Situació
Vista des de migdia de la fortalesa, que s’alça en un esperó a l’extrem sud-est del pla d’Almatà.
ECSA - F. Baltà
Les ruïnes d’aquest castell balaguerí són situades al nord del nucli antic, sobre un dels turons que domina la ciutat.
Mapa: 32-14(359). Situació: 31TCG177299.
Hom hi pot arribar a peu per dues vies distintes. Una opció és prendre el camí del viacrucis que puja des de prop del pont de Sant Miquel fins al santuari del Sant Crist, salvant l’espadat oriental. L’altra, recórrer el nucli antic des de la plaça del Mercadal (nucli neuràlgic de la ciutat) pels carrers Avall o Major, que porten fins a la plaça de Sant Salvador; des d’aquí cal seguir pel carrer del Torrent, que remunta la ciutat per la banda occidental i travessa la muralla; pel carrer del Castell Formós s’arriba a la fortificació i al santuari del Sant Crist. Es recomana fer aquesta segona via per poder entendre la relació castell-ciutat i les solucions constructives que es van portar a terme per tal de fer una fortificació inexpugnable.
Si l’accés es fa en cotxe, cal prendre la carretera L-904 que uneix Balaguer i Àger. A 2 km de la sortida de la ciutat es troba la cruïlla a l’esquerra amb la indicació de Castell Formós i santuari del Sant Crist.
Història
Les restes arqueològiques indiquen que el tossal on al final del segle IX es va construir la fortificació islàmica havia estat ocupat, almenys, des del segle IX aC. Efectivament, l’aparició de ceràmica feta a mà, malauradament fora de context estratigràfic, amb decoració de cordons digitals i incisions i acabats brunyits, és una prova que durant el final de l’edat del bronze el tossal del castell formava part dels indrets amb ocupació indígena que rebien amb més o menys força les influències dels anomenats camps d’urnes. Desconeixem si aquest assentament va perdurar durant l’època ilergeta, però sembla que sí, si tenim en compte la presència d’uns quants fragments de l’anomenada ceràmica campaniana (segles III-II aC) i d’alguns fragments de ceràmica sigil·lada. L’abast de l’ocupació antiga és completament desconegut, ja que les obres de construcció islàmica o bé destruïren els nivells d’ocupació o bé els enterraren profundament.
Les referències dels geògrafs i historiadors àrabs al castell de Balaguer són poques i es deuen sobretot a al-Rāzī (889-955), a al-‘Udhrī (1003-85) i a Ibn Hayyān (988-1076). La Crònica del Moro Rasis (Catalán-De Andrés, 1975), quan parla del districte de Lleida, diu referint-se a Balaguer: “E Lerida a villas e castillos en su termino muy buenos e muy conplidos de todas las cosas,.... E el otro es el castillo que a nonbre Bolcare. E Bolcare yaze sobre el rio de Segre.” (Catalán-De Andrés, 1975, pàg. 43). Aquest “Boleare” fou reconegut com a Balaguer per Lévi-Provençal en un article dedicat a la reconstrucció del text àrab original d’al-Rāzī (Lévi-Provençal, 1953, pàg. 74).
Coneixem la data de fundació del castell de Balaguer gràcies a l’historiador Ibn Hayyān, que recull el relat d’Isa b. Ahmad al-Rasi referent als fets que passen a la Marca Superior l’any 284 de l’hègira. El text diu així: “La Marca. Isa b. Ahmad informa: En aquest any 284 H (897-898) va atacar el senyor de la Marca Superior (al-tagr al-a’la) Lubb b. Ahmad al-Qasi, el castell d’Aura, a la comarca de Barcelona, que és la base de l’usurpador franc. Lubb va prendre el castell, el cremà i va ocasionar danys a l’enemic. En trobar-se amb el comte d’aquesta regió Anqadid ibn al-Mundir (Guifré el Pelós), pare de Sunyer, l’obligà a fugir, dispersà les seves tropes i aquest dia, en lluita, va donar a l’usurpador Anqadid un cop del que va morir pocs dies després. Allah en ell va posar de manifest el gran favor que té cap als musulmans. El fill, Sunyer, d’Anqadid —al qui Allah maleeixi— va heretar la dignitat del seu pare. En aquest any, en el mes de Ramadà (octubre del 897), va començar Lubb b. Muhammad la construcció del castell (hisn) de Balaguer (Balaqí), en la zona marginal de Lleida.” (Antuña, 1937, pàg. 126).
D’una banda, cal emmarcar la construcció de la fortalesa de Balaguer en les disputes entre les diferents nissagues locals de la Marca Superior que marquen la història política de tot el segle IX i el primer terç del segle X, i que tenen com a denominador comú la dissidència contra el centralisme omeia. De l’altra, cal tenir en compte l’activitat de reforç de la frontera contra els atacs comtals. En aquest cas concret, la dels Banū Qasī, senyors de Lleida i Saragossa, que ja havien començat aquesta tasca amb la reconstrucció de les muralles de Lleida els anys 883-884, contra els atacs del comte Guifré el Pelós, el mateix que és derrotat i mort pel constructor del castell de Balaguer.
Les contínues lluites entre els Banū Qasī, els Banū Sabrit, els Banū Amrus i els tugíbides es duen a terme a tota la Marca Superior. N’hi ha algunes referències concretes al sector oriental de la Marca, i més concretament al districte de Lleida. Així, al-‘Udhrī recollí una d’aquestes disputes de l’any 310 (922). Muhammad ibn Llop posà en guàrdia els castells de Montsó, Balaguer, Barbastre, Ayera (Àger?) i altres, i, cinc anys després (927), tant els habitants de Lleida com els de Balaguer l’expulsaren i col·locaren en el seu lloc Hasim ibn Muhammmad al-Tuyibi (Granja, 1967, pàgs. 485-486).
És també Ibn Hayyān —però ara en la crònica del califa ‘Abdal-Rahmān III, entre els anys 912 i 942 (al-Muqtabis V)— qui ens informa en dos llocs diferents sobre l’existència de la fortalesa de Balaguer (¿es tracta del castell o de tot el conjunt de la ciutat islàmica?), sempre ja sota la família dels tugíbides. El primer lloc, en el nomenament de governadors de l’any 935, en què diu: “ per a la llunyana ciutat de Lleida, fortalesa de Balaguer i altres de Llevant” (Ibn Hayyān, 1981, pàg. 283). El segon, també en el nomenament de governadors de l’any 327 (938-939): “Lleida, Balaguer i les fortaleses del Llevant” (Ibn Hayyān, 1981, pàg. 321).
Les referències d’autors àrabs al castell de Balaguer són inexistents a partir de la segona meitat del segle X, però es fa esment de la ciutat com una de les principals de la Marca Superior. Podríem exceptuar una citació de Bosch Vilà (1960, pàg. 12, nota 7), segons la qual en una “Crónica anónima de las dinastías almorávide y almohade” se cita Balaguer i el seu castell com una de les ciutats més importants de la Marca Superior. Malgrat aquest silenci, l’arqueologia ha demostrat que el castell de Balaguer es converteix en residència palau a partir de la segona meitat del segle XI. No pot ser d’altra manera, ja que l’aparició d’importants restes arquitectòniques decorades en guix i pintades, estretament relacionades amb el palau de l’Aljaferia de Saragossa, indiquen la presència —potser de manera temporal— d’un grup vinculat amb el poder del senyor o governador de la Taifa. Ch. Ewert (1979, pàg. 14) atribueix la construcció d’aquest palau a Yūsuf al-Muzaffar, segon sobirà dels Banū Hūd de Lleida, durant els primers anys del seu regnat, més o menys entre 1046-47. María Jesús Viguera, en canvi, apunta que és cap al 1050 que es construeix el palau. A partir del darrer terç del segle XI, curiosament, és la documentació llatina la que ens dóna referències sobre el castell de Balaguer, comunament anomenat Zuda, Çuda o Suda, topònim clarament derivat de l’àrab ‘sudda’, que, d’acord amb Torres Balbás (1952, pàg. 171), és el nom que els sobirans i senyors de l’època taifa donaven a les seves residències. Sembla evident que el castell es convertí en la residència (‘sudda’), potser temporal, del governador del districte de Lleida.
Els darrers anys del segle XI marquen els moments culminants de la pressió feudal sobre la Balaguer islàmica. Sovint trobem documents en què ja es reparteix la ciutat i el castell —encara sense conquerir— entre els diferents senyors feudals. Un dels primers documents, la donació que el comte d’Urgell Ermengol V féu al monestir de Sant Serni de Tavèrnoles, el 17 d’abril de 1094, d’una colla de béns dins i fora la ciutat, entre els quals destaquen la mesquita d’Avimoni i una de les torres de la suda, va fer pensar en la primera conquesta de la ciutat (Sanahuja, 1930, pàgs. 19-21). És més explícita la concòrdia entre el comte Ermengol V i el vescomte Guerau Ponç II de Cabrera de l’any 1097, on s’afirma que Balaguer encara era en mans andalusines (“adjuvet aprehendere Balagario. Et si Deus voluerit quod sit pres Balague”), però també que el comte ja atorga al vescomte una quarta part de la ciutat i del castell (Pou, 1913, pàgs. 325-326).
Sembla que la documentació indica que es produí una segona conquesta de la ciutat entre el 27 de desembre de 1100 i el 6 de gener de 1101, i que aquesta hauria estat en mans feudals fins el 1102. No queda clar, però, si es tractava d’una presència militar continuada o d’una dependència tributària. El testament del noble Miró Jospera, del 27 de desembre de 1100, ens informa que Balaguer era assetjada (“Ego Miro Jospera sum in obsidione Balagarii”) (Pou, 1913, pàg. 327), mentre que el document de donació que el vescomte Guerau Ponç II de Cabrera féu de l’església de la Suda a l’abadia de Sant Pere d’Àger el 6 de gener de 1101 dóna a entendre que tant la ciutat com el castell ja eren en poder feudal (Pou, 1913, pàgs. 327-328).
És probable que la pressió militar almoràvit tingués com a conseqüència la paralització de les activitats bèl·liques contra Balaguer, sobretot després de la derrota i la mort en batalla d’Ermengol V a Mollerussa (1102), i potser una revolta de la població andalusina contra els “ocupants” feudals. Després d’aquesta campanya militar almoràvit n’hi hagué d’altres, entre les quals cal destacar la de l’any 1105. “Fou aquest un any especialment agitat, comptant-se entre els fets que hi esdevingueren, el possible enviament d’un cos d’exèrcit almoràvit per tal d’alleujar la situació dels musulmans que restaven assetjats a la suda de Balaguer i la definitiva presa d’aquesta ciutat per part del comte Pedro Ansúrez. Els seus habitants, sotmesos a ocupació militar o a pagament de tributs arran del setge al qual foren sotmesos el 1101, s’haurien revoltat contra aquella situació esperonats per la inclusió de l’antiga taifa de Lleida dins l’imperi almoràvit” (Garcia Biosca, 1993, pàgs. 134-135). Efectivament, segons es desprèn d’una nota cronística continguda en el cartulari de Tavèrnoles, que porta la data de 8 d’octubre de 1105, els musulmans eren assetjats per Pedro Ansúrez a la suda de Balaguer com a darrer reducte andalusí després d’haver-se retirat de les fortificacions de la medina: “Qui perterruit eos valde et atrium in tantum, ut Balagarii urbem, quam in maiori refugio sibi proposuerant, ipse obsideret, et caperet, scilicet, omnes municiones eius, excepto castro, quod vulgo Zuda dicitur” (Villanueva, 1976, pàg. 314). Però com que el setge s’allargava i faltaven diners per mantenir l’exèrcit, el comte hagué de demanar ajuda econòmica a l’abat de Sant Serni, el qual li lliurà “CL. solidos argenti purissimi” (Villanueva, 1976, pàg. 315), diners que serviren per a continuar el setge fins a la rendició definitiva.
