Del 1200 al 1300. Cap a l’apogeu medieval

Dibuix de la ciutat de Barcelona fet per Anton van den Wijngaerde el 1563 que es conserva a la Col·lecció Albertina de Viena. Es destaquen els dos cercles de muralles: en primer terme, el construït per Pere el Cerimoniós al segle XIV, i, en segon terme, la muralla alçada per Jaume I al segle XIII.

Intervenció reial al Barcelonès

Cap al final del segle XII la configuració dels terrenys dels comtes-reis havia canviat radicalment, com a conseqüència de l’avanç de la frontera fins a l’altra banda de l’Ebre i de la unió de les terres catalanes amb Aragó. Al mateix temps, el desenvolupament que vivia la ciutat comportà la preeminència de Barcelona sobre les altres ciutats de Catalunya, malgrat el clar avantatge que tenien ciutats com Lleida, a causa de la seva situació al centre de les terres de la Corona d’Aragó, o Tortosa, amb les seves millors vies d’accés a l’interior. En conseqüència, no resulta fàcil separar la història de Barcelona i les terres dels seus encontorns de la de Catalunya en conjunt. Les visites reials foren, però, esdeveniments poc comuns al llarg del segle, tal com podria fer pensar el mal estat de conservació del Palau Reial, i així que cresqué l’extensió dels seus reialmes, les visites encara esdevingueren més infreqüents. D’aquesta manera els vincles entre la corona i la ciutat, malgrat que era molt accentuat l’interès comú per qüestions com la conquesta de les Balears o València, o bé en una època posterior, l’expansió vers Sicília, es donaren en diversos nivells d’intensitat. Sota el regnat de Pere I (1196-1213), com en els darrers anys del regne del seu pare, els principals centres d’interès eren, d’una banda qüestions constitucionals, especialment les disputes entre la corona i aquells barons que no volien acceptar la pau i la treva, i de l’altra, els afers fiscals, sobretot els nous impostos. Aquesta situació fou beneficiosa a la llarga per a la comunitat urbana, perquè, com que Pere I obtingué fàcilment de la creixent Barcelona el suport que necessitava, els financers en tragueren un profit important en forma de concessions de terres i altres privilegis. Per contra, les activitats de Pere I a l’altra banda dels Pirineus, a Roma, o a les batalles de Las Navas i Muret, no tenen cabuda en la nostra relació.

Jaume I (1213-76) passà la seva infantesa lluny de la ciutat, i no féu que s’iniciés l’atac de Mallorca fins el desembre del 1228, amb la celebració a Barcelona de la cort general, en què es tornaren a establir els lligams entre la corona i la ciutat. Les concessions fetes als habitants de Barcelona amb posterioritat a la conquesta vingueren acompanyades de recompenses semblants després de la caiguda de València (1238), que refermà els vincles que havien establert cartes de privilegi com la del 1227, per la qual cosa es concedia a la ciutat el monopoli del comerç marítim des del seu port, sempre que tingués vaixells disponibles. Entre el 1249 i el 1274 aquesta prosperitat creixent en l’àmbit marítim fou acompanyada de cartes de privilegi que li atorgaven una autonomia política, a mesura que evolucionava el sistema de govern de la ciutat, mentre que abans de tot això, des dels primers anys del regnat de Jaume, hom convocava els representants de la ciutat a les corts.

Les accions que dugué a terme Pere II (1276-85), especialment l’annexió de Sicília, foren d’especial importància per a Barcelona els darrers anys del seu regnat: l’any 1283, la concessió del Recognoverunt proceres establí d’una manera clara el sistema de govern municipal de Barcelona, mentre que a la primavera del 1285 es produí la revolta de Berenguer Oller, que fou reprimida. En aquests mateixos anys hi hagué la intervenció reial en la construcció de la segona línia de defenses de la ciutat, esdeveniment del qual hom pot considerar que tanca aquest període, car coincideix amb les darreres manifestacions d’arquitectura romànica a la ciutat.

Els ordes mendicants i una nova espiritualitat

Els sectors veritablement dinàmics de l’Església durant el segle XIII foren els frares. Malgrat la tradició de creences que sant Francesc d’Assís, en la seva breu estada del 1211, residí en un hospital de Sant Nicolau situat prop de la platja, hom no en conserva proves. Malgrat tot, els franciscans rebien donacions testamentàries el 1226, que esdevingueren especialment abundants entre els anys 1230 i 1260. Sabem del cert que vers el 1232 la comunitat ja havia estat fundada a la zona de la platja, a migjorn del districte de Còdols; aquesta situació pot ésser atribuïda a la necessitat de grans espais, que només es podien trobar als límits de l’àrea urbana, i també al desig de mantenir-se prop dels districtes més pobres de la ciutat. El convent mateix fou ampliat encara més durant les darreres dècades del segle.

Els dominicans presenten una trajectòria similar. S’establiren a la ciutat l’any 1229 i adquiriren en primer terme una part dels terrenys on se situava el convent de Santa Caterina, als ravals que hi havia a llevant del Merdançà. Les donacions que rebien eren encara més quantioses que les que es feien als franciscans, i els ciutadans també acostumaven a escollir la seva església per a serhi enterrats. Això pot ésser atribuït en una gran part al nombre considerable d’individus destacats que tingueren relació amb la comunitat, entre els quals destaca Sant Ramon de Penyafort, erudit, i de vida molt llarga, que dirigí la delegació cristiana en la famosa disputa amb els rabins jueus al Palau Reial de Barcelona, l’any 1263.

El tercer nou orde foren els mercedaris, que estigueren estretament relacionats amb la ciutat. No obstant això, cal que considerem dubtoses les primeres referències a la seva fundació, especialment les que tenen a veure amb el patrocini reial, i les primeres donacions fetes expressament a l’orde —que en general no eren per al rescat dels captius— no comencen fins a la dècada del 1240, encara que hom ha de remuntar el seu origen a la dècada anterior. En aquest mateix moment hi ha referències a l’església de l’orde a Barcelona, acabada l’any 1267, encara que s’hi feren reformes importants al segle següent.

Els ordes femenins també rebien llegats testamentaris; els més destacats foren les menoretes de Santa Clara, que arribaren a la ciutat el 1233 i obtingueren terres per al seu convent, que primerament s’anomenà de Sant Antoni i després de Sant Damià, tot i que era més conegut com de Santa Clara, i que s’establiren l’any 1237 al límit mateix de l’àrea suburbana, prop de l’indret on el rec anava a parar al mar. L’església fou construïda ràpidament, i la seguí el claustre. La comunitat gaudí de proteccions especials des del moment de la seva fundació, i rebé un gran nombre de donacions.

Altres comunitats més antigues, però, no quedaren en l’oblit: Sant Pere de les Puelles continuà rebent abundants donacions, com també l’orde del Sant Sepulcre a Santa Anna i dels canonges de Santa Eulàlia del Camp. A més, els hospitalers tingueren una funció important durant els anys posteriors a la fundació de la seva comunitat a la ciutat, Sant Joan de Jerusalem (1205). Altres comunitats, especialment Sant Pau del Camp, continuaren essent relativament pobres; malgrat això, en aquesta última hom pogué construir el bell claustre romànic de transició.

En la segona meitat del segle es fundaren algunes altres comunitats: els frares de la Penitència o del Sac (1255), que s’uniren amb una facció de la comunitat de Santa Eulàlia al final del segle; les monges cistercenques de Valldonzella, que inicialment s’havien establert al districte de Santa Creu d’Olorda (1226) i que l’any 1269 es traslladaren a un indret proper a la ciutat (prop de la conjunció de l’actual Gran Via amb el carrer de Viladomat); la comunitat de Jonqueres, fundada inicialment a Terrassa l’any 1214, que només arribà a la ciutat després d’una sèrie de trasllats, en el transcurs d’un dels quals s’establiren prop del Molí de Carbonell, al pla de Barcelona (1269-93); finalment cal esmentar la poc coneguda comunitat de Montalegre (1251), i a la darrera dècada del segle, els monjos carmelitans, que tanmateix ja feia algunes dècades que rebien donacions dels barcelonins. Aquests dos darrers ordes s’establiren a la zona a ponent de la Rambla.

