El Barcelonès de l’any 800 al 1000

L’Església de l’any 800 al 1000

Plànol basat en la informació documental i arqueològica de com devia ésser el pla de Barcelona entorn de l’any 1000.

Ph. Banks

Poca cosa es coneix dels bisbes i de l’església de Barcelona durant els segles que seguiren la conquesta dels francs, tret del nom del bisbe Ataülf, que apareix actuant al costat del vescomte Sunifred l’any 858, quan un grup de monjos francs s’aturaren a la ciutat en el seu trajecte cap a Còrdova. És possible que el succeís el franc Frodoí, el qual, com els comtes francs, es trobà enfrontat amb l’oposició dels gots residents a la ciutat. Sembla probable que fos un candidat proposat pel rei, destinat a supervisar el restabliment del poder imperial i a fer més intensa la unió amb les terres franques, especialment per mitjà de la difusió de la litúrgia romana i l’eradicació dels costums particularistes visigòtics. Ja vers l’any 858 un tal Recosind, distingit amb l’apel·latiu de “got”, havia usurpat una part del patrimoni del bisbe, que possiblement era situat al voltant de l’església de Santa Eulàlia del Camp, on al segle XII hi havia la parellada bisbal. A la dècada del 870 hi hagué, no solament a Terrassa, desafiaments reiterats contra la seva propietat i la seva autoritat, que podrien ésser interpretats com un intent de fer reviure la seu visigòtica d’Ègara, sinó també a la mateixa ciutat, on un sacerdot mossàrab de Còrdova, anomenat Tirs, havia celebrat misses i bateigs sense permís episcopal. A més, al concili d’Attigny, celebrat l’any 877, Frodoí hagué de demanar la confirmació de la domus de l’anterior bisbe Ataülf, probablement la residència episcopal. Altres fases en la consolidació de la seva posició foren la fundació d’una comunitat de canonges, que probalement tingué una vida ben curta, i l’adquisició d’un terç d’alguns drets reials com els impostos del mercat, els peatges portuaris i les contribucions de la seca. Però, més que cap altra cosa, allò que contribuí a la confirmació de la seva autoritat fou la troballa del cos de santa Eulàlia.

Deixant de banda el problema de la veracitat de la santa Eulàlia barcelonina, i la possibilitat que fos una doble de la santa de Mèrida, que té el mateix nom, és evident que a Barcelona hi hagué un culte a santa Eulàlia. Això és indicat per la relació que es fa, l’any 858, del viatge d’Usuard i Odilard a través de la ciutat cap a Còrdova, i es pot remuntar al temps de Beda (començament del segle VIII), i d’aquí al final del període visigòtic. Però trobem culte i esglésies dedicades a santa Eulàlia i en aquests casos de Mèrida a Lleida, el 546, i al voltant de Barcelona, Girona, Vic i la Seu d’Urgell des del segle X.

La data exacta d’aquest esdeveniment no és documentada, tot i que el 877 sembla el més probable. Al mateix any pertany una carta escrita per Carles el Calb i dirigida als habitants de la ciutat, que els agraïa la fidelitat amb què l’havien servit, segons li havia dit el jueu Judacot, a qui alguns veien com a emissari de la naixent comunitat urbana davant l’emperador.

La carta mateixa és motiu de controvèrsia, tot i que els plecs i l’“adreça” que figuren al pergamí original indiquen que és autèntica; menys cas pot fer-se de la postdata, en la qual el rei declara que envia deu lliures d’argent a Frodoí perquè millori la seva església, per raons en gran part paleogràfiques. Si bé fóra d’una gran utilitat determinar la història de la seu durant el segle IX, els dubtes sobre la seva autenticitat recomanen una gran cautela.

Vista aèria del sector de la plaça del Rei, amb els edificis del Palau Reial i el palau del Lloctinent, refets sobre el primitiu palau comtal.

ECSA - J. Todó

Després d’aquest breu període de claredat, torna a haver-hi foscor en els afers eclesiàstics fins a la meitat del segle IX, llevat del text del concili que se celebrà a Barcelona l’any 906. No obstant això, de mica en mica disposem d’informacions més detallades pel que fa als bisbes de Barcelona i també a l’extensió del patrimoni de l’església. El bisbe que hi havia en temps del concili era Teodoric (vers els anys 904-936), i procedia de la zona de Vic. Les adquisicions que féu per a la seu eren principalment del Baix Llobregat i del Vallès, però també de Barcelona. La primera carta que coneixem per a la ciutat és una donació devota de l’any 920, en la qual Galí Gallicense (de la Gàl·lia?) lliurava a l’església algunes cases de Barcelona. La segona, de l’any 924, concedida per Salla, membre del llinatge dels vescomtes del Conflent que havia de fundar el monestir de Sant Benet de Bages, consistí en una donació posterior de propietats contigües, que ja havien estat cedides anteriorment per Ervigi i el palau comtal.

A Teuderic el succeí Guilarà (937-959), que potser procedia de Girona. Guilarà mostrà un especial interès per estendre les propietats de l’església al Penedès, en concret a Olèrdola i la Granada, i també inicià l’aprisio de Sant Pere de Ribes. Potser la seva adquisició més important fou la donació de les raficas de Tortosa (945), que probablement consistien en el dret de cobrar impostos als vaixells que arribaven de Tortosa, i per extensió del sud islàmic. Hom féu constar que aquesta donació era “propter canonicam construendam”. No se sap del cert què succeí a la comunitat de canonges des del temps de Frodoí. És probable que sobrevisqués com a comunitat fins al començament del segle X, però no per gaire temps més.

Aquest canvi ha d’ésser situat en el seu context arqueològic. En els documents de què disposem, Sant Miquel a vegades és esmentat conjuntament amb la Santa Creu, la dedicació original de la catedral del segle VI, i amb Santa Eulàlia, afegida els anys 877-878. L’efecte que en resulta és una dedicació tripla que recorda les combinacions semblants —característiques de les seus visigòtiques— que es feien en altres indrets al segle X, com per exemple a Vic i Ègara. El fet que l’església de Sant Miquel servís com a baptisteri d’Ègara i que el baptisteri barceloní paleocristià havia caigut en desús, pot indicar que la nova església era utilitzada de manera semblant, i que la seva situació en una part del complex dels banys romans la feia molt adequada per a tal propòsit. D’altra banda, alguns indicis també assenyalen que fou el centre de la canongia, car no solament hi ha coneixença d’abundants donacions, sinó també una única referència als “ipsi canonici de Sancti Michaelis”.

