Els comtes i els seus oficials
En els primers anys del segle XII, cal destacar tres canvis polítics de gran importància per a Catalunya: en primer lloc, l’atac dels almoràvits; en segon lloc, la consolidació dels comtats de la Catalunya Vella sota el domini del comte de Barcelona, i en tercer lloc, una represa de l’expansió més enllà dels Pirineus i cap al sud.
Tot i que València havia caigut en mans dels almoràvits al final del segle XI, fins el 1107 no es feren incursions a la zona costanera del comtat de Barcelona. Durant aquests anys els atacs es concentraren al Penedès i amenaçaren seriosament la ciutat. El del 1114 probablement arribà fins ben endins del Baix Llobregat, però segons les fonts musulmanes, l’exèrcit atacant es veié atrapat per sorpresa en un indret que es deia el Port, potser prop de Martorell. Sembla que el darrer atac, de l’any 1115, arribà fins a la ciutat i fins i tot la tingué assetjada durant dos dies. De tota manera, després de lliurar una batalla en un indret no determinat del pla, hom pogué repel·lir l’exèrcit invasor. Els efectes que això produí a la ciutat són difícils d’avaluar: una referència que apareix l’any següent en una casa destruïda prop de Sant Cugat del Rec, la necessitat de tornar a consagrar l’església de Sant Andreu de Palomar (1132), i l’abandó del priorat de Sant Adrià de Besòs a favor d’una nova seu a Terrassa; tot això fa pensar que l’atac es féu al pla per Montcada i la vall del Besòs. Hom degué destruir força propietats, i això contribuí a fer més acusada la baixa d’una economia ja paralitzada. L’alentiment en el procés de colonització de les antigues defenses romanes es degué produir perquè els ciutadans comprengueren que la ciutat no en tenia d’altres. Efectivament, durant la generació següent no hi ha edificis nous a la zona que encara s’anomenava suburbium, al peu de les muralles de la ciutat, i el comte intentà recuperar les propietats que hi havia en aquesta zona. No obstant això, aquesta fou la darrera vegada que la ciutat es veié amenaçada directament per un atac dels musulmans, i quan es tornà a produir un cert creixement trenta anys més tard, les fronteres s’havien fet retrocedir prou perquè fos innecessari construir més muralles.
Sota el mandat de Ramon Berenguer III (1097-31), la incorporació dels comtats de Besalú, Cerdanya i, més tard, Peralada comportà la reconstitució dels antics dominis dels comtes catalans, dividits des de la mort de Guifré l’any 897, i també la consolidació de Barcelona com a centre de Catalunya, nom que apareix documentat per primer cop, i de manera casual, en la relació de l’atac a Eivissa i Mallorca els anys 1114-15, conduït conjuntament per Ramon Berenguer III i els pisans. No és cap coincidència que els primers indicis d’activitats marítimes a la ciutat pertanyin precisament a aquests anys. De l’any 1104 data una concessió comtal de rendes procedents dels vaixells que arribaven a Barcelona, les quals eren lliurades a Sant Adrià de Besòs. A les dècades que seguiren, els contactes amb Pisa i Gènova tingueren com a resultat els pactes sobre l’activitat dels seus vaixells a la regió, sens dubte fomentada pels contactes cada vegada més nombrosos amb els representants d’aquestes dues repúbliques marítimes durant la fase d’expansió a Provença. Tanmateix, sembla que el nombre de vaixells de què disposava la ciutat encara era molt reduït. Tot i que abans de l’any 1079 hom construí vaixells a la platja, sota el castell del Regomir, no hi ha altres indicis de transport per via marítima a la ciutat, o d’habitants de la ciutat que prenguessin part en el comerç marítim fins a mitjan segle XII, encara que hi ha documentada la compra d’esclaus per part dels mercaders barcelonins a Gènova l’any 1128, i és de preveure que l’expedició dels anys 1114-15 incloïa alguns vaixells locals. És probable que una gran part d’aquesta mena d’activitats marítimes es trobessin en mans dels pisans i els genovesos.
Tal com ha demostrat Bisson d’una manera magistral, cal datar la reorganització de l’administració comtal en els anys que seguiren la conquesta de Tortosa i de Lleida. En efecte, és possible que en el cas de Barcelona es duguessin a terme, al voltant del 1145, alguns intents d’explotar més plenament el potencial fiscal de la ciutat. El primer lloc entre les fonts d’ingressos del comte a la ciutat l’ocupaven els molins; tot i que alguns d’aquests, els Molins del Mar, eren en mans del bisbe, la majoria depenien del comte, com els que hi havia al Clot, al Soler i prop de Sant Pere de les Puelles. Però fou l’any 1144 en què la primera referència als Molins Nous, situats més amunt dels Molins del Soler, i inicialment anomenats “de Hostia”, aparegué en un context que demostra que s’havien establert molt recentment. És probable que fossin quatre, i els havien d’explotar individus que es quedaven amb una tercera part dels ingressos, mentre que els altres dos terços passaven a mans del comte.
Aquesta no fou, però, l’única innovació de l’any 1144, car Ramon Berenguer IV cedí en aquesta data la mostalafia a Arnau Pere d’Arcs per la suma de 150 morabatins. Tot i que podríem pensar que les funcions atribuïdes al seu càrrec eren semblants a les del que més endavant, en el període medieval, fóra el mostassaf, en realitat no en tenim cap prova, i és probable que és limitessin a la supervisió de mesures, perquè tot i que els oficials tornen a aparèixer esmentats cap al final del segle XII, més tard el càrrec desapareix, malgrat que sorgeixi el dret de mensuraticum.
Els veguers de Barcelona apareixen documentats per primer cop l’any 1094, en el temps que Arbert Bernat i Berenguer Bernat ocupaven el càrrec. Quan minvà la importància dels vescomtes, moltes de les seves funcions recaigueren sobre aquests oficials, sobretot les referents al mercat de la ciutat. Arbert Bernat era el fill de Bernat Gelmir (mort l’any 1054), i tenia propietats al llarg de la línia de les defenses, a la banda que quedava al sud del Castellvell, però també finques rurals a Lliçà. Berenguer i els veguers posteriors de les primeres dècades del segle XII també procedien del mateix medi cavalleresc o castlà. Fins un cert punt resultaren tan difícils de controlar com els vescomtes que els havien precedit. El qui es guanyà més mala fama fou Berenguer Ramon de Castellet (1113-39), que es quedà amb la part que corresponia al bisbe dels peatges de “quartera” del mercat, provocà les ires de Ramon Berenguer IV quan aquest accedí al poder i aconseguí imposar nous impostos sobre el mercat.
El succeí, per un breu període de temps, el seu fill Berenguer de Barcelona, que més endavant aparegué com a dignatari episcopal, i posteriorment ocuparen el càrrec Guillem Arbert (1151), Pere Ricard (abans del 1152), Pere Arnau o de Barcelona (1154-57) i Guillem Català (1160-70). La majoria d’aquests eren ciutadans rics que, amb freqüència feia una generació que s’havien allunyat del seu medi cavalleresc, o que s’hi mantenien en contacte per mitjà de les seves finques rurals. Després de la dècada del 1170, la funció del veguer entrà en una fase de decadència, especialment pel que fa a les qüestions econòmiques, ja que els batlles reivindicaren el seu dret de ser responsables de la recaptació dels impostos de la ciutat. Pels volts del 1200 el batlle actuava clarament com a representant principal del rei per al cobrament de les rendes i, en canvi, el veguer s’ocupava de les qüestions policíaques, judicials i militars.
Aquest canvi es pot relacionar amb la reorganització que dugueren a terme Guillem de Bassia i Ramon de Caldes, i que motivà la celebració amb regularitat de sessions d’estat de comptes, no solament referents a la ciutat de Barcelona, sinó també a les propietats reials allunyades. Sembla que els batlles i veguers que hi hagué al final del segle XII procedien de famílies eminents de la ciutat, i ocupaven el seu càrrec durant períodes de temps més breus que els acostumats, amb la qual cosa es refermava el domini reial. Com a conseqüència de l’aplicació de la constitució de pau i treva de Déu a les terres d’Alfons, arran del concili celebrat a Barcelona l’any 1173, la zona d’influència dels veguers també s’estengué a una bona part de la diòcesi, fins molt més lluny dels límits del territori de Barcelona. A més, vers el 1200 també havien assolit força poders judicials, amb la conseqüència que d’aleshores ençà la majoria d’arguments de les disputes eren atesos a la cúria del veguer, emplaçada al Castellvell, la qual cosa aportava uns ingressos considerables als qui tenien el càrrec.
Vegeu a continuació la llista dels comtes de Barcelona del 801 al 1162, elaborada amb dades extretes de la Gran Enciclopèdia Catalana; a partir d'aquesta data, segueixen amb el títol de Reis d’Aragó i comtes de Barcelona. Vegeu-ne notes biogràfiques de tots ells a Els comtes de Barcelona fins a la unió amb Aragó.
Comtes de Barcelona
| COMTES NOMENATS PELS REIS FRANCS | |
| Berà | 801-820 |
| Rampó | 820-826 |
| Bernat de Septimània | 826-832 (primera vegada) |
| Berenguer de Tolosa | 832-835 |
| Bernat de Septimània | 835-844 (segona vegada) |
| Sunifred | 844-848 |
| Guillem | 848-850 |
| Aleran (i Isembart) | 850-852 |
| Odalric | 852-858 |
| Humfrid | 858-864 |
| Bernat de Gòtia | 865-878 |
| Guifré 1 | 878-897 |
| COMTES HEREDITARIS (independents a partir del 985) | |
| Guifré II Borrell | 897-911 |
| Sunyer | 910-947 |
| Miró | 947-966 |
| Borrell II | 947-992 |
| Ramon Borrell | 992-1017 |
| Ermessenda | 992-1057 |
| Berenguer Ramon I | 1017-1035 |
| Ramon Berenguer I | 1035-1076 |
| Almodis | 1052-1071 |
| Ramon Berenguer II | 1076-1082 |
| Berenguer Ramon II | 1076-1096 |
| Ramon Berenguer III | 1096-1131 |
| Ramon Berenguer IV | 1131-1162 |
L’Església al segle XII
Sota el regnat de Ramon Berenguer III les relacions entre l’Església i l’Estat entraren en una fase de cordialitat, si bé els comtes continuaren tenint poder de decisió en les eleccions episcopals, la qual cosa pogué determinar la procedència social de molts bisbes del segle XII.
Vista de les ruïnes del Palau Reial Menor, edificat aprofitant els vestigis de l’antiga residència dels templers, segons un dibuix de J. F. Parcerisa de mitjan segle XIX.
