El feudalisme inicial. El paper de l’Església en el nou ordre
Els documents més antics que hem trobat, referents a Badalona, són una donació a Sant Cugat de l’any 938 i el testament del levita Wadamir, que el 31 d’agost del 964 deixava ipsas vineas de Bedelona a fratre suo Langoario. Però, per arribar-hi, hem hagut de fer un salt de més de 500 anys. Massa anys de silenci entre els darrers testimonis del període romà tardà i aquests documents. I malgrat tot, insistim a continuar i adduir com a precedents per tal d’entendre el període romànic en aquesta part del Barcelonès el que hem exposat fins aquí.
També hem de situar en aquest segle X la làpida del mestre de Santa Maria de Badalona. Parlant de continuïtat de la ciutat romana, no deixa de ser significatiu que el primer testimoni medieval que trobem es refereixi a l’església de Santa Maria, emplaçada al lloc del fòrum romà.
La donació del castell de Badalona amb torre i tot el que li pertany que el 1006 fa Radolf a Sant Cugat crida molt l’atenció. L’any següent, la seva cunyada Armengarda ven al monestir tots els seus drets sobre el castell de Montgat. I les donacions se succeeixen durant tot el segle: el 1012 una propietat rural al capítol de la seu de Barcelona, el 1024 uns béns també a la canònica, el 1027 un alou a Montgat tocant al terme de Badalona donat al monestir de Sant Cugat, el 1030 unes propietats i el 1031 un alou al mateix monestir, el 1055 diverses propietats de Llefià a la canònica, el 1056 un alou de Poià també a la canònica, el 1065 una peça de terra de Pomar a la canònica, etc.
Hom pot imaginar un entusiasme de la població davant la reforma de la vida eclesiàstica (encara que sembla més lògic creure en una resistència als nous costums), però això sol no pot explicar l’allau de donacions de finques a les comunitats eclesiàstiques regulars. P.Bonnassie ens en dona la clau: la por; però tant o més que la por a les eternes penes de l’infern, els pagesos badalonins a qui tenien por era a les tropes de milites que, amb una força imparable, anunciaven el naixement d’una societat feudal.
Els pagesos de Badalona, Sant Adrià i Santa Coloma tenien, evidentment, diversos graus de riquesa, però, en general, la seva situació social era comuna: la d’homes lliures. A la zona no hi havia grans terratinents, però tampoc no hi havia servents. La població era formada, doncs, per pagesos aloers i, per tant, lliures, que vivien de les seves terres amb un cert nivell de benestar (dintre els límits del que es pot entendre per benestar en el segle XI).
Però el feudalisme naixent amenaçà durant aquest segle XI la condició d’homes lliures d’aquests pagesos, que a la llarga han d’acabar sota el jou feudal. Només hi ha una sortida: lliurar-se a una institució eclesiàstica prou poderosa per fer cara als feudals. Per això, els beneficiaris de les donacions de Badalona són pràcticament sempre el capítol de la catedral i el monestir de Sant Cugat, que era l’enemic declarat dels barons feudalitzants.
A partir d’aleshores, l’Església ja té prou cura d’evitar intromissions de cavallers i soldats en aquelles terres. El pagès ha perdut la seva llibertat, però està en mans d’un senyor que, per la seva condició religiosa, està obligat, almenys moralment, a respectar-lo.
Segurament hem d’inscriure dins d’aquesta situació la sentència que dicta el comte Bernat, l’any 1019, contra la invasió de terres comtals —i per tant lliures—, per part de diversos homes, en el terme de Gramenet.
Com són aquests alous? Posem per exemple els dos que el 1013 permuten Maria i Goltret. L’un consta de la casa, la terra, la cort i un hortet. L’altre té la casa, la terra, les sitges, un tancat, un pou i una noguera. Les terres són envoltades de vinyes; al sud passa un aqüeducte. L’any 1055, Mir en dona un a la canònica, situat a Llefià, com els anteriors, que es compon de cases, pou, vinya, terra, un cup i una bota.
La majoria dels alous badalonins que hi ha documentats eren, però, més importants. L’any 1031, Eimeric en dona un al monestir de Sant Cugat que tenia casa, casals i vinya a Pomar, tocant al camí que anava a Campsentelles. I el que van vendre a la canònica l’any 1064 Ervigi i Engòncia tenia terres, garrigues, trulls, arbres, horts, fonts, aigua, cases, corts, colomers, coves i pedres. L’any 1068, hom en va vendre un a Pomar, per quatre mancusos d’or, que tenia cinc peces de terra i una vinya, tocant al camí que anava a Sant-romà (i, per tant, a Campsentelles).
Encara hi ha, però, una altra mena d’alous: els que tenen torre o capella, o totes dues coses alhora. N’és un cas típic l’esment que es fa el 1019 i el 1020 de la capella de Sant Joan de la Torre. Al seu costat s’alça la torre de Baldoví (actual torre Baldovina de Santa Coloma), que, construïda probablement pels volts d’aquests anys, és el testimoni arquitectònic més impressionant que resta encara al Barcelonès Nord d’aquella situació.
Un altre cas interessant és el de l’alou de Sant Martinet de Montgat, que el 1027 consistia en terra, vinya, ullastres i l’església de Sant Martí, etc., al lloc que anomenen Monistrol. El 1045, el levita Ramon tenia un alou al vico Betulone, format per ipsam turrem, les cases i altres béns.
Veiem, doncs, que aquests pagesos aloers podien tenir una o diverses cases, i fins i tot una torre i una capella.
Si intentem posar sobre un mapa tots els alous que tenim documentats i els que hi afronten, ens adonem de seguida que la terra era força repartida i que, per tant, hi havia un tipus de propietat mitjana-petita. Però el més sorprenent és que si sobreposem aquest mapa al que ens dona M. Prevosti, que ubica les “vil·les” romanes conegudes de la zona, veurem que les àrees on es concentren les “vil·les” coincideixen exactament amb les àrees on els documents situen els alous. Això es pot deure en part al fet que els pagesos sempre han buscat les valls més aptes per al conreu. Però si pensem que pràcticament tot el territori badaloní és apte per a la vinya (que era el conreu bàsic de l’època) hem de creure en una continuïtat de l’hàbitat rural i de l’estructura social des d’època romana.
