Situació
Una perspectiva exterior de l’església de Sant Quirze d’Olmells des de l’angle sud-est. Hom hi pot veure perfectament la forma trapezial de l’absis, el mur de migjorn del qual calgué reforçar amb un contrafort per tal d’evitar-ne l’esfondrament a causa d’una grossa esquerda.
J. Bonell
Aquesta església, actualment restaurada, però sense culte, es troba a uns 3 km al sud-est de la vila de Llers, entre el mas Molar i el mas Oliveres, aquest avui deshabitat. El temple, al bell mig del bosc, és a poca distància del rec de Palau, afluent del Rissec.
Mapa: 258M781. Situació: 31TDG904818.
Per anar-hi cal situar-se al poble de Llers, des d’on surt un camí que passa pel mas Molar i des d’allí davalla vers l’indret de Sant Quirze. Sovint l’estat del camí, de terra, no permet el pas de tota mena de vehicles. (JBH-MLIC)
Història
El lloc d’Olmells fou poblat des d’època molt reculada, tal com demostren els fragments de ceràmiques preromanes i romanes que s’escampen pels encontorns de l’església. Les primeres notícies documentals que tenim d’aquest veïnat són dels segles XIII i XIV. El 9 d’agost de l’any 1219 Guillem de Cervià reconegué que tenia, pel bisbe de Girona, entre d’altres, els delmes de Sant Quirze, Olmells, Hortal i Llers. El 21 de setembre de 1319 fou Guerau de Cervià qui reconegué tenir pel bisbe el cens de civada dels llocs d’Olivelles i Sant Quirze, la parròquia de Llers. El primer topònim fou, sens dubte, transcrit erròniament, per Olmells o Olmelles. El 26 d’octubre del mateix any 1319, el vescomte Dalmau de Rocabertí reconegué al bisbe que tingués els delmes de la parròquia de Sant Julià de Llers, de Molins, Hortal, Sant Quirze i Olmelles. L’any 1326 hom troba consignat que Guerau de Cervià tenia, entre d’altres, part dels delmes d’Olmells i Sant Quirze. L’any 1462 el donzell de Perpinyà, Felip Albert, reconeixia tenir pel bisbe delmes de Llers, Molins, Hortal, Olmells i d’altres.
Posteriorment, l’any 1548, Francesc de Caxàs reconeixia a Francesc Sarroca, senyor del castell de Palau-surroca, de tenir subinfeudat el delme del veïnat de “Sant Quirch i Almello”.
Al principi del segle XVIII, l’any 1703, la capella de Sant Quirze era assistida per un domer que depenia de la parròquia de Sant Julià de Llers. També és esmentada als Racionaris, obra inèdita de l’any 1730 de Gregori Palliser, de Llers, segons el qual “…estaba y está construida de antiquíssim temps en lo veynat de Olmells y altrament dit Sant Quirch.”
L’església de Sant Quirze fou descrita i donada a conèixer com a edifici medieval l’any 1971. Més tard, el Grup d’Art i Treball del Centre Excursionista Empordanès de Figueres hi esmerçà diferents jornades a desenrunar i netejar l’entorn. Els anys 1980 els serveis de la diputació de Girona realitzaren unes obres de consolidació de les ruïnes d’aquesta església, que resta protegida per una coberta de material modern. No s’hi ha restaurat el culte i només s’han procurat mantenir les estructures arquitectòniques que han arribat fins als nostres dies, seguint un criteri molt con vincent, atesa la situació en un indret desert i altres circumstàncies de l’edifici medieval. (JBH)
Església
Planta, a escala 1:200, de l’església, de tipus preromànic, amb una nau, capçada a llevant per un absis trapezial, lleugerament desplaçat vers migjorn.
J. A. Adell
L’esglesiola ruïnosa de Sant Quirze és un edifici preromànic d’una sola nau, capçada a llevant per un absis de planta rectangular.
L’absis és l’única part de l’edifici que ha conservat la coberta original, que és una volta de canó, potser lleugerament ultrapassada, si bé pel fet d’haver cedit una mica és fa difícil precisar el perfil original amb exactitud. De fet, al punt de carregament d’aquesta volta amb els murs laterals que la suporten es crea una lleu banqueta que hom esmussà amb morter, la qual cosa origina l’aspecte ultrapassat que apuntàvem.
L’entrada del santuari és definida per un arc triomfal molt destacat, que per la seva llum i les seves dimensions redueix de manera considerable aquesta comunicació. Això motiva que el carcanyol i els estreps d’aquest arc siguin excepcionalment acusats. L’arc és de mig punt, fet amb dovelles grans i ben tallades en calcària de travertí o tova, sense impostes. No és impossible, però, que les impostes hagin estat arranades.
La nau darrerament tenia una volta d’època tardana, de llunetes, que s’ensulsià. Hom podria suposar que originàriament la seva coberta era de fusteria, però això és difícil de demostrar. Sense desmentir-ho, potser cal considerar amb més raó la possibilitat que tingués una volta primitiva, com la majoria dels temples preromànics dels comtats nord-orientals. El gruix dels murs i la descoberta del basament d’un pilar d’un arc toral fan pensar que, efectivament, devia tenir una volta de canó sostinguda per aquest arc toral.