La religió popular també es manifestava d’altres maneres; al segle XIII els hospitals tenien una importància especial. A més del de Bernat Marcús i de l’hospital de Llebrosos, tots dos creats al final del segle XII, aparegueren el del canonge Colom (1219), també a l’altre costat de la Rambla, el del canonge Pere Desvilar (després del 1256), amb una situació semblant, i el de Santa Eulàlia del Camp (abans del 1212). També cal destacar l’evolució de l’Almoina de la catedral al llarg del segle, que arribà a la seva plenitud pels volts del 1275. Tampoc no podem ometre les confraries, de manera especial la de l’altar de Sant Marc de la catedral (1203), estretament relacionada amb els oficis que treballaven la pell, i malgrat que deixa d’aparèixer a les fonts cap a la meitat del segle, diverses institucions semblants sorgiren tant a la catedral com en altres esglésies. Les mateixes esglésies parroquials continuaren rebent donacions testamentàries, i des del final del segle començaren a aparèixer organitzacions parroquials per a la cura dels indigents, com ara el bací dels pobres vergonyants de Santa Maria del Mar. També es podia donar el cas que es fessin llegats devots perquè les noies sense recursos tinguessin un dot i es poguessin casar. A més, la religió popular podia adoptar altres pràctiques, com ara el culte a santa Llúcia, després del guariment miraculós l’any 1296 d’Elisenda, de la parròquia de Provençana, que havia estat cega des del seu naixement.

La societat laica

Tal com es pot apreciar, durant el segle XIII la noblesa es continuà mantenint al marge de la societat urbana. Encara que es podia donar el cas que algunes famílies aportessin oficials reials, com en el cas del veguer Pere de Medina, o que tinguessin part en monopolis com la lleuda de Mediona, rarament s’aventuraven plenament en empreses urbanes. De manera semblant, els individus pertanyents a famílies de la petita noblesa sovint tenien una funció important en les nombroses comunitats eclesiàstiques de la ciutat, però els seus germans i germanes es casaven en poques ocasions amb membres de la societat urbana. Algunes vegades es podia donar el cas que un membre de la petita noblesa es casés amb la filla d’un dels ciutadans més destacats, com fou el cas de les filles de Bernat Marcús III; C. Batlle esmenta el cas d’una filla de la família Durfort que es casà amb Berenguer de Cervera, mentre que una filla de la família Grony emparentà per casament amb el llinatge dels Sant Vicenç, senyors del castell de Burriac. Segurament això es degué en gran part als fabulosos dots que aquestes futures esposes podien aportar al matrimoni. D’altra banda, sembla que els membres del llinatge dels Plegamans, descendents d’una família del Vallès, no s’arribaren a integrar a la societat urbana, malgrat els molts anys en què serviren com a veguers i batlles. A aquest desvinculament es pot afegir el fet que, segons sembla, cap membre de la família no arribà a actuar de conseller.

Teginat del palau Finestres, al carrer de Montcada, indret escollit com a lloc de residència per les grans famílies de la ciutat a partir del segle XIII.

ECSA - M. Catalán

De tota manera, cal que insistim que encara s’han de dur a terme estudis sobre els vincles familiars, i que si de moment els grans barons no apareixen enlloc, és possible que tampoc no s’hagin identificat altres famílies de la petita noblesa i que també hi puguin haver altres relacions. Per exemple, és possible que els Montcada, que donaren nom al carrer, malgrat que segons sembla aquest no tingués relació amb la família del mateix nom de la gran noblesa, fossin una branca il·legítima. De la mateixa manera, el nombre de cavallers que apareixen en els testaments de la Pia Almoina durant el segle XIII és igualment reduït, ja que només és de cinc en una relació de 240 noms; resulta difícil determinar si això era reflex de la veritable situació o si n’hi havia d’altres l’existència dels quals hom desconeix. La resposta possiblement es troba entre aquests dos extrems: és probable que altres cavallers fossin presents a la ciutat, però en conjunt el seu nombre era reduït.

Els membres dirigents de la societat urbana, doncs, pertanyien al sector que passà a anomenar-se mà major. Aquestes famílies dominaven el consell, i sovint formaven part del grup de consellers. El nombre de famílies que hi prenien part es pot calcular de diverses maneres, però segurament no eren ni menys de dotze ni més de vint, si considerem el segle en conjunt. Aproximadament la meitat d’aquestes es poden remuntar a mitjan segle XII, mentre que sembla que la resta arribà a la ciutat a les primeres dècades del segle XIII. A més d’actuar de tant en tant com a veguers o batlles, o bé com a altres oficials reials, dugueren a terme una gran varietat d’activitats econòmiques, com els seus predecessors del segle XII. Una d’aquestes era sens dubte el préstec de diner, i quan la corona era qui manllevava els diners, les recompenses eren potencialment altes; el màxim exponent d’aquesta activitat fou probablement Durfort, que obtingué el control dels Banys Nous i de la carnisseria principal, i més endavant alguns drets a la costa i drets sobre els molins; tot això segurament a conseqüència d’haver proporcionat a Pere I les quantitats de diner que aquest necessitava. Els Grony també es dedicaren al préstec de diner: sembla que un dels membres de la família, Pere, es penedí al seu llit de mort, l’any 1226, dels interessos abusius que havia exigit, i deixà indicat que els seus executors testamentaris distribuïssin certes quantitats a fi de compensar els seus errors. No fou fins a la segona meitat del segle que les pressions eclesiàstiques tingueren incidència en la mentalitat d’aquest sector de la societat, i només aleshores els jueus esdevingueren els principals prestadors, sovint de sumes relativament petites, mentre que els financers cristians buscaren (i les trobaren) altres tècniques, com els censals i els violaris, per amagar les pràctiques d’usura.

Una altra àrea d’activitat fou, naturalment, l’esfera del comerç; en aquest camp, l’exemple estudiat de manera més completa és el cas dels Banyeres, una família de drapers. Formen part d’un grup de famílies que arribaren a les primeres dècades del segle. Hi ha documentats tres germans que compren obradors i també terres al territori de la ciutat. Un fill d’un d’aquests es casà amb Blanca Burget, membre d’un llinatge molt antic, car a la dècada del 1140 apareix un Burget, i un dels fills mascles que tingueren, Burget de Banyeres, uní els noms de les dues famílies. En conjunt, la família es dedicà a la producció i la comercialització de productes, per la qual cosa anaven a fires i viatjaven per l’estranger; possiblement algunes de les seves mercaderies eren de producció local, però és evident que altres s’importaven de França i després es tornaven a exportar al nord d’Africa. Si bé els teixits podrien haver estat el principal producte en què tractaven, no quedaven al marge altres mercaderies, especialment els vins. A més, eren armadors de vaixells per mitjà de l’adquisició de setzenes, i per aquest motiu tenien interessos en viatges en els quals no necessàriament comercialitzaven els seus propis béns. També es podia donar el cas que aquestes famílies passessin a ser, especialment els darrers anys del segle, canviadors i banquers; novament, a causa de l’alt cost i el risc d’aquestes inversions, és possible que diversos individus constituïssin una societat amb aquest objectiu.

Com al segle XII, les propietats urbanes tingueren la seva funció important en la formació de les fortunes; com s’observarà més endavant, algunes de les famílies dirigents, sobretot els Grony, els Durfort, els Plegamans i els de Vic, foren especialment destacades en aquest aspecte. Amb la divulgació de la pràctica dels lluïsmes, és a dir, de la proporció dels drets d’entrada que s’havien de pagar al senyor inicial, aquestes famílies incrementaren la seva riquesa sense cap cost addicional. D’altra banda, es tornà a incrementar l’interès pel camp dels voltants. A més de les nombroses vinyes i camps que compraren totes aquestes famílies, algunes finalment guanyaren la senyoria de certes viles properes, com en el cas dels Grony a Santa Coloma i dels Durfort a Sant Feliu de Llobregat. De tota manera, no trencaren les seves relacions amb la ciutat ni es retiraren a les seves finques rurals: això fou només un altre aspecte de les seves activitats.

