Situació
Es tracta de l’antiga parròquia del llogarret de Pelacalç, situat al bell mig de la plana, uns 5 km a llevant del seu cap de municipi. L’antiga església parroquial avui santuari, de Santa Maria de l’Om, és separada del nucli del poblet de Pelacalç, 1 km al nord-est. És equidistant d’aquest poble i del veí de Montiró.
Mapa: 296M781. Situació: 31TEG054666.
Pelacalç es troba a la carretera de Viladamat a Castelló d’Empúries. D’aquesta carretera, entre Pelacalç i Montiró, surt, a mà esquerra, un bon camí per arribar al santuari. Un altre camí s’agafa a la carretera de la Bisbal d’Empordà a Figueres i Portbou, entre les cruïlles amb les de l’Escala i de Ventalló. (JBH)
Història
L’església de Santa Maria de l’Om que, com ja hem esmentat, era l’antiga parròquia de Pelacalç, és avui un santuari o ermita dependent de la parroquial de Sant Sadurní de Montiró. El temple és isolat al mig de la plana prop d’una cruïlla de vells camins.
Aquesta església és esmentada en les Radones decimarum dels anys 1279 i 1280 amb el nom d’ecclesia sancte Marie de Ulmo i sancte Marie de Hulmo, respectivament. Així mateix figura en els nomenclàtors de la diòcesi del segle XIV, on és anomenada Ecclesia parrochialis sancte Marie de Ulmo de Palacals.
L’any 1442, el bisbe Bernat de Pau concedia indulgències per a la reparació d’aquest temple, que era considerat en mal estat.
Fou al segle XVII que Santa Maria de l’Om perdé la seva categoria de parròquia independent; en el nomenclàtor publicat per Romaguera l’any 1691 es diu que s’havia unit a la parròquia de Montiró: Beatae Mariae de Ulmo seu de Palacalis et Sancti Saturnini de Montiro, unit. Des d’aleshores, convertida en santuari marià, la seva popularitat anà augmentant. La Mare de Déu de l’Om era invocada per ensenyar a parlar els infants i hom creia que tenia poders per tornar la parla als muts, ja que segons la llegenda fou precisament una pastora muda qui trobà la imatge dins la soca d’un om. També era invocada per demanar la pluja i amb aquesta finalitat els anys 1719 i 1737 hom organitzà processons des de Montiró.
L’aplec de la Mare de Déu de l’Om se celebrava la diada del 15 d’agost. La primitiva imatge de la Mare de Déu era una talla de fusta, suposem romànica; l’any 1605 fou beneïda una nova talla, que fou destruïda, com tot l’altar, en l’incendi del 1863. Uns anys més tard, el 1866, se’n féu una nova, obra de Josep Algans de Peralada, i al final d’aquesta mateixa centúria hi fou entronitzada una nova imatge. Finalment, després de la destrucció de què fou objecte l’any 1936, hi fou instal·lada una altra talla l’any 1953.
Cal no confondre aquesta església amb el priorat homònim de Santa Maria de l’Om, de Masarac, on hi havia una comunitat monàstica que depenia de Santa Maria de Vilabertran. Aquesta confusió —creada per F. Monsalvatje en atribuir diferents documents dels segles XI i XII, que en realitat feien referència al priorat homònim de Masarac, a aquesta església— ha estat seguida posteriorment per diversos autors. (JBH-MLIC)
Església
Santa Maria de l’Om és una església que ha sofertmoltes modificacions al llarg dels segles, fins al punt quees fa difícil d’esbrinar quina era la seva planta primitiva. Sabem que al segle XV ja necessitava ésser separada i també és probable que posteriorment, com el castell i el lloc de Pelacalç i les possessions dels Margarit, hagués patit el pas de les tropes de Felip IV de Castella.
Per la seva situació també és molt possible que el temple romànic restés parcialment malmès ja molt abans a causa de les grans inundacions de l’any 1421, que ocasionaren greus destrosses a tota la plana alt-empordanesa.
L’actual temple és d’una sola nau i la seva capçalera rectangular és producte d’una reforma tardana. L’absis romànic ha desaparegut.
Al frontis hi ha la porta romànica d’un arc de mig punt, la qual dóna accés a una obertura rectangular, damunt la qual hi ha una llinda i un espai de timpà, ara cobert d’arrebossat. La porta té elements reconstruïts i d’altres molt fets malbé. L’arc és semicircular, en forma de mitja canya, resseguit per una arquivolta escacada. Als muntants hi ha dues columnes cilíndriques amb sengles capitells decorats amb ornamentació de tema vegetal, inspirada remotament en el model corinti. Els àbacs presenten també frisos de tema vegetal. Damunt la porta és visible l’arc d’una finestra romànica, de doble biaix, que fou destruïda en obrir una rosassa moderna. La façana és coronada per un campanar de cadireta de dos arcs de mig punt, també d’època recent.
