Berà (801-820)
Comte de Rasés i de Conflent. Fou nomenat comte de Barcelona per Lluís el Piadós arran de la presa de la ciutat. Participà en l’expedició contra Tortosa (809) i el 819 hagué de fer front a un atac sarraí contra Barcelona. Partidari de la pau amb els musulmans, fou acusat de traïció i destituït del seu càrrec el 820.
Rampó (820-826)
Magnat franc, nomenat comte de Barcelona després de la deposició de Berà; també fou comte de Girona. Sembla que participà en una expedició contra els àrabs a la Noguera i la Llitera.
Bernat I de Septimània (primer govern, 826-832)
Es formà al palau imperial. El seu nomenament provocà la rebel·lió d’Aissó i del fill i els partidaris del comte Berà (826-827). Sufocada la rebel·lió, va rebre com a premi Narbona i els comtats adjacents de la Septimània. Afavorí la revolta de Pipí contra el seu pare, l’emperador Lluís el Piadós, i per això fou destituït dels comtats de Catalunya i del ducat de Septimània el 832.
Berenguer de Tolosa (832-835)
Comte i duc de Tolosa i del Pallars i la Ribagorça. Per la seva fidelitat a la casa reial carolíngia fou investit dels comtats de Rosselló, Empúries, Girona i Barcelona. Lluità contra Bernat de Septimània. El 835 s’enemistà amb Lluís el Piadós, que li volia prendre els comtats, però morí abans d’aconseguir-ho.
Bernat I de Septimània (segon govern, 835-844)
Es va reconciliar amb Lluís el Piadós, i per això fou investit novament dels seus antics comtats. Quan morí l’emperador Lluís (840) s’alià amb el rei d’Aquitània, Pipí II el Jove, contra Carles el Calb. Aquest el va fer presoner davant de Tolosa i el va fer jutjar i executar.
Sunifred (844-848)
Comte d’Urgell i de Cerdanya (834-848). Carles el Calb li premià la seva fidelitat a la casa carolíngia amb els comtats de Barcelona, Girona, Narbona i altres comtats de la Septimània. Es creu que morí el 848 en lluita contra Guillem, fill de Bernat I de Septimània, que volia recuperar els comtats d’aquell i ocupar Barcelona el 848. Fou pare de Guifré el Pilós.
Guillem (848-850)
Ocupà el comtat de Barcelona després de la mort de Sunifred, per la investidura que li havia atorgat el rei Pipí enfront d’Aleran, que era el candidat de Carles el Calb; per això cercà l’ajut de l’emir ‘Abd-al-Rahmàn II. Reeixí a empresonar els comtes Aleran i Isembart, però fou derrotat per les tropes reials i decapitat a Barcelona.
Aleran (850-852)
Era comte de Narbona des del 848 quan Carles el Calb li encomanà, amb l’ajut d’Isembart, fill del marquès de Borgonya, de deposar el comte Guillem. Governà el comtat després de l’execució d’aquest, juntament amb els d’Empúries i Rosselló. Sembla que morí en un assalt musulmà a Barcelona el 852.
Odalric (852-857/58)
D’origen franc. Fou nomenat comte de Barcelona i, segurament, de Girona, Empúries i Rosselló, com també de Narbona i dels altres comtats de la Septimània per Carles el Calb, al qual ajudà més tard en la seva lluita contra els partidaris de Pipí II (853-854). El 856 resistí un atac dels Banü Qasï a Barcelona en el qual resultà destruït el castell de Terrassa. Acusat de traïció, fou destituït pel rei Carles el Calb.
Humfrid o Unifred (857-864)
Era de la part oriental de l’imperi franc. Carles el Calb li donà els comtats d’Odalric i els de Beaune i Autun, que confiscà a Isembart. Féu un pacte de pau i amistat amb els àrabs i anà a ajudar Carles el Calb en la seva lluita contra els normands. El 861 o el 862 tingué lloc un atac i setge dels àrabs contra Barcelona que no va reeixir. Aliat a Carles II el Jove, rei d’Aquitània, lluità contra Carles el Calb, que el va deposar per traïció el 862. Resistí fins al 864, any que abandonà els comtats i anà a refugiarse a Itàlia.