També és probable que aquestes famílies tinguessin sota la seva direcció alguns grups d’artesans, que constituïen el segon sector més important de la societat urbana, tot i que és evident que n’hi havia d’altres que no treballaven per a cap senyor, sinó per a ells mateixos. Al segle XIII hi hagué un considerable augment del nombre d’oficis, que apareixen documentats, i una organització d’aquests. Encara que els sabaters havien estat els primers a donar mostres d’organització col·lectiva, l’any 1211 Pere I atorgà als lambarts i els mestres de cases la seva primera carta de privilegi, que els donava el dret d’escollir cònsols i administrar la seva professió, d’importància notable a la ciutat a causa de les pedreres de Montjuïc, encara que en general el funcionament dels gremis fou lent fins al segle XIV. També augmenten en el curs del segle les informacions detallades sobre els oficis d’aprenentatge, a mesura que es formalitzaven; i quan, al començament del segle, Bernat Ferrer recomanava al seu germà que prengués Ramon com a aprenent durant dos anys, als quals en seguiria un més de servei, probablement calculava els anys d’aprenentatge que li quedaven. Cap al final del segle s’esmenten les proves d’examen que es feien en alguns oficis, especialment en aquells que exigien més formació intel·lectual. L’augment de l’activitat artesanal, però, no sempre reportava beneficis: l’any 1255 hi ha un decret del batlle que determinava les zones en les quals no es permetia de treballar als tintorers i fustanyers, mentre que l’any anterior, l’establiment d’una parcel·la de terreny per a construir-hi una casa al carrer de la Pellisseria també deixa clar que l’arrendatari no podia dur a terme allí el seu ofici de batedorie fustangorum, és a dir, de bataner de teixits. Aquest mateix carrer apareix documentat el 1212, i aviat el seguiren altres de la mateixa mena (carrer de la Sabateria, 1241; carrer dels Mercaders, 1254; carrer de l’Especiaire, 1266), amb la qual cosa es fa palesa la tendència per part dels treballadors del mateix ofici de viure i treballar a tocar l’un de l’altre. En les darreres dècades del segle hi hagué un ràpid desenvolupament de la manufactura de teixits; les raons no són del tot clares, però generalment s’accepta que la causa principal fou la interrupció de les importacions des de França de resultes de la guerra. Al començament del segle XIV aquest ofici era ben organitzat, tal com demostren els articles dels teixidors de llana (1308). D’aleshores ençà, els teixits produïts a la ciutat esdevingueren una de les principals exportacions.

Com gairebé sempre, poca cosa es pot dir de les capes més baixes de la societat. Els vells i els malalts rebien atenció als hospitals, però el seu lloc de residència i estil de vida continuen essent terra incògnita. Podríem pensar que molts vivien als límits de l’àrea urbana, sobretot prop dels convents dels frares. Els documents que resten dels sínodes de mitjan segle XIII i de les primeres visites episcopals (1303) no paren de queixar-se dels vicis dels habitants, especialment del joc, l’adulteri i l’existència de bordells; i segons sembla, les parròquies de Santa Maria del Pi i de Sant Jaume eren les més enfonsades en el vici, tot i que els pobres no tenien cap monopoli sobre la immoralitat. En general, sembla que les divisions socials esdevingueren més pronunciades durant el curs del segle, car fou en aquest període quan començaren a circular expressions com ara “mà major”, “mà mitjana” i “mà menor”. A més, podem assenyalar dos episodis en els quals les tensions socials i les gelosies, encara que no n’eren els únics motius, tingueren un paper important.

L’any 1258 fou destruïda la residència que Bernat Marquet tenia a Barcelona, i ell mateix fou apedregat i mort; no se sap res més de l’incident, i tan sols el coneixem a través de multes i indults posteriors. És probable que, més que no pas ser un conflicte de classes, tingués a veure amb certes enveges que hi devia haver entre membres del mateix estament, ja que aquest personatge tenia una relació molt estreta amb la corona. La constitució dels “prohoms de la Ribera” el mateix any i l’expansió del consell no pogueren haver estat coincidències. De manera semblant, en el cas de la revolta de Berenguer Oller (1285), tot i que Desclot parla dels seus seguidors com de “vils gents” i “poble menut”, els estudis recents indiquen que era més aviat un conflicte entre els patricis, d’una banda, i els comerciants i artesans més pròspers de l’altra, els quals potser se sentiren exclosos dels afers ciutadans després de la promulgació del Recognoverunt proceres. Malgrat tot, aquests factors socials no n’eren l’única causa, car també hi influïren la manca d’aliments i l’excés de població a la ciutat la vigília de la invasió francesa, la manca de treball i el descontentament amb les rendes i els lluïsmes. Tot i que la revolta reeixí des de bon començament, ja que Berenguer Oller aconseguí dominar el clergat, els consellers i els oficials reials, Pere el Gran la reprimí durament i executà Berenguer i els altres capitosts, i així la ciutat se salvà dels francesos, als quals Berenguer tenia la intenció de lliurar-la. Després d’això, tornà a haver-hi pau a la ciutat i, tal com assenyala Bensch, sembla que els habitants decidiren oblidar les seves diferències com a reacció davant les dificultats.

La demografia

Dissortadament no hi ha cap estudi fidedigne del volum de població durant el segle XIII. Ens veiem obligats a extrapolar a partir dels ingressos procedents del fogatge i monedatge de mitjan segle XIV, que enregistraven un nombre de llars que oscil·len entre les 6 668 i les 7 651. Segons el quocient que hi apliquem, això indicaria que hi havia una població entre els 30 000 i els 38 000 h en el període posterior a la Pesta Negra. Tot i així, resulta difícil imaginar que Barcelona sobrepassés els 40 000 habitants, fins i tot en el moment de més apogeu anterior a aquest trasbals.

En el cas de les terres dels encontorns, també ens podem servir de les xifres que aporten els fogatges, estudiades per Feliu, que demostren que el nombre de llars del Barcelonès entre els anys 1358 i 1381 oscil·laven des d’un mínim de 690 a un màxim de 820, la qual cosa fa calcular una població de tan sols uns tres a quatre mil habitants. Al segle anterior no és gaire probable que el total hagués sobrepassat la xifra mínima en el seu moment culminant, és a dir, que no era més que un deu per cent, aproximadament, de la població urbana. De tota manera, és evident que la densitat era força més alta que la de qualsevol altra àrea rural a la regió. Els districtes més densament poblats eren els que ho havien estat tradicionalment: Santa Eulàlia de Provençana, Sarrià, Sant Andreu de Palomar i Badalona, tots els quals tenien un nombre de llars superior a les cent, mentre que altres districtes, com Vallvidrera, Sant Gervasi de Cassoles i Sant Adrià de Besòs, tenien tots ells habitatges dispersos i arribaven tot just a una desena part d’aquesta xifra.

Dos exemplars de comandes barcelonines del segle XIII. La foto superior és el pergamí núm. 1-6-962, conservat a l’ACB de l’any 1258, pel qual Bernat de Fonts, ciutadà de Barcelona, rep en comanda i dipòsit de Berenguer Colomera, cavaller, quaranta lliures melgoreses i torneses. A sota, foto del regest del notari Pere Portell, corresponent al foli 12 r del seu Manual de 1299, conservat a l’AHPB, pel qual Pere Mir, ciutadà barceloní, rep en comanda de Bonanat Bosquerons, frener, unes cuirasses per portar a l’Imperi Bizantí en la nau de Guillem de Sala.