Hi havia un banc d’obra seguit tot al voltant de la nau, que s’ha conservat enterament al costat de tramuntana i, en part, a ponent i a migdia.
La testera del mur de llevant de l’absis s’enlaira considerablement, si bé aquesta estructura queda emmascarada per uns murs tardans que sobrepujaren aquest absis i també la nau, anivellant la seva alçada. Sobre el mur de capçalera de la nau hi ha el basament d’un pilar que potser pertany a un primitiu campanar.
La porta antiga, que fou posteriorment aparedada, és al mur de migdia. És d’un sol arc de mig punt fet amb dovelles curtes, força ben tallades. Posteriorment, s’obrí una altra porta a la façana de ponent, d’arc de mig punt, però d’època molt tardana, bé que potser hi fou reaprofitat material antic. Al cim d’aquesta façana es dreça una espadanya d’un arc fet amb rajols, també d’època moderna.
Un aspecte de l’interior de l’església, amb la nau a primer terme i al fons la capçalera, precedida per un arc triomfal de poca llum.
F. Tur
S’ha observat una sola finestra original, la que s’obre al centre del mur oriental de l’absis. És d’una sola esqueixada i arcs de mig punt, l’extern tallat en un sol bloc de pedra tova, molt porosa. Hi ha una altra finestra d’un sol biaix al mur meridional de l’absis, molt alterada, però probablement ocupa el lloc d’una altra d’original.
Aquesta església ha estat bastida amb un aparell fet a base de blocs de pedra calcària, de mida petita, els quals han estat escantonats a cops de martell i tendeixen clarament a la forma de petit carreu. A causa d’aquesta forma es disposen en filades força seguides, si bé amb certes irregularitats per les diferències de mides i formes. Són lligats amb abundant morter. En alguns punts es veuen rastres d’incisions rectangulars als junts, elements que apareixen ja en alguns edificis preromànics i en el romànic primitiu.
Hom s’ha basat en aquest aparell d’una certa regularitat per considerar l’església de datació posterior al mil·lenni. Tanmateix, cal tenir en compte que la pedra, en aquesta rodalia de calcàries del sector nord-occidental de l’Empordà i la Garrotxa, ja apareix naturalment, en molts llocs, en llenques que donen fragments rectangulars. Es pot veure, fins i tot, als marges de la mateixa rodalia de Sant Quirze d’Olmells. Aquest fou el material que hom aprofità per a bastir l’edifici, el qual, al sedimentar-se, donà filades d’una certa uniformitat. La resta dels elements conservats de l’església, de manera molt especial la planta, les obertures i l’arc triomfal que crea una marcada separació entre la nau i el presbiteri, revelen que es tracta d’un edifici preromànic que cal datar als segles IX o X. (JBH)
Pica
A l’angle nord-est i a l’interior de la nau, adossada a l’extrem del banc seguit, hi ha una petita pica baptismal que fou descoberta en desenrunar l’església.
Aquesta pica és molt senzilla, de forma rectangular, com un simple bassi. No té cap mena d’ornamentació a les dues cares avui visibles i cal suposar que tampoc a les dues restants. Fa 80 × 60 cm i té una alçada de 45 cm.
És difícil datar una peça tan senzilla que tant podria correspondre a l’època de l’església preromànica, com pertànyer a una època força posterior. Presenta una certa originalitat en la forma, ja que les piques més corrents presenten formes ovoides, de copa o gran vas. (JBH)
Bibliografia
- Joaquim Botetisisó: Cartoralde Carles Many…, “Boletín de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona”, III, Barcelona 1905, pàgs. 98-99.
- Joan Badia i Albert Recasens: Sant Quirze de Llers, la darrera fase del pre-romànic empordanès, “Canigó”, XVII, 203, Figueres gener 1971, pàgs. 10-11.
- Joan Badia i Homs: Aportacions a l’estudi del pre-romànic empordanès, “Revista de Gerona”, XXI, núm. 72, Girona 1975, pàgs. 44-46.
- Antoni Egea: Un topònim recuperat, Sant Quirze d’Olmells, “Full informatiu del romànic”, núm. 6, Barcelona març 1977.
- Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. II-A (Alt Empordà), Diputació Provincial de Girona, Girona 1978, pàgs. 246-247 i 250-252; vol. II-B (Alt Empordà), Girona 1985, 2a. ed., Notes a la segona edició, pàg. 566.
- Xavier Barral i Altet: L’art pre-romànic a Catalunya. Segles IX-X, Edicions 62, Barcelona 1981, pàgs. 270-271.
- Eduard Junyent: L’arquitectura religiosa a Catalunya abans del romànic, Curial Edicions Catalanes - Publicacions de l’Abadia de Montserrat “Textos i Estudis de Cultura Catalana”, núm. 3, Barcelona 1983, pàgs. 123-124.
- Josep M. Marquès i Planagumà: Pergamins de la mitra (891-1687). Arxiu Diocesà de Girona, Girona 1984, docs. 104, 927 i 1597.