Ceràmica islàmica de Balaguer

La ceràmica islàmica coneguda a partir de les intervencions arqueològiques efectuades en el conjunt medieval de Balaguer pot ser agrupada en 20 sèries identificades, de les quals 3 (botella, ancolia i catúfol) encara no estan perfectament definides. No hem incorporat les sèries relacionades amb la construcció: teula, totxo i tovot, ni amb la terrisseria: soleres (malgrat que també pensem que poden tenir funcions culinàries relacionades amb el pa), barres i tres peus, totes elles ben conegudes a la ciutat de Balaguer al segle XI.

Vaixella de taula

Safa

Taula tipològica de la ceràmica andalusina trobada a Balaguer.

J. Giralt

Forma oberta amb boca ampla, parets més o menys altes, fons còncau i generalment amb repeu anular, que cal definir com el plat de menjar i/o servir. Presenta una tipologia variada i tots els exemplars de Balaguer estan vidriats a l’interior o amb decoració en verd i manganès o amb manganès sota coberta melada.

Plat / plata

Forma oberta amb boca ampla, parets més o menys altes i fons pla. Aquest tipus és molt comú en la vaixella andalusina de Balaguer. Presenta sempre les mateixes característiques formals i sols hi ha diferències quant a les mides. Considerem que la funció primordial seria servir aliments a taula. Cal diferenciar-la de la safa, ja que aquestes dues peces apareixen sempre en els diferents grups de vaixella de les cases islàmiques. Peces sense vidriar amb decoració pintada amb manganès a l’interior.

Escudella

Forma oberta que presenta característiques formals idèntiques a la safa o a la plata, però bastant més petita. Platet o bol per a servir que presenta decoració vidriada a l’interior en les peces semblants a les safes, i pintada quan s’assemblen a les plates.

Gerreta

Forma tancada amb cos globular, coll cilíndric, dues nanses i amb base plana o repeu anular. Presenta una gran varietat formal i de mides, com també decorativa: verd i manganès, corda seca parcial i pintada. Es tracta de peces per a beure o per a preparar infusions.

Pitxer

Forma tancada de cos globular, coll cilíndric més o menys estret, amb broc de pessic, i una nansa. A Balaguer tenim ben documentat un sol tipus de mides bastant grans, mentre que hi ha indicis d’altres formes més petites però encara sense concretar. Presenta vidriat interior i decoració pintada exterior. Atuell per a contenir i abocar líquids.

Got / tassa

Forma tancada amb cos cilíndric de mides variables que a Balaguer no presenta nanses. Peça per a beure que sempre apareix pintada amb manganès a l’exterior i sense vidriar.

Dins aquest grup hi ha una sèrie que encara no tenim perfectament documentada: botella. És una forma tancada de cos globular o periforme amb coll cilíndric allargat i boca circular o amb broc de pessic. Porta nansa. Les peces presenten vidriat interior/exterior. Devien ser peces per a abocar líquids concrets.

Vaixella de cuina

Olla

Taula tipològica de la ceràmica andalusina trobada a Balaguer.

J. Giralt

Forma tancada de cos globular, amb nanses o sense, i amb la funció de preparar menjars amb força líquid. De cocció reductora o oxidant, presenta vidriats interiors en alguns casos. Certs exemplars presenten decoració exterior incisa.

Cassola

Forma oberta de parets corbes no gaire altes, boca ampla i generalment amb nanses. La seva funció era cuinar menjars amb poc líquid. De cocció reductora o oxidant, presenta vidriats interiors en alguns exemplars i decoració exterior incisa en altres.

Gibrell

Forma oberta de grans dimensions, amb cos troncocònic invertit de parets obertes i base plana. Hi ha dos tipus que es diferencien per l’alçada, el més baix podria estar relacionat amb la preparació d’alguns aliments, mentre que el més alt podria identificar-se amb la peça per al rentat domèstic.

Morter

Forma oberta de parets lleugerament corbes i un peu massís i cilíndric. Peça utilitzada per a moldre. La majoria dels exemplars de Balaguer presenten decoració pintada.

Tapadora

Formalment hi ha dos tipus de tapadora: la convexa, amb agafador central en forma de botó, i la cònica, amb vora i aletes diferenciades, que cal relacionar amb la funció de tapament d’olles o similars. Presenten decoració pintada a la vora.

Fogó

Tipològicament coneixem dues formes de fogó, malgrat que només una té forma sencera. Es tracta d’una forma tancada de cos globular, boca diferenciada, base plana amb tres peus, dues nanses i forats a la part alta de la peça. Funcionalment, s’ha de relacionar amb una peça de cocció portàtil o bé amb un calefactor del menjar.

Vaixella d’emmagatzematge

Tenalla / alfàbia

Dos tipus diferents d’aquesta forma tancada relacionada amb la funció de guardar o contenir líquids o grans. El primer tipus és molt gran, amb cos globular, base plana i coll lleugerament marcat. L’altre té cos globular, coll cilíndric i dues nanses de suport/transport. Aquest darrer tipus presenta vidriat interior i decoració exterior pintada.

