Castell de Llers

Situació

Una vista del nucli de la població centrat pel recinte fortificat del castell.

J. Todó-TAVISA

Situades a la part alta de la vila de Llers, hi ha encara unes importants restes del castell, format per una torre i un clos de planta rectangular. Aquestes restes estroben actualment entremig de cases, moltes de les quals encara són habitades. Darrerament s’hi han fet obres de consolidació, especialment als murs perimetrals, i de neteja.

Mapa: 258M781. Situació: 31TEDG929829.

Per arribar-hi cal anar a la part alta i vella de la població de Llers. Des d’un dels carrers que surten de la plaça que hi ha en aquest barri, surt, a mà esquerra, un carreró molt inclinat que, amb construccions a banda i banda, s’enfila fins a la porta del castell. (JBM-ISB)

Història

Els Llers - Cervià - Bastons.

AFE

Els primers senyors de Llers sembla que són esmentats en una convinença o pacte establert l’any 1090, en el qual és esmentat un Arnau Arnau de Llers, que tenia un fill també anomenat Arnau. Aquest conveni fou pactat entre Guillem Hug i el comte Bernat II de Besalú.

Per un document d’aquesta mateixa època, potser una mica anterior, aquest Arnau Arnau de Llers, fill d’Arsenda difunta, ret homenatge al comte Bernat II de Besalú pel castell de Rocabruna, situat a l’altra banda del comtat besaluenc, i per altres fortaleses d’aquest comtat.

El pes que tenien els senyors de Llers dins l’aristocràcia del comtat de Besalú resta reflectit en el fet que un Arnau de Llers fes de testimoni en un document de donació del comte Bernat II de Besalú al monestir de Santa Maria de Ripoll, realitzat l’any 1097. La importància que tenien els senyors de Llers al final del segle XI fa pensar que ja hi devia haver un castell més o menys important en aquest lloc.

En el document de l’any 1107, pel qual el comte Bernat III de Besalú cedia el comtat al comte de Barcelona Ramon Berenguer III, apareix també Arnau de Llers com a testimoni; així mateix, també hi és esmentat un Bertran de Llers.

Després de l’any 1111, en desaparèixer els comtes privatius de Besalú, els senyors de Llers continuaren tenint un paper important en aquest comtat governat pels comtes de Barcelona, més encara pel fet de tenir el castell principal en una zona fronterera, primerament amb les terres dels comtes d’Empúries.

Aquesta situació fronterera motivà que cap a l’any 1128 quan el comte Ponç Hug d’Empúries s’apoderà de diversos castells del sector oriental del comtat de Besalú, agafés el de Llers juntament amb els d’Avinyonet, Navata i Hortal. El comte d’Empúries fou, però, derrotat per les forces del comte barceloní i el castell de Llers retornà al seu antic senyor.

Berenguer de Llers i Arnau de Llers signaren el document pel qual Gausbert de Peralada i els seus germans posaven sota la protecció de Ramon Berenguer IV, comte de Barcelona, la vila de Peralada.

A partir d’aquest moment, els senyors de Llers actuen sovint al costat dels comtes barcelonins com a testimonis, i amb una situació d’homes de confiança. Arnau de Llers fou escol·l.it com a marmessor de la reina Peronella i, l’any 1162, féu de testimoni en el testament sacramental del seu marit, Ramon Berenguer IV.

Els senyors de Llers també intervingueren a mitjan segle XII en els plets que hi hagué entre el vescomte de Rocabertí i el comte del Rosselló.

Durant el segle XIII, encara apareix alguna referència documental dels Llers, bé que a la segona meitat del segle aquest castell passà a la família dels Rocabertí. Amb tot, entre l’any 1215 i el 1239, hom troba un Guillem de Llers, com a prior de Santa Maria de Lledó. Al març de 1225, Bernat de Llers, fill d’Arnau, ja havia venut al rei Jaume I el castell de Bassegoda amb les mines que hi havia a prop seu i el castell de Sant Llorenç de la Muga.

Segons notícia de Pla i Cargol, vers l’any 1276, quan el castell de Llers ja era en mans dels Rocabertí, s’hi construïren importants fortificacions.

