Jaciment arqueològic del Pla d’Almatà (Balaguer)

Situació

Vista aèria del pla on hi ha el jaciment, amb el sector nord-est del Castell Formós i el santuari del Sant Crist, antiga mesquita major, a primer terme.

ECSA - M. Catalán

Conegut popularment com a Pla del Reial, el planell on hi ha aquest jaciment és situat al nord del nucli antic de la ciutat de Balaguer. El jaciment ocupa l’extensa planura d’unes 27 hectàrees on s’alça el santuari del Sant Crist. Les excavacions arqueològiques s’estenen per l’angle NW i la zona central del sector S-SE del pla d’Almatà. Per a arribar-hi, cal seguir el mateix itinerari que s’ha indicat en la monografia anterior.

Mapa: 32-14(359). Situació: 31TCG178302.

Història

Etimològicament, el nom ja era considerat d’origen àrab pel lingüista J. Coromines, però fou de fet P. Balañà el primer a relacionar-lo amb un substantiu àrab determinat per l’article i derivat de l’arrel matana, “el lloc fort, protegit, reforçat” o “el terraplè”. Continuant amb la seva hipòtesi, i seguint el diccionari àrab-llatí i llatí-àrab el Vocabulista in arabico —compilat en terres catalanes durant el segle XIII i atribuït a Raimon Martí (Corriente, 1989)—, hi trobem l’arrel uata per traduir “planicies”; aleshores, un derivat d’aquesta arrel en la forma fonètica Almatà hauria significat “el pla”, amb la qual cosa estaríem davant d’una tautologia produïda per la incomprensió del significat exacte dels noms de lloc àrabs per part dels repobladors cristians (Balañà, 1990, pàgs. 96-97).

Els historiadors antics de la ciutat de Balaguer, Josep Maria Pou i Pere Sanahuja, recullen la descripció que Francesc Borràs féu en un manuscrit del 1802 de les restes que es veien a la zona del pla d’Almatà, i que segons ell es tractava d’estructures antigues que provaven la situació del primer nucli urbà de la ciutat. Com que Josep Maria Pou donà un origen romà a la ciutat de Balaguer, conclou: “amb molta probabilitat que antigament la ciutat de Balaguer estava construïda en el pla d’Almatà i que durant la dominació musulmana fou traslladada al costat del riu, mentre a dalt va continuar residint la comunitat cristiana” (Pou, 1913, pàgs. 20-23). Pere Sanahuja també és de l’opinió que el pla d’Almatà era poblat, en major o menor escala, des de temps antics (Sanahuja, 1965, pàg. 17).

La documentació llatina aporta un seguit de dades que situen la mesquita major en el lloc on, després de la conquesta, es bastirà l’església parroquial de Santa Maria d’Almatà.

Disposem d’una sola menció documental del portal d’Almatà, que apareix en una escriptura de donació datada el 22 de juny de 1122, per la qual Ermengol VI féu cessió a 27 personatges importants de Balaguer de 5 grans partides de terra.

Sembla que durant la segona meitat del segle XII encara quedaven algunes cases al pla d’Almatà a més del que era pròpiament l’església parroquial de Santa Maria d’Almatà, amb el seu baptisteri, el cementiri i la casa parroquial, la residència del bisbe de la diòcesi i dels capellans, com ho demostren bé un parell d’escriptures. Per una banda, un document de l’arxiu d’Àger pel qual Pere de Campterres, rector de l’església de la Suda, ingressà com a canonge al monestir de Sant Pere d’Àger el 4 de desembre de 1177, fent donació a l’abat Ramon de tots els seus béns, entre els quals enumera unes cases a Almatà: “quasdam domos, quas habeo aput Balagarium in Almacta”; i per l’altra, en l’acta de fundació del monestir de Bellpuig de les Avellanes, amb data d’1 de febrer de 1166, on Ermengol VII i la seva esposa Dolça, els fundadors, assenyalen com a donació a favor del cenobi, entre d’altres béns, unes cases que havien estat d’un capellà anomenat Alegret situades “ad ipsum grat de Almacta..”-, aquest mateix personatge, en el seu testament datat el 28 de juny de 1172, manà ésser enterrat a l’església de Santa Maria d’Almatà.

