Situació
Façana de ponent de l’església primitiva, que ara es troba integrada en l’angle sud-oest del santuari del Sant Crist.
ECSA - J. Giralt
Les restes de l’església romànica de Santa Maria d’Almatà són situades al pla d’Almatà, i es troben integrades en l’angle sud-occidental de l’actual santuari del Sant Crist, tot formant part, a l’interior del temple, de la capella coneguda com a “capella fonda”. (CAT)
Mapa: 32-14(359). Situació: 31TCG177299.
Història
L’església de Santa Maria d’Almatà ocupa el lloc de l’antiga mesquita major de Balaguer. És esmentada per primera vegada en la documentació el 26 de maig de 1091, quan el comte Ermengol IV d’Urgell, en fer donació d’una mesquita menor o secundària de la ciutat al monestir de Sant Serni de Tavèrnoles, feia referència a la donació que havia fet de la mesquita major a Santa Maria d’Urgell. Aquest mateix esment consta en dos altres documents també d’Ermengol IV, pels quals prometia donar mesquites menors de Balaguer a Santa Maria de Solsona i a Sant Pere de Ponts.
La donació de la mesquita major a Santa Maria d’Urgell fou confirmada pel comte Ermengol V, amb els mateixos termes que ho havia fet el seu pare el 7 de juny de 1102, pocs anys abans de la definitiva conquesta de la ciutat.
No hi ha notícies històriques que precisin el moment en què es va refer l’edifici del qual queden restes romàniques incorporades a l’actual església o santuari del Sant Crist, però això es feu dins del mateix segle XII, o potser ja en el XIII. Santa Maria d’Almatà consta al llarg dels segles XII i XIII com l’església major de Balaguer, paper que va mantenir fins el 1351. Aquell any, a causa de la creixença de la ciutat entorn de l’actual Plaça Major, el culte i la parroquialitat van passar a l’església de Sant Salvador, construïda prop de l’esmentada plaça, i l’antiga església de Santa Maria d’Almatà fou cedida a les monges clarisses perquè hi instal·lessin el seu convent.
Al llarg del segle XIII, els clergues que servien l’església de Santa Maria s’organitzaren en canònica o comunitat canonical. Aquesta és documentada certament l’any 1260, i el 1279 consta que tenia vuit canonges. L’any 1301 es van redactar uns nous estatuts per a aquesta comunitat regida pel rector de Santa Maria, anomenat el plebà, que indiquen que era pràcticament una canònica secular, bé que amb totes les obligacions corals i litúrgiques de les velles comunitats canonicals.
Aquesta comunitat es va traslladar a Sant Salvador el 1351 i es va estructurar en col·legiata secular el 1539, composta pel plebà, que era el que presentava els nous canonges, 8 canonges i 21 preveres beneficiats. Fins el 1575 va residir a Sant Salvador, i a partir d’aquest moment es va traslladar a l’església de Santa Maria Major, que ara esdevingué la parroquial de la ciutat. L’església de Santa Maria Major s’edificà a l’indret de l’antiga església de Sant Miquel a partir de mitjan segle XIV. La col·legiata tenia encara 23 membres el 1797 i fou totalment extingida el 1851.
L’antiga església de Santa Maria d’Almatà va perdre el nom i l’advocació tradicional el 1626 quan es traslladà a l’altar major una imatge del Sant Crist, que s’hi venerava. L’edifici havia estat eixamplat el 1610, quan s’enderrocà la capella de l’Evangeli per a poder engrandir l’església cap al N; posteriorment, el 1787 es realitzà la reforma definitiva que deixà l’edifici més o menys (a excepció de la façana que és dels anys vint) en la seva forma actual.
Hi ha constància documental d’una sèrie d’enterraments en l’interior de l’església: el 1172 el sacerdot Alegrat demanà de ser-hi sepultat; igualment ho feu l’any 1182 Ramon Vidal. Segons l’historiador Monfar, el comte Pere d’Urgell fou sepultat en aquest indret amb els seus fills Tadeu i Joan: a mà dreta de la porta que mira al riu, en una caixa de fusta pintada de verd amb petits escuts de les armes d’aquest comte. Deia el capellà Francesc Roca l’any 1900, que encara es conservava l’esmentada caixa sota el cambril del Sant Crist, però només contenia les restes d’un infant. Ell mateix dona notícia que les restes del comte Pere foren traslladades entre el 1852 i el 1854 per Josep Forn, capellà, a un panteó de pedra sota el cambril. (APF-CAT)
Església
A partir de la documentació escrita, sabem que l’església de Santa Maria d’Almatà era un edifici d’una sola nau, probablement de planta de creu llatina amb absis semicircular a llevant i capelles laterals formant el transsepte i enderrocades els anys 1610 i 1787. Actualment sols es conserva el tram de la nau que anava des del creuer fins a la façana de ponent, incorporada en el conjunt arquitectònic del santuari del Sant Crist, en alguns trams completament desfigurada per l’obra barroca (interior de la nau) i en altres, parcialment tapiada (façana de ponent).
La nau de l’església era coberta amb volta de canó, i sembla que en el tram conservat encara són visibles dos arcs torals. Exteriorment encara es pot veure la façana de ponent del temple, on s’obre una porta amb tres arquivoltes i a sobre seu una rosassa.
L’aparell constructiu és a base de carreus de pedra sorrenca ben escairats a l’exterior, mentre que el rebliment dels murs és de maçoneria. Per les seves semblances tipològiques amb el monestir cistercenc de Santa Maria de les Franqueses, caldria situar la primitiva església de Santa Maria d’Almatà a la darreria del segle XII o potser ja en el XIII. (JGB)
Escultura
A la part superior del mur meridional de la nau primitiva amb el nivell de coberta marcada per una cornisa, es conserven 14 mènsules de secció en quart bossell, decorades la majoria, però força erosionades per a reconèixer el motiu aplicat. Les cinc més orientals, protegides per la façana del santuari, estan en bon estat i presenten motius diversos: cara d’animal indeterminat, pinya, pseudocapitell, ocell i ocell/àliga, amb ales desplegades i cap de perfil.
Detall de la rosassa, amb decoració de tipus geomètric.
ECSA - J. Giralt
A la façana principal hi ha porta i rosassa. Aquesta disposa de guardapols, tres arquivoltes en gradació i muntants llisos. El guardapols presenta motllura de mitja canya i bossell molt desgastada. Les arquivoltes no tenen cap element decoratiu, excepte alguna motllura en bossells les dues primeres, mentre que la tercera és completament llisa, de doble amplada que les altres i amb les dovelles estretes. La rosassa, també força erosionada, disposa de guardapols, cinc anelles concèntriques i ull de bou central format per sis arquets de mig punt dels quals només se’n conserven quatre. Aquests presenten una vora amb doble fila d’escacs, amb els carcanyols ocupats per cercles amb decoració gravada interior a base de motius de flors obertes de diferents pètals. Les anelles concèntriques estan motllurades amb combinació de bossells, boets i mitjacanya, excepte la tercera, que presenta dents de serra de quatre cares. (JGB)
Bibliografia
- Monfar, 1853
- Roca, 1900
- Sanahuja, 1965, pàgs. 179-182 i 339-341
- Els castells catalans, 1979, vol. VI (I), pàgs. 280-323