ECSA - Rambol

El comerç

Cal destacar, al segle XIII, l’aplicació d’una sèrie de mètodes comercials que són documentats per primer cop al final del segle XII, i també la incipient protecció del comerç marítim barceloní, fet que hom aprecia d’una manera més clara a la carta de privilegi del 1227, segons la qual els vaixells de Barcelona només podien ésser utilitzats per als productes que hom transportava a Barbària, Egipte i ultramar, sempre que hi haguessin prou vaixells disponibles, la qual cosa resultà eficaç a l’hora d’obligar els pisans i genovesos a abandonar el tràfic local de mercaderies que havien dominat durant un segle. Aquest monopoli es refermà encara més l’any 1268, quan el rei prohibí als comerciants estrangers desembarcar béns a Barcelona que no els pertanyessin.

En general, diversos individus tenien conjuntament la propietat dels vaixells en forma de setzenes, a fi de limitar el risc evident que comportava que un sol propietari financés un vaixell. Hi ha documentades algunes classes de vaixells: d’una banda, la tradició mediterrània dels vaixells amb rems i vela triangular, representats per la galera, que tenia una funció més aviat militar i era especialment adequada per a les accions de cors, i el lleny, més comercial, que probablement era el tipus més freqüent al segle XIII; i de l’altra, la tradició atlàntica de vaixells de formes més arrodonides i propulsats per veles quadrades, que normalment són designats com a naus. El mètode d’explotació era generalment pel mitjà dels contractes de comanda.

Hi havia diverses rutes de comerç marítim. Durant els primers anys del segle predominà la ruta que seguia la costa fins al nord d’Africa, com al segle XII. Un cop conquerida Mallorca, fou inaugurada una nova ruta, més directa, que anava fins a Tunísia passant per l’illa. Després d’això, al voltant del 1230, es féu més intens el comerç amb Sicília, sobretot a causa de la capacitat que tenia aquesta illa de proporcionar les provisions de cereals que tant necessitava Barcelona. Finalment hi ha el comerç amb l’Orient; malgrat que surt documentat al final del segle XII, en realitat només esdevingué important amb posterioritat a la dècada del 1260, en bona part a causa de les grans inversions que aquestes exigien: es feien viatges a Egipte, Terra Santa i Bizanci. Tampoc no podem oblidar el comerç local entre el Roine i València, tot i que apareix molt poc documentat a les fonts, probablement perquè era molt freqüent. De tota manera, hem de concedir el lloc d’honor al comerç amb el nord d’Àfrica.

Els productes importats eren, segons es pot determinar a partir de documents com la lleuda de Mediona (1222) i la tarifa dels corredors (1271), molt variats: espècies, tints, metalls, pells i cuir, teixits, bestiar, farina, vi i esclaus. En tots dos documents hom donava un lloc de preferència a les espècies, la qual cosa indica que, pel que fa als ingressos que aportaven, eren considerades de màxima importància. A mesura que passà el temps, però, la necessitat d’aconseguir les provisions de gra adequades esdevingué una qüestió cada vegada més preocupant. Després del segle XII sembla que les terres del voltant de Barcelona no en pogueren assegurar quantitats prou grans. Així, doncs, calgué cercar queviures en altres indrets, primerament a Aragó, des d’on es transportaven per la vall de l’Ebre i Tortosa fins a Barcelona, però més tard a Sicília. Pel que fa a les exportacions, en tenim menys indicis, però probablement destacaven els articles de llana i lli, que al començament eren en gran part reexportats, però més endavant passaren a ser de producció local; a més del vi i l’oli, les pedres de molí i els accessoris militars. A diferència dels seus homònims en altres ciutats, l’elit urbana es dedicà com fins aleshores al comerç, i no es retirà a les seves finques rurals. A més, les noves famílies es continuaren introduint en aquest sector de la societat per mitjà de totes les activitats que eren de tradició, com ara els serveis reials, el préstec de diners i l’explotació dels monopolis.

La política exterior del rei esdevingué estretament vinculada al desenvolupament comercial de la ciutat; no solament es canalitzaven per mitjà de la ciutat la majoria de les activitats comercials, en perjudici dels altres ports catalans, sinó que a més els seus patricis eren al capdavant de les missions diplomàtiques. La combinació d’aquestes activitats conduí a la creació de consolats als ports d’escala que els comerciants barcelonins tenien a l’Orient, dret que fou concedit el 1266. Els comerciants havien de dur a terme les seves activitats a l’alfòndec, on trobarien allotjament, possibilitats de magatzem, i ajut notarial i espiritual, tot això sota l’autoritat del cònsol. Paral·lel a l’expansió dels consolats sorgí el Consolat del Mar al port barceloní; i el seu compendi de lleis, el Llibre del consolat de mar, té uns orígens que es poden remuntar al Costumes de la Mar de Barcelona, del segle XIII, avui perdut.

La importància concedida al comerç marítim no ens ha de fer tancar els ulls a les activitats comercials més locals. En primer terme sorgí una fira que apareix documentada entre els anys 1239 i 1287, tot i que resulta difícil determinar-ne la importància, i és molt probable que es veiés eclipsada per altres fires i pel mercat de la ciutat. També cal remarcar les transformacions que es produïren en el mercat de la propietat local: amb la noció d’emfiteusi i la influència del dret romà, es reduïren les vendes i es feren més freqüents els arrendaments, que en general eren de parcel·les més petites. D’aquí ve que els drets de propietat esdevinguessin cada vegada més complexos, especialment a la ciutat, i que el nombre d’individus implicats en la cadena formada pels senyors, els arrendataris i els subarrendataris fos igualment més alt; aquest problema és documentat per primera vegada d’una manera explícita a la disputa que tingué lloc entre el bisbe de Barcelona i els monjos de Ripoll, l’any 1210. Els contractes d’arrendament normalment comportaven el pagament d’una entrada al propietari, però quan la cadena s’allargà també augmentaren les quantitats que es pagaven per aquestes entrades, fins al punt que sovint es feia difícil establir la proporció que es devia a cada individu; d’aquesta manera, els lluïsmes en qüestió o els drets d’acceptar els nous arrendataris i subarrendataris podien proporcionar ingressos considerables, tot i que el Recognoverunt proceres en limitava la quantitat a un 20% del valor de la propietat, i més endavant a la meitat d’aquest percentatge. A fi de trampejar la prohibició eclesiàstica de la usura, al segle XIII hom començà a posar en vigència una altra pràctica que es coneixia amb els noms de violaris i, i consistia en la venda de pensions avalades per les propietats. Si hi havia un propietari que necessitava diners, podia vendre el seu arrendament o els seus drets sobre aquest a un comprador; alhora que conservava el dret de tornar-la a comprar, continuava pagant un arrendament anual al comprador fins a la mort d’aquest (en el cas del violari) o a perpetuïtat (en el cas del censal).

La prosperitat comercial de Barcelona durant el segle XIII es veié reflectida en els canvis en l’encunyament de moneda a la ciutat durant el curs del segle. Com a conseqüència dels problemes econòmics de Pere I, s’alterà la moneda a la primera dècada. No obstant això, aquestes emissions doblenques, establertes definitivament l’any 1222 i massa febles per a objectius comercials, es substituïren per l’encunyament ternal, amb un contingut més alt d’argent, que l’any 1258 fou emès per als ciutadans de Barcelona en representació dels altres súbdits catalans de Jaume I. Una ge- neració més tard s’instituïren altres canvis amb la introducció del croat, moneda més sòlida, sota el regnat de Pere el Gran (1284), que equivalia a l’antic sou de comte barceloní i s’ajustava molt bé a les necessitats comercials.