El cap de la comunitat de canonges, Pere, fou el següent bisbe (959/60-974), i juntament amb altres bisbes veïns expressà la seva oposició a les pretensions de Cesari de crear un arquebisbat.

Hom pot detectar un cert grau d’intensitat en altres activitats relacionades amb la vida de la catedral i el seu medi. És possible que aquests anys hom tornés a aixecar l’hospital, car la primera referència concreta és de l’any 995. No hi ha dubte que l’escola catedralicia també experimentà una fase d’esplendor: intel·lectuals destacats, com els juristes Bonhom, autor del Liber iudicum popularis, i Ervigi Marc, però sobretot Sunifred Llobet (973-997), hi estaven tots estretament relacionats. El darrer, al qual Gerbert, el futur papa Silvestre II, escriví demanant-li el llibre d’astronomia que havia traduït, era potser parent del bisbe Vives, ja que el seu nebot Deusdedit arribà a bisbe. La seva estreta relació amb la ciutat és demostrada per les propietats que posseïa al pla, Santa Coloma de Gramenet, Badalona, el Maresme i el Vallès.

Tot i que és possible d’esbossar a grans trets l’activitat eclesiàstica i econòmica de la catedral i la seva comunitat, no es pot dir el mateix de les altres esglésies de la ciutat i del pla durant aquest període. A part de la catedral i els seus diversos altars, i de la possibilitat que hi hagués una capella al palau comtal, que tanmateix no apareix documentada enlloc fins l’any 1173, només hi havia tres esglésies més a la zona de dins les muralles. La dels Sants Just i Pastor, amb la seva capella subsidiària de Sant Celoni (consignada per primer cop l’any 992), que era probablement la més antiga; poca cosa es pot dir de l’església durant aquest període, llevat que sembla que hi hagué una certa tradició funerària, car d’aquesta prové la inscripció de Vítiza (899-900). La de Sant Miquel també tenia un cementiri annex, ja que no solament en un document de l’any 993 es fa referència a un enterrament que s’hi féu, sinó que també se’n coneixen inscripcions; les restes del cementiri foren descobertes per mitjà d’excavacions. Encara que tingué una estreta relació amb la catedral durant la segona meitat del segle X, posteriorment revertí a mans dels comtes. Finalment, de la de Sant Jaume es coneix ben poc abans del segle XI; una altra vegada, com en el cas de la de Sant Miquel, la dedicació pot indicar que data del segle X.

A l’àrea suburbana de la ciutat hi havia algunes esglésies, pels volts de l’any 1000, que es consignen en el quadre que acompanya aquesta introducció: Santa Maria del Mar, Santa Maria del Pi, Santa Eulàlia del Camp, Sant Pau del Camp, Sant Pere de les Puelles i Sant Cugat del Rec.

Pel que fa al territori de més enllà de l’àrea urbana, un bon nombre d’esglésies documentades, o bé d’existència suposada, hi foren establertes vers el final del segle X, encara que rarament hi ha algun indici dels seus orígens. La llista inclou, efectivament, la majoria de les esglésies que hom coneix des del període medieval del Barcelonès: Sant Andreu de Palomar, Santa Eulàlia de Vilapicina, Sant Joan d’Horta, Sant Vicenç de Sarrià, Sant Eulàlia de Provençana, Sant Martí de Provençals, Santa Cecília de Sarrià, Sant Julià de Montjuïc, Sant Genis dels Agudells, Santa Creu d’Olorda, Sant Just Desvern, Santa Maria de Badalona, Santa Coloma de Gramenet, Sant Adrià de Besòs, Santa Maria de Sants i Sant Gervasi de Cassoles. És a la societat que mantenia aquest conjunt d’esglésies on ara hem de desviar la nostra atenció.

La societat del Barcelonès de l’any 800 al 1000

Al cim de la societat barcelonina del segle X hi havia els comtes. A causa de la manca de documentació, cal pensar que la part més gran de les seves propietats urbanes fou heretada del fiscus del període romà tardà i visigòtic, i potser fou engrandit amb algunes adquisicions posteriors a la reconquesta. De tota manera, és evident que el volum de les seves possessions a Barcelona i al seu voltant era considerable. Entre totes aquestes, la més important era el palau comtal, del qual hi ha referències per primer cop l’any 924, però que és gairebé segur que tenia un origen molt més antic. A més, també es considerava que formaven part dels dominis comtals les muralles de la ciutat, les quals encara no es veien interrompudes per altres construccions que s’havien d’aixecar al seu pas. Dos documents del començament del segle XI fan referència a la concessió de trams de les defenses i de torres de les muralles per part dels comtes Ramon Borrell i Berenguer Ramon I, mentre que hi ha fonts de mitjan segle X, que fan al·lusió directa a les torres del comte Miró. Els pocs documents del segle X que no s’han perdut fan palès que els comtes també posseïen amplis dominis al suburbium. Aquests, però, foren concedits en gran part a ordes religiosos, sobretot durant la segona meitat d’aquest segle: les donacions que coneixem a la catedral i al monestir de Santa Maria de Ripoll degueren anar acompanyades de les que probablement foren fetes a altres monestirs benedictins com Sant Llorenç del Munt, Sant Benet de Bages i Sant Pere de les Puelles, que posseïren grans extensions de terra als ravals durant el segle XI. Ultra això, dues de les tres esglésies que hi havia a la zona interior de les muralles també tenien una relació intensa amb l’autoritat comtal; en canvi, la tercera, la de Sant Jaume, estava en mans dels membres del llinatge vescomtal.