Vista aèria del nucli antic de la ciutat de Badalona, amb l’església de Santa Maria, origen de la sagrera i de la vila medieval.
ECSA - J. Todó
Si ens centrem en l’organització eclesiàstica del terme veurem de seguida la nitidesa amb què els documents defineixen la demarcació parroquial. Afrontava a llevant amb la riera o areny de Canyelles, a migdia amb el mar, a ponent amb el Besòs i al nord amb la Serralada Prelitoral (per la serra de Campsentelles i el Pi Candeler, incloent-hi la Vallensana, fins a Reixac); hi queden, doncs, inclosos, els termes actuals de Badalona, Sant Adrià i Santa Coloma. Aquest territori és regit per una església, Santa Maria de Badalona, que trobem esmentada des de l’any 1012. La documentació ens la defineix clarament com a parroquial a partir de l’any 1030. Les referències històriques que ho proven són: “terme de la parròquia de Badalona” (1030); “parròquia de Santa Maria, vico Betulona” (1045 i 1060); “Santa Coloma” la qual pertany a l’esmentada església de Santa Maria” (1054); “parròquia de Santa Maria de Bitulona” (1056); “vico Bitulone, parròquia i terme de Santa Maria” (1064); “vicus Bitulone, parròquia de Santa Maria, terme de vil·la Pomar” (1065 i 1068); “Llefià, dins la parròquia de Santa Maria de Bitulona” (1097), etc.
En aquesta extensa parròquia s’aixecaven sufragànies i capelles d’alous que, dins l’organització eclesiàstica, depenien totes de Santa Maria i que anirem veient aparèixer en la documentació: Sant Adrià (1012), Sant Joan de la Torre —Baldovina— (1020), “temple de Santa Coloma al lloc de Gramenet” (1024), Sant Salvador de la Capella —Can Peixau— (1125), Sant Martí de Poià (1043). Però Santa Maria és sempre el centre de l’administració eclesiàstica del terme, malgrat el despoblament de la zona del seu voltant. Tant les referències documentals com l’arqueologia ens confirmen aquesta situació. En un ampli radi al voltant de l’església, hi trobem sepultures antropomorfes. Aquests enterraments cap a la part de ponent, en el lloc que quedava davant la façana del temple romànic, ocupen una zona molt àmplia. En trobem per sota les cases fins a les places de la Font i de la Constitució i fins i tot al cancell de Ca l’Alié, al començament del carrer de Barcelona. Com que els morts no s’enterraven dins les cases, hem d’imaginar que la rodalia de l’església era molt poc poblada.
Santa Maria, aixecada sobre el desaparegut fòrum romà, havia estat considerada sempre el centre espiritual del territori. En el moment de l’organització parroquial del bisbat un dels arguments bàsics era el de la tradició, i això va confirmar a Santa Maria la seva supremacia per damunt de capelles de zones més poblades.
Un document de l’any 1025, quan encara no la trobem qualificada de “parroquial”, ens n’explica la situació destacada. En un dels solemnes judicis que per aquesta època va realitzar la cort comtal es va prestar una declaració jurada “sobre l’altar de Santa Maria verge, mare de Nostre Senyor Jesucrist, que té la basílica situada al comtat de Barcelona, a la Marítima, al vico Betulone”. Entre els testimonis hi havia Guifré de Puig de Badalona, Guadamir de Canyet, Rigolf de Poià i Godmar de Pomar, és a dir, els propietaris més rics de cada un dels llocs de Badalona. El qualificatiu de basílica, l’assistència de tots aquests personatges i la mateixa utilització de l’església per a un dels actes de més rellevància de la cort, com eren els judicis d’aquesta mena, ens mostren clarament el prestigi assolit per Santa Maria de Badalona. En els Libri antiquitatum de la catedral hi ha un testament sagramental jurat l’any 1078 “sobre l’altar de Sant Adrià del Besòs, màrtir, pertanyent a la parròquia de Santa Maria de Badalona”.
La donació que el comte Ramon Berenguer I i la comtessa Almodis fan l’any 1054 a la canònica de la catedral ens confirma aquesta preponderància de Santa Maria. Li donen l’església de Santa Maria de Badalona i la de Santa Coloma (la qual, segons aclareix el document, pertany a la primera) amb els seus delmes i primícies. No sabem el perquè d’aquesta donació. El document ens indica una finalitat purament espiritual, però no es pot descartar que la donació dels delmes de Badalona amagués simplement la paga dels interessos d’un préstec fet per la catedral al comte. També el document, d’una forma un tant indeterminada, ens parla d’esmena; potser amb aquestes donacions Ramon Berenguer volia resoldre els seus problemes amb l’Església complicats pel seu casament il·legal amb Almodis. Amb tot, cal situar la donació en el seu context. Ens trobem en el moment en què el bàndol dels magnats, encapçalat per Mir Geribert aconsegueix la mitra barcelonina per a Guislabert, el cosí germà de Mir.
Una peça tan bàsica com era el bisbat de Barcelona restava així en poder dels magnats feudals que, d’acord amb el vescomte, atacaren el palau comtal. Encara tingué sort el comte de sortir-ne victoriós i amb vida. De mica en mica, els revoltats anaren desapareixent de l’escena política, però Guislabert, gràcies a la seva condició de bisbe i al difícil equilibri que Ramon Berenguer havia de mantenir amb l’Església, romangué al seu lloc. El comte, però, el tingué ben controlat per sempre més. La donació comtal dels delmes de Badalona a la canònica, hem de situar-la dos o tres anys després d’aquests fets. Sigui quin sigui el mòbil de la donació, Ramon Berenguer havia de tenir molt fresca la memòria de l’atac que acabava de passar. Tal com ens demostra tota la documentació i ens confirma la donació dels delmes, el terme parroquial de Badalona —amb les esglésies de Santa Maria i Santa Coloma incloses— era territori comtal i, per tant, els seus habitants eren majoritàriament pagesos aloers lliures. En un altre cas el comte no hauria pas pogut donar els delmes a la catedral. La donació, però, només esmenta les esglésies de Santa Maria i de Santa Coloma i no diu res sobre la de Sant Adrià i les capelles dels alous particulars.
L’explicació es troba en el fet que mentre Santa Maria i Santa Coloma eren esglésies del domini comtal, Sant Adrià era en un cas especial.