Quan l’any 1285 l’exèrcit francès intentà d’envair Catalunya, el castell de Llers hi tingué un paper important, abans del setge de Girona; com a fortalesa clau a l’Empordà, fou pres, després de molts esforços per part de les forces franceses. Podem veure allò que en diu Desclot en la seva Crònica: “E puys lo rey de Franssa hach de concell que conbatés lo castell de Lers, per ço car ell haviaentès que no era bé stablit de vianda; e tramès-hi VII m —7000— cavallers e ben L m —50000— hòmens da peu, e combateren lo castell tan règeament que, entra dia e nuyt, hi donaren XIIII batalles, en les quals moriren tants de francesos a cavall e a peu que tots los valls éran plens o resats d’òmens morts, axí quels hòmens de peu se podían acostar als murs del castell. E quant celis de laynsviran que nos podían més tenir, que totes les armes havien perdudes e tuyt que éran lassos per rahó de tantes batalles que havían fetes a una mà, retéran-se, sals lurs cossos e lus armes, al rey de Franssa. E així los franssesos hagueren aquell castell, e vench-se’nallí lo rey de Franssa e lo cardenal ab totes ses osts, per tal car aquell loch era lo primer que havien pres los franssesos en Catalunya combatent, per forssa”.

Com diu el mateix Desclot, al castell de Llers fou coronat rei “de la terra de Catalunya” el príncep Carles de Valois, fill de Felip l’Ardit. Al mateix temps que Carles repartia de paraula Catalunya entre els seus barons, se celebrà en aquest castell de Llers una festa que durà dos dies.

Havent estat superat aquest moment crític, el castell de Llers continuà tenint un paper important en la defensa de la frontera septentrional catalana. L’any 1292, segons Pla i Cargol, la seva guarnició era formada per 15 homes.

Els vescomtes de Rocabertí continuaren essent els senyors d’aquesta fortalesa. Així, trobem en un document de l’any 1319que els Rocabertí feren un jurament de fidelitat al bisbe de Girona per uns drets eclesiàstics relacionats amb el castell de Llers. Tanmateix, un segle més tard, l’any 1409, sembla que el castell de Llers ja havia estat incorporat a la corona.

Com s’esdevingué en molts altres castells durant la guerra dels remences, l’any 1485, els pagesos s’apoderaren del castell de Llers.

A mitjan segle XVI, el castell passà a Joan Pujol Reu i Soler, ciutadà de Barcelona a Vic. El castell de Llers fou escenari d’enfrontaments durant la Guerra de Successió, moment en què fou molt malmès, i durant la Revolució Francesa. (JBM)

Castell

Planta, a escala 1:200, del castell, constituït per una torre mestra, envoltada d’una muralla, a l’interior de la qual foren adossades diverses dependències.

J. Falguera, J. Rodeja, J. Torrent

La planta de la fortalesa, com la de la major part dels castells medievals, era composta d’una torre mestra, envoltada d’una muralla amb quatre costats, a la qual foren adossades, a l’interior, diverses dependències. De fet, la torre no fou pas construïda exactament al centre del recinte murat, ans més a prop del mur de llevant, on hi havia la porta. D’aquesta manera restaren lliures tres parets per a construir diverses sales.

La torre és de planta circular. Té un diàmetre d’11, 80 m. Els seus murs són molt gruixuts; tenen una amplada d’uns 2 m. Actualment aquesta construcció té una alçada d’uns 12 m, potser inferior a l’original. És esberlada per diverses esquerdes verticals i també horitzontals, especialment al nivell del primer pis, algunes de les quals tenen una amplada considerable. Amb relació a l’aparell constructiu dels murs, cal dir que els carreus són bastant grossos, amb unes mides de, per exemple, 25 cm d’alt per 35 cm d’ample, que tendeixen a formar filades horitzontals seguides i que són units amb morter de calç.

Al nivell del primer pis d’aquesta torre, obert vers llevant, a uns 6 m d’alçada, hi ha un esvoranc que deu correspondre a l’indret on hi havia l’antiga porta. A part aquesta entrada elevada, no hi ha cap altra obertura en aquesta massissa torre mestra.

Aquesta torre era circuida per un recinte que tenia una forma bàsicament rectangular. L’entrada principal d’aquesta fortalesa era situada al centre del mur de llevant, que té un gruix d’1, 50 mi, actualment, una alçada d’uns 10 m. De la porta amb prou feines s’endevinen els rastres del muntant de migjorn, on hi ha alguns carreus escairats. Ara, l’espai d’entrada és en gran part un gran esvoranc que conserva, si fa no fa, la forma de l’arcada, de la qual foren arrabassades les pedres ben treballades.

Al costat de migjorn del recinte, hom pot veure clarament que hi havia hagut una sala rectangular, de la qual s’han conservat els quatre murs fins a l’inici de la seva volta, la qual, construïda amb carreus, s’endevina en alguns sectors del mur septentrional i en especial del mur de migjorn. Prop de l’inici de la seva curvatura, al mur hi ha una rastellera d’encaixos que degueren servir per a sostenir la bastida utilitzada per a construir-la. Aquesta sala té una longitud de 28,5 m i una amplada de 6,35 m.