Arxiu Pere Català
Església de Santa Anna, seu dels canonges del Sant Sepulcre instal·lats a Barcelona a mitjan segle XII.
ECSA - M. Catalán
Al començament del segle XII apareixen a Barcelona els dos principals ordes militars, els quals, però, tingueren un paper poc important al Barcelonès fins al segle XIII. Els templers adquiriren propietats en dos punts de les defenses l’any 1134, i també algunes finques considerables a Montjuïc, però durant el segle XII no apareix documentat que la seva presència fos permanent, i aquestes finques potser depenien del centre de Palau-solità al Vallès. De manera semblant, la presència dels hospitalers fou igualment limitada fins el 1205, malgrat que probablement hi hagué un preceptor urbà a la dècada del 1160, i sabem del cert que adquiriren propietats per tot el pla. D’altra banda, l’orde del Sant Sepulcre, en aquell moment poc significativa, representà una funció important al Barcelonès durant el segle XII. La primera referència clara d’una comunitat d’aquest orde a Barcelona arriba en una donació d’un tal Pere Ramon, l’any 1145, que consistia en el camp de Moranta, sobre la trilla dels Canonges, és a dir, entre el carrer de la Canuda i el de Santa Anna. Més endavant, la propietat donada s’estengué i passà a incloure un tros de terreny a l’altre costat d’aquest últim carrer, on fou construïda l’església de Santa Anna el darrer quart del segle. La comunitat fundada també acumulà propietats per tot el Barcelonès i les comarques veïnes.
Els cistercencs també començaren a entrar a les terres catalanes a mitjan segle XII: Guillem Ramon el Senescal féu donació d’una propietat a l’abat Guillem de Gran Selva perquè es construís una abadia cistercenca al Vallès, l’any 1150. Vers l’estiu del 1153 una comunitat s’havia instal·lat a Santa Maria de Valldaura, ben bé als límits del Barcelonès. Tanmateix, és possible que aquest emplaçament fos massa proper a la ciutat per als cistercencs, i al començament de la dècada del 1160 s’havien traslladat a la seva residència permanent de Santes Creus. No obstant això, els monjos aviat adquiriren una important propietat urbana a la cort comtal, a l’actual carrer Comtal, concentrada al voltant del palau comtal menor, que apareix documentat l’any 1115. També tenien una altra mansió prop del mercat, al carrer de Basea, i alguns obradors donats pel rei Alfons I. D’altra banda, els monjos de Poblet només adquiriren una procuradoria en una època molt posterior (1308), encara que un conversus que ingressà a la comunitat l’any 1185 aportà algunes cases i obradors del carrer de la Freneria.
Mapa de les possessions de l’orde del Sant Sepulcre a Catalunya.
J. Altura
La religiositat popular s’orientava en altres direccions. En primer lloc, podem assenyalar l’increment de capelles a la catedral: a més de les tombes de Santa Eulàlia i Oleguer, els altars del Sant Sepulcre, Santa Coloma, Sant Silvestre i Sant Esteve apareixen esmentats per primer cop entre els anys 1126 i 1142, i es tornaren a consagrar conjuntament amb els altars de Sant Joan, Sant Nicolau i Sant Pere l’any 1167. En segon lloc, les primeres fraternitats apareixen a la ciutat, i sobretot la de Santa Eulàlia del Camp, que ja existia en temps d’Oleguer, però que fou més activa entre els anys 1140 i 1155, quan s’hi establí una comunitat de canonges augustinians. Com l’orde del Sant Sepulcre, aquesta comunitat fou responsable de la urbanització de la zona més immediata de la rodalia i també adquirí finques rurals al Barcelonès i el Vallès. Cresqué tan ràpidament, que vers el final del segle ja hi havia un claustre i un hospital, i els ciutadans acostumaven a escollir-la per ésser-hi enterrats, la qual cosa féu que es produís una disputa entre els canonges i el bisbe a l’última dècada del segle. Les comunitats benedictines també continuaren rebent donacions, sobretot la de Sant Pere de les Puelles, l’altar de la qual tornà a ésser consagrat l’any 1147; a més, els ciutadans més pròspers de Barcelona adoptaren el sistema de donar les seves filles a la comunitat, juntament amb propietats, tal com la noblesa havia fet en temps passat. Sant Pau del Camp, tanmateix, experimentà una evolució molt lenta: després de la seva fundació, al final del segle XI, passà per un període de males administracions, i l’any 1127 Oleguer i un grup de prohoms tornaren a crear la comunitat. Sembla que durant el segle XII el nombre de monjos es limitava a un màxim de quatre o cinc, i, tot i que hi ha documentades algunes finques urbanes, aquestes eren molt més limitades que les de les comunitats que s’acabaven de fundar, que eren més populars. Finalment, dins l’àmbit de la religiositat popular, probablement les esglésies parroquials atragueren una mica més d’interès que en temps passat: amb regularitat rebien donacions testamentàries de diner, i el seu patrimoni també s’engrandí.
Sota els episcopats de Guillem de Torroja (1144-74) i els seus successors tingueren lloc diversos canvis tant en l’administració de la comunitat catedralicia com en els edificis que aquesta posseïa. En primer lloc, les cases que hi havia a ponent de la Porta Bisbal es començaren a fer servir com a palau episcopal, tot i que el palau original es mantingué com a tal fins l’any 1176, pel cap baix, quan aparegué esmentat en una butlla papal. Segonament, el 1166 hom començà a construir un dormitori per als canonges, en un moment en què es tornà a revifar la vida comunitària. Sota els episcopats de Bernat de Berga (1172-88) i Ramon de Castellvell (1188-99) —malgrat l’origen noble de tots dos—, cada cop els canonges procedien més de les capes superiors de la societat urbana, en concret d’aquelles famílies les fortunes de les quals depenien principalment de la terra, i també de les famílies eminents dels pobles del comtat que, d’altra banda, eren les que tenien un lligam molt estret amb la terra. En tercer lloc, s’agregà una galilea a la façana de la catedral i s’emprà per a posar-hi alguns dels altars, que anaven augmentant en nombre. Finalment, en algun moment abans de l’any 1177, i potser ja el 1157, foren reorganitzades les propietats de la canongia i dividides entre els diversos dignataris i altars; s’instauraren dotze pabordies, cadascuna de les quals era responsable de proveir d’existències la comunitat durant un mes cada any.
Una altra institució que rebia llegats de mans devotes era l’hospital de la catedral, que continuà tenint una història accidentada durant tot el segle. Sabem que encara era situat sota el dormitori dels canonges per mitjà d’una donació que féu el bisbe Oleguer dels llits dels canonges difunts. El darrer terç del segle experimentà una certa recuperació, i l’any 1175 fou nomenat un administrador agregat a l’altar de Sant Nicolau. Cal afegir a tot això els nous hospitals fundats al segle XII. En primer lloc hi havia el de Bernat Marcús, que probablement fundaren els seus fills poc després de la seva mort, l’any 1167, i l’hospital de Llebrosos, aproximadament de la mateixa data. També és possible que l’hospital de la Torre Blanca de Provençana (que més endavant constituí el nucli de població de l’Hospitalet), hagués estat fundat al final del segle XII, tot i que no apareix documentat fins al segle XIII. Altres donacions testamentàries deixen constància de sumes de diner que hom deixà per al rescat dels captius, mentre que a la catedral, l’origen de la Pia Almoina pot remuntar-se a l’any 1161, en què cada dia es donava menjar a tres indigents al refetor dels canonges.
La catedral també continuà essent el centre cultural de la ciutat. Un individu anomenat Aimeric Grammaticus apareix documentat al començament del segle. D’altra banda, el mestre Renall de Barcelona, i més endavant de Girona, fou autor d’una Vida de Sant Oleguer i d’una Passió de Santa Eulàlia. L’any 1155 apareix documentat un tal mestre Martí Bartomeu, que tenia una casa al costat d’un dels cementiris de la catedral, i que podria haver estat utilitzat com a escola catedralicia. Els darrers anys del segle hi ha algunes referències als llibres que hi havia a la biblioteca de la catedral, que a vegades es deixaven durant molt de temps a un sol individu a fi que en pogués treure comentaris o afegir-hi glosses. I no cal oblidar tampoc que Ramon de Caldes, recopilador del Líber feudorum maior per al rei Alfons, era degà de Barcelona.
Els bisbes també continuaren exercint un cert poder en el govern de la ciutat. Tot i que apareixen consignats per primer cop en el període carolingi, els drets episcopals es troben molt poc documentats fins al segle XII, si bé sembla que els bisbes continuaren rebent un terç dels impostos de mercat dels drets d’entrada sobre la seca. Els drets sobre la seca encara apareixen documentats els anys 1182-84 (aleshores eren una desena part, i no un terç), mentre que en el seu testament Ramon Berenguer III també cedí al bisbe un delme dels drets d’entrada. El dret més important era probablement el de les rendes del mercat, encara que resultaven difícils de recaptar, especialment perquè només representaven una proporció de les rendes totals i, per tant, depenien dels dignataris del comte. Un cas semblant es donà l’any 1114, quan el veguer Guillem Renard reconegué el dret del bisbe a un terç de la quartera. El dret de recaptar aquesta última passà als hereus de Berenguer Ramon de Castellet, que canvià el seu nom pel “de Barcelona”, segons apareix documentat l’any 1194. A més, tenien el castell del Regomir i alguns drets sobre Sarrià com a representants del bisbe. Els delmes també eren difícils de recaptar, especialment quan el control directe resultava inviable. El conveni segons el qual els pescadors de Barcelona havien de donar una quinzena part de la calada l’any 1171, fou probablement una solució de compromís davant aquestes dificultats. En general, els bisbes s’acontentaven a no estrènyer gaire la mà; normalment els mantenien amb escreix els comtes reis, i, encara que no hi havia definida la seva àrea de jurisdicció ni tenien capacitat per actuar amb independència dels oficials reials, treien el màxim partit de la situació.