Efectivament, quan setanta anys abans es posaren moltes terres en venda per poder pagar els rescats del captius d’Almansor, els preus de les terres baixaren i no faltà qui aprofità l’ocasió per a acaparar-ne. Fou aleshores que els bisbes de Barcelona aconseguiren reunir unes finques considerables als aiguamolls del delta del Besòs. Així, la distribució de la propietat en aquesta zona es diferencià totalment de la de la resta del territori de Bètulo. Fins aquell moment el lloc devia ser habitat per alguns pagesos, però tenia un interès especial perquè hi havia alguns molins que aprofitaven la força hidràulica del Besòs i era travessat per la via de Marina, que venint del Maresme anava, per Sant Martí de Provençals, cap a Barcelona i s’unia, prop de Martorell amb la via del Vallès. Perpendicular a aquest camí en sortia un altre que, per la vora esquerra del Besòs, anava cap a la Roca, al Vallès Oriental. No gaire lluny d’aquest encreuament, més cap a llevant, de la via de Marina sortia una strada que, travessant Llefià, anava cap a la parròquia de Santa Maria de Badalona. Prop de l’encreuament dels camins i del gual i les passeres per on es travessava el riu, hi havia un petit turó, d’uns 14 m, que les “besosades” no solien inundar. Sembla que allà s’aixecava un alberg per als vianants, l’Hostal Vell. En aquell lloc, al començament del segle XI, el bisbe hi féu bastir l’església de Sant Adrià.
Quan, a partir de l’any 1010, el bisbe Deodat restaurà la disciplina regular de la canònica de la seu de Barcelona, una part de les propietats episcopals de Sant Adrià passaren al capítol de la seu, gràcies a la donació que el bisbe féu, l’any 1012, “amb consell del comte Ramon i la comtessa Ermessenda, als canonges de la Santa Creu, instituïts fa poc”. El document diu que la donació consisteix en terres, vinyes, horts amb arbres, prats, pastures, aigua corrent, gleves i un molí amb tots els seus estris, les quals coses es troben un poc separades entre si, i algunes finques escampades entre Gramenet, Puigfred, el mar i el Besòs. De la donació, n’exceptua els molins que hi ha prop de l’església de Sant Adrià.
El fet que els comtes aconsellessin aquesta donació reforça la tesi que el territori era comtal i que el bisbe feia la donació com a propietari de la terra i no pas com a senyor jurisdiccional dels homes que hi vivien. I més encara si tenim en compte que es tractava de finques separades, que el bisbe devia haver anat acumulant per compres successives, i no pas d’una unitat territorial.
Mentre que els bisbes formaren part d’una fidel aula comtal, aquestes possessions episcopals a Sant Adrià no representaren cap problema. Però quan, amb el bisbe Guislabert i la revolta dels feudals, les terres de Sant Adrià amenaçaren de convertir-se en un enclavament dels rebels a les portes de Barcelona, és natural que el comte intentés d’evitar situacions similars.
Per això, deixant de banda les altres intencions de Ramon Berenguer en fer les donacions de Santa Maria i Santa Coloma a la canònica catedralícia, l’any 1054, el comte havia d’imaginar que posar l’església badalonina en mans dels canonges equivalia a allunyar-la de les mans del bisbe. Guislabert, controlat ja per Ramon Berenguer, consentia en la donació, que d’alguna manera l’afectava perquè, malgrat tot el poder del bisbe sobre l’Església, les propietats episcopals de Sant Adrià no deixaven de trobar-se compreses dins la demarcació parroquial de Santa Maria de Badalona. Les capelles alodials no apareixen en la donació perquè pertanyien als propietaris dels alous i, quant a l’administració eclesiàstica, era clar que depenien de Santa Maria. Sant Adrià tampoc no és esmentat al document perquè no era propietat del comte, els seus delmes ja pertanyien a la canònica des de la donació del bisbe Deodat i finalment, en allò que pogués dependre del comte, quedava comprès dins la donació com a part que era de la parròquia de Badalona; així, doncs, el silenci del document, l’acceptació del bisbe de Barcelona i la confirmació del primat de Narbona evitaren les disputes per la jurisdicció entre la mitra i el comte.
Ramon Berenguer I va disposar de bones fonts d’ingressos, però malgrat això i les possibilitats que li oferia el document de donació per recuperar la plena propietat de l’església de Badalona, no va fer cap esforç en aquest sentit i el delme del terme parroquial badaloní va quedar per sempre en poder de la catedral. Hem de creure, doncs, que com hem dit abans, aquesta situació ja anava bé als interessos del comte.
Una situació jurídica singular
Ramon Berenguer I aconseguí d’imposar-se sobre els magnats feudals, però no sobre la mentalitat que propugnaven. El comte, per mitjà de cadenes d’infeudacions, controlà els cavallers alhora que els delegà les seves facultats. La paga que ells rebien per l’exercici d’aquestes funcions eren els drets banals, que implicaven la implantació dels “mals usos” i, per tant, la desaparició dels alous lliures.
El comte, però, es reservà per a ell la capital. Ni la puixança econòmica dels barcelonins ni els mateixos interessos comtals no haurien permès l’existència de castells amb nobles, cavallers i militars que controlessin la ciutat de Barcelona i la seva zona d’influència immediata. I aquí hem d’incloure Badalona amb tot el seu terme. Encara que els documents del segle XI no esmentin aquest tema, les actes de congregació de les esglésies de Santa Maria de Badalona (1112) i de Santa Coloma de Gramenet (1187) diuen que són “in territorio Barchinone”, l’usatge 61 (item statuerunt) redactat probablement cap al 1150 estén la “pau i la treva” des de Montgat fins a Castelldefels, i durant els segles XIII i XIV Badalona, Santa Coloma i Sant Adrià seran considerats sempre territori barceloní.
No gosaríem afirmar que al segle XI aquesta definició del territori barceloní fos ja tan clara, però de totes maneres en el que ara anomenem el Barcelonès nord no hi hagué una implantació normal del feudalisme, a causa de la proximitat de Barcelona i de la cort comtal.