El mur septentrional de la nau, amagat en part per les construccions del cementiri que s’hi adossen, no té cap obertura. Al mur oposat, a migdia, es conserva, bé que una mica alterat, l’aparell romànic. Hi ha tres faixes o lesenes que no arriben a la part superior del mur, lloc on el parament resta malmès. Per aquest motiu hom no pot esbrinar si, com sembla probable, hi havia un fris d’arcuacions llombardes.
L’absis romànic ha estat substituït, com ja hem indicat, per un cos d’edifici rectangular, que, en realitat, fa la funció de sagristia.
Dues de les impostes decorades dels arcs cecs que hi ha a l’interior de l’església.
F. Tur
La volta de la nau és apuntada i roman coberta per una capa de calç. A cada costat de la nau hi ha dues arcades cegues, de mig punt, a l’interior de les quals l’aparell és romànic i idèntic al de l’exterior de l’edifici en els murs on és ben conservat. En aquests fragments de parament hi ha uns arcs adossats, visibles només en part. Quatre de les impostes romàniques d’aquests arcs presenten una decoració amb motius geomètrics i vegetals, mentre que les quatre restants són llises i bisellades.
La situació actual d’aquestes impostes sembla demostrar que no era aquest el seu lloc original, puix que la seva decoració resta en part amagada pel fet que els arcs són encastats als murs. Semblen més aviat àbacs de capitells que no pas impostes d’arcades.
Hi ha encara dues arcades semblants, de les quals només resta visible l’arrencada, propera a la capçalera. Sota un d’aquests arcs cecs, al mur meridional de la nau, hi ha una finestra romànica tapiada, que no és visible a l’exterior.
L’aparell romànic apareix, exteriorment, en alguns punts del frontis i, en especial, al llenç meridional de la nau. A l’interior és visible en ambdós murs laterals, als espais emmarcats pels arcs cecs. Aquest aparell és format per petits carreus no gaire ben escairats que s’afileren. Als arcs i llurs muntants el material és més ben treballat i allisat.
El conjunt d’elements romànics conservats a l’església de Santa Maria de l’Om permeten de considerar-la una obra bastida al segle XI.
Aquest edifici fou reformat al segle següent, del qual data la portada i altres elements decorats.
És difícil d’esbossar alguna hipòtesi sobre la manera com devia ésser el temple als seus orígens, abans de les nombroses reformes que ha sofert. Tanmateix és indubtable que tenia molta més llargada que en l’actualitat.
Davant el frontis de l’església, posats a terra, hi ha fragments de les cobertes de doble vessant i el carener molt destacat de tres sarcòfags. Dues tenen una senzilla decoració en relleu i l’altra presenta unes incisions. Són, segurament, d’època gòtica. (JBH-MLIC)
Escultura
A la mateixa església de Santa Maria de l’Om, a l’interior, hi ha dues arcades cegues de mig punt que comeneen i acaben en una imposta, a cada costat de la nau. Quatre d’aquestes impostes són decorades.
L’estat de conservació d’aquestes peces no és gaire bo. Dos dels blocs decorats, precisament els que presenten una ornamentació més senzilla, només tenen actualment part d’una de les cares treballades: la que correspon a l’interior de l’arc cec. La que donava a la nau, en canvi, s’ha perdut totalment i, a més, curiosament, el bloc no sobresurt en absolut de la resta de la paret, cosa que fóra normal, tal com passa en les dues impostes restants.
Com els àbacs dels capitells de la porta, aquestes impostes són molt prominents respecte al mur. La seva secció, respecte a la base, forma un angle que s’obre pronunciadament, tot formant el fris en biaix. Aquest fris és ornamentat amb les respectives sanefes, i acaba en una motllura arrodonida —de mitja canya— que emmarca la franja i la separa de la part superior, llisa, perpendicular a la base, la qual constitueix el coronament de la imposta. L’estructura és la mateixa que la dels àbacs de la façana.
