant la seva primera dècada. Però, passat l’any 1920, els dipòsits declinaren de forma continuada, fins a la seva pràctica desaparició en esclatar la Guerra Civil.
Crèdit i Foment es mantingué actiu després de la guerra, amb el mateix capital que tenia abans, uns dipòsits simbòlics i els fons propis invertits en crèdits i valors privats. El 1940 el seu president era Enric Puig i Jofré; el vicepresident, Joan Renom i Seguí, i el gerent, Josep Garcia i Pagès. Les oficines eren llavors a la Diagonal de Barcelona, núm. 375. En els balanços coneguts, hi figura Òmnium Barcelonès SA, com a deutor. Aquesta empresa no devia acabar bé i les seves pèrdues devien incidir en la marxa de l’entitat financera.
Amb la Llei d’Ordenació Bancària de 1946, que exigia la inscripció en el Registre de Bancs i Banquers per a poder efectuar operacions bancàries, Crèdit i Foment féu un intent per a la seva qualificació com a banc. El 27 de maig de 1949 la seva petició va ser desestimada. No obstant això, al cap d’un any fou atesa una nova petició i el banc s’inscriví amb el número 136 de la Banca Local Espanyola, amb domicili a Barcelona.
Crèdit i Inversions: de Barcelona a Santiago i a Madrid
Al juliol del 1951 s’autoritzà el canvi de denominació social pel de Crèdit i Inversions, nom amb el qual va continuar les seves activitats. El president fou Francesc Sert i López, comte de Sert, i Patricio de Satrústegui y López i Pedro Ramírez de Rentería foren nomenats consellers delegats. La seu central i les oficines centrals eren al carrer de la Diputació de Barcelona, núm. 264.
El 1965 va ser absorbit pel banc gallec Hijos de Olimpio Pérez. Aquest prengué el nom del banc absorbit, amb domicili a Santiago de Compostel·la. El 1967, el seu domicili social es traslladà a Madrid, però mantenia l’oficina a Barcelona.
El 1972, Banca Catalana comprà una participació en el Crèdit i Inversions, conjuntament amb un grup d’empresaris catalans. El 1981, la posició de Banca Catalana era majoritària. Aquell any eren consellers Xavier Millet i Tusell —vicepresident—, Vicente del Castillo i Garcia, Francesc Jover i Sala, Jordi Lluís Marsal i Coromina —conseller delegat—, Antoni Maria Pugès i Cambra, Joan Riera i Julià i Andreu Soldevila i Casals. El banc tenia uns fons propis de 2 417 milions de pessetes i uns dipòsits de tercers de 35 382 milions. Posseïa una xarxa de 80 oficines, la majoria de les quals eren a Galícia.
Amb la crisi del grup bancari, les accions del Crèdit i Inversions foren venudes al Banco Central.