Situació
EI paratge conegut com les Roques del Tit és a llevant de Vila-robau, a poc menys d’1 km. El lloc es caracteritza pels marges acinglerats sobre el riu i en formació de conglomerat i terrasses argiloses, com també afloraments de roca que creen diversitat de penyes. En aquest punt hi ha les ruïnes de l’anomenat “Molí de les Roques del Tit”, que en realitat és l’edifici de la resclosa on s’inicia el rec del Molí que portava l’aigua als molins, situats aigües avall, de l’Arbre-sec i de l’Armentera, que foren importants fins a època moderna. Al marge hi ha també les restes d’un pou de glaç i un conjunt de petites coves, en part modificades per l’home, que molt possiblement són testimoni d’eremitisme.
Mapa: 296M781. Situació: 31TEG015683.
Per arribar-hi cal seguir el camí de terra que porta de Ventalló a Vila-robau i desviar-se, a la dreta, per acostar-se al marge del riu uns 800 m abans d’aquest darrer poble. (JBH-BBC-ECV-MDPC)
Història
L’antiguitat de l’ocupació humana al paratge de les Roques del Tit resta evident per la dispersió de materials antics als camps de l’indret, amb fragments de terrisses d’època romana i medieval.
És probable, si bé no pas segur, que el lloc sigui esmentat en l’acta de consagració de l’església monàstica de Sant Miquel de Fluvià de l’any 1066. En precisar els límits del territori del monestir trobem: “…usque in ipsa Roqueta que est in ipsa spelunca de ipso molino de Cabanna”. Si es pot establir que el lloc esmentat s’ha de trobar amb seguretat a la riba dreta del Fluvià, la identificació amb les Roques del Tit seria indubtable, pel context d’aquest document; persisteix, per ara, el dubte si pot fer referència a l’indret de Palol de Fluvià, situat enfront, a l’altra riba, on hi ha unes coves naturals i una font d’aigua abundant.
Cavitats
Les cavitats obertes a les terrasses i als cingles de conglomerat són sovint de difícil accés i, en alguns casos, presenten rastres d’ocupació humana i fins poden tenir vestigis de construcció que tancava o protegia l’entrada. A la contrada les coves són anomenades “roques” i, per tant, han originat el topònim.
Al sector de llevant del cingle hi ha un abric rocós que té l’interior retocat artificialment en alguns punts. Ha estat anomenat la Roca del Pou del Glaç ja que és a poques passes d’aquesta construcció. És una cavitat de petites dimensions, només apta per a refugi d’una persona; els retocs a la roca degueren fer-se per ampliar-la; s’hi insinua un petit banc seguit.
A poca distància vers ponent hi ha la Roca del Molí, dita també actualment Cova del Burro; és la cavitat més gran. Té uns 9 m de llargada, però només als 5 primers metres té la suficient alçada per a estar-hi dret. La boca de la cova és força enlairada sobre el marge del riu. Sota d’ella, al cingle, hi ha encaixos de pals que serveixen d’escala d’accés. A l’entrada hi ha vestigis d’un mur, fet amb còdols i morter, del qual resta el basament amb l’espai d’una estreta porta. A ponent de l’entrada, a l’interior, hi ha rastres del que sembla que fou una llar feta també amb pedres i morter. A cada costat hi ha uns bancs seguits o repeus tallats a la roca.
Més cap a ponent de la penya hi ha diverses coves molt enlairades i avui inaccessibles, però que certs indicis demostren que no ho havien estat abans que es produïssin esllavissaments. És impossible de precisar-ne les dimensions, si bé un parell d’aquestes cavitats semblen força grans.
Seguint la riba vers ponent, a la part inferior del cingle, hi ha un conjunt de petits abrics artificials, excavats al marge argilós. Són força destruïts amb part del sector d’entrada enfonsat. N’hi ha tres de més grans o ben conservats que presenten, a sobre, una sèrie d’encaixos per a un sostre o tanca de fusta.
Ja vers l’extrem occidental de les penyes hi ha un petit refugi semirupestre amb tendència a la planta ovalada, de 3,18 m de llargada per 2,45 m d’alçada màxima. La seva part del sud-est ha estat excavada a la terrassa de conglomerat argilós. Al nord-oest resta clos per una paret corbada feta amb rierencs i morter que té una porta molt estreta (50 cm) i dues espitlleres. A l’interior hi ha un armariet, o petita fornícula de conglomerat tallat a la paret, que és semicircular i pren la forma d’arquet de mig punt. El sector d’obra té la coberta enfonsada i al mur hi ha restes d’un arrebossat en una part que ha estat refeta modernament per a la utilització com a barraca. En aquest punt s’observa un escampall de ceràmiques grises.
L’exploració de les cavitats i de l’indret segurament podria esclarir l’època d’ocupació i si ens trobem, certament, com sembla molt possible, davant d’un conjunt d’ermitatges que podrien datar de l’alta edat mitjana. Les característiques descrites així ho permeten de suposar, sobretot per al darrer refugi esmentat i la Roca del Molí, que recorden alguns ermitatges alt-medievals publicats recentment(*). També cal remarcar la situació i condicions de l’indret, adequades per a la vida eremítica. El paratge és ric en aigua, arrecerat i força amagat, però també pròxim a camins transitats. Tanmateix, l’època o les etapes ocupacionals de les cavorques i del paratge han de restar hipotètiques i dubtoses mentre no s’hi realitzin treballs arqueològics.
Bibliografia
- Miquel-Dídac Piñero i Costa: Conjunt d’eremitoris alt-medievals de les Roques del Tit, “Hora Nova” n. 169, Figueres maig-juny del 1980.
- Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. II-B (Alt Empordà), Diputació de Girona, Girona 1981, pàgs. 375 i 476.