Com hem dit en començar, quatre de les impostes són senzills blocs de pedra tallada amb el bisell, sense decorar, llisos com la resta dels carreus que formen els murs de la nau. Això sí, mantenen la forma de les altres quatre que són treballades. D’aquestes darreres, dues presenten uns motius geomètrics molt simples, a base de cercles en relleu que s’entrellacen com cadenes. El relleu és molt pla, però amb tot i això es nota la secció arrodonida d’aquests anells. L’encadenament, d’altra banda, segueix un ordre lògic.
Les altres dues impostes han estat decorades amb uns temes d’estilització vegetal, força comuns en el romànic, que parteixen d’una línea o tija ondulant —amb una ondulació gairebé triangular d’on sobresurten grups de tres o quatre fulles segons la imposta, amb un nervi central, que omplen l’espai que forma la tija. Les fulles s’uneixen a la línea ondulada per una mena de brot o lligada.
Com a l’escultura exterior, és evident en aquestes impostes el caràcter popular de l’autor, propi d’un artesà no gaire especialitzat que volgué imitar les formes d’altres portades, sense arribar a aconseguir-ho plenament. El tipus de pedra és grisosa, com la de la façana. Hem de creure que aquestes impostes són obra d’un mateix grup d’escultors, per les relacions amb els àbacs que abans estudiàvem, tant en els temes vegetals com en la forma.
Alguns detalls, és a dir, el fet que dues de les impostes no sobresurten en el mur de la nau, la presència de parts no treballades —en una de les impostes decorades— a la vista, seguida de la sanefa ornamental, com si s’hagués deixat així perquè havia de quedar amagada en el mur o, contràriament, parts decorades no visibles actualment perquè formen part de la paret, fan pensar, com en la portada, que la seva situació actual no és pas l’original. Qui sap si havien estat àbacs de capitells, per la semblança que mostren amb els exteriors, i no pas impostes d’arcades, que és la funció que tenen ara.
Les hem de datar, com la porta, dins l’últim terç del segle XII o al començament del XIII, dintre el corrent escultòric popular derivat dels treballs dels tallers rossellonesos.
Motius ornamentals com les sanefes d’estilitzacions vegetals apareixen, entre d’altres casos, a la portada de l’antiga catedral de Santa Maria de Solsona o al claustre anomenat de Sant Esteve, del monestir de Santa Maria de Poblet. (JMAL)
Portada
Porta d’entrada, oberta al mur de ponent. Té dues arquivoltes, les quals emmarquen un timpà llis, amb una llinda també llisa i una columna per banda. Es troba molt malmesa.
F. Tur
Planta, alçat i secció de la porta, oberta a la façana de ponent.
J. Falguera, J. Rodeja, J. Torrent
L’església de Santa Maria de l’Om, de Pelacalç té a la façana de ponent una senzilla porta romànica amb dues columnes, llinda i arquivoltes. L’arc és de mig punt i format de petites dovelles irregulars, disposades radialment. La seva secció és semicilíndrica, en forma de mitja canya. A les dovelles mateix es retalla un espai pla, sobresortit respecte a la circumferència de l’arc que l’emmarca. Després d’aquest marc fi comença una arquivolta, ornamentada amb un senzill motiu escacat. La seva secció és esbiaixada, amb pendent cap a l’interior de l’arc. En aquesta zona no hi ha cap altre motiu decoratiu.
Una llinda monolítica, de forma prismàtica, fa que la porta sigui rectangular i no arrodonida en la seva part superior. Entre la llinda i l’arc resta un espai, el del timpà, que es devia perdre en alguna de les reconstruccions del temple. Actualment tant aquest espai, la part superior de la façana i alguns altres detalls són arrebossats.
L’arc de mig punt recolza sobre dues columnes cilíndriques, de fust llis, formades per quatre blocs de pedra tallada. Les mides d’aquestes peces són irregulars, sense que guardin simetria entre la columna d’un costat i l’altre de la porta, llevat de la forma cilíndrica. La base de la columna de mà esquerra s’ha perdut. Només resta la de la dreta, que és molt senzilla: és tallada en el mateix bloc de pedra que forma la part inferior de la columna; s’eixampla i forma quatre angles equidistants, seguit d’un cos prismàtic de base quadrada. El mal estat de conservació de la peça fa que aquesta estigui molt erosionada; no té cap tipus de decoració, ni les típiques línies en relleu que circumden el perímetre de la columna en la seva base, ni els petits cossos semisfèrics que hom acostuma a trobar ornamentant els angles.
Un dels capitells de la porta d’entrada. Els dos capitells que hi ha són iguals i han estat ornamentats amb un tema de fulles.