Però si la proximitat de Barcelona és real, també ho és la relativa llunyania. El Besòs, el Gorg, la Llacuna, la Verneda, etc., descriuen encara tots els accidents geogràfics que allunyaven Badalona de Barcelona. De fet, aquest territori quedà en una certa situació d’indefinició, i si d’una banda era massa a prop de la ciutat comtal per a permetre-hi la implantació de senyors feudals, de l’altra era massa lluny per a poder ser administrat directament pels organismes de la capital.
Per això, encara que arreu del país a partir mitjan segle XI l’administració comtal es desenvolupés per mitjà del sistema feudal, aquí es mantingué una situació intermèdia ambigua, com ens deixa veure la situació posterior.
El comte tenia propietats al territori. A part de les finques del comte hi havia també els nombrosíssims alous lliures. Tot això es mantindria de moment en un ampli règim de llibertat, reforçada per alguns factors: la possibilitat de vendre i fins i tot abandonar, si hagués calgut, les finques badalonines per anar a la propera i pròspera Barcelona; la resistència de la canònica, que ara ja tenia tantes terres a Badalona, a les aspiracions dels feudals; la sortida que tenien els excedents de producció del pagesos badalonins en l’actiu mercat barceloní i que repercutia en l’enriquiment d’aquests pagesos aloers.
Així, veiem que encara es podien fer vendes i permutes i donacions de cases, alous o finques a la canònica (anys 1055, 1056, 1064, 1065, 1068, 1097) i que els particulars compraven i venien terres (any 1060), en una època en què això ja havia deixat d’ésser normal.
Però, d’altra banda, el comte organitzava el govern d’aquesta àrea del seu comtat segons el nou sistema polític, és a dir, mitjançant els senyors feudals. Tanmateix, atesa la proximitat de Barcelona a aquests senyors hom els permetia només l’exercici d’uns drets feudals molt restringits. El sistema era, doncs, contradictori: el comte delegava les seves facultats de govern a un senyor que en retribució rebia només alguns drets banals sobre els homes que governava. El senyor era, doncs, paradoxalment, un feudal d’homes lliures.
Però, per a poder fer aquests jocs malabars els comtes de Barcelona necessitaven uns feudals fets a mida: havien de ser o poc poderosos o absolutament fidels al comte.
Els primers candidats a aquests càrrecs administrativo-feudals eren els propietaris rics de la zona; aquells qui tenien la torre, capella, cases i terres, tal com ens descriuen els documents. Eren feudals aigualits, però feudals al capdavall. Per això, si en la seva propietat els faltava encara la torre o la capella, s’afanyaren a construir-les.
Gràcies a la divisió de la propietat i, segurament, als interessos comtals, aquest feudalisme restà repartit entre diversos senyors que no dominaven sobre una àrea ben delimitada sinó sobre un grapat de punts dispersos per tot el territori badaloní intercalats els uns entre els altres.
És en aquest moment que neixen les cases senyorials badalonines que es mantindran durant tota la baixa edat mitjana i que, per mitjà del cobrament de censos, allargaran la seva ombra fins als temps actuals: la Torre Vella, el castell de Bisbe, la torre Baldovina, Poià, Can Peixau, Cal Comte, Sant-romà. Per damunt de totes elles només hi ha la unitat parroquial (excepte en el cas de Can Sant-romà, que pertany a la parròquia de Tiana). Els trets comuns de tots aquests nuclis no exclouen que hi hagi singularitats característiques de cadascun d’ells. Per això, sense perdre la idea de conjunt que es mantingué sempre molt viva, com dèiem, per mitjà de la parròquia, anem a estudiar-los separadament.
Tenim documentació abundosa sobre la parròquia de Santa Maria de Badalona, però no hi ha res que ens permeti d’aclarir en quina situació es trobaven les terres del seu voltant fins el 1112. Efectivament, el 30 de novembre de l’esmentat any va ser consagrada solemnement Santa Maria de Badalona. El mateix dia, Ramon Arnall, miles, i la seva esposa Beatriu es comprometien a pagar dues lliures de cera anualment per les seves cases, a l’església de Santa Maria i li lliuraren el cementiri de trenta passes eclesiàstiques; així es constituïa la sagrera de Badalona. L’escrivà feia constar la legitimitat de la donació de Ramon Arnall i Beatriu dient “et advenit eis per alodium et per fevum”.
Per mitjà d’aquestes dades podem deduir-ne la situació. El temple de Santa Maria, que havia estat comtal, ara era eclesiàstic per la donació feta al capítol de la catedral, l’any 1054. Al costat de l’església hi havia uns propietaris importants, Ramon Arnall i Beatriu, que posseïen en alou les terres veïnes. Quan l’organització política del comtat s’estructurà a partir de vincles feudals, Ramon Arnall es convertí en representant de Santa Maria, i esdevingué cavaller (miles) i feudal. Per això diu que les terres que dona per sagrera li han pervingut per alou i per feu; i, perquè les té per alou, pot donar-les.
Per a aquest feudal novell no tindria sentit construir una capella tocant a les parets de la parròquia de Santa Maria. Per això, resolgué el problema posant Santa Maria sota el seu patronatge: pagà les dues lliures de cera per Pasqua i cedí els terrenys de la Sagrera; fins i tot és molt possible que hagués contribuït a construir el nou temple romànic que en aquell moment es consagrava; ell perdria uns quants metres del seu terreny particular, però en canvi seria el feudal de la zona més important de Badalona, la Sagrera, i exercitaria drets banals sobre els homes que hi habitessin.
Qui era Ramon Arnall? Com és possible que un miles, un noble de segona fila, representi el comte a Badalona? Repassem les dades de què disposem.
Vers el 1128, Guillem Ramon I de Montcada, que havia estat l’home de confiança del comte, tingué problemes amb ell a causa de l’aprofitament d’aigües del Besòs, i se n’anà del país. El 1135, tornarà a ocupar el seu lloc al costat de Ramon Berenguer IV, el qual immediatament li “confirma la jurisdicció en feu” de Badalona. Això ens indica que abans aquesta jurisdicció comtal ja li era encomanada i per això a l’acta de consagració el primer laic que signa, davant de Ramon Arnall, és un Guillem Ramon, que creiem que deu ser el Montcada.