La possible expedició almoràvit del 1105 fou la causa de la convinença signada entre Pedro Ansúrez i Ramon Berenguer III el dia 3 de novembre d’aquell any. El comte de Barcelona es comprometia a ajudar el comte d’Urgell “inde eis valeat et de Oste Palatina de Moros”, ja que, “a jutjar pel nom que s’assigna a la força rival, no deuria tractar-se d’un simple escamot o d’una força de tipus mitjà expedida per algun governador local, ans un cos de l’exèrcit comandat per algun membre de la família emiral” (Garcia Biosca, 1993, pàg. 135). En canvi, el comte d’Urgell li cedí, a més d’una colla de castells, la meitat de la suda i de la ciutat i terme de Balaguer (Monfar, 1853, 1, pàgs. 367-368).
Hem de suposar que, arran de la conquesta definitiva de la ciutat, el castell passà a ser la residència dels comtes d’Urgell, els quals abandonaren el castell de Gerb. Malgrat tot, no fou fins després de la conquesta de la capital del districte musulmà, Lleida (1149), que es pogué començar a parlar d’organització i reconstrucció de la capital i la residència, atès que les pressions andalusines, i més concretament dels almoràvits, i la conquesta del territori devien ser les empreses principals. El castell es degué convertir en residència “gairebé” permanent a partir del comte Ermengol VII, fundador del monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes i artífex de la primera carta de poblament de la ciutat l’any 1174, o bé a partir del seu fill Ermengol VIII. Les notícies explícites referents al castell de Balaguer són cada cop menys nombroses, però gairebé sempre fan referència a la solidesa de les seves defenses i al fet que es tracta de l’últim reducte en els afers bèl·lics que successivament enfronten la noblesa urgellenca i la corona. Un document del 1164 (Sanahuja, 1965, pàg. 19) recorda que el castell era un lloc molt fortificat (“Zuda qui locus erat munitissimus”). Efectivament, el castell fou testimoni de les lluites que mantingueren durant el primer terç del segle XIII Guerau Ponç IV de Cabrera i el seu fill Ponç I contra els comtes reis de Catalunya, Pere I i Jaume I, com a conseqüència d’haver usurpat aquells el comtat d’Urgell a la comtessa Aurembiaix. El castell fou el darrer baluard de la ciutat que caigué. El 30 de juliol de 1211 fou atacat per les tropes de Pere I. Entre el setembre i l’octubre del 1228 les tropes del rei Jaume I assetjaren la ciutat i el castell de Balaguer, tal com ho relata la crònica del monarca (Monreal-Riquer, 1955-65, III, pàgs. 92 i segs. i Monfar, 1853, 1, pàgs. 473 i segs.).
Balaguer i el castell són també el marc final de la revolta nobiliària del maig del 1280, encapçalada per Ermengol X d’Urgell, contra el rei Pere II, que des del 31 de maig tenia assetjada la ciutat i el castell on estava reclòs el comte. El rei acampà al pla d’Almatà, atès que era el millor lloc des d’on es podia atacar el castell, i aconseguí la rendició l’li de juliol (Monreal-Riquer, 1955-65, III, pàgs. 95-98 i Monfar, 1853, II, pàgs. 28 i segs.).
La darrera revolta de la noblesa comtal contra la monarquia fou capitanejada pel comte Jaume II, anomenat el Dissortat. Significà la destrucció, l’abandó i l’enrunament progressius del castell, com a resultat d’una tàctica nova, a base d’artilleria, que comportà grans destrosses. El setge començà el 5 d’agost de 1413 i acabà el 5 de novembre amb l’entrada triomfal de Ferran d’Antequera a la ciutat i la presa i el saqueig del castell per part de les tropes reials, que foren així pagades (Monfar, 1853, II, pàg. 537).
Successivament, en la guerra civil contra Joan II (1462-72), en la guerra de Successió i en la del Francès, van ésser reforçades les fortificacions del castell i les muralles de la ciutat. Després d’aquestes conteses bèl·liques i de l’empremta que, sens dubte, també deixaren les guerres carlines, el castell quedà molt malmès. Posteriorment, l’any 1905, van ser adjudicades en subhasta pública les obres d’excavació al castell per a la instal·lació del dipòsit d’aigües potables i no fou fins ben entrats els anys seixanta que es mostrà un interès per la recuperació dels importants vestigis d’aquest emblemàtic edifici balaguerí.
Santa Maria de la Suda
Malgrat no tenir vestigis arqueològics concloents, gràcies a la documentació anterior i posterior a la conquesta feudal del castell i la ciutat, sabem que a l’interior del castell hi havia l’església de Santa Maria de la Suda. G. Kircher, en la seva col·laboració al treball de Ch. Ewert sobre les guixeries de Balaguer (Ewert, 1979, pàgs. 277-287), apunta la possibilitat que alguns dels fragments epigràfics (per exemple BAL/S/6. 05) poden provenir d’una mesquita de palau a l’estil de la que existeix a l’Aljaferia de Saragossa (Ewert, 1979, pàgs. 282 i 286). Si això fos així, es tractaria de les restes del que, en la documentació llatina, apareix com a església o capella de la Suda o del castell de Balaguer, dedicada a Santa Maria (Sanahuja, 1965, pàg. 204), la història de la qual s’estudia en aquest mateix volum.
Un fet lligat a la conquesta feudal del territori és el de la conversió de les mesquites en esglésies sota l’advocació dels símbols màxims de la “cristiandat”: la Mare de Déu, sant Salvador i els sants patrons de la casa feudal corresponent —en el cas de Balaguer i el comtat d’Urgell, sant Miquel—. Per tant, retornant a la hipòtesi de G. Kircher, no hauria de sorprendre l’existència d’una mesquita de palau que amb la conquesta feudal passés a convertirse en capella de culte cristià. Això podria provar-ho la concòrdia signada el 6 d’agost de 1107 entre el comte Ermengol VI, el vescomte Guerau Ponç II, el bisbe Ot d’Urgell i l’abat d’Àger Guillem Ramon, en la qual es feia el repartiment equitatiu entre els sacerdots de les rendes generades dels telonis, les primícies, les obligacions i les defuncions derivades del servei eclesiàstic a les esglésies de Santa Maria de la Suda i de Sant Salvador (són les úniques esglésies que se citen) mentre Balaguer estigués despoblada de persones, cases i esglésies.
Finalment, el testament del comte Pere d’Aragó del 20 de maig de 1408 conté algunes dades referents a l’organització espacial del castell i a l’existència d’una capella-església dins el complex palatí que sens dubte hauríem de relacionar amb l’església de la Suda. Ordenà, cosa que mai no es dugué a terme, el trasllat de l’església i monestir de Santa Maria d’Almatà a l’interior del castell per tal de protegir-la de la destrucció i el saqueig en cas de guerra (cal no oblidar que aquest comte va convertir l’esmentada església en panteó familiar), i manava que es construís el nou complex en un pati adjacent a la capella ja existent, orientada “versus oriente” en una zona “in deserto palacii Balagarii” que era delimitada per la muralla construïda sobre el barranc d’Alcorassa (Alcarraz) i pel nord per la torre d’en Gili, situada a l’angle nord-oest d’aquest mur. Cal pensar, doncs, que aquest sector seria el sector sud-occidental del castell, proper al portal que comunica amb la muralla que tanca la ciutat —“vel frates dicti monasterii possint transire per murum qui est super portale torrentis de Alcarraz ad ecclesiam dicti castrí”— (Monfar, 1853, II, pàg. 269).
Castell
Planta de la fortalesa, amb Indicació dels diferents períodes constructius I les àrees excavades.
J. Giralt
El recinte del castell té planta poligonal irregular més o menys rectangular. Arriba a la longitud màxima al costat est (aproximadament uns 140 m), mentre que l’amplada màxima és de 70 m. Aquesta planta irregular s’explica per l’adaptació de la fortificació al terreny. El castell ocupa tot l’esperó del sud-est del pla d’Almatà, amb els costats est, sud i oest en fort pendent cap al barranc i el riu, on la muralla se cenyeix al perímetre superior. A la cara nord, la més feble des del punt de vista defensiu, atès que és situada en el mateix pla topogràfic de tot el pla d’Almatà, els treballs constructius foren més complexos; hi calgué realitzar cinc torres, una forta represa i un fossat retallat a la terrassa natural quaternària.
El sector nord
Façana nord del castell, amb les torres d’angle, el vall i l’entrada al recinte.
ECSA - F. Baltà
Entenem com a sector nord tot el dispositiu constructiu que inclou la cara nord entre les torres núms. 1 i 5, a més dels trams que tant a l’est com a l’oest s’estenen des de les torres de cantonada fins a les torres núms. 9 i 6 respectivament. És l’únic sector on s’ha desenvolupat un plànol preconcebut i típicament islàmic que es pot seguir des d’orient fins a la Península Ibèrica en el desenvolupament de les fortificacions dels segles VIII-IX.
És el sector on es conserven millor les restes de la fortificació del final del segle IX, que comunament s’han anomenat paraments pre-califals del castell (Ewert, 1979). Els elements constructius que formaven el sistema defensiu eren el fossat, les torres, la represa i el pany vertical, disposats en tot l’eix est-oest del front del castell.
Fossat
El tram oest es pot resseguir completament, però les parts central i oriental són amagades pels murs de contenció de la plaça del santuari del Sant Crist. Excavat a la terrassa natural quaternària formada per aglomerat compacte de còdols i sorres (cervell de gat), presenta parets lleugerament inclinades i secció en forma d’U, amb una amplada que oscil·la entre els 10 m i els 14 m a l’extrem més occidental, mentre que la fondària varia entre els 2,60 m i els 2,80 m a la torre central i els 4,80 m i els 6 m a la torre occidental (núm. 5). És de planta irregular, amb l’extrem occidental en angle recte en direcció sud. Serveix com a base per a la fonamentació de les cinc torres i la represa de la fortificació, disposades a la paret sud del fossat, on, a més, el retall de la terrassa segueix la mateixa planta que els elements defensius: trams rectes amb 5 queixals de planta rectangular sobresortints.
Torres
Torre central de la cara nord, que només conserva el basament.
J. Giralt
Eren set les torres que configuraven el dispositiu de defensa del sector nord: cinc a la cara nord (torres núms. 1-5), una a la cara est (núm. 9) i una a la cara oest (núm. 6). Malauradament només es conserven en bon estat les dues torres cantoneres (núms. 1 i 5), ja que les tres centrals de la façana nord i la lateral de la cara oest han estat pràcticament saquejades (només es conserva la base retallada a la terrassa natural, i, en la núm. 3, algun carreu de la primera filada). La torre lateral est (núm. 9) fou completament refeta l’any 1973 (era una torre de planta quadrada de 3,50 × 3,50 m que tenia 8 filades de carreus originals, segons Ch. Ewert, 1979, pàg. 20, làms. 2b i 7a).
Aquestes torres presenten característiques constructives idèntiques (extensibles també a la torre núm. 7 de la mateixa època). La fonamentació és atalussada, excavada en la terrassa natural. Les torres, totalment massisses a base de carreus de gres, consten de dues parts diferenciades: la represa, esglaonada a l’interior i formada per 5-7 filades de carreus disposats de través, i el cos vertical, en algunes torres lleugerament esglaonat, amb la combinació dels carreus al llarg i de través. Les torres i el pany vertical de muralla estan perfectament lligats formant angle recte, mentre que la zona d’acord de la represa i el cos baix de la torre és resolta amb carreus que presenten la cara exterior còncava, sobretot per tal d’evitar accions de sapa.