La cultura urbana

En el camp de la cultura, el predomini gairebé exclusiu de l’educació eclesiàstica centrada en el llatí es veié desafiat per primera vegada per l’ús cada vegada més general de la llengua vernacla. Si bé durant el segle XIII els notaris i escrivents continuaren utilitzant el llatí en la majoria de documents, n’hi hagué alguns que foren redactats en català, especialment els més comercials. Tot i que poca cosa es pot dir de la producció literària local, l’interès de les capes més altes de la societat envers aquests afers pot ésser demostrat tant per la seva possessió de llibres, com en el cas de Bernat Durfort (mort l’any 1285), com per la preocupació que mostraven per l’educació dels seus fills mascles. A més de l’escola catedralicia, hi havia professors particulars, i al final del segle també apareix documentada la primera escola (1298). En general, el paper dels dominicans, i especialment de Sant Ramon de Penyafort, tingué una importància capital per a l’educació a la ciutat, per mitjà de la biblioteca que es creà al convent que l’orde tenia a Barcelona. No obstant això, alguns individus, com ara el canonge Colom, fundador de l’hospital del mateix nom, també tenien biblioteques importants, que incloïen obres teològiques i jurídiques. L’educació superior, però, no era impartida a la ciutat i els qui se’n volien beneficiar havien d’anar a l’estranger, sobretot a Tolosa per als estudis de teologia, a Bolonya per als estudis jurídics i a Montpeller per a la medicina.

La topografia de la ciutat de Barcelona al segle XIII

Si als segles XI i XII hom fixà el traçat general de la ciutat medieval, al segle XIII hom precisà de manera detallada l’estructura d’aquesta en termes topogràfics. Tot i que no faltaren les innovacions als segles de la baixa edat mitjana, especialment pel que fa a la construcció de les defenses de la ciutat i del port, a l’obertura d’espais dins la ciutat, com per exemple la Plaça Nova, a la urbanització dels darrers “nous” ravals i a la fundació d’altres comunitats eclesiàstiques a ponent de la Rambla, fou al segle XIII que tingué lloc el creixement més ràpid de la població i la incidència més gran del comerç i la indústria, amb les consegüents adaptacions de l’estructura urbana a aquests canvis.

No obstant això, quan es tracta d’estudiar aquest segle ens trobem davant alguns problemes. Bàsicament, les fonts són semblants a les dels dos segles anteriors, però hi cal afegir un cert nombre de documents procedents de la cancelleria reial, car han quedat una sèrie de registres que, tanmateix, sovint tracten de les condicions econòmiques de les senyories i no precisen la situació de la propietat ni la descriuen. A més, en vista de la tendència creixent a subdividir les propietats, es fa molt difícil, llevat d’alguns pocs casos no gaire freqüents, d’intentar fer-ne una reconstrucció. Efectivament, atès que una bona part de la documentació que ens resta procedeix d’institucions que no tenien una importància cabdal (ja que pràcticament s’han perdut els arxius dels nous convents més importants fundats al segle XIII, com ara Sant Francesc, Santa Caterina, Sant Joan de Jerusalem i Santa Clara), o bé procedeixen de fonts particulars, la nostra visió resta parcialment deformada, amb algunes zones que romanen poc documentades. També hi contribueix l’aparent manca d’activitat d’algunes zones en les quals les terres en propietat eren heretades pacíficament, situació que segurament és irreal i que és deguda a la poca documentació. Aquest estat de coses, que ja es podia apreciar a l’antiga ciutat emmurallada durant el segle anterior, encara es fa més palès al segle XIII, i s’estén als districtes veïns; és evident, doncs, que un districte generava el volum més gran de documentació durant les primeres etapes del seu creixement, i quan aquesta font d’informació s’ha perdut en gran part, ens queda un cert buit.

El tret que caracteritza la ciutat del segle XIII ha d’ésser necessàriament el nou circuit de defenses. De tota manera, després d’un segle d’investigacions, els nostres coneixements sobre el procés de construcció d’aquestes muralles tenen encara unes bases molt febles. Tot i que les defenses tradicionalment s’associen amb Jaume I, en realitat no hi ha documentada una relació directa entre aquestes i el monarca. Hom creu que el primer sector que se’n construí fou el que anava des de la platja, prop del convent franciscà, i, seguint el traçat de la Rambla, arribava fins a un indret proper a Santa Anna. Hi havia cinc portes al llarg del seu recorregut, que hom coneix amb els noms de Framenors, Trentaclaus, Boqueria, Portaferrissa i Santa Anna, cadascuna de les quals era flanquejada per dues torres poligonals. Des d’aquí, les muralles continuaven en un segon tram des de Santa Anna a Jonqueres, que s’acabà definitivament vers el 1275, i en un tercer, construït entre el 1286 i el 1295, que anava fins al Portal Nou i que ha arribat correctament datat per mitjà d’una inscripció. La data de construcció del primer tram és molt discutible. Carreras i Candi adduí que ja devia existir pels volts de l’any 1260, data en què apareix esmentada la Portaferrissa, i probablement abans del 1248, quan s’obrien carrers que travessaven les defenses del període romà tardà. Potser caldria abandonar aquest darrer argument davant els testimonis que demostren que el procés d’adaptació d’aquestes muralles romanes s’havia allargat durant un segle i mig, i si n’hem d’acceptar el primer, cal endarrerir-ne la data fins el 1240, any en què el topònim és documentat per primera vegada. De tota manera, no deixa d’ésser estrany que no ens hagi arribat cap altra referència a aquestes noves muralles, i que no es trobin els contextos on caldria esperar que es parlés de les noves defenses; per exemple, l’any 1273 la zona a ponent de la Rambla encara és designada com a “l’altra part de la riera de la Boqueria”, mentre que un document del 1264 només parla de la “riera de Cagalell” en referir-se a les propietats que seguien el seu curs. D’altra banda, algunes de les portes són consignades en un document del 1255 publicat per Capmany, entre les quals figuren les de la Boqueria, Pou de Moranta (posteriorment, el portal de l’Àngel?), Campderà i Born. El fet que aquestes dues últimes pertanyin a la zona de la riba del rec Comtal, on no foren construïdes les defenses fins al segle XIV, fa pensar que o bé el document fou esmenat en una època posterior, o bé les portes existien realment però isolades, i que marcaven els límits de la ciutat, sense que les unissin els trams de muralla, segons adduí A. Duran i Sanpere. Les contínues referències que apareixen després de l’any 1260 a les muralles de l’època del romà tardà donen suport a aquesta teoria. Si aquest fos el cas, tot el tram que anava des de la porta de Framenors a la de Santa Anna fóra del període posterior al 1285, car des d’un punt de vista estratègic tindria força sentit protegir la part de la ciutat compresa entre la riera de la Boqueria i el Merdançà i la que s’estenia entre aquest darrer rieral i el Rec, més que no pas flanquejar les rieres mateixes; fins a un cert punt aquests darrers podrien fer de defensa natural, com certament fou el cas del Rec als ravals de llevant durant la major part del segle, fins que al final del segle XIV restaren encerclats els ravals del voltant del convent de Sant Agustí Vell i de Santa Clara.

Creiem preferible tractar l’evolució dels diversos districtes de la zona interior d’aquestes muralles abans de fer-ne una síntesi general. Al centre de la ciutat, naturalment, hi havia la zona enclosa per les muralles tardoromanes. Tal com ja hem esmentat, hi hagué alguns canvis pel que fa al traçat dels carrers. Primerament és evident que les característiques baixades que traspassaven la línia de les muralles tardoromanes pertanyen a les dècades de mitjan segle. Així, la baixada propera a la residència dels templers fou oberta l’any 1253, i l’any següent foren aixecades cases al llarg del seu traçat; la baixada de Santa Eulàlia data cap al 1271. Cal imaginar que les altres, és a dir, la baixada de Sant Miquel, la baixada del Bisbe Caçador i la baixada de Viladecols pertanyen al mateix període. També hi ha documentats altres canvis en el traçat dels carrers: l’any 1278 fou tancat un carrer prop de Sant Miquel a causa de les males olors que n’emanaven i de les dificultats de passar-hi, mentre que, d’altra banda, és possible que l’any 1270 fos inaugurat el traçat del carrer del Bisbe Irurita, des de Sant Jaume a la Porta Bisbal.