Així com els Montcada prosperaren a l’ombra del comte, els Sentmenat prosperaren a l’ombra dels Montcada, dels quals foren els feudataris més importants a partir del segle XII, per mitjà del sistema de subinfeudacions de què parlàvem. No se sap d’on sortiren els Sentmenat; els primers que trobem són els germans Pere, Arnau, Berenguer i Guillem, fills d’una Beatriu. Hom no té cap notícia d’altres avantpassats. A mitjan segle XII, tots aquests germans Sentmenat havien mort excepte Pere, que tenia un paper important dins el món polític català.
El 1157 Pere de Sentmenat i la seva muller Ermessenda donaven a l’altar de Sant Pere, construït a l’església de Santa Maria de Badalona, tot el delme de tots els alous i les terres que tenien de Montgat i Sant Adrià. Poc després, el 1162, hi havia problemes entre els Montcada i la catedral per uns masos de Badalona. Cent anys més tard, el 1260, els Montcada donaven a Pere de Sentmenat el domini i alou de la casa de Badalona que era —els documents posteriors no en deixen cap dubte— la Torre Vella, al costat de l’església parroquial. De qui era doncs la torre, dels Montcada o dels Sentmenat? Què hi tenia a veure Ramon Arnall?
Sabem que els germans Sentmenat eren fills d’una Beatriu, ja que signen l’acta de consagració de Santa Maria —en plena adolescència—, darrere Beatriu, muller de Ramon Arnall, i uns anys més tard ocupen la posició d’aquest en la senyoria de Badalona; constatem que es fan poderosos a l’ombra dels Montcada, de qui Ramon Arnall era vassall Haurem trobat en Ramon Arnall l’origen de la casa de Sentmenat?
La infeudació dels Montcada als Sentmenat explica la coexistència, en la documentació, del domini de les dues famílies sobre la mateixa jurisdicció de Badalona. Quan el 1260, els Montcada, deslligats ja de la política catalana, donaren els seus drets sobre la casa de Badalona als Sentmenat, pagaren així una llarga fidelitat i retornaren als fills de Ramon Arnall el que probablement havia estat d’ells.
Malgrat la resistència dels pagesos del territori a perdre els privilegis de llibertat que els restaven, en aquest segle XII i en el següent la delimitació d’aquestes llibertats pageses és menys clara i s’intenten imposar amb més força els drets feudals.
Però el lloc on el feudalisme s’implantà amb més força fou a Sant Adrià. Ja hem vist que allà la terra era molt poc repartida i es trobava majoritàriament en poder del bisbe.
Quan l’any 1086 va ser nomenat bisbe de Barcelona el canonge Bertran, de Sant Ruf d’Avinyó, es va impulsar la política reformadora de les comunitats canonicals, adaptant-les a les regles de vida del monestir avinyonès.
El 1092 trobem establert un priorat filial de Sant Ruf a l’església de Sant Adrià, el qual dos anys més tard rep de mans del bisbe Bertran els censos de Sant Adrià amb la condició que els seus membres facin vida comunitària. Els límits dins els quals es cobraven aquests censos coincidien exactament amb els de la parròquia de Badalona; per tant Sant Adrià, a més del nucli important de terrenys al costat del riu, devia tenir finques escampades per tot el terme. El 1095 dirigia la comunitat sant Oleguer, que després va ser abat de Sant Ruf i metropolità de Tarragona. L’any 1104, Ramon Berenguer III donava a la comunitat de Sant Adrià el delme dels drets comtals sobre les naus capturades al mar.
A causa de la donació del bisbe Deodat (1012), els delmes de Sant Adrià eren de la catedral. La comunitat que presidí Oleguer era, doncs, propietària de les terres (ja que rebia els censos) però havia de pagar el delme a la seu. Ens trobem en plena puixança de la mentalitat feudal i costa de concebre uns drets compartits amb un altre senyor; hi hagué, doncs, desavinences entre els canonges de la catedral i els de Sant Adrià. Entre això i els atacs dels almoràvits, que saquejaren el Pla de Barcelona, la comunitat avinyonesa permutà amb el bisbe els drets sobre Sant Adrià pels de Santa Maria de Terrassa i se n’anà allà. Dos anys més tard, el 1114, els almoràvits de les Balears tornaren a desembarcar al delta del Besòs per tal d’atacar Barcelona, i destruïren Sant Adrià. Després d’aquests fets, el lloc, que ja era despoblat, degué restar gairebé desert. La catedral de Barcelona es va quedar doncs sense delmes a Sant Adrià, però el bisbe va gaudir d’un ampli terreny que quedava sota del seu domini. Quan lentament el lloc s’anà repoblant, el bisbe, deslliurat de les carregoses tradicions de llibertat que afectaven els altres senyors veïns, va poder actuar aquí com a veritable senyor feudal. Així, durant molt de temps, no trobem res documentat. Però quan, a partir del segle XIV, sorgiren els conflictes, ens adonem del que va passar.
Malgrat la constant resistència del rei i del Consell de Cent, els bisbes sempre consideraren, a partir del segle XIV, que tenien la jurisdicció civil i criminal de Sant Adrià, i nomenaven batlle, el qual tenia homes propis perquè en nom d’ells exercís les funcions corresponents. Cobraven, com a senyors alodials i jurisdiccionals, drets sobre el passatge del Besòs i sobre els cops de la quartera i de la sal, delme de tots els fruits, bestiar, aviram i de tot el peix que els de Sant Adrià pescaven fins a la roca del Xeix (Montgat), censos d’ordi, blat, capons, gallines, oques i oli, i drets sobre el cànem.
Per arrodonir el domini episcopal sobre el territori, el 1113 Ramon Berenguer III empenyorà al bisbe uns molins a Sant Adrià, en els llocs d’Estadella i Altafulla, i davant l’església hom construí el castell del Bisbe, del qual l’any 1625 encara quedaven les ruïnes.
Probablement en el segle XII, aquest domini sobre els escassos habitants que hi devia haver a Sant Adrià no era tan clar i degué consolidar-se bàsicament durant el segle següent. Amb el pas del temps fins i tot els bisbes, i els mateixos pagesos, arribaren a creure en la legitimitat de la baronia de Sant Adrià. Per això, els bisbes arribaren a fer escorcollar l’arxiu episcopal buscant l’antic privilegi comtal que els havia concedit la jurisdicció. El privilegi no va aparèixer perquè mai no havia existit.
Dins la política episcopal de control absolut del seu territori, els bisbes, gràcies a la seva posició privilegiada en els afers eclesiàstics, degueren convertir, de fet, en parròquia la seva baronia de Sant Adrià, encara que continués formant part de la parròquia de Badalona.