Sembla que es pot parlar d’una distribució simètrica de les torres del sector nord. D’una banda, les torres cantoneres núms. 1 i 5 són de planta quadrada d’uns 5,50 × 5,50 m i són les que conserven millor el parament islàmic del final del segle IX. Es pot aventurar que també devien ser simètriques les torres laterals núms. 9 i 6, malgrat que aquesta està totalment saquejada i solament en resta el retall de la terrassa, d’aproximadament 3,50 × 3,50 m. També disposades simètricament entre la torre central de la cara nord i les cantoneres, les albarranes núms. 2 i 4 —així considerades perquè no conserven en el pany vertical restes que indiquin el sistema de travat amb la muralla—, són torres de planta rectangular d’aproximadament 5 × 3,60 m (mesures del retall de la terrassa).
La distància entre les bases de les torres oscil·la entre els 5,80 m i els 7 m.
A la torre central (núm. 3) es va practicar una obertura posterior, possiblement d’època feudal, amb l’eix desplaçat respecte a l’eix central de la torre i que presenta un arc rebaixat amb una amplada de 2, 20 m. La base de la torre és de 8,40 m d’amplada, que es converteixen en 4,50 m a la part més alta coneguda del pany vertical. Sabem que disposava almenys de 3 filades corresponents al sòcol general de la cara nord i de 7-8 filades de pany vertical les tres primeres de les quals són situades amb lleuger esglaó a l’interior. La torre E (núm. 1) és la més ben conservada. Les darreres filades superiors i la base d’aglomerat natural van ser restaurades l’any 1973. Pel que fa al parament pre-califal, es conserven 11 filades del tram vertical, 3 del sòcol i almenys 3 de les 7 filades que formarien el tram de la represa esglaonada, molt saquejada en algun indret. L’alçada de la torre conservada és d’uns 7,30 m fins a la represa.
La torre O presenta una restauració molt forta de l’any 1967-1968, feta a base d’alguns carreus islàmics reaprofitats, però en gran part a base de maçoneria irregular lligada amb ciment. Del parament original, que es conserva sobretot a la cara nord, resten tres filades que corresponen a la represa, 3 que formen part del sòcol i 4 filades en marcat esglaonament interior respecte del que seria el pany vertical. En aquesta torre, l’alçada conservada fins a la represa és de 5, 80 m.
Represa i pany vertical
La represa és seguida i es disposa directament sobre la terrassa natural, de manera que varia l’alçada segons l’anivellació necessària respecte del terreny. És perfectament documentada a tota la façana nord, però en el tram entre les torres X i Y de la cara est està completament farcida de terra. En aquest indret, a més, hi ha restes de l’arrencada de la muralla que, almenys al segle XIV, baixava fins al riu. Al tram entre les torres 5 i 6 la represa ha estat totalment saquejada, i en queden restes únicament a l’angle d’acord amb la torre num. 5. La represa tenia dues finalitats principals: una defensiva, per a evitar accions de sapa que debilitessin la muralla; la segona, servir de fonamentació, anivellació i sosteniment de les pressions verticals produïdes pel pany vertical.
La represa, completament massissa a base de carreus de gres disposats al llarg i de través (l’alternança quant a la disposició és alterada en alguns indrets per grups de 4 i 5 carreus disposats de través, element que també es repeteix al pany vertical, però amb un màxim de tres carreus), és de superfície plana amb una amplada de 2 m des del pany vertical i una alçada que oscil·la entre els 2,30 m (5-6 filades) del sector occidental de la cara nord, els 3,40 m (8-9 filades) entre les torres núms. 2 i 3, i els 2,70 m al sector oriental.
Ha sofert saqueigs moderns en diferents sectors, a més de dues reparacions importants a banda i banda de la torre central núm 3. Aquestes reformes són fetes amb carreus de pedra calcària, rectangulars, estrets i amb la cara principal bossellada. El tram oest és format per tres filades de carreus amb tall inclinat de 45° i dues filades de carreus bossellats; d’una llargada de 6, 60 m, ocupa tot l’espai entre la torre albarrana i la central. El tram est, format únicament per 7-8 filades de carreus bossellats, és una reparació de la represa d’aproximadament 3,50 m de llargada. Cal destacar el fet que, quan es féu aquesta reparació, les torres tant central com albarrana oest existien, ja que els carreus extrems presenten queixals per a travar ambdues estructures. És difícil de precisar la datació d’aquests dos trams sense una excavació interior de la represa, però deu ésser tardana (potser dels segles XIII-XIV). L’obertura d’una porta a través de la torre central deu correspondre als segles XII-XIII, i segurament comportava l’existència d’alguna estructura encara no documentada que salvés el fossat, potser un pont.
El pany vertical del final del segle IX es conserva intermitentment al sector nord. Efectivament, deixant de banda la desafortunada restauració de l’any 1973 que va afectar i desmuntar no solament la torre núm. 9, sinó part del parament vertical de la cara est, tant a la cara nord com a la part de la cara est, els paraments pre-califals són els dominants, mentre que al tram de la cara oest, entre les torres 5 i 6, hi ha reformes importants d’època feudal.
La muralla presenta tres filades a tall de sòcol realitzades a base de carreus bossellats grollerament, tots disposats de través, amb una funció clara d’anivellació i regularització del pla horitzontal. La resta es compon de 8 filades a la cara nord i 9-10 a la cara oest, amb carreus ben escairats disposats al llarg i de través (en alguns indrets, igual que en la represa, hi ha agrupacions de 2-3 carreus de través, solució típica del segle IX i de la qual podem trobar paral·lels tant a l’alcassaba de Mèrida com a la mesquita de Còrdova). Els carreus són lligats amb juntes molt fines d’argamassa de calç i guix. L’alçada de la muralla conservada és de 5, 50 m, i l’amplada és d’l, 80 m.
A la façana nord, la torre central divideix el pany vertical en dues parts; el tram est fa 23,75 m de llargada i el tram oest és lleugerament més curt, 22, 14 m. La muralla de la cara est entre les torres 1 i 9 fa 13, 80 m. Com ja s’ha dit abans, és a la cara oest del sector nord on hi ha reformes importants posteriors al parament pre-califal, que en aquesta zona també tenia tres filades de carreus formant el sòcol i 11 filades de pany vertical. El tram entre les torres 5 i 6 fa uns 20 m, els 3 primers dels quals són obra del segle IX, mentre que els 2,70 m següents corresponen a una reforma a base de carreus rectangulars, estrets i allargats. Els 14,30 m finals presenten idèntiques característiques que la muralla que tanca la ciutat i que molts trams de la resta de la cara oest del castell. Es tracta d’una muralla de maçoneria irregular encofrada i rejuntada amb morter de calç; l’alçada de la tongada d’encofrat és de 1,40 m, i la separació entre tongades és feta a base de llistons de fusta. Es conserven 4 encofrats, d’una alçada aproximada de 5, 60 m.
A l’interior, la muralla del sector nord es pot veure de manera desigual segons la quantitat de terra rebaixada, que no és en tots els llocs idèntica. Es pot apreciar tota la seva potència a la zona de l’entrada, on és sencera i segueix els mateixos paràmetres que a l’exterior: tres filades de carreus disposats de través amb bossellament groller que fa les funcions de sòcol, i 8 filades de carreus disposats al llarg i de través. La resta oscil·la entre les 3/4 parts de les filades de l’angle oest (aproximadament 1,30-1,60 m d’alçada) i les 6 d’època pre-califal, més 4 corresponents a la restauració del 1973 (4,85 m d’alçada), de l’angle i del tram est.
Cara est
A partir de la torre 9 es conserven uns 13 m de pany de muralla, completament restaurada l’any 1973, a la part inferior dels quals, però, es pot veure una filada de carreus pre-califals disposats al llarg i de través; en angle recte cap a l’est continua amb dues filades fins a uns 5 m.
A partir d’aquest punt, al llarg d’uns 80 m, el perímetre fou completament refet l’any 1967 a base de totxo, carreus islàmics i formigó. En acabat, es recupera l’estructura pre-califal del segle IX en un tram d’uns 10 m, format per 5 filades de carreus al llarg i de través.
Un nou tram de 62 m amb restes de murs transversals a manera de contraforts denota restes del perímetre islàmic, amb moltes reformes d’època feudal, que es distingeixen pel parament de carreus petits on la restauració del 1967 amb maons ha destruït o amagat l’antic mur islàmic.
Finalment, disposat en l’angle, hi ha un tram de 13 m, del perímetre pre-califal del qual solament es conserven 1 o 2 filades de carreus al llarg i de través i, dins aquest tram, la torre núm. 8 de planta rectangular, de 3,70 m d’ample per 2,50 m de fons. Aquesta torre és construïda amb carreus ben escairats, disposats sobretot al llarg i de mides més petites que les d’època califal (30 × 70 cm els allargats i 33 × 30 els quadrats), lligats amb argamassa de guix; té una alçada aproximada de 7 m. Pensem que es tracta d’una torre construïda o refeta al segle XI, però no es pot excloure que sigui un element d’època feudal (l’excavació d’aquest sector està per fer i és prematur definir-se pel que fa a la datació).
Cara sud/sud-oest
Torre de l’angle sud-oest, d’època pre-califal.
J. Giralt
Si exceptuem els darrers 30-35 m de la zona que queda més a l’oest, gairebé tota la muralla de la cara sud és completament destruïda. Ch. Ewert (1979, pàg. 21) comenta l’existència d’uns 60 m de muralla pre-califal, amb la inclusió d’una torre de planta rectangular d’uns 3 m d’amplada en aquesta zona. Avui no es poden veure perquè hi ha un seguit de barraques a la part baixa del vessant del castell que amaguen completament aquestes estructures. Molt probablement devia ésser en aquesta zona on hi havia l’entrada original al castell; Monfar (1853, 1, pàg. 340) diu que “la porta era cap al migdia i de tal manera que quatre homes la podien defensar; estava molt ornada de jasps, marbres i pòrfits, dels que encara hi han alguns troços a la vora del castell”.
El tram de muralla conservada en aquesta cara denota dos moments constructius completament diferents. Els 15 primers metres, amb carreus ben escairats, disposats fonamentalment al llarg i de dimensions semblants a les de la torre núm. 8, presenten unes 30 filades que probablement corresponien a una reforma de la muralla islàmica. El darrer tram conservat, aproximadament uns 20 m, amb angle lleu prop de la torre núm. 7, de parament precalifal, és interromput per un “portaló” d’l,10 m d’amplada, flanquejat per la torre, i que dóna accés a la muralla del castell en aquest punt. Es conserven 10-11 filades de carreus disposats al llarg i de través seguint els mateixos mòduls que a la cara nord. En aquest sector més occidental de la cara sud —i a causa de l’erosió que presenta la terrassa natural quaternària— hi ha un recalcament realitzat amb carreus disposats de través, clarament del final del segle IX; per tant, es deu tractar d’una obra de reforç del primer moment del castell.
Cara oest
Hi ha la torre núm. 7, de planta gairebé quadrada, de 3,50 m d’amplada per 3,70 m de fons, que sobresurt del pany de muralla uns 2-2, 20 m. Es tracta d’una torre pre-califal de la qual es conserven 16 filades, les 4 superiors corresponents a una restauració de l’any 1984, realitzada amb carreus disposats al llarg i de través, però que no presenta ni sòcol ni sabata, ni filades amb esglaonament interior.