Tot i que és evident que els comtes i el seu seguici passaven períodes de temps a la ciutat, car hi ha documentats alguns casos de permanència al palau comtal, hom acaba tenint la impressió que aquestes estades no eren gaire llarges ni tampoc especialment freqüents. El control de la ciutat sembla haver estat en mans dels vescomtes, conveni que es pot remuntar al segle IX, quan els comtes francs visitaven esporàdicament la ciutat, ni tan sols el país, i fins i tot quan ho feien el més probable era que estiguessin de campanya. Tot i que es coneix un vescomte al segle IX, en realitat només fins al final del segle X no hi ha més testimonis de l’existència del llinatge vescomtal ja que en aquesta època el càrrec havia passsat a ésser hereditari. En dues ocasions el vescomte Guitard actuà d’ambaixador en representació de Borrell II a la cort califal de Còrdova, i dos dels seus fills es casaren amb filles del mateix comte. Un d’aquests fills, Udalard, fou encarregat de la defensa de la ciutat contra l’exèrcit d’Almansor, l’any 985, durant la qual caigué presoner i no tornà a la ciutat fins l’any 991.

En vista de l’estret vincle amb la família comtal i la seva participació en la defensa i l’administració de la ciutat al començament de l’edat mitjana, no ha de sorprendre descobrir que la porta principal es trobava sota el seu control. Juntament amb algunes propietats properes que hi havia, tant a la zona interior de les muralles com al peu de les defenses, les dues torres que flanquejaven la porta i dominaven el mercat constituïen la peça clau de les seves possessions urbanes; eren conegudes amb el nom de Castellvell o Castell Vescomtal. Tot i que això només apareix documentat des del començament del segle XI, difícilment hom pot dubtar que la situació fos aquesta ja al final del segle X. Altres possessions urbanes documentades en una època posterior, properes a la Porta Bisbal i al voltant de les ruïnes del temple romà, també podrien remuntar-se a aquest període. Malgrat que freqüentment hom afirma que els vescomtes també tenien el castell que defensava la porta a l’altre extrem del carrer principal transversal, l’anomenat Castellnou, en realitat no hi ha proves d’això. Tanmateix és molt possible que hagués estat així, d’una manera especial al segle X, i d’aquesta manera quedaria equilibrat el poder entre l’Església, que tenia les altres dues portes, i l’autoritat secular. A la rodalia, els vescomtes mostraren un especial interès per la part del port, on construïren un castell al començament del segle XI. En altres indrets, novament el seu patrimoni restà bastant escampat, tot i que el topònim de Vall Vescomtal, entre Badalona i Santa Coloma, probablement reflecteix que hi havia un nombre considerable de possessions en aquesta zona.

Els vescomtes de Barcelona no eren, però, els únics que hom pot trobar a la ciutat. Al final del segle X hi ha documentats tres individus, Ennegó, Bardina, i Audeguer, als quals hom fa referència com a vescomtes i es diu que hi tenien propietats. És possible que el primer hagués tingut relació amb Girona, mentre que dels altres dos hom no coneix res més que el nom. De manera semblant, al pla dels voltants també són documentats els vescomtes Baró i Adalbert d’Empúries. Aquest contacte amb la ciutat fou probablement conseqüència de la necessitat de tenir una base per a les ocasions en què arribava la cort comtal, o per quan les necessitats militars exigien llur presència. Si bé els comtes passaven llargues temporades en altres indrets, Barcelona no era solament la ciutat més gran dels seus dominis, sinó que dins d’aquests també ocupava una posició central que resultava molt escaient, d’una manera especial a l’hora d’aplegar els exèrcits per a les campanyes. Hom podria adduir altres raons semblants per explicar la presència d’altres nobles del final del segle X i el començament del XI, com en els casos del veguer Sendred, Sunifred de Lluçà, Guadall Sunifred de Sant Vicenç i Guillem de Sant Martí. Alguns d’aquests també adquirien propietats rurals a l’àrea del territorium, la qual cosa indica que les visites d’aquests des dels seus castells de la frontera eren prou freqüents fins al punt que necessitaven provisions en quantitats que no podien obtenir fàcilment al mercat de la ciutat.

D’aquesta manera el comte, els vescomtes i un conjunt de famílies nobles constituïen l’elit de la societat barcelonina durant aquest període; no solament la societat, sinó també la ciutat, s’havia organitzat per a la guerra. Com a contrapartida, l’Església també representava un paper important en la vida urbana. Hi destacaven el bisbe, l’ardiaca i els canonges, i altres dignataris de la comunitat catedralicia. Tot i que les proves arriben distorsionades pel fet que l’arxiu capitular de Barcelona és avui dia la principal font d’informació, és evident que amb prou feines hi havia un districte de la ciutat o de les terres dels seus encontorns on no es deixés sentir la seva presència. A la zona urbana, l’àrea propera a la catedral era, lògicament, un dels seus principals punts d’interès, com també ho era l’àrea del voltant de la porta de migjorn o del Regomir, que es trobava sota el control episcopal. A la zona de conreus de la rodalia, ja hem fet esment de les adquisicions dels bisbes, especialment a Sarrià, el costat de dalt de Provençana, Provençals i la muntanya de Montjuïc, però els llegats de propietaris devots tingueren com a resultat l’acumulació de propietats en altres indrets. Les possessions de les altres esglésies urbanes semblen haver estat limitades, amb la probable excepció de Santa Maria del Mar. El convent de Sant Pere de les Puelles també tenia una extensió de terreny considerable prop dels seus edificis comunitaris i, a part d’això, un bon nombre de propietats; però altres monestirs, com Sant Benet de Bages, Santa Cecília de Montserrat, Sant Llorenç del Munt, Sant Pol de Mar i Santa Maria de Ripoll, també tenien propietats a la ciutat i en altres indrets, com també les tenia la catedral de Vic. En la majoria dels casos, cal pensar que en general aquestes finques eren arrendades a individus particulars, els quals tenien l’obligació, potser, d’oferir hospitalitat; aquest era un conveni certament molt freqüent un segle després.

