La ciutat, regida pels oficials reials, visqué una llarga evolució vers l’autogovern des de la presa de consciència de la seva comunitat de veïns. Aquest fou el primer pas en el procés d’obtenció de l’autonomia urbana en una trajectòria natural i evolutiva, que es realitzà gairebé sense intervenció de l’autoritat i amb escasses violències.
La primera organització de la comunitat: el premunicipi
Cal considerar en primer lloc els factors de cohesió interna que uniren els membres de la col·lectivitat i els donaren prou prestigi per iniciar una activitat política al costat de les autoritats, per produir, més tard, unes primitives formes d’organització en comú. Sens dubte, els vincles religiosos uniren els barcelonins al voltant del bisbe i els altres eclesiàstics, mentre que la consciència col·lectiva es consolidava amb relació al comte, sobretot quan concedí les “franqueses”, el 1025. Aquest estatut de llibertat completat per privilegis successius —els de Ramon Berenguer IV i el seu fill— perfilà la personalitat política de la comunitat fins a arribar a la plenitud durant el regnat de Jaume I.
A més dels factors esmentats existien els vincles nascuts entre els homes dels sectors més actius en la defensa dels seus interessos econòmics, en una època de desenvolupament visible en l’augment de la producció agrícola, de les transaccions comercials i del tràfic marítim. Una conseqüència d’això fou la formació d’un grup de barcelonins benestants units per objectius comuns davant l’autoritat, de la qual obtingueren concessions favorables des del 1118. Són alguns dels cives i burgenses o suburbani, ciutadans iguals en l’ordre jurídic però designats de forma diferent segons el seu lloc de residència: l’interior dels murs romans o els burgs, encara que en el jurament de fidelitat al rei Alfons consten com a “homes habitants de la ciutat i vila de Barcelona” (1162).
Pertanyen a la mà major, en el si de la qual té lloc un procés de diferenciació d’uns elements més actius i prestigiosos; són un grupet de notables o prohoms. A més de ser rics, s’interessen per la comunitat i actuen primer en l’esfera privada, com a àrbitres o experts en la valoració de terres, per passar després a la vida pública com a assessors dels oficials reials o fins i tot com a consellers del monarca —Bernat Marcús ho fou de Ramon Berenguer IV —. Són propietaris actius de terres en el mercat i els negocis marítims, en els quals es podien introduir seguint la petja dels jueus, tal com es demostra en el cas dels Arcs i Adarró en la mostalafia. Encara que molts tenen un origen rural, fan fortuna a la ciutat, on ja al segle XI es poden definir com la primera generació d’una pre-burgesia, segons Bonnassie, i més endavant són els protagonistes d’un sistema pre-oligàrquic.
Vinculat a aquests homes naixerà el règim municipal barceloní, que de manera rudimentària es documenta durant una etapa compresa entre el segle XII i la primera meitat del següent. En efecte, dotada d’una personalitat pública cada vegada més definida, la comunitat o universitat dels ciutadans actua en moments concrets per mitjà d’uns prohoms sorgits del conjunt reunit en assemblea, quan l’estament social superior es va constituint com a sistema de poder. Aquí ja tenim dos elements essencials del municipi: l’assemblea general i unes comissions que han de portar a bon terme els afers públics. Segons Josep Maria Font i Rius, que ha estudiat a fons el tema, les actuacions dels prohoms, primer arbitrals i després assessors dels oficials reials, responien a una mancança o absència de les institucions públiques i també en l’administració de justícia. Si primerament els prohoms s’havien associat als delegats del sobirà fins a esdevenir imprescindibles en la formació del seu consell ordinari, al començament del regnat de Jaume I ja actuen només en defensa dels interessos de la comunitat amb la presentació de plets.
Un problema insoluble d’aquesta etapa és el dels cònsols que podien ser representants transitoris de la comunitat, com en altres ciutats catalanes, però aquí només es pot afirmar la seva presència per manca de privilegis del consolat semblants als de Lleida i Perpinyà. De tota manera, va existir un govern a càrrec d’una assemblea i de prohoms, o cònsols, reconeguts com a predecessors directes dels consellers en textos de la baixa edat mitjana, règim pre-municipal que durà fins el 1249.