Bernat de Gòtia (865-878)
Noble franc a qui Carles el Calb concedí el 865 una part de la Marca de Gòtia amb Barcelona, Girona i Rosselló i Narbona amb els comtats adjacents de Besiers, Agde, Magalona i Nimes. Fou conseller reial i intervingué en l’alta política carolíngia. El 878 s’oposà al rei Carles el Calb i per això, al concili de Troyes fou destituït dels comtats catalans, que foren repartits entre Guifré el Pelós (Barcelona i Girona) i el seu germà Miró de Conflent (Rosselló). Fou el darrer comte franc que governà Barcelona.
Guifré el Pelós (878-897)
Fill del comte Sunifred I i d’Ermessenda i molt possiblement nét del comte Bel·ló de Carcassona, degué néixer cap al 840. Fou comte d’Urgell i Cerdanya vers el 870, i de Barcelona i Girona a partir del 878, i restaurà cap al 885 el comtat d’Osona. Morí l’any 897 lluitant contra els sarraïns de Lleida al castell d’Aura, que potser correspon a Santpedor o a algun lloc de la Vall d’Ora. Consta casat amb Guinedilda el 877 (segurament ho era des de bastant abans) i foren fills seus els comtes Guifré Borrell i Sunyer de Barcelona, Miró de Cerdanya i Sunifred d’Urgell, el bisbe Radulf d’Urgell i Emma, abadessa de Sant Joan de les Abadesses.
Guifré II, dit Borrell (897-911)
Fill gran de Guifré el Pelós, nascut cap al 875, el succeí en el govern del comtats de Barcelona, Girona i Osona el 897. Casat amb Garsenda, tingué una filla, Riquilda, que el 924 consta que és casada amb el vescomte Odó I de Narbona. Morí l’any 911 i fou enterrat a l’església de Sant Pau del Camp, on se’n conserva la làpida sepulcral.
Sunyer (910-947)
Fill petit de Guifré el Pelós, nascut cap a l’any 900, figura amb el títol de comte en documents del seu germà Guifré Borrell, si no és que es tracta de subscripcions a posteriori. En tot cas el succeí en els comtats de Barcelona, Girona i Osona. Es casà amb Eimilda, de qui no tingué descendència, i en segones noces amb Riquilda, mare d’Ermengol —mort entre el 935 i el 943— de Borrell i Miró, futurs comtes de Barcelona, i d’Adelaida anomenada també Bonafilla, comtessa (d’Urgell?) i més tard abadessa de Sant Pere de les Puelles. L’any 947 renuncià al comtat i es retirà a un monestir, potser el de la Grassa, on morí uns tres anys més tard.
Borrell II (947-992)
Fill de Sunyer, nat abans del 934, fou comte de Barcelona-Girona-Osona des del 947 i d’Urgell des de la mort del seu oncle Sunifred II el 948. A Barcelona compartí la dignitat amb el seu germà Miró. Es casà amb Letgarda, filla del comte Ramon I de Roergue cap al 967, de qui tingué els fills Ramon i Ermengol i les filles Riquilda i Ermengarda, que es casarien amb el vescomte Udalard I i el seu germà Geribert; morta Letgarda abans del 980, Borrell es casà el 988 o el 989 amb Eimeruda, de la família comtal d’Alvèrnia, de qui el comte no tindria descendència. Des del 986 els seus fills Ramon Borrell i Ermengol apareixen governant els comtats, però Borrell féu testament el 992, sembla que a la Seu d’Urgell, on devia morir poc després; el testament tornava a separar el comtat d’Urgell, cedit al fill petit Ermengol, mentre que Ramon Borrell rebia el lot central de Barcelona, Girona i Osona.
Miró (947-966)
Fill petit de Sunyer, nat abans del 945, possiblement bastant abans, apareix com a comte vora el germà Borrell, a qui premorí (966). No sembla que es casés ni que tingués descendència.
Ramon Borrell (992-1017)
Fill del comte Borrell i de Letgarda de Roergue, nasqué l’any 972 i es casà abans del 993 amb Ermessenda, filla de Roger I de Carcassona. Poc abans (986) havia començat a regir els comtats de Barcelona, Girona i Osona. A la mort del comte Ermengol d’Urgell l’any 1010, Ramon Borrell regí el comtat com a tutor d’Ermengol II, juntament amb la comtessa vídua. Morí el 8 de setembre de 1017 i fou enterrat al claustre de la catedral de Barcelona. En el seu testament, font d’innombrables complicacions, deixà els comtats de per vida a la seva esposa Ermessenda, que els havia de regir juntament amb el fill Berenguer Ramon I.