No hi ha més dades documentals que informin d’una ocupació continuada com a residència en el pla, sinó tot el contrari, ja que aquesta gran extensió plana servirà com a campament militar de les tropes que acaben assetjant la ciutat en les disputes generades pel control del comtat d’Urgell, que s’aniran produint a partir del segle XIII fins a l’inici del segle XV. La primera és la disputa entre la comtessa Aurembiaix i el vescomte Guerau Ponç IV de Cabrera, que acabà amb la intervenció del rei Jaume I en favor de la primera l’any 1228; el vescomte i els seus partidaris es van establir per a la defensa en el pla de Vilanova, on hi ha el monestir de Sant Domènec, i després van passar al pla d’Almatà on Monfar explica que van desplegar tot el seu armament, entre el qual destaca el fonèvol i la catapulta. El segon afer és la lluita entre l’estament comtal, al front del qual estava Ermengol X, i el rei Pere II el Gran, que també acabà amb el setge de la ciutat de Balaguer i les tropes reials acampades pel pla d’Almatà entre el maig i el juliol del 1280. Monfar dóna també informació detallada de la campanya militar contra el darrer comte d’Urgell, Jaume II el Dissortat, portada a terme pel rei Ferran d’Antequera durant l’estiu i la tardor de l’any 1413; aquest estableix el seu “campament reial” al pla d’Almatà, d’aquí que també es conegui aquest indret com a Pla del Reial. S’informa que el 27 d’octubre d’aquell any, les tropes estaven preparades per fer un dels darrers atacs, alhora que “era apropada al castell la gran torre de fusta construïda al pla d’Almatà, que s’alçava per damunt de les torres del castell” (Sanahuja, 1965, pàg. 309).

Cap més referència al pla d’Almatà fins al final del segle XIX i l’inici del present segle, en què tota aquesta extensió apareix als registres cadastrals dividida entre diversos propietaris, la majoria dedicada al cultiu mixt de cereal i vinya, i tota ella declarada fil·loxerada i posteriorment erma. Això ho expliquem perquè les excavacions arqueològiques estan documentant les marques del sistema de conreu de la vinya i els sectors on aquesta era situada.

Actualment, i després de les intervencions arqueològiques efectuades entre els anys 1982 i 1993 al llarg de tota aquesta gran esplanada que porta el nom de pla d’Almatà, podem afirmar que estem davant del nucli inicial de la madïna islàmica de Balaguer, possiblement conformada a partir de la segona meitat del segle VIII i que tindrà el seu moment expansiu màxim durant el segle XI.

La vida del jaciment es pot dir que és molt extensa, ja que sembla que està en funcionament des de l’inici de la conquesta fins al principi del segle XII (any 1105, conquesta cristiana definitiva de Balaguer). Les darreres prospeccions semblen indicar que hi ha una curta continuació de l’hàbitat en el sector oriental del pla proper a l’actual recinte religiós. Encara no hi ha dades que confirmin que amb anterioritat a l’ocupació àrab hi havia establiments antics, però el que sembla clar és que la construcció del recinte emmurallat i l’ordenació interior de l’espai és obra d’època islàmica. Hi ha dos elements en els quals ens fonamentem per donar aquestes altes datacions a les primeres ocupacions: d’una banda, la tècnica constructiva de la muralla que envolta el jaciment, i d’altra, les ceràmiques trobades en nivells arqueològics coberts per remodelacions que podem datar entre els segles X i XI, com també de nivells de farciment de sitges excavades en la terrassa natural.

Jaciment arqueològic

Planta general del jaciment, amb indicació de les torres conegudes, la situació del Castell Formós i l’església de Santa Maria d’Almatà i les intervencions efectuades al llarg del temps: 1. 1983-91; 2. 1987; 3. Prospeccions 1992; 4. Prospeccions 1993.

J. Giralt i pròleg DPCSL

Partint del coneixement previ de les notícies que alguns historiadors locals havien publicat sobre esporàdiques troballes a la zona, i basant-se en les restes de muralles, l’any 1982 s’iniciaren els treballs d’excavació amb quatre sondeigs a l’àrea nord-oest, on s’havia de construir una piscina municipal. Aquesta intervenció demostrà l’existència de nivells i restes estructurals d’època islàmica, i amb vista a la construcció definitiva de l’equipament municipal es programà l’any 1983 una intervenció d’urgència de tota la zona afectada per la piscina. L’excavació es va concretar en 600 m2, que malauradament foren pràcticament destruïts per les obres, i es perdé una part que avui s’ha demostrat important. Amb la paralització del projecte de zones esportives municipals, el Servei d’Arqueologia de la Generalitat i el Museu Comarcal de la Noguera van endegar un programa de sondeigs i d’investigació que ha comportat tot un seguit d’intervencions arqueològiques programades o d’urgència des del 1984 fins al 1993.

L’any 1984 es va dur a terme una primera campanya en el pla de lluita contra l’atur, endegada pel Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya i que es concentrà en la realització de 14 sondeigs per intentar delimitar el jaciment. L’any anterior s’havien construït l’Institut de Formació Professional i l’Estació de Bombers en el sector nord-oriental del pla, amb la consegüent destrucció d’una àrea important del jaciment.

Entre els anys 1987 i 1991 es van fer campanyes d’excavació en el sector nord-occidental del jaciment com a treballs de recuperació de l’àrea al voltant de la zona de la piscina. Cal destacar la localització i l’excavació del barri de terrissers amb la presència de tres forns de ceràmica.