Origen i evolució del municipi durant el regnat de Jaume I
La comunitat organitzada i dotada de personalitat jurídica es designa amb la locució universitas per influència del dret romà, en lloc de consilium, en un privilegi del Conqueridor del 1217 per primera vegada. Aquesta universitat dels ciutadans de Barcelona també és reconeguda des del moment que envia els seus representants a les assemblees generals de pau i treva —una potser reunida per Alfons el Cast, una altra per a rebre el rei Jaume—, acceptada, amb seguretat, com la primera la de Vilafranca, del 1218. Des d’aleshores les corts es reuniren esporàdicament, fins que a les de Barcelona del 1283 s’establí de manera més fixa la seva convocatòria i la participació dels prohoms urbans. Un precedent dels magistrats municipals foren els encarregats de fer respectar les constitucions de pau i treva elaborades per les assemblees convocades pels monarques per reforçar el seu poder. Primer, els funcionaris reponsables foren els oficials reials, però després es nomenaren uns encarregats locals, els paers. Hom en desconeix l’existència a Barcelona, on només són documentats el 1249, en la data del pas del municipi rudimentari al definitiu.
És impossible conèixer el motiu d’aquesta evolució, fixar-ne les dates exactes, precisar el pes del monarca en el procés, ja que tot es fa amb el seu consentiment i amb dependència del poder dels seus oficials. De tota manera, el factor decisiu ha d’ésser l’acció d’un grup de ciutadans influents a la ciutat i a la cort alhora, on aconsegueixen el seu propòsit: el govern de la població, en teoria per servir millor al rei i en la pràctica per regir Barcelona i afavorir-la en uns anys d’expansió, sense oblidar les ambicions personals. El pas es dóna en el moment en què les funcions de govern passen a les mans d’unes autoritats i òrgans permanents sorgits de la comunitat per elecció. És l’obra dels qui aconseguiren el privilegi reial del 1249, quan altres poblacions ja gaudien d’un règim semblant des de feia més de mig segle. El cas planteja interrogants sobre el desfasament i el retard del sistema rudimentari barceloní, impossibles de resoldre.
Poden ésser factors favorables al canvi el desenvolupament urbà que exigia unes autoritats permanents, el desig reial d’enfortir les seves ciutats per lluitar contra els nobles revoltats i de millorar Tadministració en benefici del seu propi tresor, i sobretot, l’impuls del rics ciutadans per tal d’obtenir un govern autònom i no trobar-se tan supeditats als delegats del monarca. En coincidir aquestes tendències, el moviment gradual cap a l’autonomia es féu amb el beneplàcit reial i gairebé sense violència.
És important analitzar qui eren els protagonistes del canvi i al mateix temps els beneficiats amb el poder municipal. Hi ha un grup de ciutadans “honrats”, locució que apareix per primera vegada en aquestes dates (Llibre dels feits), dipositaris de la confiança reial: Guillem de Lacera, batlle de Barcelona el 1230; Jaume Gerard, de la cancelleria reial; Berenguer Durfort, primer batlle de Mallorca; Arnau de Sanaüja, armador de nau, que són anomenats paers de la capital pel Conqueridor l’abril del 1249. Tres d’ells es trobaven a la cort de València quan s’organitzà la ciutat reconquerida, i en comprovar l’èxit del model valencià devien demanar la implantació del mateix organisme a Barcelona. Jaume I, considerat gairebé fundador del municipi barceloní, es preocupà de consolidar la nova corporació durant tot el seu regnat amb una successió de privilegis que demostren el seu caràcter experimental, fins a aconseguir el sistema més adient per a la complexitat de la vida de la capital i les aspiracions de l’oligarquia. Fou una tasca laboriosa de tants anys —vint-i-cinc— entre el 1249 i el 1274, que no es troba en cap altra població, i donà tan bon resultat que s’imposà com a model a altres municipis catalans.