Berenguer Ramon I el Corbat
Fill de Ramon Borrell i Ermessenda, nasqué cap al 1006; des del 1017 fou comte de Barcelona, si bé sota la tutoria i el condomini de la seva mare; la tutoria acabà cap al 1023, però el condomini es mantingué més mal que bé durant la seva vida. Vers el 1020 es casà amb Sança, filla del comte castellà Sanç Garcia, de qui tingué dos fills (Ramon Berenguer I i Sanç) i que morí abans del 1027, any que el comte es tornà a casar, ara amb Guisla, possiblement filla de Sunifred de Lluçà, de qui tingué dos fills més, Guillem i Bernat. Féu testament el 1032 abans de marxar cap a Roma i morí el 1035. En el seu testament llegà a Ramon Berenguer el comtat de Girona i el de Barcelona fins al Llobregat, creà un nou comtat, amb capital a Olèrdola, per a Sanç, i deixà a Guillem, en condomini amb la seva mare, el comtat d’Osona.
Ramon Berenguer I el Vell (1035-1076)
Fill de Berenguer Ramon I i Sança de Castella, nasqué cap al 1023. Començà el seu govern el 1035, en condomini i sota la tutoria de la seva àvia Ermessenda. Es casà el 1039 amb Elisabet, de la qual li coneixem quatre fills: Berenguer i Arnau, que moriren infants, Pere Ramon i Agnès, que es casà amb Hug d’Albon, del Delfinat. Elisabet morí el 29 de juny de 1050; pel març del 1051 el comte era casat amb Blanca, a qui deixà al cap de poc per casar-se amb Almodis, filla dels comtes Bernat i Amèlia de la Marca, repudiada pel comte Ponç de Tolosa després de tenir amb ell almenys quatre fills, i que potser ho havia estat abans per Hug de Lesinhan. Ramon Berenguer tingué dos fills d’Almodis: Ramon Berenguer II i Berenguer Ramon II, que no eren pas bessons, contra el que vol la tradició, i una filla, Sança, que es casaria, després de la mort del pare, amb el comte Guillem Ramon de Cerdanya. Ramon Berenguer I aconseguí que els seus germans renunciessin als territoris que els havia llegat el seu pare i més tard i amb més dificultats aconseguí també la renúncia de la seva àvia Ermessenda, refent així el 1057 la unitat de govern dels comtats de Barcelona, Girona i Osona. Possiblement el capteniment d’Almodis per a heretar com a mínim el seu fill gran, amb la compra dels comtats de Carcassona i de Rasès, fou la causa de la rancúnia de Pere Ramon, que assassinà la seva madrastra el 16 d’octubre de 1071. Ramon Berenguer I morí al cap de cinc anys, el 1076, deixant tots els seus territoris i béns en condomini entre els seus fills Ramon Berenguer II i Berenguer Ramon II. Fou enterrat a la catedral de Barcelona.
Ramon Berenguer II, dit Cap d’Estopes (1076-1082)
Fill de Ramon Berenguer I i Almodis, nasqué segurament el 1052 (Berenguer Ramon II nasqué el 1053 i no eren pas bessons), heretà els béns del seu pare en condomini amb Berenguer Ramon II, si bé ell figura sempre en primer lloc, i es resistí llargament a cedir al seu germà el condomini sobre els comtats de Carcassona i de Rasès. El poder compartit instituït per Ramon Berenguer I no va funcionar per la manca d’entesa entre els germans i va ser necessari arribar el 1079 a un estrany acord pel qual es repartien una part dels béns i en deixaven altres en indivisio, com també la funció comtal, si bé potser per marcar la igualtat es concordava que residirien mig any cada un al Palau Comtal. L’any abans (1078) Ramon Berenguer II s’havia casat amb Mafalda, filla del duc normand de Pulla Robert Guiscard i de la princesa longobarda Sikelgaita de Salern, de qui tingué Ramon Berenguer III. El 5 de desembre de 1082 Ramon Berenguer II fou assassinat per uns desconeguts en el camí entre Barcelona i Girona i el cadàver fou llançat a un gorg (anomenat més tard gorg del Comte). Fou sepultat a Girona.