D’aquesta torre arrenca un tram recte d’uns 25 m de pany vertical de factura pre-califal, fortament afectada per l’erosió i el despreniment de carreus, de la qual es conserven de 7 a 11 filades, segons la zona. Una petita reculada en angle gairebé recte cap a l’exterior marca l’inici d’un tram d’aproximadament 30 m de longitud amb angle lleu, que presenta tres tipus de paraments diferents i que té una alçada que oscil·la entre els 6,70 m i els 7 m:
- Parament de maçoneria irregular encofrada i juntes gruixudes amb morter de guix terrós. Caixa de l’encofrat: 1,40 m d’alçada, amb separació entre encofrades a base de llistons circulars de fusta. Tipus de construcció idèntica a l’utilitzat per a la construcció de la muralla que tanca la ciutat. Datació: segles XIV-XV. Trobem aquest tipus constructiu a la part superior de tot aquest tram (es conserven dues encofrades, la superior molt erosionada), i també de dalt a baix en els primers 5 m d’aquest tram (format per tres encofrades més).
- Parament pre-califal, de carreus disposats al llarg i de través, amb juntes mitjanes d’argamassa de calç i guix, i del qual es conserven 12 filades disposades amb un lleuger esglaonament cap a l’interior.
- Parament de carreus ben escairats, rectangulars, allargats i estrets, lligats amb argamassa de guix i còdols per a anivellar. Es conserven unes 10-11 filades sobre restes del perímetre de final del segle IX o inici del X. Pensem que es tracta d’una reforma clarament d’època feudal i que està d’acord amb els paraments d’algun dels edificis romànics de la ciutat; per tant, cal datar-lo entre els segles XII i XIII. En aquest sector, la terrassa natural presenta també fortes erosions que han estat tapades amb grans carreus disposats de través, de clara factura andalusina, i que formen de 3 a 5 filades segons l’amplada de la zona erosionada.
Els darrers 10 m de la cara oest —just fins on considerem l’inici del perímetre del sector nord— són tots construïts amb 5 encofrats de maçoneria irregular, que lliguen amb els encofrats superiors del tram anterior i tota la restauració actual al tram oest del sector nord. Pel tipus de parament, correspon a una construcció dels segles XIV-XV.
Jaciment arqueològic
Les primeres intervencions Arqueològiques al Castell Formós no foren gaire encertades i tingueren resultats molt contradictoris. Efectivament, l’any 1967 i en vista que la muralla del sector est estava en molt mal estat i amenaçava ruïna —amb el consegüent perill per als propietaris dels habitatges de part del carrer del Pont—, es va obrir una trinxera d’uns 3 m d’ample al llarg de tota la muralla est des del nord fins al sud del castell. Es desmuntaren murs travessers i bona part de la muralla de l’extrem sud, i es va reconstruir amb maons, carreus de gres i formigó, una bona part de la muralla del sector central. Amb l’aparició dels primers fragments de guixeries islàmiques i dovelles d’arcs gòtics, els treballs continuaren sota el control de Lluís Díez-Coronel.
L’any 1968 es convidà a l’Institut Arqueològic Alemany perquè estudiés les restes del palau taifa. Així ho va fer l’any 1969 el professor Christian Ewert i el seu equip, que donaren a conèixer els primers resultats (Ewert, 1979).
A partir d’aquest moment, i en vista dels resultats extraordinaris que s’havien aconseguit, la Dirección General de Bellas Artes envià l’any 1970 l’eminent epigrafista Manuel Ocaña a fer unes “prospeccions” al jaciment. La intervenció comportà, almenys, dues cales irregulars en el sector sud-est del castell, i tot i que no en coneixem cap informe, sabem pels fons antics del Museu Comarcal de la Noguera que van aparèixer nous fragments de guixeries islàmiques del palau taifa i estucs pintats tant d’època islàmica com, sobretot, comtal.
Entre el 1971 i el 1972, Lluís Díez-Coronel, que ja havia controlat els treballs de l’any 1967 i que els havia donat a conèixer en diferents articles (Díez-Coronel, 1968, 1973a i 1973b), va fer excavacions tant en el sector oriental (2 cales prop de les escales d’accés a la cambra subterrània del castell) com sobretot en el sector nord del castell; en aquesta part, a més d’estructures amb certa potència, descobrí una àrea “enjardinada” amb més de 40 m lineals de canalons d’aigua fets amb alicatats de diferents colors i ornats amb vora de rajola blava de Manises-Paterna. Malauradament, si s’exceptuen una sèrie de fotografies fetes pel mateix Díez-Coronel, no disposem de cap més informació gràfica o planimètrica d’aquesta intervenció.
També el 1972, i concretament al sector sud-oriental, es desenvolupà una intervenció arqueològica amb l’obertura de quatre cales de diferents mides, dirigida per Juan Zozaya, que no van ser acabades.
A partir d’aquests anys s’acabaren les intervencions arqueològiques, però començaren les reconstruccions o restauracions d’alguns sectors de la muralla. Ens referim concretament a la restauració dels anys 1973-74 que es va portar a terme en les torres —i el pany de muralla que hi ha al mig— que s’alcen en l’extrem nord del sector oriental. Aquí es va creure oportú —per a poder menar els treballs pertinents més còmodament— arrasar tota l’excavació de l’any 1971 fins a nivell de cimentació en alguns indrets, i arrencar totes les conduccions d’aigua decorades amb alicatats. D’aquests treballs, no hi ha cap informe ni documentació fotogràfica (avui sols es conserven uns 22 m d’aquestes conduccions, molt trossejades i sense referència a l’ordre en què van els fragments). La direcció de l’obra anava a càrrec de Guillem Sáez Aragonés.
L’any 1982, i després de la creació del Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya, el Museu Comarcal de la Noguera juntament amb aquell Servei, decidiren endegar un programa d’intervencions completament nou i que se centrà, per una banda, en la part central del sector sud-est pròxim a les àrees excavades entre el 1970 i el 1972 (campanyes 1982-83, 1985 i 1987), i per l’altra, en tota la cara exterior nord de la fortificació (campanya 1984 dins el Programa de Lluita contra l’Atur endegat per l’INEM i el Departament de Cultura de la Generalitat amb la col·laboració de l’Ajuntament de Balaguer).
Les restes arqueològiques
Com ja s’ha insinuat amb anterioritat, coneixem poques coses de les intervencions arqueològiques que entre el 1967 i el 1972 es van realitzar al Castell Formós. Les primeres troballes provenen no d’una excavació arqueològica, sinó de la rasa oberta en tot l’eix nord-sud de la cara est que generà una destrucció sistemàtica de totes les estructures que van sortir i que, per tant, han perdut el context històrico-arqueològic a què estaven associades. Suposem que en el sector sud-est del castell hi havia algunes cambres importants del palau, si ens atenem a les restes aparegudes; també es pot suposar que en el darrer moment del comtat d’Urgell s’estaven fent refaccions importants en aquest indret, fet que podria demostrar la gran quantitat de dovelles motllurades, algunes en procés d’execució, que es van trobar durant les obres del 1967, i que semblen correspondre a un projecte d’arcuacions gòtiques (hi ha dovelles i carcanyols d’arc per a muntar, almenys, quatre arcades); no sabem si es tractava d’un mirador porxat o d’un claustre, però els afers bèl·lics del 1413 en van impedir l’acabament.
Per altra banda, de les intervencions dels anys setanta en aquest sector del castell no coneixem les memòries d’excavació, i com que el sistema emprat era el “mètode Laplace” vigent en aquella època, les restes conservades actualment són parcials i de difícil interpretació. Només tenim notícies de l’excavació de l’any 1972 al sector nord, gràcies a alguna fotografia del moment, ja que tampoc no hi ha memòries o planimetries generals de la intervenció. Sembla que, almenys, en la segona meitat del segle XIV o el principi del XV, es va ordenar l’espai amb usos de lleure; potser un pati enjardinat amb la presència d’una sèrie de canals construïts i decorats amb alicatats en forma d’espiga de diferents colors, amb la revora decorada amb rajoles de Manises-Paterna que reproduïen motius típics d’aquest centre de producció ceràmic tan important durant la baixa edat mitjana. Malauradament, tot aquest sector fou completament arrasat durant la intervenció restauradora de l’any 1973 i avui és difícil d’interpretar aquest sector dins el conjunt palatí.
A aquestes premisses caldria afegir que l’any 1905 es van construir a l’interior del castell els dipòsits municipals d’aigua potable, que ocupen una extensió aproximada de 3.500 m2, amb la consegüent destrucció de les estructures existents en tota aquesta superfície. Tots aquests factors representen un problema important per tal de plantejar hipòtesis sobre l’organització interna del perímetre fortificat, i només a partir de les darreres intervencions i les futures ampliacions podrem entendre parcialment el castell.
La campanya d’excavacions endegada l’any 1982 entre el Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya, l’Ajuntament de Balaguer i el Museu Municipal (avui Museu Comarcal de la Noguera) es va concentrar en la part central del sector sud, tenint com a elements de referència, per una banda, les cales de les intervencions antigues, i per altra, l’única cambra que es conserva intacta del castell; a aquesta, soterrada, de planta rectangular lleugerament irregular (9 × 6,48 m i 3,86 m d’alçària) i amb coberta de volta de mig punt, orientada nord-sud, s’accedeix per una escala oriental que presenta angle cap al sud. És construïda a base de maçoneria irregular amb la utilització de carreus i còdols lligats amb argamassa de calç. La idea inicial girava al voltant d’una funció de tipus “aljub”, element present en totes les fortificacions islàmiques i indispensable en qualsevol dels castells situats en tossals. L’excavació va demostrar que es tractava d’una construcció datable entre el final del segle XVI i el primer terç del segle XVII, i que va destruir totalment una de les cambres de l’antic palau en el moment de practicar la gran fossa necessària per a la seva construcció. També es va utilitzar com a material constructiu el provinent del saqueig dels murs de les cambres del castell. De les notes extretes del Diario de los viajes hechos en Cataluña, escrit per F. de Zamora, en el qual ell mateix diu haver estat a Balaguer els dies 17 i 18 d’octubre de 1788, es desprèn que aquesta cambra soterrània era l’únic edifici que es conservava de l’interior del castell i que devia servir per a emmagatzemar pólvora (Sanahuja, 1965, pàg. 398).
L’excavació en extensió programada des del 1982 ha posat en evidència una sèrie d’elements que sembla que marcaran les intervencions futures:
- Almenys en el sector central, que és a més la zona més elevada del tossal i per tant del palau, les estructures han estat afectades per saquejos moderns a la recerca de materials constructius, la qual cosa provoca seriosos problemes d’interpretació.
- Les cambres i espais estan disposats adaptant-se a la topografia del terreny, i així trobem l’espai aterrassat comunicat per mitjà de rampes i escales, amb un aprofitament dens de l’espai disponible.
- Amb evidents refaccions d’època feudal, el palau taifa sembla que fou aprofitat globalment i és el que va ser destruït per les tropes de Ferran d’Antequera. Recuperem nivells de saqueig i destrucció corresponents a l’inici del segle XV amb la presència d’elements decoratius propis tant del segle XI com dels segles XIV-XV.
Dues són les estructures fonamentals fins ara documentades: la bassa i la gran cambra.
La bassa
Vista parcial de la cisterna de mitjan segle XI, al sector sud del castell
Sense cap mena de dubte és l’element vertebrador del conjunt palatí d’aquest sector, i deu correspondre a la remodelació produïda a mitjan segle XI, com a conseqüència de l’ordenació de la fortificació per encabir-hi la residència de Yūsuf al-Muzaffar. Com la resta d’àmbits, aquest també fou reaprofitat per la residència comtal fins a l’extrem de convertir-se en un dipòsit de reserva d’aigua arran del setge del 1413, com ho demostra el fet que les sortides d’aigua estaven completament obturades.