Institució definitiva del municipi de Barcelona per part de Jaume I (3 de novembre de 1274)
El rei Jaume I institueix el municipi barceloní concedint als prohoms i a la universitat de Barcelona que a partir de la festa de Sant Andreu fins a deu anys puguin escollir cinc consellers que juntament amb el batlle i el veguer, de la ciutat tractin dels assumptes d’utilitat pública del municipi. Aquests cinc consellers, juntament amb el batlle i el veguer hauran d’elegir cent prohoms de la ciutat per tal que els aconsellin sempre que siguin requerits, i d’aquests, al seu torn, per la festa de Sant Andreu se’n triaran dotze, entre els quals hauran de sortir els cinc consellers anuals.
"Noverint universi quod nos Jacobus Dei gratia rex Aragonum Majorice et Valencie comes Barchinone et Urgelli et dominus Montispesulani volentes circa regimen civitatis Barchinone provisionem debitam adhibere et statum ejusdem civitatis de bono in melius reformare concedimus vobis universis probis hominibus Barchinone et vestre universitati quod a proximo venturo festo sancti Andree usque ad decem annos completos continue venturos habeatis et liceat vobis habere quinque probos homines de civitate vestra illos quos eligere volueritis consiliarios vicarii et bajuli nostri Barchinone qui in presencia ipsorum vicarii et bajuli vel alterius eorum jurent tenere secretum de eo quod dictum fuerit inter eos et consulere vicario et bajulo bene et legaliter ad fidelitatem nostram et nostrorum et comunem utilitatem civitatis quandocumque et quocienscumque a predictis vicario et bajulo fuerint requisiti ita quod pro precibus timore vel amore non consulant vicario et bajulo nisi secundum Deum juxta eorum bonam conscienciam et quod qualibet septimana in die martis et in die sabbati congregent se in palacio nostro vel in alio loco idoneo quem ipsi consiliarii voluerint sine amonicione vicarii et bajuli et ibi cum vicario et bajulo si ab ipsis consiliariis fuerint requisiti iidem vicarius et bajulus habeant collacionem et tractatum de omnibus hiis que in civitate et curiis fuerint gesta et reforment procurent et tractent ea que ad fidelitatem nostram et publicam utilitatem fuerint ordinanda: et ipsi quinque consiliarii cum fuerint electi et jurati eligant simul cum nostro vicario et bajulo vel altero eorum centum probos homines de civitate qui in posse ipsorum conbajulum et dictos consiliarios et eorum consilium quando et quotiens per ipsos consiliarios fuerint demandati: et isti quinqué consiliarii teneantur hoc onus sustinere per unum annum et in fine anni scilicet in festo sancti Andree predicti centum probi homines jurati vel qui de ipsis centum ibi fuerint teneantur eligere duodecim probos homines de ipsis centyum qui duodecim electi ab ipsis centum vel ab illis qui ibi fuerint teneantur alios quinque consiliarios eligere qui cum fuerint electi et jurati eligant centum probos homines de civitate secundum formam superius comprehensam et sic fiat de ceteris quolibet anno per predictum decennium: et illi qui fuerint electi teneantur jurare et dictum onus sustinere modo superius comprehenso: quod si facere noluerint per nostrum vicarium et bajulum compellantur. Si vero contingeret quod unus vel plures de dictis quinque consiliariis vel de dictis centum juratis decederet vel esset absens aut detineretur infirmitate ceteri remanentes locum ejus vel eorum teneant et observent. Volumus autem quod vicarius noster juret in posse dictorum quinque consiliariorum stare consilio ipsorum consiliariorum et quod eorum consilio non requisito non congregent similiter generale parlamentum nisi nos hoc specialiter mandaremus. Volumus etiam quod bajulus noster promittat in posse ipsorum consiliariorum sub fide juramenti nobis prestiti et sub fide qua nobis tenetur quod stet consilio ipsorum consiliariorum et quod eorum consilio non requisito non congreget similiter generale parlamentum nisi nos similiter hoc specialiter mandaremus et ut predicta omnia majori gaudeant firmitate in jungimus firmiter et mandamus vicario et bajulo Barchinone presentibus et venturis quod prescripta omnia sub fide qua nobis tenentur et juramento ab eis nobis prestito observent et faciant infra predictum tempus decem annorum inviolabiliter observan et in aliquo non contraveniant si de nostra confidunt gracia vel amore: et si dictus vicarius et bajulus noluerint vel neglexerint tenere justitiam aut non compleverint mandata nostra vel non starent consiliis dictorum consiliariorum volumus et mandamus dictis consiliariis quod per nuncium vel suas litteras denuncient nobis predicta et nos taliter faciemus et castigabimus eos quod non erunt ausi similia atemptare. Data Barchinone III nonas novembris anno Domini millessimo CCLXX quarto.-Signum + Jacobi Dei gratia regis Aragonum Majoriearum et Valencie comitis Barchinone et Urgelli et domini Montispesulani.-Testes sunt Bernardus vicecomes Caprarie Gaucerandus de Pinos G. de Cervilione Raimundus de Capraria Huguetus de Sancta Pace."