Finalment, els anys 1992-93 es dugueren a terme sondeigs en els sectors oriental, central i sud del jaciment. La finalitat era avaluar la potència i l’estat de les restes arqueològiques en aquests indrets. Es localitzà la necròpoli islàmica del pla, en aquests moments en procés d’excavació.

Estructures defensives: la muralla

Un dels elements més importants del jaciment són les restes de la muralla que envolta tot el conjunt urbà i que fins avui està localitzada, sobretot en les cares nord i oest, tot i que hi ha alguns trams visibles en la cara sud que dóna al barranc del Torrent; encara no s’han localitzat restes de muralla en la cara est. Les estructures castrals es concentren en un perímetre aproximat de 700 m, i configuren una muralla correguda que s’alterna amb torres de planta rectangular de les quals en tenim perfectament documentades 24. A falta d’una intervenció general en tot el perímetre murat que confirmi la descripció i les hipòtesis que més avall fem de les restes avui visibles, sembla clar que almenys en la muralla del pla d’Almatà hi ha quatre moments o tipus de construcció diferents (considerem que els tipus 1 i 2 són obra del primer moment d’ocupació del pla, que nosaltres datem entre el final del segle VIII i la darreria del segle IX):

• Muralla amb carreus encoixinats de 37 × 39/42 cm disposats de través, combinada amb torres de planta rectangular de 3, 50 m d’amplada. Aquest tipus es troba a l’extrem oriental de la cara nord
• Muralla amb carreus encoixinats de 50 × 60 cm, i 100/115 cm de llargada i torres de planta rectangular d’uns 4, 80/5 m d’amplada per 2, 50 m. La tècnica constructiva és mixta, ja que en la muralla els carreus fan la funció de cimentació, suport i nivellació del terreny, mentre que l’alçat es fa amb encofrats de tàpia, configurant un gruix aproximat d’uns 170-180 cm. Les torres presenten dues parts diferenciades: la inferior a base de carreus exteriors disposats de través que conformen la part exterior del rectangle i l’ànima massissa de tàpia; la superior, tota massissa de tàpia. L’al-çada de la part baixa de la torre varia segons la topografia del terreny, però en la torre núm. 18 es conserven fins a sis filades de carreus. Aquest tipus és el majoritari en la muralla del pla i el trobem des de l’extrem nord-occidental, seguint per tota la cara oest, fins a les restes de la cara sud sobre el barranc del Torrent.
• Muralla i torres a base de carreus disposats al llarg i de través que suposen un reforç de l’estructura defensiva antiga. Aquest tipus constructiu està concentrat des de la torre núm. 19 fins a la núm. 24. Les característiques formals d’aquestes refaccions estan directament relacionades amb la tècnica constructiva desenvolupada en el Castell Formós, i per tant cal datar l’obra del segle X
• Refaccions de torres i muralla a base d’encofrat de maçoneria irregular o bé amb parament de carreus irregulars lligats amb morter de guix i calç. Aquesta refacció es troba documentada en la torre i la muralla núm. 1 i en la núm. 23. La datació és clarament comtal, del final del segle XIII i segle XIV

A continuació fem una descripció detallada de les restes conservades començant per l’angle nord-oriental del pla.

Es conserven restes de muralla, i possiblement dues torres, en el sector sud-oriental del pla, que presenta característiques constructives del tipus 2 anteriorment indicat, però que a causa de l’erosió i els treballs agrícoles encara està poc definida.