Es tracta d’una estructura rectangular allargada, orientada nord-sud, de 20,65 m de llargada per 3 m d’amplada i amb una fondària d’l, 55 m, que malauradament presenta un fort saqueig al mur oest i un lleuger deteriorament al mur sud. És construïda amb maons disposats a trencajunt i de través, i presenta a cada 2-2,50 m una sèrie d’estreps a base de tres carreus rectangulars de gres, disposats també a trencajunt, que abracen cadascun sis filades de maons amb una funció clara de junta de dilatació, per a permetre així les contraccions-dilatacions dels maons i evitar la fractura del parament i la consegüent fugida del líquid. La part superior de l’estructura és a base d’encofrat d’argamassa i maçoneria, perfectament arrebossada i que també disposa del corresponent carreu a manera de junta de dilatació (la majoria d’aquests carreus han estat saquejats). Tota la base de la bassa està feta amb lloses rectangulars de pedra sorrenca disposades a contrajunt i combinant filades de lloses amples amb altres d’estretes.
Detall de l’única sortida d’aigua de la cisterna que es conserva intacta, amb el seu canaló de pedra en forma de U.
J. Giralt
El mur oest presenta banqueta d’encofrat d’argamassa i maçoneria arrebossat i les sis primeres filades de maons, mentre que la resta ha estat completament saquejat. És en aquesta cara on disposa dels tres sortidors d’aigua aprofitant un carreu de gres disposat de través amb orifici central que perfora tota la fondària del carreu. D’aquests sortidors, només el central conserva els canals d’aigua que devien regar la presumible zona ajardinada d’aquest sector. Aquests canals són formats per carreus rectangulars de gres amb rebaix en forma de U. La bassa presentava arrebossat general a base d’opus signinum, que nosaltres datem com a factura tardana (inici del segle XV), ja que amb ell s’anul·len les sortides d’aigua.
Gran cambra
Orientada est-oest formant quasi un angle recte amb l’eix de la bassa, és situada al nord d’aquesta. De dimensions considerables (15,40 m de llargada × 6,90 m d’amplada), encara que no totalment excavada, presenta dos àmbits clarament diferenciats a nivell constructiu i separats físicament per unes escales amb dos esglaons. La part occidental disposa d’un paviment de guix amb un element central a base de carreus de pedra, mentre que la part oriental, més allargada, presenta paviment de còdols recoberts per una fina capa de guix que s’ha perdut a causa de la pressió generada per la caiguda general dels murs de la cambra. No podem saber quina funció tenia, però és clar que es tractava d’una habitació important si ens guiem pel material recuperat que la decorava: rajoles de Manises-Paterna, alicatats geomètrics, elements escultòrics gòtics i bigues pintades (vermell-negre), malgrat que molt mal conservades. Aquesta cambra disposa almenys d’una porta que comunicava amb la vora de la bassa i amb una estructura situada en l’extrem nord-oest de la piscina des d’on arrencava una escala que baixava al nivell del pati jardí de la bassa.
La resta de la zona excavada és de difícil interpretació a causa dels saquejos moderns i de l’excavació de la fossa de la cambra soterrània. Malgrat tot, es conserven tres desguassos o canaleres que devien recollir aigües brutes o bé l’aigua de la pluja des de la coberta. També en el sector nord-oriental de la zona excavada van aparèixer tres sitges, la més angular formada per l’excavació successiva de tres sitges que li van donar una forma molt irregular. La funció inicial d’aquestes sitges se’ns escapa per ara, però foren convertides en abocadors d’escombraries ja des del segle XI i s’utilitzaren durant el segle XII; una d’elles és farcida amb materials del segle XIV.
Escultura
El Museu Comarcal de la Noguera disposa d’una col·lecció important de restes de la decoració en guix del palau taifa del Castell Formós o de Balaguer, formada per 472 fragments de guix treballat, 3 fragments d’arc polilobulat i 111 fragments d’estuc pintats. Foren trobades en les intervencions arqueològiques efectuades entre els anys 1967 i 1971 en el sector oriental de la fortificació, que malauradament no foren executades amb gaire rigor científic: es perderen més del 60% de les troballes de la campanya del 1967, i la resta foren arrencades del seu lloc, fet que fa impossible qualsevol intent de reconstrucció fidedigna.
Són els exemplars trobats més al nord de la Península Ibèrica i presenten un repertori formal i d’execució pràcticament idèntic al programa arquitectònic i decoratiu desenvolupat al monument islàmic per excel·lència del segle XI de tota la Marca Superior: l’Aljaferia de Saragossa. Potser encara és aviat per precisar la filiació del taller que les va executar, però el que sí que sembla clar és la seva vinculació amb els tallers palatins de la cort de Saragossa. Potser era un taller autòcton del districte de Lleida, fet que no cal descartar tenint en compte la rellevància d’aquest districte durant tot el segle XI i els contactes que durant el primer terç de segle mantingué amb la capital d’Al-Andalus, Còrdova. Sembla, però, més normal acceptar la vinguda d’algun artista palatí a Balaguer per executar l’obra, amb llibertat per desplegar un programa formal no subjecte al rigor que es podia imposar en la mateixa cort de Saragossa, fet que corroboraria l’aparició a Balaguer d’una representació antropomorfa com és l’harpia, que cal valorar com a peça singular de l’art taifa del segle XI, o bé l’existència de palmetes compostes lligades amb l’art califal de Madïnat al-Zahrà’ i amb les guixeries de Samarra, que sols tenen paral·lels en les pintures de l’Aljaferia i no en les guixeries.
El mecenatge artístic imposat pels omeies en els segles precedents, com a manifestació de la monarquia i l’autoritat reial, va continuar en època dels Regnes de Taifes, un exemple dels quals és el palau de Yūsuf al-Muzaffar de Balaguer, al voltant del qual es va originar un centre cultural important dedicat a la literatura, la música, les arts decoratives, etc.; fet que corroboraria la presència a la cort del reietó lleidatà del poeta Ibn ‘Ammar entre els anys 1077 i 1078 (Dozy, 1982, pàgs. 149-150). L’art dels Regnes de Taifes segueix algunes tendències dels tallers califals cordovesos, però la reinterpretació d’aquesta cultura reflectida en l’arquitectura i la decoració és la base per entendre la nova estètica tant arquitectònica com decorativa. L’arquitectura califal és fonamentalment estructural, mentre que els arcs entrecreuats que apareixen tant en l’Aljaferia de Saragossa com en el palau de Balaguer denoten unes pretensions decoratives que no es poden confondre amb elements estructurals. Hi ha una clara disfunció entre l’esquelet de l’edifici i l’embolcall de l’estructura (Robinson, 1992, pàgs. 49-61). Els motius sovint naturalistes de la decoració califal són substituïts per una organització clarament geomètrica. El motiu predominant de la decoració arquitectònica del palau de Balaguer és la temàtica vegetal, amb inclusions de motius antropomorfo, zoomorfs, geomètrics i epigràfics.
La importància d’aquestes restes està en el fet que si exceptuem el palau de Saragossa i uns pocs exemples de l’alcassaba de Màlaga, són les úniques restes de l’arquitectura reial d’època taifa a la península. Cronològicament, cal situar la construcció del palau durant els primers anys del govern independent de Yūsuf al-Muzaffar a Lleida, és a dir, després del 438H (1046-47) segons Ch. Ewert (1979, pàg. 14).
Decoració en relleu
Cal pensar, seguint sempre els esquemes arquitectònics de l’Aljaferia, que anava aplicada als arcs polilobulats i parets de les diferents estances que configuraven el palau. El suport d’aquesta decoració sols s’ha conservat en els fragments d’arc i algun altre petit tros, ja que durant l’excavació del 1967 es van destruir tots els murs on anaven aplicats els fragments actualment conservats. La infrastructura és formada per un aparell descurat a base de totxos plans de mesures variades i amb un gruix que oscil·la entre els 2 cm i els 4 cm, juntes amples de morter de guix i altres materials com fragments de teula, i fins i tot algun còdol petit. Tot això conformava una superfície rugosa que era la que rebia les diferents capes de guix, allisades i preparades perquè l’artista realitzés el programa decoratiu. Aquest era qui donava la forma definitiva a les parts arquitectòniques més complicades, els lòbuls i les claus penjants, que generalment eren fetes amb guix massís. La decoració es realitzava, segurament, quan la superfície del guix encara era tova, a base de diferents tipus d’espàtules i trepants.
L’estucador utilitzava plantilles sobretot per dibuixar les formes corbes, com es pot veure en l’existència de gravats en les zones dels marcs corbats que eren les darreres parts que es col·locaven.
Un cop acabat el relleu, l’artista pintava la decoració. Queden pocs fragments amb restes de pintura com per pensar que totes les parts en relleu estaven pintades. Cal dir que si exceptuem algun punt de la figura de l’harpia i alguns fragments dels frisos epigràfics, la resta de decoració en relleu no mostra actualment cap senyal de pintura. Potser la decoració pictòrica s’aplicà únicament en aquelles parts on es volia ressaltar el motiu: evidentment les inscripcions relatives a l’Alcorà són punts importants en tot l’art islàmic. Els colors utilitzats eren el vermell per al fons de la decoració, el blanc per ressaltar el relleu i el negre per algun lateral del relleu o per a zones del fons. La pintura de les zones llises devia acabar de donar joc als diferents nivells decoratius.
A continuació descriurem individualment aquells fragments de guixeria més representatius.
Fragment arc polilobulat núm. 1
Fragments de les guixeries conservades al Museu Comarcal de la Noguera, amb núm. d’inventari 363. Corresponen a l’arc polilobulat núm. 1, cares 1 i 2 respectivament.
MCNB - J. Giralt
(Núm. inv. MCNB 363. Mides: 55 × 40 × 48 cm)
Presenta decoració en relleu per les dues cares i decoració pintada, tant en l’intradós de l’arc com en el dels lòbuls i la clau penjant; també, malgrat que avui és pràcticament perduda, en la nacel·la que divideix en dos la superfície decorada de la cara 1. Conserva en la cara 1 una clau penjant sencera de forma troncopiramidal amb les quatre cares de marcada escòcia i superfície superior plana, i dos lòbuls a cada banda de la clau, els primers sencers i formant arc de ferradura, mentre que dels següents se’n conserva la meitat. En la cara 2 resten dos fragments de lòbuls semicirculars que es generen a partir de les cares d’una clau cega.
Sembla clar que els arcs del palau de Balaguer, a diferència dels arcs de l’Aljaferia de Saragossa que funcionen a base d’un conjunt de cinc lòbuls que es creuen i van a parar per parelles a claus penjants, i alhora emmarquen i tallen l’arc polilobulat, són menys complexos i són configurats per grups de tres lòbuls semicirculars o de ferradura que van a parar a claus penjants i que donen la forma polilobulada a l’arc principal.
La cara 1 presenta la decoració dividida en dos sectors, separats per una ampla motllura, formada per una nacel·la i un perfil de dos llistons de secció rectangular, separats per ranura també de secció rectangular, alhora que es disposen en tres nivells diferents generant un efecte de clarobscur accentuat per la utilització del relleu més o menys pla segons el nivell on es desenvolupa. El sector situat entre els lòbuls i el perfil presenta decoració vegetal a base de l’atauric format per un tronc principal sinuós, del qual neixen fulles digitades de lobulat unilateral, sense pecíol i amb lòbul d’arrencada en forma de voluta. La part superior del perfil presenta tauler enfonsat, emmarcat per un perfil de secció rectangular, que té forma irregular generada per la corba de l’ampla motllura i per dos lòbuls sencers, un de semicircular i l’altre en forma de ferradura, com també pel perfil convex de la clau cega que hi ha a l’extrem. La decoració del tauler és a base del tronc d’atauric, del qual neixen dues pinyes i una palmeta amb pecíol i que acaba amb fulles digitades de lobulat unilateral. El fragment de clau cega presenta restes de decoració amb fulla de lobulat unilateral en forma de voluta.