Episcopologi de Barcelona (des de l'any 347 fins al 1991)
| Pretextat | abans de 347-? |
| Pacià | 360-390 |
| Lampi | abans de 393 - després de 400 |
| Sigisari (arià?) | abans de 415-? |
| Nundinari | abans de 465–494 |
| Agrici | abans de 516-? |
| Nebridi | abans de 540-? |
| Patern | abans de 546-? |
| Ugne (arià) | 580 - després de 599 |
| Emila | abans de 610 - després de 614 |
| Sever | abans de 621 - després de 633 |
| Oia | ~634 - després de 638 |
| Quirze de Toledo? | abans de 656 - 666 |
| Idali | ~666 - després de 688 |
| Laülf (de Barcelona) | abans de 693-? |
| Joan (català) | abans de 850-? |
| Adaülf (català) | ~857-~861 |
| Frodoí (franc) | ~861-~890 |
| Teodoric (català) | 904-937 |
| Guilarà (català) | 937-959 |
| Pere (català) | 962-973 |
| Vives (català) | 973-995 |
| Aeci (català) | 995-1010 |
| Deudat (de Barcelona) | 1010-1029 |
| Guadal Domnuç (de Barcelona) | 1029-1035 |
| Guislabert (vescomte) (de Barcelona) | 1035-1062 |
| Berenguer (català) | 1062-1069 |
| Umbert (català) | 1069-1085 |
| Bertran (català) | 1086-1095 |
| Folc (vescomte de Cardona) | 1096-1099 |
| Berenguer (català) | 1100-1106 |
| Ramon Guillem (català) | 1107-1114 |
| Oleguer (de Bracelona) | 1114-1137 |
| Arnau Ermengol (català) | 1137-1143 |
| Guillem de Torroja (català) | 1144-1171 |
| Bernat de Berga (català) | 1172-1188 |
| Ramon de Castellvell (català) | 1189-1199 |
| Berenguer de Palou l (català) | 1200-1206 |
| Pere de Cirac (o Sirac?) (català) | 1208-1211 |
| Berenguer de Palou II (català) | 1212-1241 |
| Pere de Centelles (català) | 1243-1252 |
| Arnau de Gurb (de Gurb de la Plana) | 1252-1284 |
| Guerau de Gualba (català) | 1284-1285 |
| Bernat Pelegrí (català) | 1288-1300 |
| Ponç de Gualba (català) | 1303-1334 |
| Ferrar d’Abella (català) | 1334-1344 |
| Bernat Oliver (català) | 1345-1346 |
| Miquel de Ricoma (de Granollers) | 1346-1361 |
| Guillem de Torrelles (català) | 1361-1369 |
| Berenguer d’Erill (català) | 1369-1371 |
| Pere de Planelles (català) | 1371-1385 |
| Ramon d’Escales (català) | 1386-1398 |
| Joan Ermengol (català) | 1398-1408 |
| Francesc de Blanes (català) | 1408-1410 |
| Francese Climent, dit Sapera (català) | 1410-1415 (primera vegada) |
| Andreu Bertran (de València) | 1416-1420 |
| Francese Climent, dit Sapera (català) | 1420-1430 (segona vegada) |
| Andreu Bertran (de València) | 1431-1433 |
| Simó Salvador (de la Selva del Camp) | 1433-1445 |
| Jaume Girat (català) | 1445-1456 |
| Joan Soler (de Caldes de Montbui) | 1448-1463 |
| Joan Ximenis Cerdà (de Saragossa) | 1464-1472 |
| Roderic de Borja (de Xàtiva) | 1472-1478 |
| Gonzalo Fernàndez de Heredia (aragonès) | 1478-1490 |
| Pere Garcia (de Xàtiva) | 1490-1505 |
| Enric de Cardona (català) | 1505-1512 |
| Martín Garcia (de Casp, Aragó) | 1512-1521 |
| Guillem Ramon de Vic, cardenal (de València?) | 1521-1525 |
| Silvio Passarino, cardenal administrador (italià) | 1525-1529 |
| Lluís de Cardona (català) | 1529-1531 |
| Joan de Cardona (català) | 1531-1546 |
| Jaume Caçador (de Vic) | 1546-1561 |
| Guillem Caçador (de Vic) | 1561-1570 |
| Martín Martínez de Villar (aragonès) | 1572-1575 |
| Joan Dimes Lloris (de Barcelona) | 1576-1598 |
| lldefons Coloma (d’Elda) | 1599-1604 |
| Rafael de Rovirola (de Vic) | 1604-1609 |
| Joan de Monteada (de Barcelona) | 1610-1612 |
| Lluís de Sanç i Còdol (de Puigcerdà) | 1612-1620 |
| Joan Sentís (de Tortosa) | 1620-1632 |
| García Gil Manrique (castellà) | 1633-1651 |
| Ramon de Sentmenat i Lanuça (de Barcelona?) | 1655-1663 |
| Ildefonso de Sotomayor (Carmona, Andalusia) | 1664-1682 |
| Benito Ignacio de Salazar (castellà) | 1683-1691 |
| Manuel de Alba (de Madrid) | 1693-1697 |
| Benet de Sala i Caramany (de Girona) | 1698-1715 |
| Diego de Astorga y Céspedes (de Gibraltar, Andalusia) | 1716-1720 |
| Andrés de Orbe y Larreategui (d’Ermua, Biscaia) | 1720-1725 |
| Bernardo Ximénez de Cascante (de Cascante, Navarra) | 1725-1730 |
| Gaspar de Molina y Oviedo (de Mèrida, Extremadura) | 1731-1734 |
| Felipe de Aguado y Reguejo (de San Martín de Rubiales, Castella) | 1734-1737 |
| Francisco del Castillo y Vintimilla (de Brusselles) | 1738-1747 |
| Francisco Díaz Santos de Bullón (de Guardo, Lleó) | 1748-1750 |
| Manuel López de Aguirre (de Toledo) | 1750-1754 |
| Ascensi Sales (del País Valencià) | 1754-1766 |
| Josep Climent (de Castelló de la Plana) | 1766-1775 |
| Gabino de Valladares y Mejía (d’Aracena, Andalusia) | 1775-1794 |
| Eustaquio de Azara y de Perera (de Barbuñales, Aragó) | 1794-1797 |
| Pedro Díaz de Valdès (de Gijón, Astúries) | 1798-1807 |
| Pablo de Sichar (d’Estada, Ribagorça) | 1808-1831 |
| Pedro Martínez de San Martin (de Pamplona, Navarra) | 1833-1849 |
| Josep-Domènec Costa i Borràs (de Vinaròs) | 1850-1857 |
| Antonio Palau i Térmens (de Calls) | 1857-1862 |
| Pantaleó Montserrat i Navarro (de Maella) | 1864-1870 |
| Joaquim Lluc i Garriga (de Manresa) | 1874-1877 |
| José M. de Urquinaona y Bidot (de Cadis, Andalusia) | 1878-1883 |
| Jaume Català i Albosa (d’Arenys de Mar) | 1883-1899 |
| Josep Morgades i Gili (de Vilafranca del Penedès) | 1899-1901 |
| Salvador Casañas i Pagès (de Barcelona) | 1901-1908 |
| Joan Laguarda i Fenollera (de València) | 1909-1913 |
| Enric Reig i Casanova (de València) | 1914-1920 |
| Ramon Guillemet i Coma (d’Olot) | 1920-1926 |
| Josep Miralles i Sbert (de Palma de Mallorca) | 1926-1930 |
| Manuel Irurita Alandoz (de Larrainzar, Biscaia) | 1930-1936 |
| Miguel de los Santos Díaz Gomara (administrador apostòlic, bisbe de Cartagena) (de Fitero, Navarra) | 1939-1942 |
| Gregorio Modrego Casaus, arquebisbe (d’EI Buste, Aragó) | 1942-1967 |
| Marcelo Gonzàlez Martín, arquebisbe (de Villanubla, Castella) | 1967-1971 |
| Narcís Jubany i Arnau, arquebisbe (de Barcelona) | 1971-1991 |
| Ricard Maria Carles i Gordó (de València) | 1991- |
(JGaP)
La societat urbana al segle XII
La noblesa
La noblesa i la vida cortesana es troben reflectides en unes escenes dels teginats d’un casal del carrer dels Lledó.
ECSA - Rambol
Com al segle XI, al XII la noblesa tingué tendència a fugir de la ciutat i la seva rodalia. Es podia donar el cas que les famílies de cavallers o castlans fossin veguers, però en general les famílies nobles dirigents, fins i tot aquelles de les quals procedien els bisbes, no tenien residència fixa a la ciutat. Hi ha quatre excepcions clares a aquesta regla. Dues famílies, els Alemany i els Castellvell, es desferen de les seves darreres cases urbanes durant el curs del segle, venent-les o bé cedint-les a les institucions eclesiàstiques; les altres dues, els Queralt i els Bell-lloc, actuaren de maneres diferents.
Durant molt de temps els Queralt havien tingut propietats urbanes, i també interessos al Castellnou i al castell del Port. Malgrat un cert grau de desinterès per la ciutat els darrers anys del segle XI, a la segona meitat del segle XII, i a diferència de qualsevol altra família noble, adquiriren parcel·les a l’àrea suburbana, en dues zones diferents d’aquesta: l’una als Arcs Antics, i l’altra al voltant de l’hospital dels Llebrosos, i les llogaren perquè els nous estadants hi construïssin cases o hi fessin horts, fins al punt que una villa Queralti sorgí al primer d’aquests dos indrets. No obstant això, cap al final del segle, quan anaren curts de diner, la família s’allunyà de l’escenari urbà, desmembraren les seves finques urbanes, que en gran part passaren a mans dels Espiell, i es retiraren als seus castells. Els Bell-lloc eren nouvinguts al segle XII, documentats per primer cop a la ciutat l’any 1139 i, com les altres famílies nobles que hi ha en aquesta època, eren aliats dels comtes, i de manera especial de Ramon Berenguer IV, a qui ajudaren en la prolongada lluita sobre l’herència de Pere Ricard. Els seus interessos es localitzaven al mateix sector de la ciutat: prop de Sant Miquel i del Castellnou, que més endavant administraren. També rebien els impostos del mercat de peix (piscateria), que posteriorment passaren a Sant Pau del Camp. Encara que tant la tradició com una inscripció que figura al monestir associen la família amb la seva fundació, en realitat les fonts escrites encara no ho han confirmat.
Els habitants de la categoria de castlans i cavallers no eren gaire freqüents. Entre els castlans, alguns foren els primers veguers i tenien propietats molt limitades a la zona de dins les muralles, especialment prop del Castellvell; en el cas dels segons, només hi ha documentats cinc milites, tot i que sembla probable que aquest terme només s’apliqués als cavallers d’alta graduació, i que també n’hi hagués d’altres de menys graduació. No obstant això, la influència dels dos grups decaigué la segona meitat del segle XII, quan els fills dels uns es feren canonges, mentre que altres s’acontentaren a cultivar algunes parcel·les del pla. Probablement això fou conseqüència de la decadència final dels vescomtes i l’allunyament dels nobles: sense ells no hi havia ningú que els cavallers i la petita noblesa poguessin seguir, de manera que es veieren obligats a canviar d’activitat o traslladar-se a altres indrets per tal de poder viure, i per això els oferien possibilitats les fronteres tot just obertes. Només al començament del segle XII, hom pogué apreciar alguns indicis de tornada.