Gerra

Forma tancada amb un únic model de cos globular, coll cilíndric, base plana i dues nanses, de mides més petites que la tenalla-alfàbia abans comentada. Es tracta d’una peça relacionada habitualment amb el contingut d’aigua. Presenten sempre decoració pintada.

Cantimplora

Forma tancada amb cos esfèric, coll molt estret i dues nanses, que té una funció de contenidor petit de líquids per a ser transportat. Presenta decoració pintada.

Dins aquest grup de la vaixella d’emmagatzematge a Balaguer també hi ha constància de l’existència de la forma ancolia, malgrat que encara no està perfectament dibuixada.

Vaixella diversa

Llàntia

Dos són els tipus de llàntia coneguts a Balaguer. La llàntia de cassoleta tancada i bec allargat, i la llàntia de cassoleta oberta amb bec de pessic. Peces portàtils o fixes per a fer llum. A Balaguer aquestes peces quasi sempre presenten vidriat monocrom.

Menjadora

Forma oberta, de parets divergents no gaire altes, amb boca ampla i base plana. Presenta quatre rebaixos semicirculars en les parets de la peça.

Totes les peçes que s’han aparegut a Balaguer són sense vidriar i porten gravada la inscripció al-badr al fons de la peça. És probable que es tracti d’una peça per a donar menjar als animals (conills).

Dins aquest grup es té documentat parcialment la forma catúfol, de cos cilíndric amb un o dos rebaixos a les parets de la peça, i que cal relacionar amb la funció d’extracció d’aigua.

Tècnica i decoració

Des que es prepara l’argila fins que la peça surt del forn per a ser comercialitzada i utilitzada hi ha una sèrie d’accions que influeixen en el resultat final, i que són les que defineixen les característiques tècniques i decoratives de la ceràmica islàmica de Balaguer. Les més importants són: el modelatge i la cocció. A més, si la peça disposa de vernís o d’elements decoratius, entre ambdós processos s’intercala l’aplicació d’aquest sobre la superfície argilosa.

La ceràmica islàmica de Balaguer presenta dos tipus de modelatge: les peces fetes a torneta o torn lent, i les peces fetes a mà. Les excavacions al sector terrisser del Pla d’Almatà encara no han aportat informació de la zona de l’obrador del taller, i per tant és l’anàlisi de les formes ceràmiques que ha de donar-nos dades respecte a la manera d’estar fetes.

La ceràmica feta a mà és realitzada amb la tècnica de marrells o rolls circulars que es van superposant fins a donar la forma desitjada i que s’adhereixen uns i altres per pressió digital o bé per mitjà d’una espàtula. Aquesta tècnica pressuposa una variació del gruix al llarg de les parets i una superfície més o menys irregular. Les peces realitzades en aquesta tècnica són el gibrell gran, la tenalla i algun tipus de cassola i olla.

Les ceràmiques fetes a torneta o a torn lent presenten estries més o menys regulars, paral·leles i circulars en tota la superfície de la peça com a conseqüència del moviment de rotació de la ceràmica, que és més ràpid que el desplaçament de les mans. Aquest moviment —si ens atenim als paral·lels etnogràfics existents o al nord d’Àfrica o a centres productors nord-occidentals de la península— es pot aconseguir mitjançant el moviment produït amb les mans pel mateix terrisser quan es tracta de la torneta, bé amb els peus si es considera fetes amb torn lent, bé mitjançant l’ajuda d’un auxiliar que és el que provoca el moviment circular amb les mans. Generalment, aquesta manera de fer no necessita un tractament d’acabat posterior al modelatge. Amb aquesta tècnica, algunes peces (gerra, pitxer de coll cilíndric, cantimplora i algun tipus de gerreta) s’executen començant pel cos globular, i després es realitza el coll com a element solt que s’encaixa en el lloc corresponent. Les nanses, sempre fetes a mà, es col·loquen quan la peça és acabada.

El pas següent abans de la cuita pot ser l’aplicació d’un vernís vidriat, decorat o no, o bé algun motiu decoratiu pintat o incís. Aquests darrers són els més senzills, ja que s’apliquen directament sobre l’argila o sobre una engalba terrosa, ja sigui a base de pinzell i pigment de manganès, o bé amb una eina punxant quan la peça no està completament seca. La presència del vernís té com a finalitat primordial la impermeabilització de la peça; el resultat final serà el vidriat de la peça aconseguit amb diferents òxids, que poden ser monocroms o bé presentar diferents tonalitats per destacar el motiu decoratiu (verd i manganès, manganès sota coberta monocroma, i corda seca parcial), generalment combinant el manganès per a dibuixar les siluetes i els òxids de coure i estany blanc per a omplir l’interior dels dissenys.