De les capes restants de la societat, no és fàcil oferir una explicació coherent i assenyada d’aquest període: les fonts són poc sistemàtiques, i la simplicitat dels models patronímics fa difícil seguir les fortunes de les diverses famílies. És evident que l’economia tenia una base agrícola, amb una massa de petits propietaris rurals que es repartiren una gran varietat de parcel·les. Només excepcionalment n’hi ha un que sobresurt per damunt dels altres; tanmateix, els trastorns socials dels anys posteriors al 985 comportaren que uns pocs propietaris poguessin consolidar la possessió d’un bon nombre de terrenys, que foren adquirits perquè tenien unes reserves monetàries considerables o a causa dels ingressos aportats perquè podien proveir el mercat de la ciutat en un temps de necessitats imperioses. L’exemple més conegut és Vives de Provençals, estudiat per Bonnassie. Fill de Llorenç, que morí l’any 987, el seu germà i ell dividiren el patrimoni vers el final d’aquell any. Els béns eren dues cases, camps de conreu, vinyes, certes qualitats de gra i vi, dos parells de bous, setanta ovelles i una armadura, cosa que indica que, a més de les seves activitats agrícoles, també prengué part en l’exèrcit. Després d’una disputa inicial, Vives, que era més actiu, anà adquirint de mica en mica els terrenys d’Ugbert, fins que l’any 1004 comprà la casa del seu germà, els corrals i els colomars, amb la qual cosa potser el reduí a la misèria. A més, adoptà una actitud semblant a tots aquells que hi havia al seu voltant, i adquirí propietats dels terratinents veïns, tant si eren clergues o laics, senyors o camperols, i fins i tot del mateix comte, sempre que quedessin dins el seu àmbit d’activitat a Provençals; normalment eren contigües a les seves pròpies finques, amb la sola excepció d’una propietat prop del mercat de la ciutat. No ens ha quedat el seu testament, però és evident que el patrimoni d’aquest cresqué considerablement, més en en terres que no pas en bestiar, i cal pensar que la riquesa necessària per a dur a terme aquestes compres s’obtenia per mitjà de vendes de productes agrícoles al mercat de la ciutat. Cap al final de la seva vida era propietari d’una quarta part de la torre de defensa local, la Torre Blanca de Provençals, i probablement també d’un cavall i l’armadura completa d’un cavaller.

L’enriquiment de Vives i dels seus descendents no fou un cas únic. Podríem assenyalar el cas de Langobard, sacerdot i amic íntim de Vives, que apareix amb freqüència en la mateixa sèrie da documents que el segon. Un altre exemple podria ser el cas de Sunyer i Ermessenda, que acumularen propietats a la zona de Vilapicina i Horta. De tota manera, la major part dels habitants de la ciutat i de les terres dels encontorns eren camperols que tenien en propietat una gran varietat de terres: camps de cereals, un nombre creixent de vinyes, petits horts i plantacions d’arbres fruiters —entre els quals hi havia pomeres, figueres i noguers—, com també oliverars; també cal afegir partides reduïdes d’animals, com ara ovelles i cabres, en algunes ocasions vaques, porcs, pollastres i coloms, amb mules i bous utilitzats per al transport i la tracció. Eren relativament lliures d’imposicions senyorials, i només pagaven delmes i la tasca dels productes. La terra era llegada lliurement; en la majoria dels casos podia semblar que, tot i que en teoria tots els fills d’un matrimoni eren iguals i rebien parts iguals del patrimoni, a la pràctica sovint succeïa que hom escollia un per als llegats especials (melioratio), mentre que, restringint els matrimonis i promovent que els fills mascles més petits ingressessin als ordes menors, hom evitava que el patrimoni es subdividís ulteriorment. Les dones podien dur a terme transaccions en representació pròpia, o bé al costat del seu marit o juntament amb els fills en el cas de les vídues. Una bona part del producte excedent era destinat al mercat de la ciutat, o bé a proveir els eclesiàstics o els nobles que tenien residències urbanes; les monedes d’argent encunyades a la ciutat circulaven lliurement, tot i que després, devers l’any 990, foren suplantades en gran part pels mancusos d’or islàmics; d’aquesta manera la regió es convertí en una de les primeres de l’Europa cristiana que feren ús de l’or encunyat.

Els documents, de manera especial els testaments, fan referència a peces de vestir procedents del sud musulmà o de més lluny encara, del nord d’Àfrica o del món bizantí, i eren especialment de seda; d’altra banda, també existeixen fragments de ceràmica i altres elements d’importacions. Alguns d’aquests objectes podien haver entrat a la regió per mitjans no comercials, com regals o procedents d’un botí, però una certa proporció degué ésser el resultat del comerç existent. Els senyals més clars d’un procés d’aquesta mena apareixen en un conjunt de documents dels anys 1009-10 que fan referència a la propietat d’un mercader difunt, anomenat Robert, que morí a Barcelona i va deixar el seus vint palleos a la catedral. Wolff ha indicat l’origen probablement flamenc del mercader, però és gairebé segur que els palleos no procedien dels Països Baixos, sinó que eren productes islàmics que tenia intenció de vendre a Flandes. Un altre indici de l’existència de contactes d’aquesta mena per part dels habitants de la ciutat pot apreciar-se en el testament de Ramió, que inicialment fou redactat abans que emprengués un viatge a Al-Andalus l’any 984. De manera semblant, hom ha sostingut que alguns noms de persona, com ara Maur, reflecteixen els contactes amb el sud musulmà després de l’expansió dels horitzons de Barcelona vers la meitat del segle. Encara hi ha, doncs, quelcom de cert en la idea de Catalunya, i especialment de Barcelona, com a cruïlla entre el nord i el sud, entre els mons cristià i musulmà, tot i que cal anar amb cura de no exagerar la seva importància.

Un conjunt de noms de persona del Barcelonès durant aquest període mereix una atenció especial. En el període que va de l’any 990 al 1010, apareixen almenys set individus que porten el cognom “Grec”; tres dels quals, Orús, Guitard i Marcús, eren habitants eminents de la ciutat. La significació exacta d’aquest nom, en un temps en què no era gens comú trobar-se amb cognoms de tota mena, és discutible. Alguns d’ells tenien un origen clarament local, encara que és possible que els avantpassats dels qui els duien haguessin estat immigrants procedents d’una regió com la Itàlia bizantina, vinguts vers la meitat del segle X. Tots ells tenien vincles amb la ciutat, ja que les seves propietats no són de cap manera diferents de les dels altres habitants. Dissortadament hi ha pocs indicis que diguin que existí un contacte directe entre ells i els països islàmics, i encara menys amb Bizanci, llevat del jutge Orús, que passà un temps en captiven després de l’atac d’AI-mansor, tot i que era prou important per a justificar la tramesa d’ostatges que foren intercanviats per ell, i per als quals més tard calgué pagar un rescat. Malgrat la manca de proves, però, pensar que l’epítet deriva dels contactes d’aquests individus amb altres indrets a ultramar és, potser, una hipòtesi tan vàlida com la que dedueix que el mot té l’origen en ell mateix o en els avantpassats que el duien.