• Muralla: 3 m fets amb carreus irregulars lligats amb morter de guix
• Muralla: Tram de 6 m amb carreus irregulars lligats amb morter de guix que acaba a l’extrem nord amb la torre núm 1
• Torre 1: Feta amb carreus irregulars lligats amb morter de guix. De planta quadrada de 4 m i amb una alçada conservada de 2 m
• Muralla: 23 m amb dues filades de carreus encoixinats disposats en sec (37 × 39/42 cm)
• Torre 2: Sols es conserva l’arrencada dels murs laterals i la massa de tàpia molt erosionada. Torre de 3, 50 m d’amplada
• Muralla: 25 m de carreus encoixinats quadrats que a l’inici de la torre conserva quatre filades i que acaba conservant-ne una sola
• Torre 3: Sols es conserven restes de la massa de tàpia, sense que se’n puguin precisar les mides
• Torre 4: Només es conserva una tira estreta de la massa de tàpia amb una alçada de 6 m i que popularment es coneix com els Gegants
• Muralla: 17/20 m (falta netejar entre torres) de pany vertical de tàpia molt erosionada i que en algun indret es conserva fins als 2 m d’alçada
• Torre 5: Sols conserva, com la núm. 4, una estreta massa de tàpia d’uns 4, 40 m d’alçada
• Muralla: 17/20 m de pany vertical de tàpia d’uns 2, 80 m d’alçada i uns 1, 70 m d’amplada
• Torre 6: Torre de cantonada que uneix el costat nord amb l’oest. En el tall de la carretera es pot veure que la torre tenia almenys vuit filades de carreus disposats al llarg i de través. Sembla que l’amplada oscil·la al voltant dels 6, 5 m. Potser és una refacció del segle X. No es veu si conserva restes anteriors
• Muralla: 25 m de pany de la qual sols es conserven els carreus disposats de través
• Torre 7: Torre de cantonada de 6, 50 m d’amplada i 2, 5 m en els braços curts. Està molt arrasada malgrat conservar set filades de carreus encoixinats en la cara sud i restes de la tàpia interior
• Muralla: 11 m de muralla amb base de carreus i alçat de tàpia
• Torre 8: Pràcticament inexistent, amb una amplada de 5 m
• Muralla: 15 m de pany vertical amb base de carreus i alçat de tàpia. És la part on es conserven més restes de tàpia de tota la muralla amb una alçada que oscil·la entre els 3 m i els 4 m
• Torre 9: Es conserva l’ànima massissa de tàpia; potser quan s’excavi aparegui alguna filada de carreus a la base. Era una torre de 5 m d’amplada, amb els braços curts de 2, 5 m. Es conserva en una alçada de 8 m
• Muralla: 16/17 m amb una filada vista de carreus i la resta del pany vertical de tàpia. En aquest tram es pot apreciar bastant bé el gruix de la muralla: 175-180 cm format per una filada de carreus i un encofrat de tàpia d’uns 75-80 cm
• Torre 10: Només conserva part dels carreus de les parets laterals, a més de la tàpia interior molt erosionada. Té 5 m d’amplada
• Muralla: 17 m amb carreus disposats de través
• Torre 11: Conserva dues filades de carreus i la tàpia interior. Té forma rectangular de 5 × 2, 50 m
• Muralla: 14 m amb carreus disposats de través
• Torre 12: Conserva dues filades de carreus i massa de tàpia interior. És de base rectangular de 5 × 2, 50 m
• Muralla: 14/15 m amb carreus disposats de través
• Torre 13: Pràcticament arrasada, conserva part de la massa de tàpia i potser una filada lateral
• Muralla: 14-15 m de carreus disposats de través
• Torre 14: Molt arrasada, conserva una filada de carreus en tot el perímetre. És de base rectangular de 5 × 2, 50 m
• Muralla: 15-16 m amb carreus i tàpia
• Torre 15: Molt arrasada, no conserva la part frontal i potser una filada en els braços laterals; la massa de tàpia molt erosionada. És de base rectangular de 5 × 2, 50 m
• Muralla: 17 m amb carreus i tàpia
• Torre 16: Conserva dues filades de carreus en la cara frontal i massa de tàpia a l’interior. És de base rectangular de 5 × 2, 50 m
• Muralla: Pràcticament destruïda per un dels vials que creua el pla. Sembla que també es confirmi en aquest indret que la muralla tenia uns 175-180 cm de gruix, i estava construïda amb una filada de carreus disposats de través i una de tàpia
• Torre 17: No conserva la cara frontal, però sí 3 o 4 filades dels murs laterals, a més de la massa de tàpia interior força erosionada. És de base rectangular de 5 × 2, 50 m
• Muralla: 20 m amb carreus disposats de través i restes de tàpia
• Torre 18: La més ben conservada fins fa poc, ja que actualment s’ha trencat l’angle nord. Es tracta d’una torre rectangular de 4 × 2, 50 m, amb sis filades de carreus encoixinats conservats en tot el perímetre, disposats de través i d’unes mides quasi quadrades (50 × 60 cm amb una llargada de 115 cm comptant la superfície encoixinada). L’alçada conservada és de 3, 30 m a la part baixa de carreus i la part superior, tota massissa de tàpia, amb una alçada conservada d’1,40 m