F. Tur
Els dos capitells, separats de la resta de la columna per sengles motllures de mitja canya que les envolten formant un anell, són idèntics. Han estat treballats de manera senzilla, amb un tema d’estilització vegetal, inspirat, bé que no pas directament, en els capitells clàssics d’estil corinti. S’hi alternen dos tipus de fulles, una de petita, com una palmeta, de forma lobulada, la qual resta emmarcada entre rams d’unes altres fulles més altes, del mateix tipus, però més llargues. Els dos lòbuls dels extrems es cargolen formant la voluta del capitell. Les dues menes de fulles són unides a la part inferior per unes formes circulars, en molt mal estat actualment, que devien representar també fulles o tiges.
Els àbacs, damunt les columnes, es conserven només parcialment. Hom hi pot veure uns afegits posteriors, segurament de ciment ràpid, que omplen les parts perdudes, tot imitant la seva forma, però no pas la decoració (són llisos). A la part treballada original hi és visible encara una sanefa vegetal estilitzada amb fu-lles lobulades, semblants a les palmetes dels capitels, separades per elements, tiges o tanys, circulars.
El treball de trepant —bé que una mica rudimentari, visibles, sobretot, en el contrast d’ombres de les decoracions dels àbacs— juntament amb els motius vegetals inspirats en el capitell corinti clàssic, fan pensar en una escultura derivada dels anomenats tallers rossellonesos, que tendeix a la rusticitat i la simplificació. Versions populars, en definitiva, de les obres d’aquests tallers, amb portes notables ben properes a l’església de Santa Maria de l’Om, com Santa Maria de Lledó o Santa Maria de Cistella, dins la mateixa comarca empordanesa. També cal tenir en compte la de Sant Pere de Navata, més senzilla que les dues anteriors, en el camí d’aviament cap a la que estem tractant.
El motiu escacat a l’intradós de l’arc apareix força sovint en les portes romàniques, sense que això impliqui necessàriament la seva inclusió dins un mateix corrent. Aquest mateix motiu apareix a Sant Vicenç d’Esprielves, a Sant Martí de Maçanet de Cabrenys o a Santa Maria de Lledó, per esmentar-ne només alguns exemples.
En la construcció de la porta han estat utilitzats indistintament dos tipus de pedra de diferent color, l’un grisos i l’altre tirant a ocre, sense aprofitar, però, aquesta varietat com a recurs estètic. Com hem apuntat, l’erosió ha malmès força aquesta porta, i algunes peces han estat substituïdes o recobertes, de tan desgastades que es trobaven, d’obra, arrebossat o ciment. Tot plegat, a més de la utilització de dos tipus de pedra, que potser no és originària, car la grisa predomina visiblement, fa pensar que la disposició actual respon molt possiblement a una reconstrucció d’una part de l’església, feta reutilitzant les pedres antigues de la porta.
Seguint el tipus de decoració dels capitells i la forma de l’arquivolta, cal incloure aquesta porta dins l’últim terç del segle XII, o, com a molt tard, al principi del XIII. És posterior a les portades de Cistella i Lledó (església construïda entre els anys 1136 i 1196, aproximadament). (JMAL)
Bibliografia
Bibliografia sobre l’església
- F. Romaguera: Constitutiones Synodales Diocesis Gerundensis, Girona 1691.
- Josep Rius i Serra: Rationes Decimarum Hispaniae, vol. I, CSIC, Barcelona 1946.
- Jaume Caussa i Sunyer: El Santuari de la Mare De Déu de l’Om…, “Anales del Instituto de Estudios Ampurdaneses”, I, Figueres 1959.
- Josep M. Pons i Guri: Nomenclátores de la diócesis gerundense en el siglo XIV, “Anales del Instituto de Estudios Gerundenses”, Girona 1964-1965.
- Josep Calzada i Oliveras: Acotacions a unes notes històriques i toponímiques del municipi de Ventalló, “Revista de Girona”, XXIII, núm. 78, Girona 1977.
- Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. II-B (Alt Empordà), Diputació de Girona, Girona 1981, pàgs. 371-372 i 380.
Bibliografia sobre l’escultura
- Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. II-B (Alt Empordà), Diputació de Girona, Girona 1981, pàg. 372.
Bibliografia sobre la portada
- Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. II-B (Alt Empordà), Diputació de Girona, Girona 1981, pàg. 372.
- Núria de Dalmases i Antoni José i Pitarch: Els inicis i l’art romànic. Segles IX-Xl, dins Història De L’Art Català, Barcelona 1986, Pàgs. 298-299.