L’alçada fins a l’arrencada de la volta és de 6,30 m. Actualment l’alçada total dels murs més ben conservats és de poc més de 9 m, tot i que inicialment havia d’ésser lleugerament més alta.

A la paret de tramuntana d’aquesta sala meridional, que té un gruix d’1, 30 m, s’obre una porta. Aquesta porta, que té una amplada de 150 cm a l’interior (i de 122 cm a fora) i una alçada de 200 cm, és acabada en un arc de mig punt, format per 8 dovelles, que tenen una longitud de 35 cm.

A la banda de ponent del clos murallat del castell, hi devia haver, a l’extrem de tramuntana, una altra sala, amb una llargada d’uns 11 m i una amplada de 5,70 m. Entre aquesta cambra i la sala del migjorn suara descrita sembla que fou afegida una altra sala, que té una longitud de 12,60 m i la mateixa amplada de 5,70m. Aquest espai era cobert també amb una volta, la qual s’endevina encara a la part superior de la paret occidental. Aquesta sala possiblement tenia dues portes: una d’oberta cap al pati central de la torre —molt propera a la porta de la sala de migjorn— i una altra d’oberta a un nivell una mica inferior a la paret oposada —la de ponent—. L’amplada d’ambdues portes és de 145 cm; tanmateix, mentre la de llevant amb prou feines s’endevina, la de ponent s’ha conservat clarament —malgrat ésser tapiada— i és acabada en un arc de mig punt.

Gairebé tot al llarg del costat de tramuntana del recinte castrense hi havia una quarta sala, actualment, però, molt malmesa i desfigurada, puix que aquest sector sembla que fou refet i aprofitat modernament com a habitatge. Aquest espai, clos a migjorn per un mur també d’uns 128 cm, tenia una amplada de només 3,80m i una longitud de 21,15 m.

Els murs del clos de la muralla perimetral del castell s’han conservat en alguns sectors amb una alçada propera als 10 m, bé que en d’altres indrets només tenen uns pocs metres d’alt.

A la part inferior del mur de llevant de la fortalesa, especialment a la banda esquerra de la porta, de dins estant, hi ha un fragment de paret, fet amb pedres només desbastades, que formen, però, rengleres seguides. Aquestes pedres són inclinades en un sentit o bé en l’altre, fins al punt que arriben a formar una espècie d’opus spicatum, força ben marcat en alguns punts. A l’altre costat de la porta —a migjorn—, a la base del mur, podem veure, de l’interior estant, algunes filades de carreus grossos i ben escairats. Hom ha considerat que aquests dos fragments de mur són les restes més antigues que podem veure del castell de Llers.

La resta d’aquest llenç oriental, i també gairebé tota la fortalesa, presenta un aparell constructiu de carreus mitjanament grossos (semblants als descrits amb relació a la torre mestra), escairats, però no ben allisats, que foren col·locats en filades horitzontals ben seguides.

Així, doncs, tot i que hi pot haver hagut algun reaprofitament d’estructures anteriors, o bé malgrat les lleugeres modificacions i els afegits posteriors, en general podem dir que ens trobem davant una construcció molt homogènia i ben organitzada. Malgrat que possiblement aquest castell fou edificat (o reedificat) durant la segona meitat del segle XIII, en general encara s’adequa clarament al model de castell defensiu de l’època romànica, el qual s’organitza d’acord amb l’existència d’una torre mestra central i d’un circuit de muralles, a les quals en aquest cas han estat adossades, a l’interior, unes sales ja força majestuoses i que actualment encara se’n pot reconstruir la forma amb relativa facilitat. Es tracta, doncs, d’un castell molt notable, que, malgrat la pressió del temps i dels homes, ha arribat força ben conservat fins a l’actualitat, per la qual cosa, mereixeria un tractament adequat. (JBM-ISB)

Capella

El castell tenia una capella dedicada a Sant Esteve a la qual ja deu referir-se el sacramental del clergue Guiu de l’any 982, quan fa esment de la deixa d’unes vinyes a Sant Julià i a Sant Esteve de Llers (Sant Julià és l’advocació de l’església parroquial del lloc). La capella de Sant Esteve tenia un benefici i el seu sacerdot havia d’assistir als sínodes diocesans, segons els nomenclàtors de la diòcesi de final del segle XIV. Segons notícies del segle XVIII, sembla que la capella ja no existia, puix que el benefici havia passat a la parroquial. Aquestes dades es desprenen de l’obra inèdita de l’any 1730 Llibre de racionaris de la vila del castell de Llers, escrita pel pagès de Llers Gregori Pallisser. També informa que la capella era situada al costat de sol ixent del castell. És a dir, que aquesta capella ja existent al final del segle X, es trobava prop del llenç on hi ha l’aparell d’aspecte arcaic del recinte del castell. Aquest aparell, sobretot al tram septentrional del mur, es conserva amb una alçada d’uns 3 m, ben diferenciat del parament de carreus que cal datar al segle XIII, com la major part de les restes de la fortalesa. (JBH)

Muralla

La torre mestra, bastant malmesa, enmig de les altres ruïnes del castell de Llers.