• Muralla: 30 m de pany amb carreus encoixinats disposats de través. La muralla presenta angle interior i s’adapta plenament a la topografia irregular del terreny, començant amb quatre filades i acabant amb una en el punt on s’ha nivellat el terreny. És interessant comprovar com a més d’estar disposats en sec, hi ha alguns carreus que per aconseguir una millor consistència presenten encaixos irregulars
• Torre 19: Torre de cantonada, on la muralla canvia d’orientació, almenys en 45° i és a partir d’aquesta torre on trobem fortes refaccions que han aprofitat l’antiga estructura i li han adossat un nou parament, ara ja amb la disposició dels carreus al llarg i de través. És de planta rectangular d’uns 4, 20/4, 50 m d’amplada i conserva sis filades de carreus
• Muralla: 27 m dividits en dos trams que presenten angle a l’interior. No conserva restes de tàpia, però sí de dos a quatre filades de carreus al llarg i de través adossats als antics carreus encoixinats
• Torre 20: Gran torre de planta rectangular de 7, 60 m d’amplada que ha perdut tota la cara frontal. Es veuen clarament dues fases de construcció: una de carreus encoixinats disposats de través amb massa de tàpia a l’interior (5, 50 m d’amplada), i la segona etapa amb el reforç de la muralla amb un parament de carreus al llarg i de través d’un gruix que oscil·la entre 90 i 120 cm
• Muralla: 13 m de pany vertical de carreus disposats al llarg i de través adossats a l’antic pany de carreus encoixinats
• Torre 21: Molt malmesa, de 4 m d’amplada amb restes de carreus i tàpia molt erosionats
• Muralla: 10 m de pany vertical amb els dos tipus de parament constructiu i amb una alçada conservada entre 1, 50 m i 2 m
• Torre 22: Gran torre similar a la núm. 20. És de base rectangular (6, 80 × 5 m) amb dues fases de construcció. Aquesta, però, presenta, respecte de les altres, un element nou: sabata frontal lleugerament atalussada
• Muralla: 27 m de pany vertical de carreus amb dues fases de construcció. Hi ha indicis d’una tercera refacció, aquesta feta amb carreus més o menys ben escairats lligats amb morter de guix
• Torre 23: De característiques similars a les torres 20 i 22, però en aquesta apareix un element nou: refacció amb encofrada de maçoneria irregular lligada amb morter de guix, visible sobretot en l’angle sud-occidental
• Muralla: Tram de 26 m amb angle d’uns 110° en el punt intermedi, bastant mal conservada i destruïda
• Torre 24: De característiques poc definides perquè està bastant amagada per la vegetació i l’erosió

Estructures urbanes

Planta general del sector excavat a l’extrem nord-occidental del jaciment entre els anys 1983 i 1991.

J. Giralt

L’organització de l’espai interior es pot conèixer fonamentalment en el sector nord-occidental, on des del 1983 s’han desenvolupat intervencions, que sempre s’han fet a partir del nucli excavat com a urgència en l’any esmentat; dels aproximadament 390 m2 excavats (malauradament uns 200 m2 més foren destruïts per les màquines abans de poder documentar les restes del que avui considerem que devia contenir les dependències del taller de terrisseria que descriurem més endavant), avui sols en conservem, en no gaire bon estat, aproximadament la meitat. Les actuacions posteriors, entre el 1984 i el 1991, han posat al descobert un ampli sector a l’altra banda del carrer núm. 1, com també els forns del centre de terrisser.

Cal dir que tot aquest sector del pla presenta fortes alteracions provocades pel conreu de la vinya que han deixat la seva marca en els solcs transversals que, en una direcció SW-NE, tallen la majoria d’estructures deixant un buit d’una amplada aproximada de 40 cm d’ample. En algun indret no han deixat cap resta arqueològica, com per exemple en els angles SW i NE de la zona excavada; no es pot descartar, però, que es tracti d’espais exteriors públics.

El carrer núm. 1, orientat E-W, divideix l’àrea excavada en dues zones en les quals apareixen restes de tres cases, i l’àrea corresponent al taller de terrisser. Amb una amplada força constant de 3, 10 m, disposa d’un paviment de terra i graves que regularitza el terreny natural i que estigué en ús almenys fins a mitjan segle XI, moment en què el tester dels forns l’envaí; cal pensar que fou amortitzat i anul·lat, si més no en el sector dels forns. Sense que encara s’hagi pogut datar i relacionar amb altres estructures, sota el paviment del carrer i excavat en la terrassa natural hi ha un retall en forma de piscina més o menys quadrada de la qual surt un canal transversal en direcció E i que podríem interpretar com una obra relacionada amb l’aprofitament i la recollida de l’aigua de la pluja (cal no oblidar que el terreny natural és força impermeable). Tant en un extrem com en l’altre del carrer, s’han excavat sitges directament en la terrassa natural; les tres conservades tenen una boca lleugerament ovalada i un cos més o menys cilíndric amb una fondària que oscil·la entre 1 m i 1, 45 m. Si inicialment foren excavades potser amb la finalitat de contenir i emmagatzemar productes, finalment foren amortitzades i convertides en abocadors (no es descarta la possibilitat que algunes fossin excavades amb aquesta funció específica i més les que tenen formes força irregulars).

A banda i banda de carrer s’obren els conjunts de cases de les quals les construïdes al sud del carrer estan parcialment excavades, a més de ser una de les zones que, per la poca potència arqueològica del sector, ha sofert destruccions modernes que han alterat la fisonomia del conjunt. Totes les cases presenten característiques constructives idèntiques, a base de parets disposades directament sobre el terreny natural amb rasa de fonamentació senzilla o sense, i amb dues parts ben diferenciades:

a- una base o sòcol fet amb còdols de riu, fragments informes de la terrassa natural o carreus irregulars de pedra sorrenca, que serveix tant com a cimentació i nivellació del terreny com per a aïllar i protegir la resta del mur d’humitats i de l’erosió. Generalment, en els inicis del mur i en les cantonades, aquest sòcol disposa de carreus ben esquadrats de pedra sorrenca. L’alçada del sòcol oscil·la entre els 15 cm i els 40 cm.

b- resta del mur a base d’encofrades de tàpia. Aquestes, ben documentades en les cases 2 i 3, i amb unes mesures de caixa de 40-42 cm de gruix i 1, 75 m de llarg. No coneixem l’alçada per la manca de potència arqueològica.