Sant Adrià és, però, dins la zona un cas extrem. Normalment el procés de feudalització va ser més lent, més difícil, i els resultats van ser més tardans i no tan vistents per als senyors. Durant tot el segle XII, els propietaris rics van jugar les seves cartes per convertir-se en feudals. I si, per les seves peculiaritats, el feudalisme badaloní no va permetre mai un gran feudal, gràcies a això uns quants hisendats pogueren aspirar a convertir-se en “quasi feudals”, i els pagesos pogueren viure una mica menys oprimits que en altres zones.
Les notícies que tenim d’aquest segle XII no són abundants. Tanmateix, els documents ens van esbossant la formació de les cases feudals bàsiques dels dos segles següents.
En la zona de Llefià, on la propietat era dividida entre tants aloers, hi veiem símptomes de concentració de terres, durant la segona meitat del segle XII, per part del canonge Berenguer de Badalona.
Entre les adquisicions de Berenguer de Badalona trobem una finca al Cros, unes vinyes a la vall del Pi (1151), un camp d’oms i una feixa d’oliveres (1153), una feixa de terra (1153), i uns drets sobre uns alous que Berenguer havia comprat anteriorment (1153). Sabem que les terres de la Vall del Pi eren contigües a les del comprador, que intentava engrandir així els seus dominis, i que els drets que va comprar el 1153 afectaven uns alous compresos entre Sant Martí de Poià i la mar. Berenguer de Badalona intentava, doncs, controlar la zona de Llefià. Quan aconseguí terres suficients hi edificà cases per establir-hi pagesos i esdevenir així senyor de terres i homes; però a causa de la dispersió de la propietat, un dels lots de finques que el canonge havia comprat incloïa una feixa de terra a la Sagrera. Aleshores els Montcada consideraren que això afectava la seva jurisdicció i protestaren. Finalment, el 1163 arribaren a un acord.
Trobem en aquest mateix segle XII una altra família de canonges amb interessos a Badalona, els Ripollet, que a partir del 1154 realitzaren diverses compres, sense que sapiguem si els serviren de base a un nou domini senyorial.
Vista general del monestir de Sant Jeroni de la Murtra, emplaçat en l’indret on s’aixecà la capella romànica de Sant Martí de Poià.
A. Comellas
De la futura casa senyorial de Sant Martí de Poià, que més tard esdevingué monestir de Sant Jeroni de la Murtra, en tenim poques notícies al segle XII. L’any 1143, Maria Rigolf, propietària d’aquest alou, llegava un camp a Santa Maria de Badalona i a Sant Martí de Poià. És la primera dada documental d’aquesta capella.
Fins als segles XIII i XIV no tenim informació suficient per a poder afirmar que Sant Martí de Poià és una casa amb domini sobre els pagesos veïns; però aleshores ens podem fer càrrec que en aquest segle XII el procés havia de trobar-se probablement en marxa.
Els fets posteriors fan pensar que un fenomen similar de concentració es devia produir a Pomar, centrat en el nucli de Cal Comte.
A la Baldovina, l’envergadura de la torre, l’existència de la capella i un seguit de petits indicis fan creure que també aquí el procés feudal anava endavant.
Entre tot aquest conjunt de nuclis feudalitzants en formació destaca, per les seves característiques especials, el de Santa Coloma de Gramenet, perquè la població del seu voltant va quedar, gairebé íntegrament, en mans del capítol dels canonges de la catedral, a causa de les donacions que li van fer els comtes i molts particulars. Aquí, doncs, per falta de senyors laics, el règim feudal va ser encara més rebaixat que en altres nuclis del terme. Aquesta part SW, molt allunyada de l’església parroquial de Santa Maria, tenia una església que no pertanyia a cap propietari particular sinó a la catedral. Així l’església de Santa Coloma es va poder convertir fàcilment en parròquia. La trobem documentada com a tal a partir del 1152.
L’encreuament del camí que anava de Sant Adrià a la Roca amb el que ve d’Esplugues a Badalona devia acabar de potenciar la conversió de l’antiga sufragània de Santa Coloma en parròquia.
Però, si al segle XII hom localitza indicis de la feudalització en aquest territori, al segle XIII el sistema s’hi estableix definitivament. Vet aquí la primera mostra de feudalisme pur a Badalona: el 6 de juny de 1225, davant el rei Jaume I, Guillem de Montcada va vendre la jurisdicció de les parròquies de Badalona i Santa Coloma a Ramon de Plegamans, home de màxima confiança del rei. Els comtes reis seguien vetllant, doncs, per tal que en el territori de Barcelona no s’hi establís un feudal incontrolable. Els Montcada van vendre la jurisdicció, però no l’alou de la Torre Vella. Per tant, el Plegamans va esdevenir senyor jurisdiccional, però sense terres dominicals, sense alou.
Però, per a la mentalitat de l’època les dues coses es trobaven tan vinculades que el 1233 Jaume I donava a Ramon de Plegamans “en pur, lliure i franc alou les propietats reials amb homes i dones” i tot el que el rei podia tenir a Badalona i Santa Coloma per qualsevol causa. Així, si els acaparadors anteriors havien deixat algun petit propietari lliure, Jaume I liquidava aquestes romanalles del passat. I no solament això, sinó que en teoria, i presa al peu de la lletra, la infeudació de la jurisdicció havia posat al Plegamans per damunt de tots els propietaris de torres del terme.
Els senyors de les torres, a força d’agregar alous petits al seu alou inicial, havien inclòs dintre els seus dominis uns quants masos amb els seus homes. De fet, aquests homes no eren sota la jurisdicció del propietari, però aleshores la confusió entre els drets que dimanaven de la propietat de la terra i els que provenien de l’exercici de la jurisdicció era total. Per això, els propietaris de les torres deien que tenien un alou i no un feu (perquè les propietats eren seves i no els havien estat infeudades per cap senyor superior), però sobre els homes que tenien dins del seu alou actuaven com a feudals (o almenys pretenien fer-ho), trencant així l’essència del feudalisme, que era una cadena de delegacions de jurisdicció.