De tota manera, la zona del voltant de Sant Jaume encara no era el centre polític de la ciutat; només al final del segle XIV, amb la construcció del Saló de Cent i l’adquisició d’algunes cases a l’antic call per part de la Generalitat, augmentà la seva importància, i durant el període objecte del nostre estudi els consellers generalment es reunien a Santa Caterina. No obstant això, al final del segle XIII començà una transformació important amb el començament de la catedral gòtica (1298), que de mica en mica substituí la catedral romànica i envaí l’espai obert que anteriorment havia estat ocupat sobretot per cementiris. Les cases que hi havia al voltant de l’absis de la catedral continuaren en mans dels canonges, tal com apareix constatat als textos dels sínodes del final del segle XIII, que regulaven el seu estil de vida.

El call continuà ocupant la major part del barri del nord-oest: un document de l’any 1220 demostra que les cases situades dins els seus límits eren contigües a les dels cristians, sense cap vestigi de mur que les separés. És molt probable que pertanyin a aquestes construccions les restes que hom trobà amb motiu de les excavacions dutes a terme al pati dels Tarongers del palau de la Generalitat, els anys 1909-10. No obstant això, el creixement de la població jueva féu que el call s’estengués a una zona dels ravals: es coneixia com a call de Sanaüja, nom d’un personatge que tenia propietats al sector sud del carrer de la Boqueria al final del segle XII, i que ja existia vers l’any 1274.

A l’altre costat de la catedral hi continuà havent el Palau Reial; tot i que hi ha pocs indicis de canvi al segle XIII —llevat de l’afegiment de les pintures murals que n’han restat—, cal imaginar que experimentà una fase d’expansió i incorporà algunes construccions al nord de l’indret on es trobava situat, que anteriorment eren a mans del bisbe. Sembla que l’antic palau episcopal fou dividit en tres seccions l’any 1272: una part fou utilitzada per guanyar espai per a la nova catedral, possiblement els transseptes que es començaren abans del projecte de la catedral gòtica; l’altra s’arrendà a tres personatges, i la tercera es mantingué a mans del bisbat. Continuà augmentant l’activitat dels carrers adjacents. Hi ha nombroses referències a tallers situats al llarg del carrer de la Freneria i al voltant del Freginal, que s’esmenta amb més freqüència com a plaça de la Corretgeria, mentre que els comerciants d’espècies i els apotecaris es concentraven al llarg del que ara és el carrer de la Llibreteria.

La meitat meridional de la ciutat emmurallada es mantingué en un període d’estancament, i l’única excepció foren les activitats dels templers a la part sud-oest, els quals recuperaren el dret d’administrar les propietats que anteriorment havien estat arrendades, ampliaren les seves finques des de l’any 1245, urbanitzaren una part del districte i construïren també la capella que hi ha actualment, documentada vers l’any 1271.

Si hom surt a la zona de l’exterior de les muralles, cal situar en un lloc destacat el barri del “Mar”. Malgrat que en segles anteriors aquest districte no arribà als alts nivells de creixement que li atribueixen alguns historiadors, augmentà ràpidament la seva importància relativa dins la ciutat al segle XIII. Situat davant la porta principal, que fou rebatejada com a Cort del Veguer o castell de la Cúria, el mercat continuà essent un centre d’atenció: el nombre d’obradors augmentà de mica en mica, una proporció important dels quals els tenia la família Mediona, que s’havia emparentat amb la família Barcelona del segle XII. Els Durfort, d’altra banda, administraven la carnisseria que hi havia immediatament després del mercat pel costat de tramuntana. La primera d’aquestes famílies també administrava la vila d’Alfou, que rebé el nom d’una família del segle XII, i que sembla que es trobava situada entre els carrers de la Basea i del Mar i s’urbanitzà pels volts del 1200. La densitat d’edificis féu sorgir la necessitat de crear nous carrers, en els quals hom pot apreciar, a grans trets, dues fases: els que foren traçats a la primera dècada del segle i els que aparegueren entre el 1275 i el 1290. Aquests carrers donaren lloc a la zona de banda i banda del carrer del Mar, que consistia en carrerons estrets de traçat força irregular.

El límit meridional d’aquesta zona era definit fins a cert punt per les drassanes i els alfòndecs reials, que apareixen documentats per primer cop al començament del segle; tot i que hom no sap del cert quina era la situació exacta dels darrers, probablement es trobaven al carrer dels Abaixadors, que anteriorment s’havia anomenat carrer dels Durfort. Els Durfort, com ja hem esmentat en més d’una ocasió, havien de tenir una funció d’importància considerable en la urbanització d’aquesta zona costanera que quedava a llevant de la drassana; més endavant aquesta torna en part a la corona i el bisbat, i només la part central, prop dels alfòndecs, continuà en mans de la família. Immediatament a llevant hi havia un sector que urbanitzaren els Marimon, mentre que a tramuntana i a llevant hi havia la vila nova dels Alls de Pere Moneder, documentada el 1205, que correspon a l’àrea que s’estén al voltant de les antigues defenses, a ponent de la porta del Regomir i fins a arribar al carrer de Gignàs. A tramuntana i a llevant hi havia una zona que urbanitzà la família Viladecols, que a mitjan segle XII apareix relacionada amb els Durfort.

A l’altra banda de la Rambla sorgiren nous focus d’atenció, a més de Sant Pau del Camp i l’hospital de Llebrosos, als hospitals del canonge Colom i del canonge Desvilar, i cap al final del segle a Montalegre i el convent dels carmelitans. Els carrers que travessen el districte experimentaren un desenvolupament lineal, generalment cap a tramuntana, mentre que al carrer Sant Pau hi ha documentats alguns obradors (1235), i a migjorn del carrer de l’Hospital hi ha constatades cases importants amb un solar, l’any 1204. De tota manera, predominaven els horts extensos, com l’hort de Trentaclaus (1230). Més a tramuntana la perspectiva era semblant, amb un cert grau de poblament al llarg del que més endavant esdevingué el carrer dels Tallers, fins a una distància considerable fora de la ciutat, però en altres indrets hi havia principalment horts.

Tornant al sector que fou emmurallat durant el segle XIII, el procés d’urbanització al districte del Pi encara era relativament lent: la zona continuà essent pobra, i només al segle XIV quedà plenament oberta tota la xarxa de carrers, tot i que la majoria ja existien des de molt de temps enrere com a límits de les parcel·les agrícoles. Al llarg del carrer de la Portaferrissa la situació era semblant, i només canviava al terme de Figuera Cocorella, a l’actual carrer de la Cucurulla, on s’edificà per primera vegada al començament del segle XIII. Prop d’aquest indret, al carrer de Na Canuda (documentat per primer cop el 1217), les parcel·les se subdividien més o menys al mateix temps, però malgrat que el traçat dels carrers és prou clar, el centre d’aquestes grans illes de cases continuà obert durant moltes dècades. La mateixa situació es podia trobar entre Santa Anna i el Merdançà, tot i que al centre del raval dels Arcs Antics la densitat era tan gran que esdevingué necessari fer nous carrers al començament del segle XIII, i els obradors, que fins aleshores eren rars, passaren a ésser molt corrents. Al peu de les muralles del romà tardà desaparegueren els femers a la dècada del 1240, quan fou edificada per primer cop la zona baixa al peu de les torres de Corríbia.

A l’altra banda del Merdançà la perspectiva tomà a canviar una altra vegada. Aquesta zona continuava en gran part oberta durant la primera meitat del segle, amb la qual cosa es proporcionava espai suficient per a les comunitats de Sant Joan de Jerusalem i Santa Caterina; i en seguí la urbanització, amb la formació del carrer dels Mercaders cap a mitjan segle, tot i que continuà tenint molta menys densitat de població que els sectors a ponent de la riera.