La casa núm. 1, el conjunt més complet que fins ara es conserva del pla, sembla disposar de dues façanes, una al S-SW oberta directament al carrer núm. 1 i l’altra al N-NE, mirant un gran espai, possiblement un segon carrer o una àrea pública oberta. La façana oest limita amb l’àmbit del taller de terrisser destruït per les màquines l’any 1983. La façana est, no excavada, sembla que serà destruïda per un dels carrers moderns del pla. L’element central és un pati, lleugerament excavat, de planta rectangular amb un element absidal semicircular a la cara sud; disposa de pou o piscina rectangular a l’extrem nord-est, no gaire fons. Les tres habitacions conegudes es disposen en els costats W i SW del pati. Es tracta de dues habitacions rectangulars (6, 80 m i 7, 50 m × 2, 10 m) orientades N-S, i una tercera també rectangular més petita (2, 10 × 4 m) orientada E-W. Excepte aquesta que disposava de paviment amb morter de guix, les altres dues tenien un paviment format per terra batuda i component de graves fines. L’habitació situada més al nord conserva a la part central del mur est la porta d’entrada, tota ella de morter de guix i còdols petits i amb pollegueres laterals; l’arrebossat exterior de guix a banda i banda de l’entrada potser cal interpretar-lo com un brancal (amplada màxima de 50 cm) amb caire decoratiu. A l’interior, les parets sud i oest també conservaven restes d’un arrebossat de guix, que podríem interpretar com un emblanquinat potser parcial del sòcol de pedra. En l’angle sud-est de la cambra hi havia una llar de foc sense cap tipus de preparació o estructura marcada. En l’eix de la porta, i situat en el centre de la cambra, una cubeta circular (30 cm de diàmetre) feta de guix, sembla indicar l’existència d’un pal central que aguantava la coberta o un altell. A l’exterior i en l’angle format per la paret est de la cambra i el mur de tancament nord de la casa, hi havia una segona llar de foc, també sense estructura marcada. Dues cubetes més de guix a l’exterior de la paret est de l’habitació, una en el mateix eix que la de l’interior i l’altra en l’angle exterior nord-est, podrien marcar l’existència d’una porxada en aquest indret.

Tres noves sitges, també amb la boca ovalada-circular i exteriors a la casa núm. 1, marquen un espai “públic” molt arrasat i sense altres estructures que defineixin aquesta zona.

Tant la casa 2 com la casa 3, parcialment excavades, presenten refaccions clares amb canvi d’orientació d’alguna estructura. Ambdues semblen disposar d’un espai tipus pati, obert al S, i dos cossos o cambres que limiten la casa pel N amb el carrer núm. 1. Mentre a la casa 2 són dos cossos quadrats (almenys un totalment excavat de 2, 20 × 2, 20 m i un de rectangular de 2, 20 m d’ample × 3, 50 m de llarg orientat E-W, amb l’extrem oest molt alterat). Totes les cambres d’aquestes cases presenten paviments de terra i graves ben compactades.

L’excavació arqueològica apunta cap a una utilització de tècniques mixtes per a resoldre les cobertes de les cases, segurament d’un sol vessant. Per una banda, la coberta amb teula àrab sembla documentar-se en les dues cambres allargades de la casa núm. 1; la recuperació de fragments de tàpia amb empremtes d’encanyissat en alguna habitació podria indicar una coberta amb canyís i material vegetal recobert amb fang.

Estructures industrials: els forns de ceràmica

Vista aèria dels tres forns d’època andalusina descoberts en el jaciment, on s’aprecien els dos tipus constructius emprats: el forn de graella i el forn de barres.

J. Giralt

Entre les campanyes arqueològiques dels anys 1989 i 1991 van aparèixer en el sector nord-occidental de la zona excavada tota una sèrie d’estructures i nivells arqueològics vinculats amb un taller de terrisser, del qual sols s’ha pogut documentar el tester i tres forns; la zona del taller dedicada al modelatge, magatzem i altres creiem que fou completament destruït arran de les obres de construcció d’una piscina el 1983. La datació d’aquestes estructures cal establir-la cap a mitjan segle XI, i havien estat amortitzades cap al final del mateix segle. És interessant destacar la presència de dos tipus completament diferents de forns de ceràmica oxidant: el forn de graella, continuador de la tradició clàssica (forns I i III), i el forn de barres (forn II), estructura típicament islàmica. Tots tres, però, tenen planta circular, i representen dos moments de funcionament del taller.