Cives i burgenses
Als usatges, aquest sector de la societat era considerat de la mateixa manera que els cavallers, i eren tinguts clarament per ciutadans eminents. La seva importància per al desenvolupament social de la ciutat justifica que hom els dediqués una extensió de text relativament llarga. Des de la segona meitat del segle XII, hi ha algunes famílies que comencen a destacar per damunt dels seus veïns, i és força interessant remuntar-se als seus orígens. Un préstec de l’any 1148 que nou burgenses feren a Ramon Berenguer IV proporciona la introducció més clara. El principal d’aquests col·laboradors, Bernat Marcús II, s’estudiarà més endavant de manera més detallada; el segon de la llista, Joan Martí, fill de Martí Orús, no pertanyia a cap família de terratinents, però el seu oncle, Pere Bonfill, havia dut a terme nombroses operacions de crèdit, per les quals deixava diners en préstec a aquells individus que travessaven un període de dificultats. El tercer personatge que apareix anomenat, Eimeric, ha d’ésser identificat com Aimeric de Perusa, el qual apareix documentat per primer cop a la ciutat una dècada abans, aproximadament. Era amo d’un cert nombre de propietats urbanes, que incloïen alguns obradors al voltant del mercat, la qual cosa fa pensar que es dedicava a algun tipus de manufactura, tot i que també apareix documentat com a propietari de finques rurals, i uns anys després d’aquest préstec pogué donar la capella de Sant Fruitós que hi havia a la muntanya de Montjuïc al monestir de Sant Pau del Camp. Obtingué bona part de la seva riquesa inicial, de la mateixa manera que ho féu un altre immigrant de Perusa, dels préstecs amb el diner. Guillem Ponç, la quarta persona que apareix anomenada, morí poc temps després, i el seu testament és il·lustratiu no solament de la seva riquesa, amb un total de dos-cents morabatins esmerçats en llegats devots, sinó també de la varietat dels seus interessos, car tenia cases a Barcelona i Narbona, i també tallers i vinyes. El seguia a la llista A. Adarró, que hom identifica amb Arnau Adarró, que apareix documentat com a propietari d’una residència al raval dels Arcs Antics —en una època posterior féu referència a ell mateix com a macip —; en canvi, els seus descendents es dedicaren, entre altres activitats, al transport dels esclaus sarraïns pels quals s’havia pagat rescat. Pere Amalric, el sisè personatge, era veí d’Aimeric, mentre que els fills d’Arnau Pere d’Arcs pertanyien a una altra de les dotze grans famílies del segle Xll; poc abans d’això, el seu pare havia rebut la mostalafia. És possible que Ermengol de Manresa tingués relació amb Bonet de Manresa, de qui més endavant esdevingué el marmessor; és evident que Bonet tingué a veure amb el comerç de teixits, conjuntament amb el seu gendre, Bertran de Montpeller. Finalment, de Joan Tota, el darrer de la llista, no en sabem a penes res, llevat del fet que era l’únic que residia a l’antiga ciutat emmurallada, i no als ravals com tots els altres.
El document té valor per tres raons. En primer lloc, indica, potser per primera vegada, la relació recíproca que hi havia en potència entre el comte i els ciutadans de Barcelona, relació que havia de fer-se més intensa a mesura que el segle avançava, fins a ser-ho de manera especial al segle Xlll. Segonament, ens dóna una idea poc freqüent sobre la composició d’aquest esglaó de la societat; i, en tercer lloc, determina en certa manera el punt de partida de l’estudi de la societat medieval en el seu moment més àlgid, car sembla que durant les primeres quatre dècades del segle Xll hi va haver un canvi important a la ciutat, amb la decadència de les famílies eminents del final del segle XI i l’aparició dels predecessors de les grans famílies de la ciutat durant una gran part del segle Xll i el segle Xlll, juntament amb la primera onada perceptible d’immigració a la ciutat, tant des de les àrees rurals adjacents com, i això és potser més important, d’altres indrets més llunyans.
Amb l’eclosió de la dècada del 1080, els qui tenien grans extensions de terra es trobaren en circumstàncies clarament desfavorables, especialment si les seves reserves monetàries eren limitades. Constitueix un reflex d’aquest fenomen la disminució del nombre de referències a vinyes i la manca d’informació a mallols. Tot i que és cert que la major part de les terres aprofitables ja eren conreades prop del 1080, el fet que ningú no estava disposat a arriscar-se a plantar noves vinyes és certament indicatiu de la manca de recursos necessaris per a la sustentació pròpia fins que els nous ceps donessin fruit, i també de la manca de demanda.
Molt poques famílies documentades al final del segle XI es poden trobar encara a mitjan segle Xll: sembla que hi hagué una profunda ruptura dins la societat. Entre les que perduraren destaquen les més properes als comtes. D’una banda hi havia els moneders, que segons sembla visqueren un període especialment pròsper durant les primeres dècades del segle Xll, quan el volum de monedes en circulació era limitat. Entre aquests destacava Guillem Ramon, que signava els documents del comte i tenia dos forns de pa i alguns obradors al voltant del mercat. Les seves propietats rurals eren, tanmateix, limitades.
L’exemple més clar de supervivència i adaptació és el cas del llinatge Marcús. Gràcies als models distintius de patronímics i a la retenció d’algunes propietats urbanes significatives, hom pot seguir la trajectòria de la família durant un període de dos-cents anys. El primer membre documentat d’aquest llinatge és Marcús el Grec (mort l’any 1021), el fill del qual, Guilabert Marcús, fou un eminent terratinent i bonhom del període del 1021 al 1055, tot i que també comercià amb pells. El seu hereu, Bernat Guilabert Marcús, és menys conegut, malgrat que estem temptats de relacionar-lo amb Marcús I dels anys 1075-95, amb propietats a la mateixa part de la ciutat que el seu avi i besavi. El seu fill, Pere Bernat Marcús, fou un dels moneders que es beneficiaren de la inestabilitat que hi havia al principi del segle Xll. No solament estava en situació d’adquirir propietats a preus baixos, sinó que també ocupava un dels primers llocs de la comunitat local. A més d’aparèixer com a signant de nombrosos documents de la vida ciutadana, cap al final de la seva vida figura com a testimoni de les cartes de privilegi del comte, i el que encara resulta més significatiu, una disputa referent a una propietat de Tiana es resolgué a casa seva en presència dels cònsols i dels homes honestíssims de Barcelona. Morí l’any 1139 o el 1140, i el succeïren els seus fills, Bernat Marcús II i Ramon Marcús, si bé aquest últim aviat desaparegué de l’escena. És evident que la família tingué la sort de poder conservar individit el seu patrimoni al llarg de moltes generacions. A la dècada del 1140 Bernat féu construir les propietats urbanes de la família, edificà una mansió als ravals a fi d’utilitzar-la com a nova residència, i mentre el vescomte era absent, usurpà el dret d’administrar el forn de pa, propietat d’aquest últim, que hi havia sota el Castellvell, adquisició que més endavant fou legitimada mitjançant la compra. També tenia obradors i altres propietats urbanes i rurals diverses. Aquesta varietat de fonts d’ingressos fou la que li permeté de deixar en préstec al comte la quantitat de 1 500 sous, l’any 1148.
La història posterior de la família fins a arribar a la mort de Bernat Marcús II, l’any 1195, posa de manifest la gran varietat d’activitats que els burgenses de la segona meitat del segle Xll podien dur a terme. Els serveis que feien al comte, tant a la seca com en viatges fora de la ciutat, no quedaven sense recompensa, i la presència de Bernat Marcús al palau comtal de Vilamajor al començament de l’any 1156, certament fa pensar que viatjava en representació del comte. La seva funció de representant, com a prohom i com a jutge conjuntament amb el bisbe de Saragossa, degué fer créixer el respecte que li tenien la resta dels habitants de la ciutat. Al sector urbà, el fet que es promogués la construcció de cases tingué una importància primordial. Cap al final de la seva vida Bernat Marcús III tenia no menys de deu cases urbanes i tres villae o zones en les quals es promovia la construcció: una d’aquestes davant mateix de la capella annexa a l’hospital, que havia fundat el seu pare; una altra a la cort comtal, prop del carrer de n’Amargós, i finalment la tercera al pou de Moranta, prop de Santa Anna. Algunes de les cases incloïen tallers, i la família continuà administrant el forn de pa proper al mercat. Al mercat, la família recaptava impostos, ja que adquiriren la quartera episcopal que els cedí Berenguer de Barcelona, segurament en canvi d’una suma anual determinada; també es mantenien en contacte amb la seca, car dels anys 1182 al 1184 Bernat Marcús III havia de rebre quatre diners per cada marc d’argent encunyat segons un nou projecte. També obtingué la mostalafia o dret de transportar en el seu vaixell esclaus per als qui s’havia pagat rescat; fou, doncs, un dels primers habitants de la ciutat que tingué vaixell, i les fonts deixen clar que tenia contactes principalment amb Ceuta i Bugia, és a dir, amb indrets al llarg de la costa d’Espanya i del nord d’Àfrica. Les operacions de crèdit també tingueren un paper important en els ingressos de la família en una primera època, encara que potser les altres famílies s’hi dedicaven més seriosament. A més de les propietats urbanes, també cal fer esment del patrimoni rural, el qual consistia en set vinyes, sis masos i nombroses parcel·les de terres de conreu i hortícoles, principalment al pla, però també a Tortosa i Besalú. Ultra això, Bernat tenia el poble de Botarell, prop de Tarragona, i el castell de Foix, al Penedès.
Malgrat aquesta gran varietat de fonts d’ingressos, la família entrà en un període de decadència després del 1183, en què sorgiren altres famílies i els administradors professionals entraren a formar part del seguici comtal.
Els Marcús eren atípics a causa del seu origen i la seva riquesa, però moltes altres famílies també es dedicaren a activitats comparables i també subsistiren fins al segle XIII, i més enllà encara. Famílies com els Aimeric, els Umbau, els Grony, els Burget, els Manresa, els Arcs, els Alfou, els Guanalgod, els Adarró i els Dionís es poden trobar en aquest període. La major part d’aquestes, excepció feta dels Guanalgod, que també tenien relació amb la seca, eren nouvingudes a les dècades dels anys 1130 i 1140, i és evident que la immigració representà un paper important en el desenvolupament urbà del segle XII.