Totes les peces ceràmiques es modelaven sobre soleres o discos que també servien per a deixar secar la peça al sol abans de ser introduïda al forn. Àquestes peces, que al Pla d’Almatà han aparegut amb quantitats importants, són planes, circulars o ovalades, d’un gruix aproximat de 20 mm i de dimensions variades. Al Magrib actual trobem una peça similar anomenada qaleb que acompleix aquesta mateixa funció. Pensem que també podrien servir com a suport per a pastar i coure el pa al forn.

El darrer procés de la peça ceràmica és la cocció. Aquesta es pot realitzar en una atmosfera oxidant o reductora, i dóna com a resultat una superfície rogenca a la primera i grisa a la segona. Ambdues són presents i contemporànies a Balaguer, malgrat que fins ara tan sols s’han localitzat els forns de cocció oxidant.

El material de Balaguer dóna una idea clara de quines eren les tècniques decoratives més importants que anaven aplicades a la ceràmica andalusina. Es poden distingir tres grans grups: decoració vidriada, decoració pintada i decoració incisa o aplicada.

Les ceràmiques vidriades poden ser monocromes, bicromes o policromes. Considerem aquests dos darrers grups a l’hora de parlar de decoració, ja que pensem que és en la combinació de més d’un color on la tècnica traspassa els límits merament productius i entra en un camp estètic, simbòlic i consumista. Seguint aquest esquema podem dividir la ceràmica vidriada en tres grups: verd i manganès, corda seca parcial i manganès sota coberta monocroma, que s’apliquen a una sèrie determinada de peces. El verd i manganès es troba associat a la safa, escudella i gerreta del tipus I. La corda seca parcial sols està documentada en la gerreta de tipus II, i el manganès sota coberta melada en safes i en la sèrie botella. La sèrie de motius vegetals és la més rica. Generalment es tracta d’esquemes de floró amb quatre pètals i fulles lobulades formant de vegades esquemes complexos de creu i floró; també apareixen les palmetes i les representacions del lotus. La decoració geomètrica també és important: cordó de l’eternitat senzill o doble, cercles concèntrics, triangles o dents de serra, motius reticulars, etc. Petits fragments en verd i manganès reproduint ovals o elements oculars amb el clàssic punt central, indiquen la presència de motius zoomorfs en la decoració de les safes. Finalment, els motius epigràfics ja en verd i manganès ja en corda seca parcial, reprodueixen el tema de l’almulk (l’imperi).

La decoració pintada està associada a les sèries plat/plata, escudella/platet, gerreta, gerra, pitxer, cantimplora, morter i got. Sempre reprodueix el mateix motiu: bandes de línies ondulades formant sanefa delimitada per línies horitzontals. Sols hi ha unà excepció que reprodueix un fris epigràfic amb l’estilització de l’almulk repetit.

Finalment, la decoració incisa que reprodueix bandes de línies ondulades o trencades va associada a les sèries gibrell, cassola i olla.

Evolució i cronologia

Taula cronològica de l’evolució tipològica de la ceràmica andalusina de Balaguer.

J. Giralt

En el quadre annex fem una proposta de l’evolució i la cronologia de la vaixella andalusina, tot i que encara tenim força llacunes per explicar els nivells dels segles VIII-X, malgrat que en les darreres campanyes (1992 i 1993) han començat a aparèixer nivells d’ocupació anteriors al segle XI, com sembla que poden corroborar les restes numismàtiques i les relacions estratigràfiques. Malgrat que encara estan en procés d’estudi, la ceràmica d’aquests nivells és fonamentalment oxidant o reductora però sense vidriar, amb una àmplia tipologia de la vaixella de cuina (sobretot cassoles, olles i tapadores). Apareix també la sèrie plata, però no la safa ni l’escudella. Hi ha algunes ceràmiques vidriades de molt bona qualitat i grosso modo podríem dir que presenten decoració impresa o pintada sota coberta vidriada generalment de tonalitat melada, i en menys quantitat, verdosa. Potser els paral·lels s’hauran de buscar en els exemplars estudiats en la Marca Mitja (Retuerce, 1984).

Com ja s’ha dit, tenim problemes per presentar un estudi complet de la vaixella andalusina del segle X, sobretot el període que podríem classificar com de califal, ja que encara no tenim nivells arqueològics clars d’aquest moment. El panorama canvia totalment durant el segle XI, perquè a més de conèixer la producció pròpia de Balaguer, podem presentar la vaixella tant de mitjan com de final de segle. És una vaixella rica i variada amb 17 sèries diferents, sense comptar les corresponents variants tipològiques. Les darreres excavacions semblen indicar la presència de peces relacionades amb la vaixella de cuina (cassoles i olles) amb vidriats monocroms a l’interior en els nivells del segon terç del segle XI, cosa que avança la datació d’aquestes produccions, que fins ara s’havien relacionat sempre com un element definidor dels nivells de canvi de centúria i sobretot com a característica bàsica de les produccions del segle XII (Bazzana, 1979 i 1980 i Giralt, 1987).