Forns I i III

Orientats nord-sud, tenen tres parts clarament diferenciades: cambra d’alimentació o boca, cambra de foc i cambra de cocció.

És el forn I el que s’ha conservat millor, i a partir d’ell es poden descriure les característiques d’aquest tipus de forn. Tant la cambra d’alimentació com la cambra de foc estan excavades en el terreny natural; la primera (de planta ovalada) i la segona (circular) estan separades per un arc de descàrrega construït a base de tovots, i totes les parets arrebossades amb una capa d’argila. La cambra de foc, de planta circular (aproximadament 1, 38-1, 40 m de diàmetre) i amb una alçada que oscil·la entre els 80 i els 105 cm segons el gruix de la graella i la disposició del terreny natural, disposa de pilar central ovalat per a aguantar la graella que separa aquesta cambra de la de cocció.

A la graella, feta amb argila i amb un gruix variable entre els 12 cm en la part central i els 32 cm en la part d’unió amb les parets de la cambra de foc, malgrat que està parcialment destruïda, s’aprecien els tres perímetres de perforacions de què disposava, dos de circulars i el tercer adossat a les parets de la cambra, de forma ovalada. La cambra de cocció, de planta circular (aproximadament 1, 60 m de diàmetre) i amb una alçada conservada de les parets de 20 cm, és feta amb tovots rectangulars i estrets (20 × 40 × 10 cm) a manera d’aplacat, amb arrebossat interior i exterior d’argila, que donen a la paret de la cambra un gruix màxim de 14-20 cm.

El forn presenta reforç exterior a base de còdols i tàpia a la paret oest.

Desconeixem si la cambra de cocció estava coberta amb volta semicircular o bé si era oberta per a efectuar la càrrega per la part superior. Val a dir que entre els materials recuperats en el tester hi ha peces troncocòniques que nosaltres hem relacionat amb els taps dels orificis d’oxigenació de la cambra de cocció, i que per tant podrien ser indicis que el forn anava cobert, si no tot, sí parcialment, i per tant caldria pensar en una porta d’accés a la cambra de cocció per a efectuar la càrrega.

Del forn III no s’ha conservat més que la cambra de foc, també de planta circular (prop de 80 cm de diàmetre), i la cambra d’alimentació, ambdues excavades en el terreny natural. Hi ha restes del que devia ser la paret de la cambra de cocció, construïda amb tàpia i arrebossada amb argila (20 cm de gruix). Sembla que la graella no disposava de pilar, ja que aquest forn és molt més petit que el forn I i no el necessitava. La boca de la cambra d’alimentació ha estat anul·lada i amortitzada per la construcció del forn II.

Els paral·lels d’aquest tipus de forn es troben a Dénia, però amb una datació més tardana que abasta des del segle XII fins als primers anys del segle XIII (Gisbert, 1990).

Forn II

Tipològicament, es tracta d’un forn de barres constituït per la cambra de foc i la cambra de cocció, sense separació entre les dues, de planta circular i amb una orientació NE-SW.

La cambra de foc, excavada en el terreny natural i de forma troncocònica invertida (amb una alçada de 54 cm), és envoltada per una banqueta estreta (14 cm) que sols s’interromp en el lloc on s’obre la porta que devia servir tant de boca de càrrega com de boca d’alimentació. De la cambra de cocció, també de planta circular (aproximadament 1, 70 m de diàmetre interior), sols es conserva una alçada màxima de 20 cm, amb les parets construïdes amb tovots arrebossats, tant a l’interior com a l’exterior, per una capa d’argila que configuren un gruix total de 20 cm. En les parets interiors, immediatament sobre la banqueta es conserva la primera filada d’orificis que rebien les barres (cinc de les quals, fracturades, conservades in situ) amb la funció de crear una espècie de prestatgeria des d’on se suspenien o es recolzaven les peces ceràmiques (les barres presenten mides diverses, des de 25 cm fins a 55 cm de llarg × 2, 53 cm de diàmetre).

El forn disposa d’un reforç exterior fet amb tàpia i reble del qual sols es conserven uns 50 cm d’alçària, també de planta circular irregular. Oberta al costat nord-est, s’ha conservat la part inferior de la porta de càrrega de foc del forn.

Els paral·lels d’aquest forn es troben a Saragossa amb una datació molt similar al de Balaguer, és a dir, segle XI o inici del segle XII (anterior a 1118, any de la conquesta cristiana de la ciutat) (Mostalac, 1990. Aguarod i altres, 1991). També a Múrcia, l’any 1993 van aparèixer un grup de forns de barres que J. Navarro data del final del segle X o l’inici del segle XI. Recentment a Marsella ha aparegut un forn d’aquest estil amb datació del segle XIII (Marchesi, Thiriot, Vallauri, 1993).

