Aquesta església, avui encara no localitzada, era situada dins la suda de la ciutat o Castell Formós. L’acord del 1097, anterior a la conquesta de la ciutat, ja preveia la donació d’aquesta església a la canònica de Sant Pere d’Àger. Fou confirmada a l’esmentada institució religiosa el 1101 pel vescomte Guerau Ponç II de Cabrera, amb delmes, primícies i la quarta part dels fruits de les altres esglésies de la ciutat. En canvi, al llarg del segle XII, el culte i la seva dependència jurídica provocà nombrosos enfrontaments entre els bisbes d’Urgell, Bernat Sanç, Bernat Roger i Arnau de Preixens, amb els abats d’Àger, fins que Alexandre III sentencià a favor dels drets dels abats agerencs. En aquest sentit, l”‘ecclesiam de Balager que est in ipsa Zuda” apareix esmentada com a propietat de Sant Pere d’Àger en les butlles papals de confirmació de béns expedides pel mateix papa Alexandre III, els anys 1162 i 1179.
Al segle XIV, concretament el 1373, l’església de Santa Maria de Balaguer “de la part d’Àger”, figura esmentada en una relació d’esglésies que eren propietat de l’abadia d’Àger.
El 1618, aquesta església de la Suda feia temps que era ja un munt de runes. Amb tot, els arxiprestes agerencs no havien perdut els antics drets i el titular de l’església era un canonge de la col·legiata de Sant Pere, el qual exercia jurisdicció i tenia la cura d’ànimes dels feligresos situats a la costa del castell, equivalents a una tercera part de la població balaguerina. La pertinença a l’arxiprestat d’Àger es reflecteix en el llibre de sinodals d’Àger de 1648, on consta el temple de l’Azuda de Balaguer “in parte Ageris”.