A l’exterior de la zona emmurallada, el districte de la rodalia de Santa Eulàlia del Camp continuà prosperant fins els darrers anys del segle, i hi ha alguns documents que fan pensar que la urbanització s’estengué seguint un creixement lineal fora de la ciutat i al llarg del camí principal, per sectors com ara la parellada bisbal, en direcció a la Celada o la Salata.

Seguint el curs del rec Comtal, els molins i les zones irrigades augmentaren en nombre; aquests dos factors agreujaven el problema constant de mantenir el curs de l’aigua.

Tornant a la ciutat, la zona compresa entre Sant Pere i Sant Cugat del Rec probablement fou urbanitzada en gran part aquest segle, malgrat que les primeres fases ja s’havien iniciat en l’anterior. De tota manera, l’any 1260 apareix un nou carrer prop de Sant Cugat, mentre que l’església fou reconstruïda cap al 1287, i també és evident que la zona que hi ha immediatament al sud del carrer de Calders, de traçat comparable, fou un producte de mitjan segle XIII. En els carrers que hi ha a migjorn del carrer de la Bòria hom havia assolit una densitat considerable al començament del segle XIII, com al carrer d’en Boquer (1220), que es veia accentuada pel fet que hi passava el Merdançà, que segons indiquen els documents, rebia el producte dels excusats domèstics. Aquest fou cobert en dues fases, la primera fins al carrer de Montcada (1257) i la segona des d’aquest indret (1265). A partir d’aquí, el carrer de la Pellisseria seguia la línia del Merdançà (1212), on ja hi havia una activitat intensa a les primeres dècades del segle. D’altra banda, l’antiga vila nova que quedava a migjorn no evolucionà prou de pressa, tot i que és evident que hi foren construïdes algunes cases noves, de les quals encara resten algunes parts, i fou en aquest període quan s’utilitzà per primera vegada el nom de carrer de Montcada. A més a més, és evident que molts dels carrers i carrerons que travessaven aquesta zona de llevant a ponent no eren traçats fins al començament del segle XIV. Dins els seus límits també aparegueren els Banys Vells, que malgrat el seu nom no eren necessàriament més antics que els de l’altre extrem de la ciutat, el nom dels quals podria haver sorgit a causa de la seva proximitat amb el Castellnou.

Cap al final del segle XIII, doncs, el plànol de la ciutat medieval ja era molt definit, i només quedaven per urbanitzar algunes zones al voltant de Santa Clara i a ponent de la Rambla. El centre de la ciutat encara era el mercat i els carrers veïns, que tenien una importància especial per als oficis de tota mena de manufactures. Tanmateix, al segle XIII hi hagué dos canvis considerables en l’aspecte ciutadà. D’una banda, aparegueren els processos industrials als ravals més orientals, que primer els duien a terme els oficis que treballaven la pell, i més endavant els que eren relacionats amb la producció de teixits; i de l’altra, i probablement més important, la zona tot al llarg de la platja, que encara era l’únic port disponible, començà a ésser un centre d’atenció molt més gran que no havia estat en temps passat. Els límits de l’expansió quedaven definits no solament per les noves defenses, sinó també per les moltes comunitats religioses que hi havien estat fundades durant el curs dels dos segles anteriors.

També d’aquest segle es poden datar els primers intents coordinats de controlar les condicions urbanes: el traçat dels carrers de les zones urbanitzades al segle XIII, malgrat que mai no són del tot regulars, probablement a causa de la manera poc sistemàtica en què foren urbanitzats tots els districtes, era clarament més regular que qualsevol traçat anterior. L’amplada dels carrers venia cada vegada més estipulada, i hom duia a terme intents d’eliminar els elements problemàtics, com el carrer prop de Sant Miquel, del qual hom esmenta que tenia un aspecte desagradable, o com un exemple semblant prop de Santa Anna (1266), o com el Merdançà, tot cobrint-lo. De manera semblant, també es començava a controlar la distribució dels oficis que poguessin molestar els veïns. D’altra part, hom canalitzà l’aigua per al convent de Santa Caterina (1263), i hi ha altres indicis d’interès creixent per qüestions com els desguassos i l’evacuació d’aigües residuals procedents de molts punts de l’interior de l’àrea urbana.

Pel que fa als edificis, es donà una certa progressió a partir dels models i les tècniques del segle anterior, però no hi hagué cap trencament en l’estil de les construccions. Rarament se n’ofereixen detalls precisos, amb algunes excepcions ocasionals, com el cas de la casa de la família Durfort, que apareix descrita l’any 1259 i que estudià C. Batlle. Aquesta ocupava la cantonada d’una illa de cases, amb la qual cosa donava al carrer per dues bandes, i tenia un pòrtic a la planta baixa i potser una galeria al pis de sobre. La casa comprenia els baixos, un pis amb golfes, i tenia un cortal, un rerecortal i un hort, tal com es podria esperar d’una casa que quedava dins els límits de l’antiga vila nova.

La densitat creixent d’edificis i la necessitat d’obrir nous carrers, sovint força estrets, entre les propietats que ja existien, foren possiblement els factors decisius per a l’aparició de les voltes, que permeteren que una sola propietat travessés aquests carrers. També hom podia guanyar més espai edificant sobre un pòrtic. Trobem altres indicis d’aquesta necessitat d’espai en alguns casos de subdivisió de cases, tant horitzontalment com verticalment. D’altra banda, també tenim alguns exemples d’amalgamació, i Pere de Blanes, que l’any 1231 era l’escrivà reial, arribà a ajuntar fins a quatre cases, i és possible que aquestes gestions també contribuïssin a la necessitat de construir voltes. Els pòrtics segurament eren utilitzats per a l’exposició i la venda de productes, però resulta difícil, com sempre, oferir una informació detallada de les cases dels artesans.

El Barcelonès al segle XIII

Mapa de la ciutat de Barcelona vers l’any 1280.

Ph. Banks

Al segle XIII hi ha dos canvis fonamentals pel que fa a les terres dels encontorns de la ciutat. En primer terme hom pot apreciar un interès per aquesta zona cada vegada més gran per part dels habitants eminents de la ciutat. Això no solament comportà l’adquisició de propietats rurals, sinó també la institució dels drets de senyoria en alguns sectors als límits del Barcelonès. Així, doncs, la família Grony, que l’any 1216 obtingué de Guillem Vall la Torre Baldovina a Santa Coloma de Gramenet, posteriorment rebé la població sencera. De manera semblant, la família Durfort arribà a administrar tot Sant Feliu de Llobregat, que incloïa algunes parts de l’actual Barcelonès. Aquestes dues zones de senyoria més endavant passaren a la Pia Almoina de la catedral de Barcelona. Altres exemples foren les adquisicions de la família de Pere de Sant Climent, el principal escrivà reial i cap de la cancelleria reial en el regnat de Pere el Gran, que comprà una residència fortificada a Badalona (1281) i l’anomenada torre de Belllloc a Sant Andreu de Palomar. Segonament, s’estengueren els límits del camp d’influència de la ciutat, potser en part com a conseqüència d’aquesta penetració que dugueren a terme els habitants eminents de la ciutat. L’antic territori de Barcelona perdé importància com a demarcació durant el curs de la primera meitat del segle; en canvi, la zona de Montgat a Castelldefels i des de les muntanyes i Molins de Rei a dotze llegües mar endins fou considerada cada vegada més una àrea de jurisdicció urbana. Això no pot ésser datat amb precisió perquè no hi ha cap concessió reial, però potser podria ésser situat en el període de formació del municipi, durant el tercer quart del segle. Dins aquest sector sorgí una demarcació més petita, que més endavant fou coneguda com l’Hort i Vinyet, immediatament a la rodalia de la ciutat. Aquesta apareix molt poc definida al segle XIII, però és possible que correspongués als districtes de Sarrià, Sant Gervasi, Sant Martí de Provençals i Sants, a les quals certament eren aplicades decisions com les referents a la reducció de lluïsmes. Més enllà d’aquesta demarcació, certes àrees formaven part de les Franqueses del Vallès, sobretot les Corts i Sant Just Desvern, i potser també Olorda, Esplugues i Provençana; per aquesta raó els habitants d’aquestes zones també eren exempts de certes lleudes reials i impostos de mesuratge. No obstant això, més cap a terra endins els nobles encara tingueren molta influència durant la major part del segle XIII; la societat urbana tingué poca incidència més enllà de Collserola, mentre que al Baix Llobregat sorgiren conflictes inevitables quan els interessos de la ciutat en expansió toparen amb els dels senyors dels castells termenats, com ara Eramprunyà i Cervelló, dificultat que només es resolgué al segle següent.