D’alguna manera, el significat del mot “alou” a Badalona havia variat del segle XI ençà. Si aleshores volia dir finca en propietat d’un home lliure, que no depenia de ningú i era només sota la jurisdicció del comte, ara un alou era una finca important, habitualment amb torre i capella, a la qual s’havien integrat altres finques que havien passat a pertànyer a l’amo de la principal, juntament amb els seus antics propietaris.
No sabem fins a quin punt Ramon de Plegamans va arribar a exercir la jurisdicció dins els alous dels senyors de les torres, però d’alguna manera va imposar a Badalona les prestacions que solien rebre els senyors jurisdiccionals, perquè el 1234 va fer reconèixer a Guillem de Pedrós el dret que el Plegamans tenia sobre la casa Pedrós i les seves terres, que eren vinya i oliveres, d’allotjar-hi dotze soldats.
El 1240, Ramon de Plegamans feia testament i deixava a la canònica de la seu els drets que tenia sobre Santa Coloma i Badalona i que havien estat dels Montcada.
Posseir la jurisdicció implicava, però, retre homenatge i entrar en vassallatge feudal del rei. La canònica no estava disposada a tant i, per això, després de llargues discussions entre el capítol de canonges (que no volia fer homenatge) i el veguer (que com a representant del rei volia plantar forques en senyal de jurisdicció) el 1230, la jurisdicció civil i criminal de Badalona i Santa Coloma tornaven a mans del rei i, tot i algunes vacil·lacions, hi restaren per sempre més. La delegació de la jurisdicció reial havia durat, doncs, aquí, entre Montcades, Plegamans i capítol catedralici, dos segles. Durant aquest temps, la coincidència entre la possessió de la jurisdicció i la de la propietat de la terra mai no havia estat total. A més d’això, gairebé la meitat d’aquest temps la jurisdicció havia estat tinguda per la catedral d’una forma precària. Així, doncs, aquest feudalisme no és exactament el que hom sol entendre per feudalisme. Però de fet, amb el retorn a la jurisdicció reial, les condicions del pagesos havien variat poc; tot plegat només els havia de servir per a tenir un suport jurídic sobre el qual aviat començaren a justificar les seves pretensions davant dels senyors de les torres. Aquests, amb jurisdicció o sense, actuaren sobre els seus homes com a feudals. I, paradoxalment, veurem més reforçada aquesta actitud de feudals a mesura que avanci el temps i, sobretot, a partir del segle XIV, que la jurisdicció retorna al rei.
Les cases feudals esdevenen una inversió per als ciutadans de Barcelona
De fet, durant el segle XIII la possessió de drets feudals es converteix, almenys en la zona, en una inversió econòmica més que no pas en un problema d’administració de justícia, defensa d’un territori, o altres temes més o menys cavallerescos. Per això, a partir d’aquestes dates la majoria de torres senyorials del terme cauen en mans de l’oligarquia econòmica barcelonina i s’inicia l’època dels “establiments” i dels arrendaments de drets feudals.
D’altra banda, com que els establiments comportaven el pagament d’un cens, això acabà de produir la confusió jurídica perquè es considerava que qui pagava un cens era “home propi” del qui el rebia. Són freqüents els casos de pagesos que, essent “homes propis” d’una torre rebien del senyor d’una altra torre una finca per al conreu en canvi d’un cens. Al cap d’un temps, ningú no era capaç d’aclarir de quin senyor depenia aquell pagès. Això no havia de representar cap problema mentre que el pagès pagués a cada senyor el cens que li corresponia. Però quan, a partir de la crisi del segle XIV els senyors van endurir les seves condicions, pretengueren considerar “remences” els seus censataris i aplicar-los per tant totes les prestacions econòmiques que es derivaven dels “mals usos” i no solament els censos pactats. Els pagesos es veieren ofegats per diversos senyors que els exigien alhora el pagament de totes les prestacions sobre totes les terres conreades pel pagès. Aleshores se cercaren raons sense fi. Però al segle XIII, la situació no havia arribat encara en aquest extrem.
El 1251 el cavaller Guillem de Badalona fa testament, i se sotmet en tot a la voluntat de Pere de Sentmenat, el qual li deu tenir encomanat amb un pacte de vassallatge el seu alou de la Torre Vella. El testador institueix hereva la seva filla Elisenda, a la qual deixa “la meva casa de Badalona amb tots el honors, terres, homes i dones, servituds i pertinences, i tots els altres béns mobles, immobles i semovents”, i li deixa per tutor Pere de Sentmenat.
Veiem, doncs, sobre l’alou de la Torre Vella, el domini eminent dels Montcada, els quals tenen cedits els seus drets als Sentmenat, que al seu torn els han cedit a Guillem de Badalona, el qual entre les seves propietats té “homes i dones”. Encara que la jurisdicció, com hem vist, ja fa temps que no la tenen els Montcada, l’estructura social que hom presenta és ben típica del món feudal.
Finalment, els Montcada, l’any 1260 donen a Pere de Sentmenat el domini i l’alou de la Torre Vella, amb els homes, les dones, les terres, les possessions i les pertinences (però sense la jurisdicció, que ja feia vint-i-set anys que havien venut al Plegamans). Dir que donaven els homes i les dones però no la jurisdicció sobre ells era, en teoria, no dir res. Però a la pràctica això autoritzava el nou senyor de la Torre a cobrar els drets propis de l’exercici de la jurisdicció, sense exercir-la.
En poc temps la Torre Vella de Badalona ja era en mans dels inversors barcelonins i va passar dels Sentmenat a Guillem Durfort. Aquest, l’any 1280, venia a Pere de Santcliment, escrivà del senyor rei, “la casa de Badalona amb la seva fortalesa, dos colomers i altres cases contigües, dos horts, terres, honors i possessions d’aquella, tots els censos agraris, els pasturatges, les herbes, les aigües i altres, i tots els drets i les servituds que com a senyor de la casa de Badalona tenia, tant amb els homes i les dones de la dita parròquia, com als masos, honors i possessions d’aquella”.
Un document del segle següent indica clarament que la propietat del Santcliment consistia en un “franc alou”, amb les cases que hi havia construïdes, terres, honors i possessions, masos, bordes, forn, ferreries, peixateria, homes i dones i tots els drets i els emoluments del lloc.