La cara 2, molt malmesa, no conserva el perfil separador però sí la base on anava aplicat. La decoració també es desenvolupa a banda i banda de la base del perfil. Al sector inferior es conserva la base d’una clau cega i l’extrem en forma de ferradura d’un tauler que presenta perfil doble a base de lòbuls i elements denticulars. El motiu que el decora és l’atauric, amb fulles de lobulat unilateral i una petita palmeta en forma de flor. La part superior del perfil disposa d’un tauler similar al de la cara 1 format per un perfil, en aquest cas amb perles anulars entre llistons estrets, que genera dos lòbuls, un de semicircular i l’altre de ferradura. La decoració és formada per un atauric amb tronc ranurat, del qual neix una fulla de lobulat unilateral i dues palmetes compostes formades a base de dues fulles cargolades a manera de sèpals, i fulla lobulada amb elements anulars intercalats.
La decoració pintada sobre superfície llisa està aplicada a l’intradós de l’arc, a les nacel·les que configuren les claus penjants i a l’intradós dels lòbuls. També presenta decoració pintada la nacel·la de l’ampla motllura de la cara 1.
Les condicions adverses que va sofrir la peça van provocar una pèrdua important de la pintura, de tal manera que s’ha de recórrer als dibuixos i les fotografies del treball de Ch. Ewert desenvolupats l’any 1969 i publicats en alemany (1971) i castellà (1979) per tal de valorar-la en la seva veritable dimensió.
L’intradós de l’arc, d’uns 15 cm d’amplada, presenta una banda amb decoració vegetal emmarcada entre dues línies pintades de color vermell. El tronc principal de l’atauric té un recorregut sinuós que genera tres trams circulars acabats amb la presència d’un grup format per una palmeta i una fulla de lobulat unilateral, que són els elements finals de la ramificació; aquesta ramificació del tronc principal és accentuada per la presència d’un grup de dues perles anulars, a més de fulletes de dos lòbuls o elements anulars que abracen el tronc. Mentre les fulles són digitades, llargues i bipartides amb lobulat unilateral, les palmetes són formades per una sèrie de lòbuls en diferents direccions amb una espècie de calze format per dos elements de tres lòbuls. El fons de la decoració era en blau cobalt, mentre que tot el dibuix és en negre omplert tant amb ocre com amb vermell o rosat.
La clau penjant de la cara 1 de la peça devia estar completament decorada amb pintura, tant en la cara rectangular plana com en les quatre nacel·les que la conformen. Ch. Ewert (1979, pàgs. 201-202 i fig. 48) descriu la decoració, ja molt malmesa, però encara determinable, a base de frisos d’atauric amb fulles i palmetes simples, utilitzant els colors vermell, blau i ocre per al fons mentre el dibuix es fa amb negre.
La decoració pintada aplicada als intradossos dels lòbuls semicirculars o de ferradura d’ambdues cares també ha desaparegut pràcticament del tot, exceptuant el lòbul de ferradura de la cara 1 i un fragment de la cara 2 que tenen un motiu quasi idèntic. Resta, però, únicament, el dibuix del motiu, fet amb color negre (Ewert, 1979, pàgs. 202-205, figs. 44 i 45 i làm. color 1). El motiu vegetal està inscrit dins un marc format per dos rectangles, l’exterior ample i decorat amb perles. Dos troncs en forma de S i simètrics generen una forma de cor invertit que conté dues ramificacions, que alhora formen un cor inscrit dins l’altre i que acaben en palmeta lobulada penjant. Els extrems dels troncs exteriors acaben amb un feix de tres elements vegetals simètrics: una fulla sinuosa amb el primer lòbul en forma de voluta i dues flors de tres pètals. El tronc bàsic de la composició presenta elements unilobulars tant a la base com a la part superior.
Finalment, la decoració pintada sobre superfícies llises també estava aplicada en la nacel·la que parteix en dos la superfície decorada de la cara 1. En aquest cas, també pràcticament perduda, el motiu decoratiu era una banda epigràfica correguda, que segurament reproduïa algun text religiós.
Fragment d’arc polilobulat núm. 2
Fragment d’arc polilobulat núm. 2, cara 1 (MCNB núm. 231) i plafó decorat núm. 1 (MCNB núm. 332), en el qual destaquen, entre la decoració vegetal de l’atauric, les dues palmetes compostes que són els exemples més complexos de la decoració en relleu conservada del palau taifa.
MCNB - J. Giralt
(Núm. inv. MCNB 231, B AL/71. OC. 3040. Mides: 37, 5 × 50 × 45, 2 cm aprox.).
El fragment de base correspon a una de les peces recuperades pel senyor Ocaña l’any 1971, la qual fou publicada per R. Pita Mercé en el llibre Lérida árabe (la cara 1 en la pàg. 73 i la cara 2 en la pàg. 75). Després d’un procés de restauració, s’han pogut reintegrar en la cara 2 diferents fragments petits, amb numeració BAL/69, corresponents a materials provinents de la campanya de l’any 1967 i no estudiats per Ch. Ewert l’any 1969, com també dues claus penjants, una sense numerar i l’altra inventariada per Ewert (BAL/SM/0. 06/69; vegeu Ewert, 1979, pàgs. 216-217). Un fragment de plafó decorat i amb restes del perfil lobulat lateral i recte inferior permet suposar, tot i que ha perdut alguns elements que apareixen en la fotografia antiga de Pita Mercè de la pàg. 75, que formà part —probablement a la base central— d’una arcuació des d’on arrenquen dos arcs polilobulats, immediatament després del capitell i el cimaci corresponents (vegeu reconstrucció de la cara 2 i localització proposada de la peça).
Aquest fragment disposa de decoració en relleu en ambdues cares de la peça, i també decoració pintada sobre superfícies llises, tant en els dos intradossos centrals de l’arc com en la clau penjant i lòbuls semicirculars. Tant la disposició i la tècnica dels motius en relleu com el motiu que presenta l’intradós de l’arc fan pensar que ambdues peces formaven part d’una mateixa arcuació polilobulada; possiblement el fragment núm. 2 correspon a l’arrencada de l’arc, mentre que el fragment núm. 1 caldria situar-lo en la part superior de l’arc, prop del punt central.
La decoració en relleu d’ambdues cares es disposa de manera més o menys simètrica a partir d’un element central que divideix la composició, i alhora estructura les dues bandes divergents de l’arc polilobulat. Aquest element central es configura a partir de dos perfils de secció rectangular, tangents i simètrics, que per la part superior marquen un gran tram semicircular, mentre que per la inferior tanquen dos trams semicirculars i formen un rombe que alhora en conté un de més petit, dins del qual es disposa un element floral en relleu. Mentre que en la cara 1 aquest element és una senzilla flor trilobulada, en la cara 2 hi ha una composició més complexa a base d’un tronc d’atauric des del qual surten dues fulles i una palmeta. Les fulles digitades de lobulat unilateral, bipartides i amb element anular en el vèrtex, i disposades simètricament, formen un espai lanceolat intern on se situa la palmeta amb calze digitat i fulla lobulada amb element anular central.
La decoració de la cara 1 és vegetal, idèntica a la del sector inferior de la nacel·la de la cara 1 del fragment d’arc núm. 1.
També és vegetal la decoració de la cara 2. Es desenvolupa en el camp que es forma entre el rombe central i el perfil de secció rectangular que recorre els lòbuls, la clau penjant i el tram inferior horitzontal. L’atauric és complex, a base almenys de dos troncs sinuosos que en les zones on es creuen presenten dos elements d’accentuació anulars i dels quals neixen brots que formen composicions circulars; aquestes acaben formant ramificacions a base de palmetes trilobulades amb pecíol i calze rectangular, amb palmetes circulars digitades i element anular central, amb fulles digitades, bipartides i de lobulat unilateral, o amb fulles digitades senzilles de lobulat unilateral. Adossada al perfil horitzontal recte i ocupant la part central de la decoració, una palmeta senzilla de set pètals sense pecíol estructura la composició simètrica d’arrencament.
La decoració pintada sobre superfícies llises està molt malmesa, però anava aplicada tant als intradossos centrals de l’arc com als lòbuls i les nacel·les de les claus penjants. Presenten els mateixos motius que el fragment d’arc polilobulat núm. 1. La decoració dels intradossos dels lòbuls sembla que es pot reconstruir en motius similars als descrits en el fragment d’arc polilobulat núm. 1.
Harpia
Entre els fragments amb decoració en relleu del palau taifa destaca l’harpia (MCNB núm. 331), representació antropomorfa amb cara de dona i cos de rapinyaire. Plafó decorat núm. 3, en què la vegetació s’organitza a partir de l’eix de simetria que marca l’arbre de la vida.
MCNB - J. Giralt
(Núm. Inv. MCNB 331. Mides: 20, 7 × 14, 4 × 6, 5 cm).
Peça publicada de manera incompleta per Ch. Ewert. Després d’una campanya de restauració de les guixeries existents al MCNB, es va poder integrar a la peça el fragment BAL/S/0. 12/69 que havia estat interpretat com un fragment amb el contorn dentat (Ewert, 1979, pàg. 99). El resultat actual és una representació antropomorfa de l’harpia amb dues mans. El motiu principal forma part d’una decoració vegetal a base d’atauric, del qual es conserva un tronc de perfil ranurat que forma una doble espiral i del qual neixen altres brots, amb fulles digitades de lòbuls unilaterals, i que acaba en una fulla llarga digitada, també de lòbuls unilaterals, i amb element anular a la base, que sembla indicar que la fulla és bipartida. El tronc principal presenta elements d’accentuació anulars a les bifurcacions.
L’harpia, disposada de perfil i amb el cap quasi de front, es conserva pràcticament intacta excepte l’extrem de la cua i les urpes de la pota esquerra. El cap ha estat destruït intencionadament per dues incisions transversals que des dels cabells fins a la mandíbula han esborrat els trets físics de la cara; sols resta part dels dos ulls. Tal com apuntava Ewert (1979, pàg. 167), caldria relacionar-ho amb una reacció iconoclasta d’època musulmana, ja que només s’ha afectat la part humana de la representació. Presenta un pentinat acabat a banda i banda per un lòbul semicircular ressaltat i un extrem punxegut. Cal suposar que la peça estava completament pintada i que potser la pintura reproduïa un pentinat a rínxols, típic de les representacions tant d’harpies com d’esfinxs.
Del cos de rapinyaire només l’ala presenta un tractament descriptiu en relleu. Una banda de set perles o elements anulars entre llistonets limita les tres filades de plomes, les dues primeres amb quatre plomes cadascuna en forma de U i curtes (són les cobertores), i la tercera, que es conserva parcialment, amb tres plomes més llargues (són les primàries), però també en forma de U. Entre la zona extrema de l’ala i la pota esquerra de l’animal es conserva la part d’arrencada del que seria la cua, probablement triangular. L’harpia té dues mans: l’esquerra surt des de l’arrencada de l’ala, mentre que la dreta ho fa a la mateixa alçada, però des del pit i és lleugerament més gran. Ambdues tenen els dits encongits, excepte l’índex, que sembla assenyalar quelcom no conservat (potser una harpia enfrontada). Presenta dues potes, amb diferenciació del que és la cuixa i la pota; l’esquerra, recta, no conserva les urpes, mentre que la dreta, recollida, en presenta quatre de corbes, tres de frontals i una de posterior.