Els estrangers, doncs, es trobaven en situació de dur a terme una funció important en el desenvolupament de la ciutat, especialment a la dècada del 1140. Llevat dels qui havien vingut d’Aragó i Castella, procedien de dues zones clarament definides: el Llenguadoc (especialment Tolosa, Besièrs, Figeac i Montpeller) i el nord d’Itàlia (sobretot Gènova i Perusa). Sembla que els qui procedien de la segona tenien relació de manera especial amb les finances i probablement també amb el comerç marítim; els de la primera la tenien amb les manufactures, tant de teixits com d’armes i accessoris militars, i amb la comercialització de productes en general. Sovint emparentaven amb famílies de la ciutat per mitjà del matrimoni a fi de promoure els seus interessos, com feren Ponç de Tolosa i Bertran de Montpeller. L’estancament econòmic de la ciutat durant aquestes dècades proporcionà un medi adequat per a l’actuació dels qui disposaven d’un cert capital i tenien esperit comercial.
Així, doncs, fou des del començament de la dècada del 1140 que la ciutat experimentà un període de recuperació, amb noves famílies que controlaven l’economia urbana i que residien principalment als ravals. El desenvolupament de la ciutat havia experimentat clarament un canvi de direcció i d’èmfasi.
Els artesans
Si bé els nouvinguts tenien els diners necessaris per a promoure l’activitat artesanal, sembla molt improbable que la duguessin a terme ells mateixos. No obstant això, apareix esmentada a la ciutat una gran varietat d’oficis durant el segle XII. En una llista de l’any 1145, que sembla que ofereix una relació de 240 propietaris de Barcelona, hi ha 45 noms derivats d’oficis. El grup més nombrós era el dels “sabaters”, amb un total de vuit. Entre la resta d’artesans del ram del cuir figuren tres “corretgers”, tres “pellissers” i un “seller”. Altres oficis de manufactura són representats per tres “torners”, un “teixidor” i un “paraire”. Resulta sorprenent que els oficis relacionats amb l’elaboració d’accessoris hi estiguin tan poc representats, tot i que hi havia tres “ferrers”. Els serveis, d’altra banda, es troben ben representats, car hi havia dos “macips”, dos “metges”, un “canviador”, un “moneder”, un “hortolà”, un “carnisser”, dos “forners”, un “taverner”, un “mariner”, un “calafat” i un “revenedor”. Entre els altres figura un possible “coraler”. La resta de documents del segle XII afegeixen pocs oficis a aquesta llista, i els més notables eren els de “moliner”, la feina del qual sovint comportava haver de mantenir les instal·lacions del molí, a més de moldre el gra, i els qui subministraven accessoris militars als cavallers i nobles que visitaven el palau comtal. Entre aquests hi havia “escuders”, “targers”, “asters”, “freners”, “ballesters”, “coltellers” (daguers) i no resulta sorprenent descobrir que des d’una primera època aquests es trobaven agrupats als carrers situats entre el Castellvell i el palau comtal, i ja el 1103 hi ha documentat un “frener” on més endavant hi hauria el carrer de la Freneria.
Malgrat tot, els artesans més nombrosos durant el segle XII eren els qui treballaven els cuirs i les pells. El fet que els primers productes anomenats en la primera lleuda de Barcelona que es coneix —que Sobrequés i Riera dataren del final del segle XII i Bensch devers l’any 1146 — fossin pells de diverses classes, indica clarament la importància dels oficis de la manufactura a la ciutat durant el segle XII. De manera semblant, quan els genovesos saquejaren els vaixells d’alguns comerciants barcelonins, potser a la dècada del 1170, entre les mercaderies que es transportaven hi havia pells de gat, llop, xai i conill. A més, de tant en tant també apareixen documentades altres tipus de pells més cares, donades en pagament de propietats o llegades en testaments, especialment entre els clergues.
Hi ha documentats al voltant de vint-i-cinc sabaters a Barcelona durant el segle XII; alguns d’ells apareixen només una vegada com a signants d’un document, mentre que d’altres apareixen fins a vint vegades.
Els sabaters de la Barcelona del segle XII compartien una clara mentalitat col·lectiva. Tot i que l’origen d’aquest gremi normalment es remunta a la fundació, l’any 1203, de l’altar i la fraternitat de Sant Marc a la catedral, un document del 1111 fa pensar que aquest ofici ja feia molt de temps que era organitzat, i que realment els sabaters sobresortien entre els oficis de la ciutat durant el segle XII.
Estretament relacionats amb els sabaters hi havia els pellissers, que cresqueren en importància durant el curs del segle: vers l’any 1212 hi havia un carrer que duia el seu nom, el carera peliparii, predecessor de l’actual carrer dels Assaonadors, al sud de la capella de Bernat Marcús. Encara hi ha indicis d’altres oficis, localitzats als carrers que havien de rebre el seu nom els darrers anys del segle, a quatre passes del carrer dels Boters. I és significatiu que sigui l’any 1200 quan es fa esment de les primeres organitzacions d’oficis a Barcelona: les dels sastres, els pellissers i els sabaters, els teixidors i altres menestrals.
El comerç al segle XII
Tauleta d’un teginat procedent d’un palau del carrer dels Lledó, guardada actualment al Museu d’Art de Catalunya, que conté la representació d’un vaixell medieval.
ECSA - Rambol
Les fonts que es tenen en compte per escriure la història dels orígens que tingué el comerç marítim de llarga distància a Barcelona són molt escasses, fins a l’extrem que resulta fàcil exagerar la veritable significació dels fragments que ens han quedat. Efectivament, sembla que els primers “comerciants” sovint no eren més que firaires desmanegats que recorrien solitaris els camins que unien un poble amb un altre. Al llarg del segle XI, l’única referència que hi ha a una activitat marítima és la de la construcció de vaixells a la platja, sota la porta del Regomir. Fins i tot a la primera meitat del segle XII, la major part de l’activitat marítima encara es trobava en mans d’estrangers, i si bé Ramon Berenguer III podia exigir el pagament de drets als vaixells italians que eren a Barcelona de pas, cal no oblidar que la costa catalana no era una de les principals rutes comercials, i en qualsevol cas les exaccions no eren especialment oneroses.
Cap a mitjan segle hi havia, pel cap baix, dues famílies eminents, els Marcús i els Arcs, que tenien vaixells, que també en tenien els comtes. No obstant això, en la seva visita devers l’any 1167, Benjamí de Tudela advertí la presència de vaixells procedents de Grècia, Pisa, Gènova, Sicília, Alexandria, Palestina i Àfrica, però no parlà de la intensitat de l’activitat marítima local. Una vegada més és possible que els estrangers haguessin estat els catalitzadors de l’economia ciutadana, la qual cosa portà a l’aparició de les primeres societats comercials i a alguns casos d’armament conjunt dels vaixells cap al final del segle. Tal com hem observat, Bemat Marcús tenia vincles comercials amb Ceuta i Bugia, i és improbable que hagués estat l’únic que seguís aquesta ruta. Altres potser es limitaren només al tràfic local i apareixen poc documentats a les fonts, mentre que la llista de productes que els genovesos robaren als comerciants barcelonins en els seus saqueigs durant la dècada del 1170 fa pensar que aquests últims tenien tractes amb el sud d’Espanya, sobretot amb Almeria, i el Llenguadoc.
La lleuda de Berenguer de Barcelona proporciona una idea dels productes que s’importaven: a més de la varietat de pells de què abans hem parlat, apareixen esmentades primeres matèries com Falum, el lli i el cotó, animals i esclaus, coure i estany, i, finalment, teixits i espècies. Es difícil fer una apreciació sobre el volum de les quantitats de cada producte. Només a partir d’una data posterior, potser vers el 1175, s’obriren camí en el mercat català les quantitats més grans de teles de qualitat; al costat de les pells de tota mena, la cera i els tints —fruit del pillatge dels pirates genovesos—, hi havia teixits procedents de Figeac i Chartres. Sembla que els comerciants de la ciutat, que més endavant s’anomenarien “drapers”, s’havien obert camí a les principals rutes comercials europees i eren a punt d’emprendre viatges molt més llargs, ja que cap al final del segle apareixen documentats a Alexandria. La dificultat que trobaren fou que, atesa la manca de productes adequats per a l’exportació, només pogueren fer d’intermediaris; l’interès del rei pel Llenguadoc i la Provença probablement els dugué a explorar en primer lloc aquestes regions, a les quals seguiren el sud d’Espanya i el nord d’Àfrica, i finalment l’est de la Mediterrània.
Demografia de la ciutat al segle XII
La població, d’uns tres a quatre mil habitants vers l’any 1080, probablement cresqué molt poc durant els cinquanta anys següents, fins a arribar potser a cinc mil. D’aleshores ençà la immigració esdevingué perceptible, i sembla que hi hagué algunes onades a les dècades del 1130 i el 1140, i a la del 1160 i al final del segle, mentre que en els períodes intermedis la immigració probablement es dirigí en una gran part a les zones frontereres. L’extensió de l’àrea urbana l’any 1200, que potser era de seixanta hectàrees, i el considerable augment de la densitat de construccions durant els cent anys anteriors, podrien indicar una població d’uns 10 000 a 12 000 h, tot i que, atesa la manca de bases científiques a l’hora de fer aquestes estimacions, no es poden afirmar de manera gaire rotunda. L’única garantia que es podria oferir d’aquest càlcul és per mitjà del nombre de forns de pa i molins de l’àrea urbana. A les primeres dècades del segle XII hi ha documentats cinc forns: tres prop del mercat, un a la zona de dins les muralles i un altre als Arcs Antics. Cap al final del segle n’hi havia almenys uns altres cinc: un prop de l’hospital dels Hebrosos, un altre tocant a Santa Anna, un tercer als Arcs Antics, un altre a les proximitats del Castellnou, i el darrer a Sant Pere de les Puelles; a més del que tenien els jueus, d’època no determinada. De tot això, cal deduir que la població passà a ser el doble durant el curs del segle. De la mateixa manera el nombre de molins, que al final del segle XI era aproximadament de deu, augmentà a quatre als Molins de Mar, i probablement n’hi havia el mateix nombre al Soler, a Sant Pere, als Molins Nous sobre el Soler i al Clot, és a dir que, en conjunt, n’hi havia un total d’una vintena. I, com s’observarà més endavant, no eren suficients, ja que podem donar per fet que la població es duplicà en el curs del segle.
Estructura urbana de Barcelona al segle XII
Mapa de la ciutat i la seva rodalia entorn de l’any 1200.