[O]: Perdut.
A: Arxiu de la Corona d Aragó, reg. núm. 19, fol. 192.
a: Pròsper de Bofarull i Mascaró: Colección de documentos inéditos, vol. VIII, Barcelona 1851, pàgs. 143-146.
Traducció
"Que sàpiga tothom que Nós, Jaume, per la gràcia de Déu rei d’Aragó, de Mallorca i de València, comte de Barcelona i d’Urgell i senyor de Montpeller, volent exercir la deguda provisió sobre el règim de la ciutat de Barcelona i reformar el seu estat de bé en millor, concedim a tots els homes honrats de Barcelona i a la vostra comunitat que des de la pròxima futura festa de Sant Andreu fins al cap dels deu anys immediatament següents tingueu i us sigui lícit de tenir cinc homes honrats de la vostra ciutat, aquells que vosaltres vulgueu escollir, com a consellers del vicari i del nostre batlle de Barcelona, els quals, en presència del vicari i del batlle o d’un d’ells, hauran de jurar de guardar d’allò que hagin parlat entre ells i de consultar amb el vicari i el batlle, de manera adequada i legalment, pel que fa a la fidelitat que ens és deguda a Nós i als nostres i al bé comú de la ciutat en qualsevol lloc i en qualsevol moment que hagin estat requerits pels esmentats vicari i batlle, de manera que no consultin el vicari i el batlle per súpliques, per temor o per amor sinó que ho facin per Déu segons la seva bona consciència, i que cada setmana, el dimarts i el dissabte, es reuneixin al nostre palau o en qualsevol altre lloc adequat que vulguin els consellers, sense imposició del vicari o del batlle, i allà, juntament amb el vicari i el batlle, si han estat requerits pels mateixos consellers, el mateix vicari i el batlle parlin i tractin de totes aquelles coses que s’hagin dut a terme a la ciutat i a les cúries i que reformin, gestionin i tractin tot allò que calgui ordenar respecte a la nostra fidelitat i a la utilitat pública; i quan hagin estat escollits aquests cinc consellers i hagin prestat jurament, que elegeixin, juntament amb el nostre vicari o el batlle o un d’ells, cent homes honrats de la ciutat que en poder dels mateixos consellers jurin mantenir secret i ajudar el vicari i el batlle i els sobredits consellers i llur consell cada vegada i onsevulla que siguin requerits pels consellers; i que aquests cinc consellers tinguin l’obligació de mantenir aquest càrrec durant tot un any, i que al cap de l’any, o sigui, per la festa de Sant Andreu, els esmentats cent homes honrats que prestaren jurament, o aquells dels cent que hi siguin presents, tinguin l’obligació d’escollir dotze homes honrats d’entre els cent, i els dotze que hagin estat escollits pels cent o per aquells que hi siguin presents, tinguin l’obligació d’escollir uns altres cinc consellers, els quals, quan hagin estat escollits i hagin prestat jurament, hauran d’escollir cent homes honrats de la ciutat segons la forma abans explicada, i així s’haurà de fer cada un dels altres anys durant el decenni establert; i aquells que hagin estat escollits hauran de prestar jurament i mantenir el sobredit càrrec de la manera abans explicada; i si no volien fer-ho, que hi siguin obligats pel nostre vicari i pel batlle. Però si s’esdevenia que un o més d’un dels cinc consellers esmentats o dels sobredits cent jurats