Ha quedat el testament sagramental d’un d’aquests “Grecs”, Marcús el Grec (1021), i dóna una idea clara de les activitats d’un habitant eminent de la ciutat sense vincles nobles ni clericals al començament del segle XI. Els seus llegats devots restaren limitats a una vinya lliurada als canonges de la catedral, juntament amb una certa quantitat de vi i dos mancusos per al bisbe. La part més gran de les seves finques, que posseïen en vinyes i altres terres de conreu, es localitzava exclusivament al voltant de la ciutat, fet confirmat per altres fonts, i les nombroses cases urbanes que hi havia a la part de migjorn de la ciutat passaren als seus hereus immediats, la seva vídua, els seus fills mascles i el seu gendre. Entre les seves possessions urbanes figurava una tabula o parada al mercat i el primer exemple de celler que hi ha documentat. De tot això cal deduir que ens trobem davant un exemple precoç d’especialització, en aquest cas la fabricació i la venda de vi, tot i que no podem excloure que fos en altres productes. No obstant això, encara es concedeix més importància als productes agrícoles que a d’altres tipus de comerç. Hi ha indicis de casos semblants en què hi havia altres personatges que es trobaven en condicions de deixar grans quantitats de gra en préstec.

Costat per costat de la comunitat cristiana vivien els jueus. Tot i que el barri jueu o call no apareix esmentat fins l’any 1082, sembla probable que al segle X alguns jueus ja habitessin el barri nord-oest de l’antiga ciutat emmurallada.

Referències com la que apareix a la carta de Carles el Calb semblen indicar que alguns jueus mantingueren una certa mena d’activitat comercial, encara que amb un grau baix d’intensitat. És difícil fer qualsevol apreciació numèrica, tot i que el fet que Girona tenia almenys vint-i-quatre famílies jueves al final del segle X, podria fer pensar que a Barcelona n’hi havia un nombre semblant o fins i tot una mica més elevat; és a dir, potser uns 100 o 150 individus.

És igualment difícil fer qualsevol estimació de la població urbana en conjunt. La indicació de Bonnassie, que afirma que n’hi havia uns 1500 al final del segle X, probablement no s’allunya de la realitat, i en qualsevol cas la quantitat podria ser excessiva, perquè, tal com s’observarà més endavant, l’àrea urbana total tot just passava de les deu hectàrees en aquesta època, i el nivell d’ocupació era baix a la majoria dels barris. Pel que fa a la resta de la zona del Barcelonès, encara és més difícil aventurar una simple suposició, car hom coneix molt poc el criteri de distribució de la població per al període anterior a la meitat del segle XI; és insuficient que diguem que és probable que la població sencera d’aquesta zona hagués sobrepassat la de la ciutat mateixa.

Tal com hem esmentat abans, el vescomte era en gran part responsable del govern de la ciutat en representació del comte. D’altra banda, el bisbe també tenia drets generals sobre les importacions, el mercat i la seca. Certament, sembla que en ocasions la comunitat urbana s’adreçava a la jerarquia eclesiàstica en cerca de comandament i protecció, amb la mateixa freqüència que s’adreçava als comtes. Això es pot observar, potser per primera vegada, a la carta de Carles el Calb al bisbe Frodoí, però una referència a la carta de població del bisbe Vives per a la vila de Montmell (974) que anuncia l’acord del comte Borrell, “omnes plebigeri Barchinone civitatis tam maiores natu quam minores”, podria indicar l’existència d’un nivell més alt d’organització urbana del que en general s’imagina. Els privilegis bàsics dels habitants eren determinats, naturalment, pel privilegi de Carles el Calb (844), que s’inspirava en un diploma original de Carlemany, ara perdut. A part de les llibertats fonamentals, l’aspecte més important era probablement el dret de mantenir els codis de lleis visigòtics, pràctica que continuà fins ben entrat el període medieval. Tanmateix, les disputes en les quals eren implicats els habitants de la ciutat i la seva rodalia podien ésser resoltes, igualment, tant pel bisbe o altres oficiants eclesiàstics —és el cas del litigi entre Vives de Provençals i el seu germà— com pels jutges civils.

Els jutges que feien efectius els codis de lleis a les corts comtals o episcopals tenien un poder considerable, especialment durant les dècades que seguiren l’atac d’Almansor. Com a conseqüència de la destrucció de les proves escrites, de la impossibilitat de pagar els deutes o a causa de la desaparició dels amos de la propietat, es produïren nombroses disputes en el quart de segle següent. Entre els jutges ocupava un lloc destacat Orús el Grec, però no menys important era Ervigi Marc, que en un moment determinat de la primera dècada del segle XI apareix identificat com a bisbe en una descripció purament honorífica de la seva dignitat i categoria social. El tercer jutge destacat fou Bonhom, autor l’any 1012 del Liber iudicum popularis, mentre que en una data una mica posterior Ponç Bonfill Marc esdevingué un lleial conseller del comte. No solament infonien respecte per la seva posició i autoritat en un moment en què la seva presència era necessària per a resoldre qualsevol disputa, sinó que, a més, els seus tractes quotidians amb el mercat de la propietat els situava en una posició avantatjosa i única per a fer adquisicions que, al seu torn, els reportava beneficis econòmics. Tot i que es desconeix l’origen d’aquests diferents individus, i a desgrat que hom suposi que procedien d’un ambient urbà, és evident, a partir de la seva estreta relació amb diversos membres de la canonja de la catedral, que havien rebut una formació professional al si de l’escola catedralicia, la qual cosa acreixia el prestigi a la ciutat del conjunt de la comunitat catedralicia. Efectivament, els nostres coneixements de la vida cultural al Barcelonès en aquest primer període es limiten exclusivament a aquest àmbit. Tot i que el més probable és que l’ardiaca Sunifred Llobet rebés a Ripoll la formació que li permeté de traduir un tractat àrab sobre l’astrolabi, pels volts de l’any 1000, l’escola catedralicia, sota la direcció del diaca Sigefred, estava ben establerta. Dissortadament, a diferència del cas de Vic, no hi ha cap informació sobre els continguts de la biblioteca catedralicia en aquest temps.