Treballs d'excavació posteriors

Illa de cases de l’antiga ciutat andalusina, excavada entre els anys 1994 i 1996.

Pròleg Dpcsl

Entre els anys 1994 i 1996, a partir de les informacions obtingudes en els sondeigs dels anys anteriors, es va excavar el sector sud-oest de l’antiga ciutat andalusina. La superfície estudiada feia aproximadament 2 400 m2. Amb tot, encara falta excavar part d’aquest sector. S’ha delimitat la primera illa de cases de la ciutat, que afronta al sud amb la muralla, molt malmesa, amb les restes d’una torre de planta quadrada que segueix les característiques ja conegudes de la resta del perímetre emmurallat. En aquest tram de muralla s’ha localitzat la primera de les portes de què es té coneixement de tot el recinte, de planta recta i d’uns 4 m d’amplada, que porta directament al carrer. L’illa, de dues crugies, és delimitada al sud per la muralla, a l’oest pel carrer principal, a l’est per un carrer secundari (de 3 m d’amplada) i al nord sembla que per un carrer transversal que devia comunicar ambdós carrers paral·lels i del qual no sabem l’amplada. L’illa comprèn 12 cases: dues (la 1 i la 2) són més ben conegudes. Són cases d’una sola planta, amb una superfície aproximada que oscil·la entre els 125 m2 i els 140 m2. Les cambres donen al pati, la peça més destacada, on per norma general hi ha un pou mort. Les edificacions tenen unes característiques similars: s’entra per una porta que dóna al carrer i a través d’un vestíbul en colze s’accedeix al pati i altres cambres. A totes les cases hi ha una estança rectangular paral·lela al carrer, que per les restes de focs a terra conservats sembla tractar-se de la cuina. Perpendiculars a aquesta cambra, disposades al llarg de la paret mitgera, dues cambres més acaben de configurar la casa; tot i que encara no han estat excavats, aquests dos àmbits deuen correspondre a la cambra dels convidats i a l’espai masculí. Totes les cases tenen coberta de teula àrab i pendent cap a l’interior per tal d’aprofitar al màxim la recollida de l’aigua de pluja. Segons els indicis, el creixement de l’illa de cases es realitzà de sud a nord i la crugia oest de les cases fou anterior a la crugia est, que es disposa en un canvi lleuger de la terrassa natural.

L’excavació va ser dirigida per l’empresa Pròleg DPCSL, amb el finançament de la Generalitat de Catalunya i l’Ajuntament de Balaguer.

Necròpoli

Durant l’estiu del 1993 es van excavar 14 enterraments, que contenien els corresponents individus, dins el recinte del Pla d’Almatà. Van aparèixer en tres cales realitzades durant la prospecció de tot el jaciment, al sector central, tocant al camí d’accés al santuari del Sant Crist. Tots els enterraments tenen la mateixa orientació sud-oest/nord-est, amb la cara orientada cap al sud-est —ritu que assenyala una necròpoli de població islàmica— i corresponen a individus adults d’entre 25 i 35 anys. No obstant això, destaca la presència d’un fetus de 24 setmanes associat a un dels enterraments. Dos dels individus van morir de forma traumàtica, segurament per arma de guerra; l’un presenta una punta de fletxa amb aletes en una vèrtebra dorsal i l’altre, una punta de llança a la caixa toràcica. Potser som davant d’una necròpoli establerta en temps d’inestabilitat política, ja que és dins el recinte murallat de la ciutat islàmica. L’alta mortalitat que s’endevina en aquesta necròpoli i les morts per arma podrien ser indicis que aquest cementiri correspon als darrers temps de la ciutat andalusina (final del segle XI i inici del segle XII). L’excavació de la necròpoli va ser dirigida també per l’empresa Pròleg DPCSL, amb finançament de la Generalitat de Catalunya i l’Ajuntament de Balaguer.

Bibliografia

Bibliografia sobre el jaciment arqueològic

• Monfar, 1853, pàgs. 488-490
• Sanahuja, 1965, pàg. 309. Pita, 1966, pàgs. 104-109
• Díez-Coronel, 1968, pàgs. 335-354; 1973a, pàgs. 829-832; 1973b, pàgs. 31-39
• Ewert, 1979
• Tuset-Giralt, 1985, pàgs. 105-110
• Giralt, 1985, pàgs. 151-159; 1986b; 1987, pàgs. 25-38; i 1988, pàgs. 107-119
• Esco-Giralt-Sénac, 1988
• Balañà, 1990, pàgs. 91-96
• Gisbert, 1990
• Mostalac, 1990
• Aguarod i Altres, 1991
• Marchesi, Thiriot, Vallauri, 1993

Bibliografia sobre la necròpoli

• Giralt, Benseny i Camí, 1995, pàgs. 107-123