Berenguer Ramon II, dit el Fratricida (1076-1096)
Fill de Ramon Berenguer I i d’Almodis, nasqué el 1053. A la mort del seu germà quedà com a comte únic, ja que el testament patern preveia que els fills del germà difunt no heretarien els drets d’aquest en vida del supervivent. Tot i les sospites de la inducció a la mort del seu germà, com que no hi havia proves en contra seu, mantingué la seva autoritat fora de Rasès i Carcassona, on no fou reconegut, com tampoc no obtingué la tutoria del futur Ramon Berenguer III, que un grup de magnats, d’acord amb la mare, cedí als seus oncles, els comtes de Cerdanya Guillem Ramon i Sança. El 1086 un nou acord li concedí la tutoria del nebot, que molt aviat (1089) figura també com a comte en la documentació. El 1096 acceptà la batalla judicial davant Alfons VI de Castella com a forma per a aclarir la seva responsabilitat en la mort del germà; vençut i declarat per tant culpable, marxà a la croada i morí a Jerusalem.
Ramon Berenguer III, dit el Gran (1096-1131)
Fill de Ramon Berenguer II i de Mafalda de Pulla-Calàbria, nasqué a Rodés l’11 de novembre de 1082. Associat al govern pel seu oncle almenys des del 1089, quedà com a comte únic el 1097. L’any següent es casà amb Maria Rodríguez, filla del cabdill castellà Rodrigo Díaz de Vivar, el Cid, de qui tingué dues filles, Maria, casada anys a venir (1107) amb el comte Bernat III de Besalú —a través de la qual el comtat s’uní al de Barcelona el 1111—, i Ximena, que es casaria amb el futur Roger III de Foix. Morta Maria Rodríguez cap al 1105, Ramon Berenguer III es tornà a casar el 1106 amb Almodis (filla del comte de Mortain?) amb qui convisqué poc temps. El 1112 es casà amb Dolça de Provença, que el 1113 li féu donació de tots els seus drets, i esdevingué així comte de Provença a més de Barcelona i Besalú; el 1117 passaria a ser-ho també de Cerdanya, que li llegà en herència el darrer comte, el seu cosí Bernat Guillem. De Dolça de Provença foren fills Ramon Berenguer IV i Berenguera, que es casaria amb Alfons VII de Castella (1128). Sembla que el 1130 ingressà a l’orde del Temple, però sense sotmetre’s a la seva disciplina. Morí a Barcelona el 1131 i fou enterrat a Ripoll, d’acord amb el desig expressat en el seu testament. Dividí els seus territoris entre els seus fills Ramon Berenguer IV, que heretava els territoris paterns, i Berenguer Ramon, que obtenia l’herència materna, separant així altre cop Provença dels dominis del casal de Barcelona.
Ramon Berenguer IV, dit el Sant
Nasqué cap al 1113, fill de Ramon Berenguer III i de Dolça de Provença. Casat amb Peronella d’Aragó, que tenia un any, li fou cedida pel seu sogre Ramir II el Monjo la sobirania sobre Aragó (1137); pocs anys més tard (1134) s’ocupà també del govern de Provença com a tutor del seu nebot Ramon Berenguer III, fins a la majoria d’aquest (1157). Després de la conquesta de Tortosa i de Lleida (1148 i 1149) prengué també el títol de marquès d’aquests territoris. Tingué un primer fill natural, Berenguer, que seria successivament abat de Montaragó, bisbe de Lleida i arquebisbe de Narbona. De Peronella d’Aragó tingué cinc fills i dues filles. Pere, nascut a l’abril del 1152 visqué poc temps. Ramon, que preferí el nom d’Alfons (I), succeí el seu pare. Alfons morí també jove. Pere, que es féu dir Ramon Berenguer, fou heretat amb el comtat de Cerdanya i els drets sobre Carcassona i Narbona, però sota el vassallatge d’Alfons I; el 1168, a la mort de Ramon Berenguer III de Provença, passà a governar aquest comtat amb el nom de Ramon Berenguer IV de Provença. Sanç, que en passar Ramon Berenguer a Provença el succeí a Cerdanya i temporalment també a Provença, seria també comte del Rosselló i finalment tutor del seu renebot Jaume I. Dolça es casà amb el rei Sanç I de Portugal. Elionor fou promesa amb Ricard, fill d’Enric II d’Anglaterra, si bé el matrimoni no s’arribà a celebrar. Ramon Berenguer IV morí a Borgo San Dalmazzo, al Piemont, el 1162, quan anava a entrevistar-se amb l’emperador; el seu cos fou enterrat a Ripoll.