Al final del segle X, doncs, la ciutat tenia unes dimensions força reduïdes, sobretot en comparació amb les ciutats del sud islàmic, i duia a terme una gran varietat d’activitats públiques.

La topografia a la zona de dins les muralles de Barcelona fins al segle XI

Antigues torres cilíndriques que flanquejaven una de les portes d’accés a la ciutat romana i medieval. A partir del segle XII, moment en què es reformaren les torres, la porta fou coneguda amb el nom de Porta Bisbal pel fet de tenir adossat a la banda dreta el palau del Bisbe.

ECSA - M. Catalán

La part més gran de la zona habitada de la ciutat era encerclada per les defenses construïdes al final del període romà, i tal com s’ha pogut observar, en aquests segles serviren d’una manera més activa el propòsit per al qual havien estat construïdes. La informació de què disposem indica que, tot i que hi havia residències privades contigües a les defenses, vers la meitat del segle X, les muralles i les torres encara no havien estat incorporades a aquestes propietats: encara formaven part dels dominis comtals. Només els darrers anys del segle X apareixen proves inequívoques del fet que els comtes havien començat un procés d’alienació que havia de continuar fins al començament del segle XI. Sembla factible, però, que vers la meitat del segle X la cara interior de les defenses encara era utilitzada per a oferir un suport sòlid a les construccions de la ciutat, i també hi ha indicis del fet que el centre de les muralles fou buidat en alguns indrets a fi de proporcionar espai per a servir de magatzem; aquest tret distintiu es descobrí en les excavacions dutes a terme al pati d’en Llimona, mentre que també podria ésser interpretat com un fenomen semblant la curiosa descripció que es fa del límit occidental d’una propietat, l’any 954, segons la qual el límit esmentat era part de la muralla de la ciutat i de la spelunca (espluga).

Les defenses quedaven interrompudes per quatre portes. Ja hem esmentat la del Castellvell, que formava part de les possessions vescomtals des d’una primera època. Consistia en dues torres que flanquejaven l’entrada a la ciutat per una única porta, amb un passadís i diverses cambres situades al seu damunt que unien les torres i alguns edificis contigus. A l’altre extrem del carrer principal transversal s’aixecava el Castellnou. Hom ha indicat que hi hagué un canvi de lloc des de la situació de la porta romana fins a un nou emplaçament més cap al nord, dut a terme vers el començament de l’edat mitjana, per raó d’una referència a una porta nova. De tota manera sembla més probable que el canvi d’orientació de l’actual carrer del Call tingués lloc vers el final de l’edat mitjana, i que les expressions “castrum novum” i “porta nova” fossin en principi intercanviables, de manera especial els anys immediatament posteriors a la seva construcció. Apareix esmentada per primer cop l’any 1021, i probablement fou construïda de resultes dels esdeveniments de l’any 985. L’afany de simetria ens fa pensar que tenia una forma semblant a la del Castellvell.

Les altres dues portes, relacionades amb la catedral, i especialment amb l’ardiaconat, tenien unes torres bàsicament semicirculars, d’origen romà tardà, novament amb una porta única i un passadís al damunt de la porta que unia les dues torres. En una data tan precoç com la de l’any 975 apareix l’ardiaca Sunifred Llobet fent un intercanvi de propietats contigües a la porta del Regomir; a més, pels volts de l’any 1039 l’ardiaca tenia propietats prop de la Porta Bisbal. Tot i que les referències posteriors a l’any 985 en general fan al·lusió al castell del Regomir més que no pas a la porta d’aquest mateix nom, en el cas de la porta que avui hi ha a la Plaça Nova, mai no se’n féu referència com a castell durant el període medieval.

Podria semblar, doncs, que, com a conseqüència de l’atac a la ciutat de l’any 985, hom intentà de refermar les portes de la ciutat, i potser també les defenses en general, que passaren a mans d’individus concrets o d’institucions. Certament, això és semblant al procés que explica Francesc de Barcelona al seu Llibre de les nobleses dels reis, escrit al començament del segle XV, encara que atribueix aquest canvi a Guifré el Pelós, i entre els qui reberen alguna de les portes o de les torres anomena més individus que pertanyen al segle XI, que no pas als segles IX o X.

Dins aquesta zona encerclada per les muralles, l’antiga disposició dels carrers havia experimentat canvis molt importants durant tot el període anterior al segle XI, la datació dels quals només pot ésser calculada de manera imprecisa. És obvi que el carrer principal, el cardo maximus romà, que unia el Castellvell i el Castellnou, es mantingué en gran part sense canvis: era la “via qui pergit per ipsa civitate”, l’any 951, i la “ipsa carrera qui pergit de ipsa porta majore directa usque alia porta”, el 1021. La meitat sud de la decumanus maximus rebé el nom de “calle que pergit ad Kastrum Regomir” (1020); d’altra banda, segons sembla, la part nord sofrí alteracions en l’estructura que tingueren com a resultat el bloqueig d’un tram del carrer, tot i que el sector que va de la Porta Bisbal a la confluència amb l’actual carrer de la Pietat probablement es mantingué en gran part sense canvis.

En els altres carrers, la impressió que en resta —especialment perquè una bona part de la documentació permet de veure que concorden amb la disposició dels carrers del segle XX—, és que hi hagué pocs canvis des del final del segle XI. Les úniques modificacions que es coneixen posteriors a aquesta època són les que es donaren al voltant de la catedral durant la seva construcció. L’obertura de les baixades durant el segle XIII, les reformes fetes a l’angle sud-oest després de l’enderrocament del Palau Reial Menor durant el segle XIX, i alguns altres canvis més petits com el bloqueig d’un carrer prop de Sant Miquel al segle XIII i una acció semblant al segle XVIII, en el cas d’un carreró adjacent al carrer de la Freneria. Aquesta disposició té el suport també del testimoni que aporten els primers fogatges que tenim. En alguns casos, doncs, la comparació de la xarxa de carrers romans reconstruïts i la xarxa de carrers medievals també reconstruïts mostra un cert grau de coincidència, especialment a la meitat nord de la ciutat emmurallada, on sembla que la tradició urbana es mantingué d’una manera més uniforme al llarg d’aquests segles obscurs. D’altra banda, a la part de migjorn de la ciutat, en què el nivell de població fou baix durant el segle XI, des del Baix Imperi, els horts i fins els camps degueren envair les vies públiques i de mica en mica les anaren esborrant. D’aquesta manera, els carrers que posteriorment aparegueren al barri tenien una forma més natural, i partien de la porta del Regomir.