moria o es trobava absent, o fos impedit per una malaltia, que els altres que resten mantinguin i observin el lloc seu o el llur. D’altra banda, volem que el nostre vicari juri en poder dels sobredits cinc consellers d’atenir-se al consell dels consellers i que, si no ho demana llur consell, no reuneixin tampoc el parlament general, llevat que nosaltres ho hàgim ordenat específicament. Volem també que el nostre batlle prometi en poder dels consellers, sota la fe del jurament que ens ha prestat i sota la fidelitat amb què ens està obligat, que s’atendrà al consell dels consellers i que si no ho demana llur consell no reuneixi tampoc el parlament general, llevat que nosaltres ho hàgim ordenat específicament; i perquè totes les coses que acabem de dir gaudeixin de major fermesa, manem i ordenem fermament al vicari i al batlle de Barcelona, tant als presents com als futurs, que observin totes les coses esmentades amb la fidelitat amb què ens estan obligats i pel jurament que ens han prestat, que les facin complir inviolablement durant el període esmentat de deu anys i que no les contravinguin en res, si és que confien en la nostra gràcia i en la nostra estimació; i si els sobredits vicari i batlle no volien o desdenyaven mantenir la justícia, o no complien les nostres ordres, o no s’atenien als consells dels sobredits consellers, manem i ordenem als esmentats consellers que ens ho facin saber per un missatger o per carta, i nosaltres actuarem i els castigarem de tal manera que no gosaran intentar coses semblants.
Donat a Barcelona el dia tercer de les nones de novembre de l’any del Senyor mil doscents setanta-quatre.
Signatura de Jaume, per la gràcia de Déu rei d’Aragó, de Mallorca i de València, comte de Barcelona i d’Urgell i senyor de Montpeller. En són testimonis Bernat, vescomte de Cabrera, Galceran de Pinós, G. de Cervelló, Ramon de Cabrera i Hug de Santapau."
(Traducció: Joan Bellès i Sallent)
Els privilegis mereixen una anàlisi. El primer, del 27 de juliol de 1249, és precedit pel nomenament de quatre paers de la ciutat i de la universitat de Barcelona amb facultat d’escollir uns consellers; són els quatre homes de confiança del rei, esmentats abans, que havien de portar a terme l’organització del municipi segons les normes contingudes al document. Hom configurava així el poder executiu dels paers, perpetuat per mitjà de la cooptadó, un consell assessor de vuit prohoms i una assemblea general de veïns, elements que no perduraren exactament per l’eliminació dels paers, però no sabem per quin motiu. Com que els nous regidors havien de jurar exercir fidelment el càrrec davant el veguer, el batlle i els prohoms no tenien poder judicial ni coercitiu, que restava en mans dels delegats reials; el municipi naixent posseïa una autonomia limitada i no tenia un caràcter definitiu, perquè el privilegi era concedit a beneplàcit, és a dir, depenia de la voluntat reial, i havia de durar deu anys. En efecte, poc abans de finalitzar el decenni, el 1258, el Conqueridor aprovava un nou privilegi en un ambient molt diferent. Ara, a la capital hom vivia una situació de crispació que arribà al seu punt àlgid amb l’assassinat de Bernat Marquet i l’acció de la justícia reial.