F. Tur

Un aspecte de les ruïnes amb la muralla, el mur interior que tancava les dependències i la torre mestra, amb un gran esvoranc que deu correspondre a la porta original.

F. Tur

Aquest nucli principal o sobirà del castell de Llers era protegit i envoltat per una muralla externa o recinte jussà, segons demostren algunes escasses restes subsistents i algun document. Sembla que el recinte inferior ja devia existir al segle XIII i, de tota manera, ja és esmentat a la primera meitat del XIV. Entre ambdós recintes quedava l’espai d’albacar que s’anomena encara avui la Força, i que, com a topònim urbà, és documentat des del segle XVI. Per la documentació i la toponímia, hom ha pogut afirmar que el perímetre de la muralla inferior, l’assenyalen els actuals carrer de la Plaça, abans dit de la Muralla, carrer de les Llices, carreró de les Llices (una de les accepcions del mot lliça és la de barrera d’una fortificació) i plaça del Ramal. L’any 1327 és esmentat l’indret de les Llices i els valls on hi havia la “bestorre de Cabrenys” i la “roca” sobre la mota del castell. Eren elements d’aquest sistema defensiu jussà.

Al segle XIX foren enderrocats uns importants llenços de muralla al sector de tramuntana del carrer de la Muralla, avui de la Plaça. Actualment els únics vestigis clars són al carrer de les Llices, que fou sector de ponent del recinte. Hi ha el mur d’una torre quadrangular, actualment façana d’una casa, amb obertures fetes modernament. El seu aparell de carreus és equiparable al de les parts majoritàries del castell, datable com ell al segle XIII. Una altra casa del mateix carrer sembla conservar també part d’una altra torre, si bé això és més dubtós; de tota manera, hi ha paraments que pertanyen a la fortificació. (JBH)

Bibliografia

Bibliografia sobre la història

• Josep Pellai Forgas: Historia del Ampurdán, Barcelona 1883, pàg. 487.
• Francesc Monsalvatje i Fossas: Noticias históricas del condado de Besalú, vol. I, pàg. 137; vol. XVII, pàg. 231 i vol. XIX, Girona 1908, pàg. 256.
• Liber Feudorum Maior, vol. II, Edició a cura de Francesc Miquel i Rosell, Barcelona 1947, pàgs. 7 i 17.
• Bernat Desclot: Crònica, Edició a cura de Miquel Coll i Alentorn, vol. V, Barcelona 1951.
• Joaquim Pla i Cargol: Plazas fuertes y castillos en tierras gerundenses, Girona 1953, 2A. Ed., pàgs. 168 i 169.
• Josep Sanabre i Sanromà: La guerra “Dels Segadors” en el Ampurdán y la actuación de la casa de Peralada, Biblioteca Palau Peralada, 1955, pàg. 65.
• Eduard Rodeja: Llibre De Figueres, Barcelona 1962, pàg. 121.
• Pere Català i Roca, Miquel Oliva i Prat, Miquel Brasó i Vaqués i Armand de Fluvià i Escorsa: Els castells catalans, vol. II, Rafael Dalmau Editor, 1969, pàgs. 448-453.

Bibliografia sobre el castell

• Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. II-A (Alt Empordà), Diputació Provincial de Girona, Girona 1978, pàgs. 234-244; vol. II-B (Alt Empordà), Diputació de Girona. Girona 19852, pàg. 565-566.

Bibliografia sobre la muralla

• Antoni Egea i Codina: Llers, els homes i els fets, “Annals de l’Institut d’Estudis Empordanesos" XIV, 1979-80, Figueres 1980.
• Antoni Egea i Codina: El recinte murallat de la Força de Llers, “Annals de l’Institut d’Estudis Empordanesos” XVII, Figueres 1984.
• Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. II-B (Alt Empordà), Diputació de Girona, Girona 1985, 2A. Ed., pàg. 566.
• G. Roura: Wigó, propietari empordanès dels anys mil, “El Pedrís”, Setmanari de L’Alt Empordà, N. 503, 27 D’abril de 1988, pàg. 6. (JBH)