És probable que la peça estigués totalment pintada malgrat que ara conserva poques restes de color: negre en el contorn exterior de la cara i el pentinat, i vermell en els panxells de les cames, arrencades de la cua, el pit i l’ala.
Iconogràficament d’origen oriental (Baer, 1965), la forma en què apareix a Balaguer, amb la incorporació de dues mans, és completament nova en l’art islàmic i no coneixem paral·lels anteriors ni contemporanis. Darrerament, Zozaya-Casamar (1991, pàg. 53) s’han qüestionat la possibilitat que es tracti d’una representació de l’au fènix, i per tant la relacionen amb un significat de pau i prosperitat, que en el cas de Balaguer podria ser una exaltació de la figura de Yūsuf al-Muzaffar. És evident, malgrat les diferències formals, que els paral·lels més propers es troben en les representacions de la Yuba funerària de la col·legiata d’Oña, datada pels volts del 929 (Zozaya-Casamar, 1991). Ewert apuntava la idea que l’harpia devia formar part d’un tauler decoratiu complex en el qual també hi hauria el fragment de l’ocell que es descriu a continuació; la composició podria consistir, doncs, en dues harpies afrontades i dos paons flanquejant el mateix arbre de la vida (Ewert, 1979, pàgs. 175-176), segons esquemes similars als treballs de vori califals dels segles X-XI (Dodds, 1992, pàg. 203), tot i que desconeixem fins ara paral·lels d’aquesta proposta en la decoració arquitectònica hispanomusulmana.
Ocell
(Núm. Inv. MCNB 333. Mides: 10 × 13 × 7 cm).
Fragment de decoració en relleu (MCNB núm. 333) amb representació del cap d’un paó.
MCNB - J. Giralt
Fragment d’un tauler ornamental que presenta perfil amb perles anulars i forma lobulada semblant al tauler de la cara 2 del fragment d’arc polilobulat núm. 1. El motiu decoratiu és mixt: vegetal i animal. Sembla que la composició devia ser estructurada per un arbre de la vida, del qual es conserva el tronc central amb perfil ranurat; n’arranquen fulles digitades amb lobulat unilateral i lòbul de base lleugerament corbat (sols es conserva sencera la fulla esquerra). A la part esquerra de l’arbre de la vida, i emmarcat per un perfil lobular semicircular, apareix el cap d’un ocell i una palmeta composta. Aquesta, fracturada, és formada per dos elements de base en forma de fulles digitades enrotllades a mode de voluta i dues fulles digitades, de lobulat unilateral que acaben en extrem cargolat. El cap de l’ocell, disposat de perfil, presenta un bec llarg, corbat, apuntat i amb ranura central que marca les dues mandíbules que conformen el bec. L’ull en forma de gota està realitzat amb una suau incisió. De la part posterior del cap arrenca un element indeterminat que relacionem amb el plomall de l’ocell, i per tant, en contra del que opinava Ewert (1979, pàgs. 162-163), pensem que no es tracta d’un colom sinó més aviat d’un paó.
Hi ha paral·lels tant en la producció ceràmica, com tèxtil o com en el treball del vori, que avalen aquesta idea. Aquest fragment sembla correspondre a una composició més complexa on l’arbre de la vida seria l’eix central i divisori de dos paons, segurament amb el cos afrontat i el cap girat, composició que amb més o menys variacions es troba en una placa d’alabastre provinent de Toledo i actualment al MNAC, a Barcelona (Gómez Moreno, 1951, pàg. 214), en una segona placa de marbre també de Toledo però al Museo de Santa Cruz de Toledo (Dodds, 1992, pàg. 260), ambdues de mitjan segle XI, i finalment en diferents arquetes de vori, per exemple en una del principi del segle XI, avui al Metropolitan Museum of Art (Dodds, 1992, pàg. 203). El palau de l’Aljaferia de Saragossa conserva un ocell aïllat amb el cap girat en l’arrencament d’una arcada del pòrtic nord, mentre que en aquest cas l’execució és molt menys harmònica (Ewert, 1979, làm. 21).
Plafó decorat núm. 1
Fragment d’arc polilobulat núm. 1, poc després d’haver aparegut l’any 1968; s’observa perfectament el bon estat en què es trobava la decoració pintada. Detall de l’intradós del mateix arc, on s’aprecia la decoració a base de l’atauric i palmetes.
Arxiu MCNB
(Núm. Inv. MCNB 332, 423 i 883. Mides: 35 × 46 × 6 cm).
Fragment d’un tauler polilobulat que correspon a l’extrem esquerre i del que es conserva, parcialment, el límit superior recte i el carcanyol de dos lòbuls d’arc en l’angle inferior esquerre, format per un perfil de secció rectangular.
Presenta decoració vegetal compositivament organitzada a partir almenys de dos brots d’atauric, cadascun dels quals neix d’un element de forma troncopiramidal. Un tercer brot del qual només resten dues ramificacions acabades en fulles bipartides, sembla indicar que es tractava d’un plafó decorat força complex.
Cada brot principal, i ja des del naixement, es bifurca en dues ramificacions que formen composicions quasi simètriques i de doble cercle, les quals presenten fulles unilobulars petites al llarg del tronc, i disposen de brots que generen o fulles digitades de lobulat unilateral senzilles, o fulles bipartides amb un element anular en l’angle i de lobulat també unilateral que acaben enrotllant-se en forma de voluta. La primera composició acaba disposant una fulla amb lòbul en forma de voluta i de lobulat unilateral en el carcanyol que formen els dos trams de perfil semicircular. La segona composició és més complexa, amb elements idèntics, però afegint-hi dues ramificacions que acaben en palmeta; la primera amb elements lobulars en forma de voluta que formen el calze i la fulla digitada lobulada allargada; la segona, sense conservar el tram final del brot secundari, una mica més complexa i formada per elements lobulars en forma de voluta a la base i element lanceolat des d’on surten tres fulles digitades amb nervi central formant una composició triangular.
Tota la composició vegetal de doble cercle és dominada per dues palmetes compostes, una neix directament d’un brot curt de l’element de forma troncopiramidal, mentre que l’altra és el final de l’atauric de l’altra ramificació. Una de les palmetes és destruïda en part, però fàcilment reconstruïble per la simetria dels elements conservats. Es tracta de composicions amb elements llisos, corbs i acabats en volutes, en un o en ambdós extrems. La palmeta sencera té una estructura bàsica formada per quatre membres agrupats per parelles simètriques: una forma la base amb dos elements disposats transversalment i acabats en voluta; l’altra, perpendicular a l’anterior, presenta els dos elements simètrics en forma de S i amb els extrems acabats en voluta, tot definint una composició en forma de cor invertit, de la base del qual neixen dues fulles digitades i de lobulat unilateral. Els espais generats pel creuament d’aquests elements són ocupats per fulletes digitades i elements anulars. La palmeta, parcialment malmesa, està estructurada en tres nivells a partir de l’eix central vertical, formant una composició triangular amb els elements llisos horitzontals acabats en voluta de la base; un segon nivell, també amb membres llisos acabats en voluta i col·locats en diagonal, dóna pas al tercer nivell format per dos pètals corbs i una fulla digitada lobulada amb nervi central lanceolat. Els dos primers nivells disposen de fulla unilobulada sense nervi que tenen per base el membre llis en forma de voluta.
Aquest plafó decoratiu presenta la composició i els elements més originals de tot el conjunt de guixeries trobades fins ara a Balaguer, i els paral·lels no es troben en la decoració de l’Aljaferia de Saragossa, sinó en les composicions de Madïnat al-Zahrā’ (Ewert, 1987). El treball, però, respon a la característica general del conjunt de Balaguer: el relleu de les superfícies és sempre el mateix pla per a tota la composició; és un relleu pla que només es rebaixa uns pocs mil·límetres, però es destaca, això sí, tota la composició del fons del guix uns 4-5 cm, creant un clarobscur entre la decoració i la base on està treballada. En alguns casos, aquest factor es veia accentuat per la pintura de fons, en tonalitats vermelles o negres, cosa que feia ressaltar les composicions decoratives.
Plafó decorat núm. 2
Plafó decorat núm. 2 (MCNB núm. 334), en el qual destaca la magrana com a element central de l’atauric, i un fragment del plafó decorat núm. 4.
MCNB - J. Giralt
(Núm. Inv. MCNB 334. Mides: 16 × 29 × 7 cm).
Extrem dret d’un tauler decorat, on la composició vegetal és inscrita dins una forma poligonal i el marc presenta la cara inferior formada per dos lòbuls amb lleugera curvatura. La composició es va fent cada cop més ampla i complexa com més allunyada es troba del vèrtex. La decoració principal és l’atauric, que neix directament del marc del primer lòbul i que va generant composicions circulars de dos tombs a partir del brot principal, a més de ramificacions secundàries. Aquestes acaben en fulles digitades bipartides que completen la composició circular, tot encerclant els fruits que també broten del tronc principal. D’aquests, definits per Ewert com magranes (Ewert, 1979, pàg. 123), se’n conserven dos de sencers i un tercer de fracturat. Altres elements secundaris, com fulletes unilobulars o lòbuls en forma de voluta que neixen del brot principal, completen la composició. Aquesta composició, única en el conjunt de guixeries de Balaguer, és, en canvi, molt usual en la decoració de l’Aljaferia de Saragossa, bé formant una composició amb l’arbre de la vida com a eix central (Ewert, 1978, làms. 12, 13 i 27), bé amb plafons que tenen una composició similar a la de Balaguer (Ewert, 1978, làms. 52 i 54), o bé combinant les magranes amb pinyes (Ewert, 1978, làms. 40-41).
Plafó decorat núm. 3
(Núm. Inv. MCNB 424, 909, 930 i 1008. Mides: 44, 4 × 5, 5 cm).
Fragment de tauler decorat de perfil polilobulat, amb tres lòbuls superiors, dos de semicirculars i un de central circular, quasi tancat, que forma el vèrtex del tauler; en el sector esquerre de la part inferior (el dret no es conserva) presenta perfil format per dos arcs divergents amb lleugera curvatura. La composició amb decoració vegetal s’organitza a partir de l’eix de simetria, que és marcat per l’arbre de la vida, del qual no coneixem la base des d’on arrenca. El coronament presenta una composició a base de dues ramificacions que neixen d’un mateix punt: d’una banda, dues fulles digitades amb lobulat unilateral que formen una mena de màndorla, a l’interior de la qual es desenvolupa la segona ramificació formada alhora per dos brots acabats en una mena de petits fruits o palmetes de tres lòbuls; la composició del coronament de l’arbre de la vida s’adapta a la mateixa forma circular del lòbul vèrtex del tauler polilobulat.
Dos nusos en forma d’anella accentuen els punts d’origen de dues parelles de ramificacions principals, la inferior reforçada per dos elements en forma d’embut, des d’on neixen els troncs de l’atauric, i la superior, de doble espiral tot disposant dues bifurcacions de brots; la superior, amb nova bifurcació que és el pecíol d’una pinya, i la inferior, més complexa, de triple espiral, i amb el tronc de l’atauric principal, a més de generar el segon camp circular amb pinyes.
Es pot dir que la composició es conserva pràcticament sencera en la part esquerra del tauler decoratiu polilobulat, i per això es pot parlar d’una lleugera asimetria en la part dreta deguda potser a una delimitació diferent del marc del tauler polilobulat.