En el fons de l’avalot hi podia haver el descontentament popular contra els ciutadans “honrats”, barrejat amb una divisió de l’oligarquia pel domini del govern. Potser podem situar aquí unes bandositats entre membres dels estaments superiors que tenien el suport d’elements populars, que foren els protagonistes directes del saqueig i de l’incendi de la casa de Marquet al carrer que encara avui dia porta el seu nom, i també de la mort per lapidació del ric armador de naus, cap a la fi de l’any 1257. Jaume I va considerar responsables dels fets tant els autors materials de les desgràcies com els paers governants acusats de negligència, i els imposà penes pecuniàries altes després de la investigació portada a terme pel veguer; però perdonà alguns dels populars i es reservà el càstig de dotze ciutadans “honrats”. Com que aquests enviaren uns ambaixadors al monarca, entre ells l’ex-paer Arnau de Sanaüja, aconseguiren capgirar la situació: el 15 de gener obtenien el perdó reial, juntament amb un nou privilegi i el poder, tot en canvi d’una suma elevada, segons el costum.
La concessió, també atorgada a beneplàcit, reformava el sistema que havia fallat en algun punt, amb modificacions importants: la supressió dels paers, els consellers passaven a primer terme elegits per cooptació —sistema favorable a la perpetuació de l’oligarquia— i l’assemblea de veïns es limitava a uns dos-cents prohoms per representar una població esdevinguda massa nombrosa; foren exactament 169 els escollits: 50 ciutadans “honrats”, 45 mercaders, 4 notaris, 70 menestrals. Si fins aquell moment, el paper del delegat reial era preponderant, ara s’establia un cert equilibri, ja que els consellers es podien reunir sense convocatòria prèvia del veguer, únic encarregat encara de congregar el parlamentum.
Cal remarcar la coincidència de data de dos privilegis reials concedits a la ciutat: el municipal comentat, del 15 de gener, i el referent a la fundació de la universitat dels prohoms de Ribera del 7 del mateix mes, organisme dirigit per un cap i un grup de prohoms del barri marítim que elaboraren unes Ordinacions, recaptaren impostos, etc. Quin nexe unia els privilegis? Quina relació hi havia entre les dues institucions? La segona satisfeia les aspiracions d’autonomia de l’estament mercantil? Hom creu que sí pel fet de veure actuar els prohoms del barri al costat del veguer en una qüestió urbanística, temàtica ben allunyada de la continguda en les Ordinacions de Ribera referents a la navegació, per la qual cosa resulta quelcom més que un precedent del Consolat de Mar. La concessió d’autonomia a la Vilanova del Mar que era per un any, sembla que fracassà i acabà en mans dels consellers als quals Jaume I traspassà la seva facultat de nomenar cònsols ultramarins als ports mediterranis (1266).
El municipi ja era ben estructurat, però el sistema hagué de sofrir algunes correccions: el nombre dels consellers passà de 8 a 6 i després a 4, mentre que es constituïa el famós Consell de Cent (1265) i el monarca augmentava l’autoritat dels regidors sobre el veguer. Abans d’expirar el termini dels deu anys del darrer privilegi esmentat, Jaume I en concedí un altre amb el mateix límit per fixar definitivament el nombre dels consellers en 5, per passar la seva elecció a mans d’una dotzena de prohoms del Consell de Cent, i per posar el veguer i el batlle “a consell” dels regidors (1274). Així es consolidava el procés d’autonomia municipal, depenent només de la fidelitat deguda al monarca, que aconseguia dels barcelonins el que li era més necessari: diners per a les seves empreses bèl·liques.
La consolidació de l’oligarquia i la seva gestió
Fragment de pintura mural d’una casa senyorial del carrer de Duran i Bas, situada a l’indret de l’actual edifici de la Biblioteca Balmesiana.
M. Saura
Els ciutadans es consideraven satisfets amb el darrer dels privilegis comentats, com ho prova la seva petició dirigida al nou rei, Pere el Gran, abans d’exhaurir l’acostumat termini dels deu anys. En unes circumstàncies tan difícils per al país com eren les provocades per la conquesta de Sicília, el monarca no es podia negar a concedir la confirmació total de l’organisme en funcionament i atorgà el privilegi anomenat Recognoverunt proceres, del qual cal remarcar el capítol 113, a les corts de Barcelona del 1283-38, que ratificà alhora tots els altres municipis catalans existents. Es tracta de l’estatut jurídic de la nostra ciutat, és a dir, el punt final d’un llarg període d’activitat creadora en l’àmbit urbà.