Ph. Banks
En les primeres dècades del segle XII hi hagué un període d’estancament a la ciutat: no augmentà l’extensió de l’àrea urbana, i la recuperació del terme suburbium per a designar la zona del peu de les defenses, més aviat fa pensar que les antigues muralles romanes experimentaren un darrer període d’esplendor amb posterioritat a l’atac almoràvit, tanmateix efímer. Fou aleshores que el topònim “Basea” s’utilitzà per primera vegada per a designar la zona que quedava al sud del mercat i a tocar de les muralles de la ciutat, i cal pensar que es tractava d’una zona baixa i enfangada, en la qual, malgrat les condicions del terreny, hom construïa cases pels volts del 1123. Al nord del mercat, la mateixa zona al peu de les muralles sovint l’ocupaven els femers, que potser recollien el producte dels excusats de la ciutat, com també els excrements animals per fertilitzar els horts que es trobaven arreu; els femers es localitzaren en aquest indret fins un segle després, pel cap baix.
A les primeres dècades del segle també hi hagué altres innovacions relacionades amb la zona del voltant del mercat: per primera vegada apareixen documentats els forns de pa. Com els molins, són bons indicadors del creixement de població, i el nombre d’aquests continuà essent el mateix durant les quatre primeres dècades del segle, car n’hi havia tres als Molins del Mar, tres o quatre al Soler pels volts del 1097 i un nombre semblant al Clot.
Si alguna zona experimentà un lleuger creixement, durant el curs d’aquestes dècades, sembla que fou la que s’estenia al llarg del camí principal que anava en direcció al nord, a l’altre costat de Sant Cugat del Rec, on per primer cop hom pot apreciar un cert grau de desenvolupament lineal. Més enllà dels Arcs Antics, el palau comtal menor apareix documentat l’any 1116, també amb alguns indicis de construcció a les proximitats, tot i que és possible que l’origen de l’un i l’altre es remuntin al final del segle XI. Més cap a ponent, al sud de Santa Maria del Pi, els darrers anys del segle XI apareixen els primers signes d’activitat a Còdols; de tota manera, en aquest cas l’objectiu no era la construcció de cases, sinó la creació d’horts, segurament per recuperar els que s’havien perdut amb l’augment de la densitat d’edificis a la zona dels ravals primitius i a la zona de dins les muralles. Finalment, a l’altre costat de la Rambla, tot i que la comunitat de Sant Pau tenia força dificultats per mantenir la vida monàstica, es produí un canvi semblant amb la transformació dels camps més grans en parcel·les de conreu intensiu. Com en altres indrets, doncs, era a punt de començar la transició de les extensions obertes de terra als horts, dels horts aïllats a les cases amb hort, i finalment a les cases soles. En algunes zones, especialment al voltant del mercat, aquesta transformació s’havia completat al cap de poc més d’un segle; en altres indrets, sobretot a les zones més perifèriques, havia de trigar molt més temps.
No resulta fàcil dividir en fases definides el creixement de la ciutat després del 1140, ja que evolucionà a ritmes diferents, depenent de diversos factors i estímuls. No obstant això, en general sembla que les fases de creixement es corresponen relativament a les puges dels preus, més moderats que els del segle XI, però encara determinables, i a les onades d’immigració. Així, podríem parlar d’una fase inicial a la dècada del 1140, seguida d’un progrés ulterior a les dècades del 1160 i el 1170, i una fase final una generació més tard, cap al final del segle. El principal agent de desenvolupament durant la dècada del 1140 fou l’orde del Sant Sepulcre, que adquirí una vasta extensió de terreny al voltant del pou de Moranta, en els límits del raval dels Arcs Antics. Aquesta es dividí en parcel·les que s’arrendaren perquè hom hi construís cases, de la mateixa manera que s’havia fet amb la vilanova, des del 1146 endavant. Els arrendaments podien ésser pagats en dues dates determinades: el dia de Sant Miquel i per Nadal; la primera era per a les propietats situades entre el carrer de la Canuda i el de Santa Anna, mentre que a la segona eren pagats els arrendaments de les propietats del voltant de l’església. Vers el 1171, quan aquesta zona experimentava una segona fase de creixement, que comportà la subdivisió d’algunes de les propietats inicials, s’havia passat a anomenar-la Villa Sepulchri. Es evident que molts habitants d’aquest districte eren d’origen humil, sovint immigrants de les zones agrícoles properes, ja que no apareixen en altres fonts. Això queda confirmat per la poca sofisticació que presenten les descripcions de les cases d’aquestes zones.
Cap al sud, a la dècada del 1170 hom intentà urbanitzar de la mateixa manera la Trilla dels Canonges, entre el carrer de la Canuda i el carrer de la Portaferrissa, tot i que potser l’intent no fou tan reeixit. A llevant de la riera es donaren altres exemples comparables d’urbanització, fomentats per la família Queralt i Bernat Marcús II a les dècades del 1160 i el 1170 i per l’arquebisbe de Tarragona els darrers anys del segle. Aquestes àrees probablement es corresponen a les tres illes de cases que s’estenien des de l’actual carrer de Montsió fins al carrer Comtal, i potser fins més enllà: té un interès especial el fet que un dels arrendataris de Bernat Marcús en aquesta zona, Joan Amargós, encara queda en el nom d’un carrer que uneix aquests dos que acabem d’esmentar. Com a la zona de ponent, continuà predominant la combinació de les cases i els horts; no hi ha indicis de sofisticació ni activitat artesanal de cap mena.
A la zona immediata de llevant, a la dècada del 1160, els monjos cistercencs de Santes Creus compraren, o bé els les llegaren, les finques que hi havia al voltant del palau menor, la qual cosa portà a la fundació d’una procuradoria en aquest palau, que es mantingué fins als primers anys del segle XX. Aquesta procuradoria marcava de manera encertada el límit del raval dels Arcs Antics, que s’havia desenvolupat en gran part seguint el curs de l’aqüeducte que venia del Besòs.
A l’altra banda del Merdançà, des de la dècada del 1140 també hi hagué un cert grau de creixement al carrer que anava cap a Sant Pere; en aquest sector hi havia algunes mansions amb torres i amb molt terreny al seu voltant. De tota manera, la major part de la zona es mantingué oberta, i probablement la conreaven els criats del convent. L’àrea del voltant del convent experimentà pocs canvis fins als darrers anys del segle, quan hi apareix documentada una villanova l’any 1198, si bé probablement aquesta ocupava poca extensió.
D’altra banda, la popularitat i el ràpid desenvolupament de la comunitat de Santa Eulàlia del Camp feren sorgir un cert grau d’urbanització a la seva rodalia. Això és difícil de precisar, perquè tots els indicis es perderen a la baixa edat mitjana. Abans de mitjan segle XII el creixement s’havia vist restringit no solament per la distància que hi havia des del centre urbà, sinó també per la manca d’atractiu dels encontorns, ja que la costa era a prop, i, per tant, constituïen un medi malsà i pantanós. El seu caràcter marginal apareix reflectit en el topònim Infïrmellos, que potser feia referència a un indret on els Hebrosos es reunien per demanar almoina, abans que es fundés, a la dècada del 1170, un hospital per atendre’ls a l’altra banda de la ciutat. Sigui com vulgui, l’any 1166 apareix documentat un arrendament ad construendum a Santa Eulàlia, i un capbreu del mateix any fa esment d’alguns arrendataris que tenien l’obligació de construir cases al voltant de l’església. A les dues dècades següents hi ha altres contractes d’aquesta mena. Encara més, a tramuntana, a la parellada bisbal, hi ha indicis d’alguns projectes de construcció semblants, tot i que probablement foren menys reeixits.
Novament, l’aparició de mots com parellada i trilla a les fonts ens recorda els orígens agrícoles d’aquestes propietats i la seva transformació gradual i poc sistemàtica en àrees urbanitzades, i també que en molts casos el traçat dels carrers d’aquestes àrees suburbanes més externes marquen les partions de les primeres propietats agrícoles.
Contemporanis d’aquests canvis foren els primers indicis de construccions a la zona compresa entre el camí principal que anava en direcció a tramuntana i el petit nucli al voltant de Sant Pere. Malgrat que des del final del segle XI hi havia hagut el desenvolupament lineal, les extenses parcel·les que hi havia cap a tramuntana i ponent s’anaren constituint molt a poc a poc, i potser el fet que els carrers siguin força sinuosos es degué a la incidència no solament de les partions preexistents que dividien aquestes parcel·les, sinó també als rierols naturals i possiblement als canals d’irrigació. Hi ha un contracte d’arrendament de l’any 1172 que és molt significatiu, ja que en aquest l’abadessa de Sant Pere lliurava un terreny a dos matrimonis a fi que hi edifiquessin; i atès que aquest document concedeix una atenció especial al carrer que anava de nord a sud, és probable que el seu traçat fos recent.
Hi ha pocs indicis de construcció a l’altra banda del rec, i hom féu molt poc ús de la major part d’aquest sector fins al final del segle. En aquest temps, però, sembla que hom dugué a terme gestions, sota els auspicis reials, per convertir una part de la zona en horts, que probablement havien d’ésser irrigats pel rec mateix, i hom passà a nomenar-la hort del Mar. Això es produí, sens dubte, com a reacció a la poca disponibilitat, cada cop més acusada, d’aquest tipus de parcel·les als sectors més cèntrics, i també a la necessitat més gran d’aliments de la població urbana, en creixement constant. No obstant això, la zona de l’altre costat del rec, la vilanova, es mantingué en gran part sense alteració tot al llarg del segle; encara que hi ha un parell de documents que fan referència a la construcció de noves cases, en la majoria dels casos aquesta informació procedeix de testaments i de documents relacionats amb disputes. Això fa pensar que la major part de les propietats foren heretades d’una manera més o menys pacífica, i que es complien les condicions dels contractes inicials, a hores d’ara probablement força generoses. Només a mitjan segle XIII hi ha indicis d’una nova fase de construcció.
Hom no pot dir el mateix de l’àrea de l’arc descrit pels ravals primitius. Si al final del segle XI el desenvolupament s’havia concentrat a la zona de dins les antigues defenses romanes, durant la segona meitat del segle XII s’associa clarament a aquesta zona, que cal dividir en tres sectors ben definits però estretament relacionats.