La societat rural tampoc no es veié lliure de problemes. Com en altres indrets de Catalunya, la introducció del dret romà probablement contribuí a empitjorar les condicions de vida de la pagesia del Barcelonès durant el curs del segle XIII, i hi ha algunes indicacions de pagesos vinculats als masos cap al final del segle, especialment als districtes que hi havia més enllà de la rodalia de la ciutat. Tanmateix, les condicions dels qui residien a les viles eren probablement millors, situació que trobà paral·lels en altres parts de la Catalunya Vella. Els “mals usos”, que arribaren a tenir una gran influència en els canvis socials duts a terme en altres indrets durant el segle XIII, a penes apareixen documentats al Barcelonès, amb l’excepció d’Olorda, on se n’aplicaren alguns vers la dècada del 1220. Malgrat que encara cal investigar força en aquest camp, les condicions dels pagesos del Barcelonès encara eren preferibles a les dels seus contemporanis a les comarques veïnes, com a conseqüència del seu status generalment lliure i de les grans oportunitats que la ciutat oferia.

També hi ha alguns indicis d’organització social en l’àmbit local. L’any 1100 hi ha una referència força poc definida als homes de Banyols concebuts com a comunitat, mentre que al començament del segle XIII els cònsols de Gavà juraren fidelitat als de Barcelona. Altres indicacions d’això mateix apareixen en una data una mica posterior a Provençana, on és esmentat un grup de prohoms ancians de la parròquia (1229), i a Sant Andreu de Palomar, on apareix una forma semblant de representació parroquial, amb quatre feligresos acompanyats del rector, sistema influït potser pels canvis que en aquell temps tingueren lloc a la mateixa ciutat.

D’altra banda, convé investigar el desenvolupament de l’agricultura, i el punt a partir del qual la rodalia de la ciutat deixà de poder aportar les provisions d’aliments que necessitava. En termes generals, sembla que hi hagué un augment de terres de regadiu, sobretot al llarg del Rec i a totes dues bandes del riu Besòs. Això pot ésser apreciat especialment prop de la ciutat, al coll de la Celada, i a Santa Coloma de Gramenet, Sant Adrià de Besòs i Sant Andreu de Palomar. Els documents dels districtes ben estudiats com Provençana indiquen que les vinyes i les terres de conreu existiren en proporcions aproximadament iguals, tot i que també hi havia altres conreus, sobretot oliveres i una certa varietat de fruites i hortalisses. A la zona més propera a la ciutat, les parcel·les eren relativament petites i explotades d’una manera intensiva. També continuà creixent el nombre de masos, però altra vegada apareixen amb més freqüència en aquelles parts del Barcelonès més allunyades de la ciutat, i eren especialment importants a Provençana, Sant Just Desvern, Sant Andreu de Palomar, Santa Coloma de Gramenet i Badalona. Les terres de pastura continuaren essent poc freqüents, excepte en aquells punts més propers al riu Llobregat, i, com ja hem esmentat, es podia donar el cas que els proveïdors de la ciutat haguessin de viatjar a les comarques interiors a fi de trobar aviram i carn. Pel que fa a aquest darrer producte, sembla que els xais i les cabres eren més comuns que els porcs o les vaques. També podríem esmentar els productes que no eren de consum, com els canemars del Besòs.

L’activitat manufacturera també experimentà una certa expansió, fins i tot a la mateixa ciutat. A més de les pedreres de Montjuïc, cal que esmentem l’augment del nombre de forges rurals, de les quals hi ha documentats exemples a Badalona i Sant Feliu de Llobregat, on els habitants de Sant Just Desvern es veien obligats a anar, a més de les que consten a Provençana i a Sant Andreu de Palomar al segle XII. Ultra això, el nombre de molins es continuà multiplicant als següents indrets: a la zona del Besòs, sota l’administració episcopal, tant a la Torre Baldovina com a Sant Adrià; a la del Rec, al Molí de Carbonell i al Clot; i fins i tot en alguns rierols del districte de Sant Just, com en el cas del Mas Moragues. A més, els molins no eren utilitzats només per a moldre el blat, car al Llobregat n’hi ha documentats alguns que servien per a batre teixits, i sembla possible que al final del segle els artesans comencessin a aparèixer en la societat rural, car hi ha documentat un teixidor al medi rural de Provençana.

Generalment, els nuclis de població del pla eren designats com a “viles”, i eren de dimensions molt variables. L’exemple de Sant Bartomeu de la Quadra, que ja apareix l’any 1188, difícilment podria haver tingut més de quatre o cinc cases; el nucli que hi havia al voltant del nou hospital de Provençana en tenia dotze l’any 1231, mentre que l’any 1268 la vila de Santa Coloma aplegava un carrer, una plaça, un forn i l’església. Els més grans reunien, potser, unes dues-centes ànimes.

Hi ha pocs indicis d’expansió als sectors que ja eren poblats, llevat potser del cas d’Olorda, on és probable que la família Durfort promogués l’establiment de nous pobladors. No obstant això, l’augment de la població no fou necessàriament constant: el doctor Codina ha observat que, com a conseqüència de la rivalitat entre la corona i la noblesa a la dècada del 1260, hi hagué una disminució del volum de població a Provençana, potser causat per la immigració a Tortosa d’un cert nombre d’habitants. Poca cosa podem dir de l’estil de vida d’aquestes poblacions: el fet que els documents de què disposem es basen, fins al segle XIV, en les qüestions referents a la propietat per sobre de qualsevol altre afer, deixa sense cap informació sobre aquest tema. D’altra banda, tot i que generalment la ciutat eclipsava les viles, es podia donar el cas que d’aquestes sortissin individus que havien de tenir algun paper important a la ciutat, com en el cas de Pere Desvilar, rector de Provençana i canonge de Barcelona, i fundador de l’hospital del seu nom.

En un món en gran part lliure del domini senyorial com eren Barcelona i una bona part del Barcelonès, la funció dels castells només podia ésser simbòlica. Continuaren existint les torres que hem esmentat que hi havia en segles anteriors, especialment com a part d’algunes masies en aquells districtes més propers als límits de la comarca, com ara Esplugues i Sant Just, o Badalona i Sant Andreu. Tanmateix, els veritables castells continuaren aïllats d’aquest món, amb l’excepció del castell del Port, que a penes figura en aquest període, llevat d’una ocasió en què apareix esmentat al testament de Guillem de Torrelles (1265). Hom creu que havia entrat en un període final de decadència. Hi hagué pocs altres edificis nous d’importància: la capella de Sant Ferriol a Montjuïc, la que hi havia a Finestrelles, al límit del territori, i la de Sant Joan del Coll a Sant Just Desvern (1228). Més a prop de la ciutat hi havia el convent de Valldonzella, traslladat des d’Olorda, mentre que també cal fer referència al pont sobre el Llobregat a Sant Boi: esmentat per primer cop com a projecte l’any 1278, hom trigà un quart de segle a acabar-lo. De tota manera, cal destacar el fet que els responsables de la seva construcció foren en gran part els consellers de la ciutat. El Barcelonès es trobava plenament dominat per la ciutat, tant en l’aspecte administratiu com en l’econòmic, i resulta difícil concebre la comarca aïlladament, separada del pes que hi exercia la comunitat urbana. (PhBa)