L’alou de Poià a mitjan segle XIII continuava en mans de la família Rigolf, perquè el 1240 la muller i el fill de Rigolf de Sant Martí establiren a Joan Berenguer un mas a Canyet. Aquí doncs també havia arribat la política d’establiments. L’any 1291 la casa havia passat al capítol de la catedral, el qual, com acabem de dir, el 1296 la permutava amb Pere de Santcliment. Al segle següent l’alou de Poià va passar per les mans de diversos ciutadans barcelonins fins que, al començament del segle XV, es convertí en monestir de Sant Jeroni de la Murtra.
La concentració de les finques de Pomar entorn de cal Comte, de la qual parlàvem més amunt, dona en aquests moments del final del segle XIII i el començament del XIV el seu resultat. La finca s’ha convertit en un franc alou format per una torre i quatre masos d’“homes propis”. Però, com en el cas anterior, també aquí la situació jurídica dels pagesos és ambigua.
Segurament l’alou més important de tot el terme, a part del de la Torre Vella que posseïa la sagrera de Badalona, fou el de Can Peixau. No sabem amb certesa quin dels múltiples propietaris de Llefià aglutinà finques fins a formar aquest gran alou entorn de la seva capella de Sant Salvador. Aquesta existia des del segle XI, i potser fins i tot des del Baix Imperi, vinculada a la vil·la romana que hi havia en aquell lloc. El 1229, Guillem de Santa Coloma (possiblement el propietari de la Baldovina) es comprometia a la custòdia de la torre de Sant Salvador de Can Peixau, que era de la seva muller Saurina. Trobem doncs dues de les torres senyorials del terme unides per via matrimonial i custodiades per Guillem de Santa Coloma.
L’alou de Sant Salvador ja devia tenir en aquesta època bastants pagesos sota el seu control, i poc més tard devia passar a formar part del mercat d’inversions dels ciutadans barcelonins, de la mateixa manera que les altres torres del terme, perquè el 1312 els marmessors de Pere de Vilar, ciutadà de Barcelona, el venien a Bernat d’Aversó i a partir d’aquí va passar per diversos propietaris. Aleshores la propietat era un “lliure i franc alou” amb la torre, cases i peces de terra amb tots els seus drets. D’aquesta torre havien arribat a dependre “disset pagesos propis de la dita casa, poblats entorn de la dita casa”. Una altra de les torres amb capella fou la Baldovina, dins la demarcació parroquial de Santa Coloma de Gramenet. La situació d’aquesta torre, com la de tot el terme de Santa Coloma, és un xic diferent de la de Badalona. Santa Coloma, llevat de molt poques cases, era tota de domini eclesiàstic. Les cases que no depenien de l’església, com la Baldovina, no tenien però pagesos sotmesos dins del seu alou, o en tot cas en tenien molt pocs.
El Molí d’en Ribé, al peu de la torre Baldovina, un dels molins del riu Besòs documentats des d’època romànica.
ECSA - Rambol
De la Baldovina depenien molins. Aquesta era, als segles XIII i XIV, la base econòmica de la torre. Una base econòmica típica dels senyors feudals, que aquí era exercida per un senyor que, de feudal, en devia tenir ben poca cosa. Però una torre amb molins era una inversió prou important. Com que anteriorment la torre havia desenvolupat unes funcions militars, i a més tenia al seu costat la capella de Sant Joan i els molins, l’aspecte que oferia havia de ser per força el d’una propietat feudal. Res més lluny de la realitat; al segle XIII els propietaris llogaven la torre i el molí a un “batlle” que es dedicava bàsicament a treure el màxim profit econòmic de l’explotació arrendada. Aquest batlle encara llogava els seus serveis al bisbe per mantenir una certa inspecció sobre els territoris de jurisdicció episcopal de Sant Adrià. La torre i la capella servien doncs, a aquest batlle, de lloguer, d’aparell escenogràfic per a poder mostrar un cert prestigi nobiliari sobre els pagesos que havia de constrènyer per compte d’altri.
Però a les tres parròquies de Santa Maria, Santa Coloma i Sant Adrià hi havia un propietari importantíssim que, malgrat que no ofereixi una documentació tan vistosa i rígida com la dels senyors de les torres, tenia sota del seu poder més del 45% del total de la població, si hem de creure el fogatge del 1359. Es tracta de l’Església. Ja hem vist les causes que en segles anteriors feren que l’Església acumulés tal quantitat de finques. Ara que la possessió d’aquestes finques s’havia transformat en pura inversió econòmica, l’Església actuà amb aquestes inversions de la mateixa manera que ho havien fet els altres senyors.
Els propietaris eclesiàstics que trobem als segles XII i XIII són nombrosos: el bisbe de Barcelona, el monestir de Sant Cugat, el capítol de canonges de la catedral, la parròquia de Santa Maria de Badalona i la de Santa Coloma de Gramenet, els Hospitalers, les monges de Montalegre, etc. Això sense comptar aquelles propietats que els eclesiàstics posseïen com a persones privades.
Segons el fogatge del 1359, l’església posseïa 40 focs a la parròquia de Badalona. Sabem que la rectoria hi tenia vuit cases d’homes propis; la majoria de les altres pertanyien al capítol de canonges de la catedral barcelonina.
El terme de Santa Coloma es trobava gairebé completament sota el domini senyorial del capítol de la seu, el qual en tenia cedit el delme a la Pia Almoina. També aquí la política econòmica era la mateixa.
En resum, podem dir que gairebé el 100% dels homes de Sant Adrià i de Santa Coloma depenien d’institucions eclesiàstiques. A Badalona, l’església controlava el 28% dels focs, mentre que l’altre 72% es repartia entre els propietaris de cinc o sis alous amb torre, capella i uns quants masos.
Els propietaris d’aquests alous a partir del segle XIV foren membres de l’oligarquia barcelonina i influïren, per tant, en el consell municipal de la zona, tot al·legant que formava part del territori barceloní. Això impedí als pagesos l’organització d’unes institucions per deslligar-se dels feudals. Però, en contrapartida, el fet de ser en territori barceloní, unit a la situació particular que hem plantejat, també impedí als senyors d’exercir un feudalisme real; no passaren, doncs, d’un feudalisme econòmic. Els problemes que se’n derivaren foren complicats; la clau per a comprendre-los, però, la trobem en gran part en aquests fenòmens que es van produir entre els segles XI i XIII. (JRo)