Tot just consolidat el sistema a gust del grup dominant, la revolta capitanejada per Berenguer Oller demostrà amb violència el descontentament de part dels barcelonins per la forma de govern establerta perpètuament i amb poders més grans per als consellers, per exemple en matèria d’impostos, i amb escasses possibilitats de modificació en el futur. Es la nostra interpretació de l’agitació que tingué lloc el mes de març del 1285, que es basa en el fet d’haver dominat els rebels la ciutat i de tenir un programa propi com a reacció contra l’exclusió de molts del poder executiu i contra la proporció inferior en la presència de la mà menor al Consell de Cent. Durant la revolta, els seus dirigents —una trentena entre uns quants ciutadans i mercaders, un notari i menestrals— aconseguiren tenir a les seves mans el govern en detriment dels regidors durant unes setmanes, fins que el rei Pere dominà la situació el dia de Pasqua, segons el cronista Bernat Desclot. La por féu fugir unes sis-centes persones compromeses abans que es tanquessin les portes del recinte emmurallat, xifra indicativa de la popularitat d’Oller.
Com que amb aquest fet hom tanca una etapa de la història del municipi barceloní, cal fer balanç del gairebé mig segle de funcionament (al començament tenia lloc al mateix Palau Reial i després al convent de Santa Caterina dels frares predicadors). Aquí es reunien els regidors amb el veguer i el batlle, o tots dos sols; en canvi, l’assemblea s’aplegava a les escales del palau o a l’església conventual esmentada. Hom coneix ben poc les seves actuacions per la pèrdua de la majoria de la documentació. La base del mecanisme era el comú o tresor, ja existent a l’època pre-municipal, que permetia pagar un sou als paers el 1249. La primera al·lusió es troba en un privilegi reial que esmenta, al costat dels impostos públics, els recaptats “per alguna cosa comú dels veïns” (1226). Uns prohoms de les tres mans, els talladors, portaven a terme la feina a fi de repartir la suma global de l’impost de forma equitativa segons la fortuna personal de cadascú declarada sota jurament. Després fou responsabilitat dels regidors, que amb aquest sistema aconseguien reunir diners molt lentament i poc operativa davant les exigències d’un municipi en evolució. Un pas endavant fou la claudicació de Pere el Gran, que amplià les competències de la ciutat en matèria fiscal amb la cessió d’impostos ja esmentada. Tot i així, els consellers hagueren de recórrer als préstecs per satisfer els pagaments urgents. En efecte, hom coneix algunes operacions que van realitzar amb jueus i canviadors o banquers, per obtenir sumes que havien de tornar a curt termini pagant un interès elevat (20%). El fet de pertànyer aquestes èpoques al 1286 i el 1287 es podria explicar per la difícil situació de la ciutat endeutada després de la revolta d’Oller i de la guerra amb França. En els documents, els únics conservats, els consellers reconeixien ser deutors en conjunt i garantir els préstecs amb els seus propis béns, per la qual cosa consten fidejussors —els talladors de la quèstia d’aquell any—; també reconeixien la necessitat de les sumes pel bé i la utilitat de la universitat de la ciutat de Barcelona.
Paralel·lament, els regidors intervenien en la recaptació de la quèstia destinada al rei i el repartiment de la suma entre els veïns, gairebé com a agents fiscals del monarca, al qual anticipaven part de la col·lecta abans d’acabar-la. Es tractava sempre de sumes molt elevades; per exemple, el bovatge del 1280 només en la “tanda de mar”, és a dir, el barri de la Ribera, ascendia a 11 147 sous i 4 diners de moneda de tern de Barcelona.