Primerament, cal considerar el sector situat entre el Merdançà i les defenses. Aquí, fins i tot en els moments més obscurs de les primeres dècades del segle, hi hagué una activitat constant i hom dugué a terme canvis de propietats. L’àrea de camp obert que hi havia al peu de les defenses era colonitzada contínuament, a costa dels femers i altres tipus de parcel·les, i sembla que millorà la qualitat de les cases, ja que amb freqüència apareixen documentats edificis de pedra, i també altres elements com ara solars i cellers. Les construccions més grans donaven a un dels eixos principals, i l’augment del nombre de referències a carrers als documents a mesura que el segle avançava podria indicar que alguns carrerons i carrers transversals que unien el carrer de la Tapineria amb el carrer de la riera de Sant Joan foren oberts durant aquest temps per tal de facilitar-hi l’accés, i és molt poc probable que aquesta hagi estat la funció d’una llenca de terreny venuda l’any 1197. Al costat d’aquests habitatges, o bé formant-ne part, hi havia nombrosos obradors, i és evident que aquesta zona era el centre artesanal de Barcelona durant el segle XII.
El segon sector de la part interior dels ravals era la que quedava entre Santa Maria del Mar i les defenses. El model de creixement hi és semblant al de la zona immediatament al nord del mercat: la colonització dels terrenys del peu de les defenses, ja a la dècada del 1120, a la qual seguiren els primers indicis de conflictes entre veïns a la segona part del segle. Ja no apareixen referències a horts, encara que els documents posteriors assenyalen que n’hi continuà havent, i fins i tot escassejaren els patis, que apareixen designats com a curtales amb més freqüència que com a curtes, els quals eren més grans.
El carrer que anava del mercat a Santa Maria del Mar, el carrer del Mar de les fonts medievals, era farcit d’obradors, tot i que rarament s’indica els oficis que s’hi duien a terme.
Els orígens dels noms que reben alguns dels carrers que hi ha a banda i banda de l’actual carrer de l’Argenteria es poden remuntar a aquestes dècades, i el sistema irregular que en sorgí és característic d’aquests sectors, on el creixement fou espontani i obra dels habitants a títol individual i no pas dirigit per una institució determinada, com en els ravals exteriors, que tendien a adoptar un traçat dels carrers més regular.
El tercer i últim sector de la part interior dels ravals era el dels Arcs Antics. Com en el cas dels altres ravals fundats molt temps enrere, al segle XII hi hagué un augment en la densitat de les cases, l’aparició per primera vegada dels obradors i la desaparició del suburbium residual al peu de les defenses, com en el cas de l’hort de Sant Llorenç, on hi havia pel cap baix tres habitatges l’any 1166, en comparació amb l’única casa de l’any 1095. Ja en aquesta primera època la densitat d’edificis començava a causar problemes d’accés, car l’any 1093 els canonges adquirien un terreny adjacent d’un destre d’amplada (uns 2, 8 m) per 22 colzades de llargada (uns 10 m) a fi de fer-hi un carrer, probablement per millorar l’accés a la Porta Bisbal. El primer forn apareix documentat poc després, situat probablement a l’actual carrer de Ripoll, i era propietat d’aquest monestir. A la segona meitat del segle podem apreciar una fase de renovació, que transformà la zona fins que quedà totalment urbanitzada, després de la qual fou difícil modificar l’estructura orgànica dels carrers que havien sorgit. Les disputes sobre parets mitgeres i la manca general d’horts indiquen que hi havia poc espai obert i hom tendia a construir-hi més cases. És significativa una llarga disputa que hi hagué entre el bisbe de Barcelona i els monjos de Ripoll sobre l’espai que quedava sota la volta que Ramon Dalmau havia construït l’any 1078 entre les torres 77 i 78. Mentre que els monjos continuaren fent servir aquest indret com a magatzem de productes agrícoles —d’on potser prové el nom del carrer de la Palla—, el bisbe intentà establir-hi un boter. Fins a cert punt aquest incident és representatiu de l’actitud conservadora dels monjos davant tota mena de transformació; en canvi, el bisbe, no solament fomentà que els artesans poguessin establir-hi els seus obradors, sinó que continuà cobrint amb cases les defenses del romà tardà, la qual cosa posà fi a la diferència entre la ciutat emmurallada i els ravals.
A migjorn i a ponent de la zona emmurallada hi hagué pocs canvis fins al final del segle XII. La construcció de cases als horts del voltant de la porta del Regomir només apareix documentada l’any 1191, però d’aleshores ençà aquest sector experimentà un ràpid desenvolupament. D’una manera semblant, a la zona de Còdols, malgrat l’abundància d’horts, la primera referència concreta a una casa apareix l’any 1176, i fins i tot aleshores tenia una importància secundària respecte a l’hort. Només una mica més a tramuntana, prop de Santa Maria del Pi, hi hagué una clara tendència a la urbanització durant el segle XII; aquí Pere Ricard intentà, massa tard, fomentar el poblament mitjançant la construcció de cases i fins i tot obradors a la dècada del 1150, política que continuaren els comtes-reis amb l’adquisició d’altres cases al peu del Castellnou i la promoció dels Banys Nous. Un segon exemple del foment reial en aquesta zona pogué haver estat una segona carnisseria, a més de la que ja hi havia prop del Castellvell, seguint el carrer de la Boqueria, que possiblement s’esmenta per primer cop a la dècada del 1180, i que existia amb seguretat al començament del segle XIII.
A l’altra banda de la Rambla també es donà un procés de revalorització dels terrenys des de la dècada del 1150: alguns camps es transformaren en horts, i fins i tot es construïren algunes cases al mig d’aquestes parcel·les, sobretot al voltant del monestir de Sant Pau, a l’indret anomenat ad ipsas Tapias, que recorda els murs de tàpia que envoltaven els camps i que potser eren els mateixos de l’actual carrer de les Tàpies; i també prop de l’hospital de Llebrosos, construït a la dècada del 1170, on la família Queralt tenia algunes finques en propietat. Aquest darrer nucli era prou gran per justificar que tingués el seu forn propi vers l’última dècada del segle.
A diferència de l’àrea suburbana, on el volum de testimonis escrits es duplica durant el segle XII respecte del XI, a la zona emmurallada els documents es redueixen lleugerament, i n’hi ha una manca evident després, devers l’any 1170. En termes generals, el mapa ja era traçat, i tot i que hom venia i comprava, llegava i heretava propietats, hi hagué pocs canvis importants. No obstant això, augmentà la densitat d’obradors al voltant del palau comtal, especialment quan l’hospital d’en Guitard fou arrendat als artesans a la dècada del 1140.
Una altra vegada, a migjorn de la ciutat hi hagué pocs canvis importants, amb l’excepció de les reformes que es feren al carrer de Lledó contra les defenses, que més que no pas una reconstrucció fou una restauració d’edificis que ja feia molt de temps que hi eren. Un exemple d’aquests procediments es pot apreciar l’any 1202, quan el bisbe Guillem de Vic cedí a Pere Andrea unes cases amb torres amb la condició que s’esmercessin mil sous per dur-hi a terme millores durant els quatre anys següents, i que s’hi donés hospitalitat al bisbe i als seus successors quan fos necessari. Els eclesiàstics de la rodalia afavorien d’una manera especial aquesta part de la ciutat. A més, hi ha documentades les residències dels abats de Sant Llorenç del Munt i Sant Benet de Bages, juntament amb altres propietats més petites del monestir de Santa Maria de Ripoll i dels templers, la darrera de les quals s’estengué al segle XIII. De manera semblant, sembla que també preferien aquest districte les poques famílies d’origen noble i cavalleresc que residien a la ciutat. Només a la zona central, prop de les tres esglésies parroquials, hi ha alguns indicis de presència artesanal.
Les cases
Les descripcions de les cases que apareixen a les fonts durant el segle XII tendeixen a ser més simplificades que les del segle anterior, i la impressió que hom es fa és que es repetien unes fórmules estereotipades amb ben poca significació real. De qualsevol manera, la introducció d’una nova terminologia i, de tant en tant, de descripcions més detallades, dóna una certa idea de les transicions que es duien a terme, si més no en el cas de les cases dels sectors més pròspers de la societat.
Encara que no ens ha quedat cap exemple de casa del segle XII, probablement les més luxoses eren versions més senzilles de les grans mansions del segle XIII, que tenien una entrada principal que donava a un pati a través d’un arc; espai per a magatzem i estables, a la planta baixa; unes escales que portaven a les cambres principals, al primer pis; una torre baixa a un costat de l’edifici i més espai per a magatzem al pis superior, a les golfes. Aquestes cases podien tenir una o més ales. En comparació, la perspectiva general no és gaire diferent de la que ofereixen les cases que han quedat del segle XII a la resta d’Europa, com ara les diverses cases de jueus a Anglaterra o les de Cluny.
Resulta difícil generalitzar sobre les cases on habitaven els sectors més baixos de la societat. Les fonts parlen simplement d’una casa amb un pati, i encara no tenim prou testimonis arqueològics. En molts casos, probablement disposaven d’una sola estança o de dues, mentre que en el cas dels artesans, la residència potser es trobava darrere o sobre l’obrador.
El territori del Barcelonès al segle XII
El territorium del segle XII encara no ha estat estudiat en profunditat, i potser no és prou justificada la imatge que ara en tenim com a un període en gran part de transició entre els canvis dinàmics de mitjan segle XI i l’afermament dels vincles entre la ciutat i les terres de la rodalia durant el segle XIII. No obstant això, és evident que no hi hagué canvis fonamentals en la distribució del poblament: després de la fi del segle XI hi ha documentades molt poques esglésies noves, i no hi ha cap nucli nou d’importància. Podia esdevenir-se que les esglésies no sortissin més a les fonts o hi apareguessin per primera vegada, que pugessin a la categoria de parròquia, que instauressin nous altars o que les tornessin a consagrar, però la distribució general ja havia quedat ben establerta. D’altra banda, Santa Maria de Sants, Sant Joan d’Horta, Sant Martí de Provençals i, potser, Sant Gervasi de Cassoles adquiriren totes aquestes la categoria de parròquia; mentre que Santa Maria de Badalona (1112), Sant Andreu de Palomar (1132) i Santa Coloma de Gramenet (1187) es tornaren a consagrar, i Santa Maria de Valldonzella apareix per primera vegada en el seu emplaçament inicial d’Olorda (1175). Els nuclis rurals que s’agrupaven al voltant de gairebé totes les esglésies del pla aparegueren designats com a “viles” cada cop amb més freqüència, tot i que les seves dimensions degueren oscil·lar des dels grups minúsculs de només quatre o cinc cases fins a un màxim de potser deu vegades aquest nombre en el cas dels pobles més grans, com ara Sarrià i Sant Andreu de Palomar.
Façana de l’antiga parròquia de Santa Eulàlia de Provençana, construcció bastida entre el final del segle XI i l’inici del XII.