La importància de la part de tramuntana de la ciutat fou, naturalment, el resultat de l’emplaçament del complex del palau comtal i la catedral en aquest barri. Documentat per primer cop l’any 924, cal pensar que el lloc havia estat durant molt temps en mans dels comtes. El cas de la catedral és força més complex. Només cal que diguem que, probablement, la basílica paleocristiana fou substituïda per una nova catedral pre-romànica a la segona meitat del segle X, a l’indret on posteriorment foren emplaçades les catedrals romànica i gòtica, com s’estudia en la monografia. Tot tendeix a confirmar l’existència d’una església en aquest indret abans que es comencés a construir la catedral romànica, i si bé hom pot adduir arguments que donen suport a la continuïtat de la basílica del carrer dels Comtes, aquests són de molta menys importància. Dins aquest complex de la catedral s’aixecava l’hospital, potser a l’angle que formaven les defenses al costat de la torre número sis de la muralla, i l’escola, que possiblement era contigua a la basílica paleocristiana i a la residència del bisbe, properes al palau comtal.

A part de l’existència de les tres esglésies a la zona de dins les muralles, poca cosa es pot dir, en comparació, sobre la resta de la ciutat emmurallada en el període anterior a l’any 985. En general, els pocs documents que ens resten d’aquest període i de les dècades immediatament posteriors presenten una manca de precisió pel que fa als termes topogràfics, ja que, tot i que es refereixen a les propietats que es troben dins les muralles, no contenen altres qualificatius que podrien permetre de situar-les amb més precisió. Aquest mateix fet podria indicar que hi havia un baix nivell de densitat pel que fa a les construccions, suposició que en bona part corrobora el testimoni intern dels documents. Én línies generals, la majoria de les cases que apareixen documentades es trobaven a la zona del voltant de la catedral i el palau comtal; en altres indrets, quan es dóna el cas que hi hagué cases, sembla que es trobaven molt aïllades. Una excepció podria haver estat la zona de la porta del Regomir, propera al tram de les defenses, conegut amb el nom d’Alaizinos; aquí es dugueren a terme, especialment en el període que va de l’any 985 al 1000, un bon nombre de transaccions de béns amb un seguit de casales, terrenys apropiats per a la construcció de cases. D’això ha de derivar-se que un nucli gairebé aïllat havia sorgit al voltant d’aquesta porta abans de l’any 985, separat del centre de la ciutat per una llenca de terra despoblada a la rodalia de les esglésies dels Sants Just i Pastor i Sant Jaume, però també cal dir que havia sofert de manera considerable durant el setge de l’any 985.

Hom coneix pocs detalls d’aquestes primeres cases. Cal pensar que eren construccions relativament simples de fusta i tàpia i d’una sola planta. Algunes, però, presentaven un cert grau de pretensió arquitectònica. Un document de l’any 954 esmenta una casa que tenia un solar o sala al primer pis i uns baixos, a més d’un edifici contigu d’una planta i un pati, i és probable que no hagi estat un cas únic. En general, podem dir, extrapolant a partir de la informació més detallada que tenim del segle XI, que és probable que les cases haguessin estat complexos desorganitzats de diversos edificis agrupats en un pati, que comprenien un habitatge principal i altres edificis secundaris per al servei, per al bestiar i el magatzem, i també unes dependències per a cuinar. Això coincideix en gran part amb els testimonis procedents de Lleó, l’única altra ciutat de la geografia cristiana peninsular de dimensions comparables, i també de ciutats del sud de França i el nord d’Itàlia. I no cal oblidar que, en alguns casos, les restes de l’època antiga encara eren dretes, com els banys, algunes parts del temple i altres edificis.

El creixement dels ravals de Barcelona

Un altre aspecte de la revifada econòmica de Catalunya vers la meitat del segle X fou la reaparició del poblament suburbà. Després de l’abandonament de la major part de les zones exteriors a les muralles on es practicaven enterraments, potser al segle VI, però possiblement més tard, hi ha pocs indicis d’activitat fora d’aquestes. Hi havia un cert nombre d’esglésies i pot ser que algunes mantinguessin la seva faceta funerària, però l’extensió del poblament, si és que existí de debò, era mínima.

En primer lloc, és important determinar l’àrea suburbana. Al segle X, hom tendia a utilitzar paraules com ara suburbium d’una manera molt flexible, fins al punt que indrets tan allunyats com Sant Cugat del Vallès o Caldes de Montbui eren referits com una part del suburbium de Barcelona. Tanmateix, als segles XI i XII s’aprecia una precisió més gran en la terminologia, i l’expressió suburbium és utilitzada per a determinar una zona al voltant de la ciutat que, en general, es correspon amb la que encerclaven les defenses al segle XIII. Al segle X una bona part d’aquesta àrea suburbana era pantanosa i situada a poca altitud, la qual cosa la feia inadequada tant per al poblament com per a l’agricultura. La travessaven un bon nombre de rieres, les dues principals eren la de Merdançà, posteriorment riera de Sant Joan, a llevant de la ciutat, i el torrent o conjunt de torrents que anaven a parar a l’estany anomenat Cagalell. El curs que seguia la del Merdançà coincideix amb el traç del carrer de la riera de Sant Joan fins a arribar a la plaça de l’Oli, de l’època medieval; des d’aquesta plaça, al segle X, probablement anava en direcció al mar, i acabava als estanys de la zona de Santa Maria del Mar. Coneixem amb menys seguretat el curs del torrent, i hi ha força controvèrsia sobre el seu traçat exacte, i de manera especial pel que fa a la qüestió de si el recorregut de la Rambla coincidia o no amb el del torrent original. La documentació del segle XII pot indicar, efectivament, que les propietats que el Sant Sepulcre tenia al voltant de Santa Anna es trobaven envoltades per rieres cap a llevant i cap a ponent; és a dir, que probablement hi havia un torrent que seguia el recorregut de l’avinguda del Portal de l’Àngel i un altre que seguia el de la Rambla. El primer desembocava en el segon, prop del portal de la Boqueria, del segle XIII, després d’haver seguit el recorregut que ara ocupen els carrers del Pi i del Cardenal Casañas; l’any 1206 encara hi havia la riera de la figuera Cocorella (l’actual carrer de la Cucurulla).