Els paral·lels més clars d’aquest tauler es troben en l’Aljaferia de Saragossa, i més concretament en el fris superior de l’entrada a la mesquita (Ewert, 1978, làms. 5, 6 i 9), on la composició és l’arbre de la vida amb ramificacions que encerclen pinyes, i també en un plafó decoratiu polilobulat d’una de les arcades del pòrtic nord (Ewert, 1978, làm. 43 i 45a). En ambdós casos, les pinyes no apareixen per parelles com en la composició balaguerina.
Plafó decorat núm. 4
(Núm. Inv. MCNB 321 i 324. Mides: 25 × 14 × 6, 4 cm, i 43 × 33 × 5 cm respectivament).
Fragment del plafó decorat núm. 4.
MCNB - J. Giralt
Fragment de dos lòbuls i un de més petit que correspon a la zona de la nacel·la que forma el perfil central; la part central, desapareguda, sols es coneix a partir d’una fotografia publicada per R. Pita Mercé en el seu llibre Lérida árabe (1974, pàg. 107). A partir d’aquests fragments, hem reconstruït aquest tauler de forma tetralobulada concèntrica, probablement un element que devia ocupar la part central superior de l’eix de l’arc com a motiu exempt o separador d’altres plafons decorats. A l’Aljaferia trobem elements similars però no tant complexos, bé amb una petxina central, bé amb una flor de sis pètals (Ewert, 1978, làms. 5b i 20).
La part central queda configurada per quatre lòbuls de ferradura que formen un plafó polilobulat amb perfil de secció rectangular. La decoració vegetal té una disposició simètrica a partir d’un eix central generat per dos brots d’atauric de recorregut en forma de S, que es creua ja en l’arrencada, i que acaba en palmetes senzilles formades per dos pètals i fulla llisa que ocupen els lòbuls laterals. Les ramificacions secundàries, a base de fulles digitades de lobulat unilateral i simètriques, creen dues composicions lanceolades al llarg de l’eix central amb un coronament (que coincideix amb el lòbul superior) format per una palmeta sense pecíol, dos pètals a manera de calze i una fulla de doble lobulat i nervi central.
Aquest tauler, situat a un nivell més baix que la resta, està separat del fris decorat exterior per un perfil compost format per nacel·la i perfil, amb dos llistons de secció rectangular. El fris exterior delimitat per un perfil de secció rectangular, és decorat a partir d’un brot d’atauric sinuós del qual neixen els brots secundaris que formen la composició circular, i que acaben en palmeta formada per dues fulles amb lòbul en forma de voluta, digitades i amb lobulat unilateral, que de forma simètrica conformen l’espai lanceolat central on se situa la palmeta pròpiament dita, formada per calze, nervi central i lobulat doble. Altres elements secundaris, com fulletes unilobulars o volutes, acaben d’articular la composició.
Tant l’intradós del plafó polilobulat central com la superfície de la nacel·la, a més de la ranura central de secció rectangular i el perfil exterior, estaven pintats a base de colors vermell i taronja. No sabem si la nacel·la, a més, portava alguna decoració epigráfica o geomètrica.
Fris pintat
Dos dels fragments (MCNB núm. 1112) que configuren el fris amb decoració pintada de motius geomètrics i florals i que són de les poques mostres que es conserven del palau taifa.
MCNB - J. Giralt
(Núm. Inv. MCNB 1112. Mides aprox. 31 × 58 cm).
Entre els fragments de pintura sobre superfície llisa corresponents a la decoració del palau taifa del segle XI es conserva, malgrat que en un estat bastant precari, una sèrie de fragments que formen part d’un fris corregut decorat amb motius geomètrics i vegetals dels quals s’ha pogut reconstruir un tram de 60 cm de llarg aproximadament. Per les marques de piqueta que presenta la part superior de la superfície plana es pot assegurar que el fris devia estar emmarcat per dos perfils en relleu (d’uns 8 cm d’amplada), formats per dos llistons de perfil rectangular separats per una estreta ranura amb idèntica secció i pintada amb color vermell.
La superfície pintada entre perfils ranurats està distribuïda en tres bandes, una central ampla (17 cm), amb decoració geomètrico-vegetal, i dues estretes (2 cm) que emmarquen tant per sobre com per sota, la sanefa central. Aquestes dues presenten una decoració de perles amb pintura negra i vermella. La sanefa central presenta una composició dominada per la combinació d’entrellaçats geomètrics amb elements vegetals secundaris. Malauradament molt mal conservada, es pot refer parcialment la composició a partir del fragment central del fris.
La idea bàsica del dibuix podria ser una retícula geomètrica formada per l’entrellaçat d’hexàgons en horitzontal, als quals s’intercalen de manera alterna una nova retícula formada per dos hexàgons en vertical, de tal manera que en aquest punt formen una figura tetrageomètrica en diagonal. La inclusió en aquest mateix punt d’una nova figura tetrageomètrica idèntica però amb una disposició girada a 45°, formant una creu, genera una estrella de vuit puntes. Per la factura de l’execució, la composició és totalment asimètrica. En la part interior de l’estrella hi ha un element anular, mentre que en cada una de les puntes que formen la creu hi ha un element vegetal format per dos elements anulars de base i una fulla lanceolada.
Els altres punts d’entrellaçat dels hexàgons horitzontals presenten un nou element geomètric vertical, format per dos llistons que en el punt d’enllaç formen un llaç quadrat i que acaben en una figura pseudovegetal, dominada per dues grans volutes amb fulla digitada de lobulat unilateral com a element de reforç.
L’execució del dibuix és poc acurada, irregular i asimètrica, factor que condiciona l’acabat de la composició. Això pot donar peu a hipòtesis sobre una localització elevada del fris pintat, com també que l’artista dominava poc la composició pictòrica. A falta de l’estudi que sobre la pintura sobre superfícies llises de l’Aljaferia de Saragossa està preparant Ewert, els paral·lels d’aquest tauler pintat són inexistents en l’art taifa del segle XI. De tota manera, els exemples de Saragossa provinents de la part alta de la mesquita semblen d’una bona factura, i és aquí on caldrà buscar els repertoris decoratius que apareixen a Balaguer (EWERT, 1979, làm. 37b).
Decoració pintada sobre superfícies llises
La decoració pintada sobre superfícies llises es troba sobretot en els intradossos dels arcs polilobulats i claus penjants, en la majoria de marcs que estructuren la decoració en relleu a diferents nivells i també en frisos correguts que cal situar en zones altes de l’estructura arquitectònica.
Els motius que apareixen són molt similars, per no dir idèntics, a la decoració en relleu: vegetals, bandes de marcs, perles anulars, composicions epigràfiques, entrellaçats geomètrics i vegetals, etc. Cal considerar que no es tracta d’una pintura al fresc, sinó que probablement es tracta d’una pintura realitzada amb colors solubles a l’aigua sobre un enllüït de guix ja completament sec (Ewert, 1979, pàg. 217). Generalment hi ha una capa preparatòria de color blanc, a vegades taronja o vermell, sobre la qual l’artista feia els traçats preparatoris (sembla que en els frisos alts no es va tenir tanta cura) i després executava els motius corresponents, que acabaven rebent un tractament en negre o vermell per destacar millor els contorns. Els colors més utilitzats són el vermell, el blanc, el negre i el blau.
Entre els fragments amb decoració pintada sobre superfícies llises cal destacar la presència de dos frisos correguts que després d’una campanya d’estudi i encara en procés de restauració s’han pogut constatar com a elements que devien formar part de la decoració del palau taifa. El fris amb motius geomètrics i vegetals és descrit al final del repertori escultòric, mentre que l’altre amb decoració epigràfica sobre fons vegetal no permet una descripció detallada a causa del seu mal estat de conservació, i no serà fins haver acabat el procés de restauració que es podrà abordar amb garanties d’estudi. De tota manera, és important la presència d’aquest fris, emmarcat per dos perfils en relleu formats per dos llistons de secció rectangular separats per una ranura amb idèntica secció, perquè es tracta de l’únic exemple conegut d’aquestes característiques i dimensions en l’art taifa peninsular.
Capitells
Fragment de la part angular superior d’un capitell d’alabastre (MCNB núm. 1 571). Fragment d’un capitell d’alabastre (MCMB núm. 1 570) decorat amb motius vegetals.
MCNB - J. Giralt
El Museu Comarcal de la Noguera conserva un parell de capitells d’alabastre procedents del Castell Formós o de Balaguer. La peça amb núm. d’inventari 1 571 fa 8 × 10, 5 × 9, 3 cm. És un fragment de la part superior d’un capitell taifa. Sembla que es tracti del dau central del capitell, també en forma de fulla (en planta). Presenta dos registres separats per un estret perfil llis. El registre superior, trencat a l’angle, presenta una sèrie de fulles digitades col·locades en fila i afrontades en l’angle (trencat). El registre inferior sols conserva un motiu molt diminut i podria correspondre a la part superior d’una tija, o bé, nosaltres creiem que és així, a la part superior d’una LAM(?) final, si ens atenim a altres fragments conservats entre les guixeries, i estaria en clar paral·lel amb els frisos epigràfics que porten bastants exemplars dels capitells andalusins, tan corrents. Generalment amb dedicació religiosa o molt sovint indicant el constructor, l’artista o l’any d’execució.
El segon capitell és un fragment de 10, 3 × 7, 7 cm, amb decoració vegetal. És format per un conjunt de fulles digitades unilobulars entrecreuades, amb una d’elles (superior) coronada amb voluta. En la part inferior, i entre dues fulles, emergeix un element de fulla senzilla. Hi ha un fet curiós: l’extrem d’una fulla i l’acabament en voluta estan afegits ja des d’època antiga. Sembla que es tracti d’un material (pols de guix i alabastre) força resistent. Potser es va trencar la fulla i la van acabar amb postís. Ambdues peces es poden datar al segle XI (potser 1040-50).
Bibliografia
Bibliografia sobre el castell
- Monfar, 1853, vol. I, pàgs. 340 i segs.; vol. II, pàgs. 269 i 341
- Pou, 1913, pàgs. 325-328
- Sanahuja, 1930, pàgs. 19-21; 1965, pàgs. 17-19, 204-207, 309 i 398
- Lévi-Provençal, 1953, pàg. 74
- Monreal-Riquer, 1955-65, vol. III, pàgs. 92 i segs
- Granja, 1967, pàgs. 485-486
- Díez-Coronel, 1968, 1973a i 1973b
- Villanueva, 1976, pàgs. 314-315
- Ewert, 1979, pàgs. 14, 21, 277-289
- Ibn Hayyān, 1981, pàgs. 283 i 321
- Baraut, 1990-91, vol. X, doc. 1 653, pàgs. 176-177
Bibliografia sobre el jaciment arqueològic
- Sanahuja, 1965, pàg. 398
- Díez-Coronel, 1968, 1973a i 1973b
- Ewert, 1979
Bibliografia sobre l’escultura
- Pita Mercè, 1974, pàgs. 73 i 75
- Ewert, 1979, pàgs. 92-95, figs. 32-33 i 43-45, làms. 1, 12-13 i 15b; pàgs. 100-101, 105, 110, 112, 114, 151-155 i 155-160, figs. 34 i 36, làms. 16-17, 19-20, 22, 23 i 25; pàgs. 102-103, 107, 118, 120-122 i 136-140, làms. 17, 18, 22, 27 i 29, figs. 7a-b, i 37; pàgs. 104, 115, 122, 123 i 146, fig. 38, làms. 19, 25 i 28; pàgs. 124, 162-166, làm. 31, fig. 42; pàgs. 124-125, 166-167, làms. 16 i 32, fig. 42
Bibliografia sobre els capitells
- Ewert, 1979, pàg. 90, fig. 49, làm. 38 a-d