F. Baltà
Es produïren pocs canvis fonamentals en el sistema de propietat de la terra. A causa de les condicions econòmiques de les primeres dècades, un nombre petit de propietats canvià de mans, i hi hagué pocs propietaris inclinats a invertir en terres, entre els quals potser foren una excepció els Guanalgod, una família que més endavant devia estar relacionada amb la seca. De tota manera, les excepcions principals eren els ordes militars: els templers s’interessaren especialment per la zona de Montjuïc, fins a tal punt que en una època posterior hom aplegà una col·lecció de documents pertanyents a aquesta zona en un cartulari petit. Els interessos dels hospitalers no eren tan concrets, encara que adquiriren algunes parcel·les a Sants i a Sant Andreu, especialment prop dels molins d’Altafulla, mentre que l’orde del Sant Sepulcre acumulà progressivament terres a gairebé totes les zones del pla, però d’una manera especial a Provençana, durant la segona meitat del segle. Els canonges de Santa Eulàlia del Camp adoptaren una política semblant, i els canonges de la catedral també continuaren rebent més propietats. D’altra banda, a la segona meitat del segle no podem assenyalar cap cas concret d’un seglar que acumulés una gran quantitat de propietats rurals, a diferència de la situació que havia sorgit al segle anterior. Malgrat que la ciutat no s’havia girat d’esquena a les terres de la rodalia, sembla que les adquisicions dels ciutadans eminents foren relativament poc sistemàtiques: d’una banda, algunes vinyes, i de l’altra, camps de conreu, un o dos masos, i alguns horts prop de la ciutat; això fou degut en gran part al fet que les seves inversions eren considerablement més diversificades que les de les classes dirigents de la societat barcelonina al segle XI. D’altra banda, els representants locals de les institucions eclesiàstiques que tenien tantes propietats sovint feien servir la seva posició per a ascendir socialment.
De la mateixa manera, els canvis en el tipus de conreu de la terra foren limitats. Tot i que algunes zones de Montjuïc formaven terraplens i es plantaren per primer cop cap al final del segle d’aleshores ençà hi ha pocs indicis de noves zones conreades, tret dels casos, potser, en què hom guanyava terra al mar o a les maresmes de la costa. En altres indrets, les terres més apropiades ja eren conreades i hi havia pocs llocs que poguessin ésser explotats. Probablement no reeixí l’intent per part del monestir de Sant Cugat, l’any 1145, d’establir un nou nucli rural a Puig Ricard, als límits del Barcelonès i el Vallès, i no hi ha restes que confirmin l’existència de la torre i el mur circumdant que es creu que hi foren construïts. Igualment, el procés de plantament de vinyes en certa manera s’aturà els darrers anys del segle XI. D’aleshores ençà hom plantà poques vinyes i, el que és més significatiu, el temps que hom dedicava al procés de criança de les vinyes a vegades s’allargava als deu o dotze anys, en comptes dels set habituals, la qual cosa indica que la situació o la mala qualitat del terreny feia més difícil dur-lo a terme.
La producció de vi i gra continuà essent el pilar de l’agricultura local; certament, tots els indicis semblen confirmar la creença que el Barcelonès forní les necessitats de la ciutat fins al final del segle XII, car no hi ha referències a importacions de gra a la lleuda del segle XII que ens ha quedat. Encara que una bona part de la terra era conreada directament pels habitants de la ciutat o bé dels pobles del Barcelonès, també continuà creixent el volum de població dispersa a les parròquies del pla. Cada vegada apareixen més referències a masos durant la segona meitat del segle XII, pràcticament a totes les zones del Barcelonès, però sobretot a la vasta parròquia de Santa Eulàlia de Provençana, on l’únic nucli de població fou relativament limitat fins a la creació de l’hospital de la Torre Blanca, que donà nom a l’actual ciutat de l’Hospitalet. També augmentà el nombre de torres i la relació entre aquestes i els masos continuà essent estreta. No ha quedat cap exemple de les primeres masies del Barcelonès, però sembla que és probable que moltes fossin un edifici rectangular simple amb estructura de torre, i una gran varietat de corrals i dependències annexes. Hom coneix alguns contractes per a construir-ne, l’un a Banyols l’any 1134, un altre a les Corts el 1160, i un tercer a Llefià el 1194. Hi ha documentat el nom de molts d’ells, i els podem incloure en tres grups principals: els que es deriven dels topònims existents anteriorment; els que sembla que tenen noms nous, sovint relacionats amb elements geogràfics; i en tercer lloc els que deriven del nom del propietari.
Sant Pere de les Puelles. Al voltant d’aquest monestir benedictí va aparèixer una altra de les viles noves o burgs de la ciutat.
ECSA - M. Catalán
A la part oriental del pla, el rec continuà essent l’eix principal. Abans de l’any 1139 hom començà a construir un nou canal a la parròquia de Sant Andreu, que potser duia l’aigua des del curs baix del Besòs a fi d’augmentar el cabal bàsic del rec, les obres del qual la família Montcada havia interromput al començament d’aquesta mateixa dècada. Cap a la ciutat i, en menor grau, prop de Sant Andreu, les autoritats reials cada vegada permeteren més l’ús de les aigües del rec per al regadiu, especialment en el cas d’aquells establiments eclesiàstics que tenien grans parcel·les a les seves ribes. La quantitat d’aigua que se’n podia treure s’havia fixat estrictament, a fi que no es dificultés el funcionament dels molins. D’aquesta manera, l’any 1185 els criats de l’abadessa i les monges de Sant Pere de les Puelles podien prendre l’aigua de més amunt dels molins del Soler, però només el volum que podia passar per la meitat del forat d’una pedra de molí, i en temps de sequera encara es reduïa a la meitat d’aquesta quantitat. No resulta sorprenent, doncs, que la zona d’horts s’anés estenent progressivament des de la ciutat seguint el curs del rec.
De tota manera, la funció bàsica del rec era fer funcionar els molins. Com en el cas dels grups de molins que hi havia a la ciutat, els del Clot continuaren creixent en nombre, però vers les darreres dècades del segle foren insuficients per cobrir les necessitats de la pròspera comunitat urbana. L’any 1188 Joan Moliner féu un pacte amb el batlle reial Llobell per a la construcció de conductes que anaven a parar a Barcelona i un conjunt de no menys de dotze molins. Els topònims que apareixen en aquest document, que ens ha arribat molt deteriorat, especialment el de coll de Forçats, prop de l’actual plaça d’Espanya, deixen clar que es tractava d’un projecte ambiciós de construir un canal que anés des del Llobregat a la ciutat. No sabem del cert si el projecte s’arribà a acabar algun dia, i és evident que no fou dins el termini estipulat d’un any, car deu anys més tard el rei Pere I donà als hospitalers el canal inacabat que venia del Llobregat, amb la condició que havien d’acabar-lo i desviar-ne el curs fins al mar, entre la ciutat i Montjuïc. Novament queda el dubte de si es dugueren a terme aquestes instruccions, ja que no apareix documentat cap canal d’aquesta mena en l’esmentada part de la ciutat. Tot i que probablement el projecte era destinat a crear un segon rec, no s’arribà a realitzar mai, i fou només al futur Molins de Rei que els enginyers d’aquell temps aconseguiren agafar l’aigua del Llobregat.
A més de l’agricultura, hi ha altres activitats que es dugueren a terme al pla durant el segle XII. Almenys dos nuclis rurals podien presumir de tenir forges: Sant Andreu de Palomar i Santa Eulàlia de Provençana, que eren els centres de dues de les parròquies més grans. En altres indrets de tant en tant apareixen referències a forns, potser per fer teules i maons o per fer la calç, situats entre els camps i les vinyes i lluny dels edificis per als quals podia representar un perill d’incendi. A Montjuïc hi ha referències a pedreres, que eren utilitzades per a extreure’n pedra per a la construcció, i també per a fer rodes de molí, les quals constituïen una de les poques exportacions locals.
Ja hem esmentat la relativa llibertat dels habitants de la regió del Barcelonès, en comparació amb els seus contemporanis d’altres indrets de Catalunya. Tot i que el poble continuà tenint terres en propietat a títol individual, la imatge del pagès lliure armat amb llança i espasa desapareix completament de les fonts, i el testament de Pere Bernat de Banyols (1100), que fa referència al seu escut, la seva llança, sella, brida, espasa i cuirassa, n’és un exemple especialment tardà. Així doncs, si bé la majoria d’individus probablement tenien diverses parcel·les, una part de la terra conreada pertanyia o bé a l’església i als nobles senyors com ara els Montcada (especialment a Santa Coloma), o a ciutadans molt rics de la ciutat o els seus encontorns. Resulta difícil de calcularne les proporcions, però l’exemple de Provençana fa pensar que dos terços de les propietats eren en mans dels camperols. La resta s’arrendava durant tota la vida de l’arrendatari o a perpetuïtat. Molt sovint els censos que calia pagar eren simbòlics, com en el cas dels dos porcs o un parell de capons predilectes dels canonges, i el que en realitat s’exigia eren proporcions de la collita: el quart (la majoria de les vegades sobre les vinyes) i el quint (sobre les terres de conreu), els delmes i les tasques (generalment la desena i l’onzena part), el braçatge i la batedora, a més de la meitat de la collita de les oliveres i els arbres fruiters, i també d’alguns serveis ocasionals. Tot i que hem d’insistir que no hi havia cap sistema uniforme, ni tan sols en el cas de la mateixa institució, hi havia un cert predomini del quart i del braçatge. Resulta difícil determinar si aquests terratinents eclesiàstics eren més estrictes o més benèvols que els seus homònims llecs, i la vida no degué d’ésser fàcil, especialment quan un representant local ambiciós actuava en comptes d’ells. A més, el camperol es trobava a la mercè de la mà de Déu i de la natura. Hom pot apreciar períodes de males collites, quan trobem un individu que esmenta les raons que té per vendre la seva propietat; i també hi podien intervenir crisis personals, com el cas de la vídua que vengué les seves terres a Montjuïc als templers, l’any 1161, a fi de treure el seu fill de la captivitat; i les crescudes dels rius i els torrents es podien endur els guanys de molts anys, com per exemple un molí a Estadella, a les ribes del Besòs, l’any 1135. D’altra banda, les amenaces d’atac no desaparegueren totalment; fins i tot després de l’última incursió dels almoràvits, continua la por als pirates i els bandolers, la presència dels quals és palesa per l’existència de les torres situades entre Montjuïc i la desembocadura del Llobregat, i per la carta de població de Puig Ricard. Malgrat tot, per mitjà de les adquisicions assenyades i el treball constant, dels matrimonis adequats i la bona sort, sens dubte els individus continuaren progressant. (PhBa)