Amb una base econòmica consolidada, els regidors podien desenvolupar una tasca de govern manifestada davant de tothom per mitjà de les ordinacions que es feien saber —per carrers i places— al so de les trompetes per ordre del veguer. Encara que els primers paers ja tenien facultat per a promulgar-les, les primeres normes conegudes són les dictades el 1251 sobre la regulació de corredors i hostalers, conservades per la seva confirmació al cap de vint anys. A més de tenir competència sobre els oficis, juntament amb el batlle, també regulaven els proveïments i intervenien en qüestions de policia i justícia urbana en detriment dels delegats reials. La contra venció dels bans i els estatuts dictats pels consellers comportava penes pecuniàries cobrades pel veguer. Pel que fa a aquest oficial, els paers prengueren avantatge en les competències judicials relacionades amb l’aplicació de la pau i treva, i després per mitjà del Recognoverunt proceres, amb la creació del juí de prohoms, és a dir, el tribunal que permeté la participació dels regidors en les causes criminals de la ciutat. La col·laboració entre ambdós poders, el reial i el municipal, també donà lloc a la creació de milícies veïnals o “sometent”, a la segona meitat del segle XIII, per reforçar l’ordre públic.
La tasca pròpiament urbana dels consellers es va anar complicant cada cop més amb la preocupació per la sanitat, les obres públiques, els preus dels aliments, el control de pesos i mesures, que eren competències del batlle, fins a arribar a la creació de funcionaris municipals encarregats de cadascun d’aquests aspectes al començament del segle següent. En un radi d’acció més ampli, que podem qualificar de nacional, l’actuació dels consellers podia interferir en els designis del mateix monarca; ens referim a intervencions generalment econòmiques, que van des de l’obtenció d’exempcions fiscals, com les aconseguides a Mallorca, a la defensa dels ciutadans contra noves imposicions (sobre el vi, el 1269) i a la lluita per l’estabilitat monetària: amb Jaume I pel diner de tern i pel croat amb els seus successors. Hom no pot oblidar la seva acció a favor del proteccionisme preconitzat pels homes de negocis, sobretot en el comerç marítim, que va cristal·litzar en diverses formes precedents del Consolat de Mar: l’esmentada universitat dels prohoms de Ribera i l’actuació coordinada dels mercaders per obtenir del rei privilegis proteccionistes contra els italians.
Tota l’acció de govern comentada es trobava en mans dels homes que tenien el poder executiu, o sia els consellers, càrrec monopolitzat per un reduït grup de persones dels estaments superiors. En efecte, els ciutadans “honrats” exerciren el poder efectiu des de l’inici del sistema i aviat monopolitzaren els càrrecs executius de tal manera que acabaren en mans de les famílies més poderoses de la ciutat, constituïdes en una vertadera minoria oligàrquica. Es comprova en el nombre de vegades que hi ha documentats membres d’una mateixa família en la conselleria: els més constants durant la segona meitat del segle XIII són els Llull, rics negociants de la Vilanova de la Mar, amb nou vegades, seguits pels Andarró, Burgers, Durfort, Lacera, etc. El domini del municipi es completava amb la important presència de la mà major en el Consell de Cent: per exemple, el 1262 hi ha 70 prohoms, mentre que de la segona, en són 43 (21 prohoms de mar, 10 drapers i 12 canviadors) i de la tercera són 3 notaris i 82 artistes i menestrals. Potser les dues primeres mans mantenien un acord semblant al signat a Lleida el 1213 a fi d’acabar les lluites pel poder, al qual podia accedir esporàdicament algun notari al costat dels “honrats” i dels rics mercaders.
Amb el poder de l’oligarquia ben arrelat s’acaba una etapa, resultat de la llarga evolució seguida pel sistema de govern barceloní, que passà del comte al vescomte i d’aquest al veguer, després assistit, fins a l’aparició del municipi i la seva consolidació definitiva per Pere el Gran. Organitzat de la manera que ha estat descrit, entrà en l’etapa següent, la del desenvolupament en tots els aspectes: la burocràcia, les finances, la Casa de la Ciutat. El model elaborat a Barcelona durant el segle XIII, copiat per altres poblacions catalanes, és un organisme autònom, però amb l’autonomia limitada per la fidelitat deguda al rei, com ja consta en el primer privilegi, la qual cosa deixa ben clara la seva supeditació al poder de la monarquia. (CaBiG)