El lloc de Conesa és citat al segle XI en una escriptura per la qual els comtes de Barcelona Ramon Berenguer I i Almodis donaren a Miró Foguet i Bernat Llop un extens territori per tal que hi bastissin el castell de Forès; entre les afrontacions territorials de la demarcació cedida consta el terme de Conesa. Hi ha, tanmateix, una certa discrepància pel que fa al moment en què fou atorgat aquest document: la seva data, el 1038, és errònia, ja que en aquell moment no existien o actuaven els comtes atorgants, els quals s’esposaren vers el 1052; això va fer pensar a J. Sobrequés que la data exacta seria el 1058, mentre que historiadors com A. Benet consideren decididament fals aquest document.
Així doncs, la primera referència documental segura del lloc de Conesa és de l’any 1043, quan els comtes de Barcelona Ramon Berenguer I i Elisabet, la seva primera muller, el cediren a Bernat Sunifred i la seva esposa Amaltruda. Una trentena d’anys més tard, el 1072, el mateix comte barceloní confirmà la carta de població de Conesa a favor de Bremond Seniofred. Segons els historiadors J. Miret i Sans i E. Morera, en aquest temps ja estaria construït el castell de Conesa. El predomini senyorial del casal de Barcelona sobre el lloc i castell de Conesa es mantindrà al llarg de tot el segle XI. Així, en el testament sacramental del comte Ramon Berenguer I executat l’any 1076, és esmentada la fortalesa de Conesa com un dels límits de la frontera del comtat de Barcelona.
A l’inici del segle XII el castlà de Conesa era un cert Berenguer Sendred, el qual, en testar l’any 1123, traspassà el castell de Conesa, entre molts d’altres, al seu fill Arnau Sendred. Tot i això, altres senyors hi posseïen drets, com un cert Bremond de Cardona, el qual en fer testament el 1102 deixà al seu fill Bernat una tercera part dels drets que ell posseïa sobre l’esmentada fortalesa. L’any 1143 Bernat de Cardona, fill de Bremond, també féu cessió de la tercera part dels drets del castell al seu propi fill.
El 1129 n’era el castlà superior Ramon de Cervera, el qual tenia el castell de Conesa en feu pel comte de Barcelona, mentre que Bernat de Conesa era el castlà inferior. L’any següent, el 1130, per una escriptura datada el 22 d’agost, hom té notícia que Bernat de Mirambell encomanà a Bernat Sinfré, a la seva esposa Maiassèn i a llur fill Arnau, ipsum castrum de Chonesa, reservant-se per a ell una tercera part de la dècima i la meitat de les rendes pertanyents al castell. Per un document sense data, però que degué ésser redactat poc després de l’anterior, hi ha referència que els abans esmentats Bernat Sinfré, la seva muller Maiassèn, llur fill Arnau i l’esposa d’aquest, Loreta, feren comanda del castrum de Conesa als esposos Albert i Saurina i a llur fill Pere, establint certs pactes feudals.
Uns vint anys més tard, per un document datat el 26 de gener de 1150, hi ha notícia que Ramon de Cervera cedí a Pere de Queralt i a la seva esposa Jordana els castells de Conesa, l’Espluga i el Tallat, amb un seguit de condicions i pactes feudals, com fou el reconeixement per part de Pere de Queralt que sempre admetria que la potestat d’aquests castells era en mans de Ramon de Cervera. L’any 1167, en el testament de Pere de Queralt es consigna que aquest llegà a Gombau d’Oluja el kastellum de Conesa, especificant que el tenia per Ramon de Cervera, i al mateix temps manà que fos castlà de la fortalesa de Conesa Ramon de Timor, el qual l’havia d’administrar en nom del dit Gombau d’Oluja. Uns quants anys més tard, el 1172, amb data de 19 d’octubre, es consigna el testament de Ramon de Cervera pel qual hom sap que llegà al seu fill Guillem, entre d’altres castells, el de Conesa.
El domini eminent del castell de Conesa el continuaven mantenint, al segle XIII, els comtes-reis barcelonins, ja que l’any 1210 Pere I confirmà a Guillem de Cervera la possessió d’aquest castell i del poble que s’havia anat formant al seu entorn. L’any 1245, en morir Guillem de Cervera, el lloc de Conesa passà en usdefruit a la seva muller Marquesa, i posteriorment a la seva filla Mateua, casada amb Galceran de Pinós. Tanmateix, l’any 1251, en morir l’esmentada Mateua, la seva mare i la seva germana posaren un plet a Galceran de Pinós, vidu de Mateua, car aquest pretenia retenir les possessions de la seva difunta muller; el plet fou resolt el mateix any pel rei Jaume I en favor de Marquesa i el convent d’Alguaire, en el qual Gueraua —germana de Mateua— detenia el càrrec de priora. Aquesta, per tal de resoldre definitivament la qüestió, decidí de donar el castell de Conesa a Huguet de Cervelló amb la condició, però, que si la família Cervelló no tenia descendència, aquesta fortalesa seria retornada a mans del convent. Tanmateix, pocs anys més tard, el 1257, Marquesa i la seva filla Gueraua, priora d’Alguaire, van cedir tots els seus drets sobre Conesa a l’orde de l’Hospital. Malgrat això, el rei Pere II va recuperar la jurisdicció sobre Conesa, encara que els castlans continuaven essent Guillem de Cervelló, Bernat de Conesa i Bernat de Montpaó.
El rei Jaume II, l’any 1325, concedí al monestir de Santes Creus el dret de fadiga de la senyoria sobre la vila de Conesa. Un any més tard es feu la venda de totes les propietats que Guillem de Cervelló tenia a Conesa a Pere Janer. A mitjan segle, el 1359, el rei Pere III traspassà al monestir de Santes Creus tots els drets que ell posseïa sobre Conesa pel preu de 40 000 sous, i el 1370 aquest cenobi feu ratificar el document anterior pel monarca, davant la por que aquest es vengués la jurisdicció criminal i el mer imperi, atesa la difícil situació econòmica en què es trobava en aquell moment la corona arran de la guerra amb el rei Pere de Castella. Encara, l’any 1379, el rei Pere III permutà amb el monestir de Santes Creus les viles de Forès, Conesa i Torlanda en canvi de les de Sarral i Cabra del Camp, cedides al monarca pel cenobi santescreuí. Posteriorment, el 1381, el monestir cedí Conesa a Dalmau de Queralt, tot i que aquesta cessió només era vàlida pel període d’un any. Entre els anys 1383-85 el lloc de Conesa retornà al patrimoni del monestir de Santes Creus, el qual l’adquirí definitivament pel preu de 45 000 florins d’or.
A la darreria del segle XVI, la universitat de Conesa posà un plet contra el monestir adduint que la jurisdicció civil i criminal pertanyia al rei. Aquest plet finí amb la confirmació de la jurisdicció per part del monestir, que la mantingué fins a l’exclaustració de l’any 1835.
Actualment, del castell de Conesa, que era situat al capdamunt de la població, només en resta el record en el nom d’un carrer, dit de “la Pujada al Castell Vell”, nom que evoca l’indret de la seva antiga situació.