La línia de la costa era, probablement, un xic inestable al segle X Tots els indicis assenyalen que Santa Maria del Mar havia estat situada a la costa; des d’aquest punt, la costa degué avançar terra endins, perquè els Molins del Mar, en la confluència del carrer dels Assaonadors i el carrer del Rec, eren prop de la costa vers la meitat del segle XI. Des d’allí la costa degué seguir cap a migjorn de Santa Eulàlia del Camp, on hi havia maresmes al segle XI A ponent de Santa Maria del Mar la costa degué formar una badia abans de continuar més avall del barri del Regomir, on l’espai entre les defenses i la costa era mínim al començament de l’edat mitjana. De manera semblant, entre el Regomir i Montjuïc cal imaginar que hi havia una zona pantanosa plena d’estanys i inundada segons les temporades durant una bona part d’aquest període: Sant Pau del Camp no podia ser gaire lluny de la costa.

Les restes de l’època antiga eren potser menys visibles al suburbium que a la ciutat. Amb excepció de la xarxa de camins, les més importants deuen haver estat les dels dos aqüeductes, l’un dels quals era paral·lel al camí que duia a Sant Cugat del Vallès, mentre que l’altre descrivia un arc des de la porta del nord-oest, començant a l’altura del carrer dels Capellans; i tot i que més endavant restà comprès dins altres edificis, especialment per a formar part de façanes, com han demostrat descobriments recents, hom pot determinar parcialment el seu curs perquè marcava els límits de les propietats d’aquest barri, que significativament fou anomenat Arcs Antics al final del segle X.

Hi ha alguns indicis en favor d’un grau molt baix de població en tres punts aïllats als límits de tramuntana de l’àrea suburbana, en dos casos de petites elevacions del terreny que s’aixecaven sobre els encontorns pantanosos. En primer lloc, al Cogoll i més amunt del pou Moranta; és a dir a la zona de la plaça de Catalunya, hi ha una referència a unes cases situades entre els horts ja a l’any 1024, i una altra l’any 1044. Segonament, d’un indret anomenat Clerà, topònim que data de l’època antiga, situat a la confluència del barri dels Àrcs Antics i del Merdançà, i del qual es diu que es trobava “in suos barrios”, l’any 993. El mot barrio era utilitzat en general en aquesta època per a fer referència a un nucli suburbà que hi ha a certa distància del centre principal, la qual cosa s’ajusta en aquest cas als fets, ja que el document parla d’establiments humans sota la forma de casae. Per acabar, hi ha alguns testimonis posteriors, menys sòlids, en favor de l’establiment de població a l’indret anomenat Cogoll Antic, més amunt del monestir de Sant Pere. Dissortadament, el caràcter restringit de les nostres fonts fa que no se sàpiga del cert si aquests tres punts de població tenien un origen comú des dels seus primers temps, o si eren establiments purament fortuïts en punts que sorgiren als límits del suburbium, al final del segle X. Tanmateix, a desgrat que fossin ocupats durant aquests segles, la part més gran de l’àrea suburbana fou utilitzada en parcel·les agrícoles i hortícoles i com a terra erma.

El veritable centre del desenvolupament suburbà al final del segle X fou el mercat, situat estratègicament, com en moltes altres ciutats, fora de la porta principal, al peu del Castellvell. El seu origen es perd en el temps, encara que hom pensa que ja existia abans de l’any 989, en què és documentat per primer cop. La raó d’aquest emplaçament és que no solament era una posició ben comunicada, sinó que també tenia l’avantatge de ser un lloc obert fora de les muralles i que podia ésser seguit fàcilment de prop pel vescomte. Probablement, les construccions del mercat no eren permanents i es podien muntar i desmuntar fàcilment, com en el cas de la tenda que s’esmenta l’any 992. L’any 1002 ens arriba una referència de la venda d’esclaus (o, potser, de nens no volguts) a la porta de la ciutat, i una mica més tard, l’any 1044, hi ha una altra referència a una decisió legal que es prengué “subtus ipso Castro Vetulo ubi ipsi piprarii sedent”. Totes aquestes al·lusions indiquen que les transaccions es duien a terme a l’aire lliure, més que no pas en edificis fixats de manera permanent. El mercat també s’estenia a la zona adjacent de l’interior de les muralles, on apareixen esmentats uns bancos l’any 1045. No s’indica enlloc la freqüència amb què hi ha mercat, però tot i que inicialment no era diari, podem preveure que les exigències de la societat urbana havien fet necessari que fos així al començament del segle XI.

La primera referència feta al burgus de Barcelona és en un document de l’any 966, ara perdut, que es trobava a l’arxiu del monestir de Ripoll, en què es deixava constància de la donació d’un hort al monestir per part del comte Miró, probablement de resultes del seu testament. Com en el cas de la zona interior de les muralles, el nombre de documents anteriors a l’any 985 que ens ha quedat és mínim; efectivament, només se’n coneixen dues més. L’un, de l’any 975, té a veure amb un bescanvi que tingué lloc a l’exterior de la porta del Regomir, mentre que l’altre, de l’any 980, té a veure amb un hort envoltat de propietats semblants “in ipso burgo”. Un tret constant d’aquests documents i de la majoria dels que ens queden d’aquest període comprès entre els anys 985 i 1000, és que les referències als ravals són imprecises i poc detallades. A diferència dels segles posteriors XI i XII, en què era utilitzada la fórmula “in ipso burgo” X o Y, sovint només s’oferia una al·lusió al burgus o una situació sense especificar fora de les muralles de la ciutat. Efectivament, sembla que molts dels elements distintius que fins i tot a la primera meitat del segle XI quedaven englobats al burgus, no es considerava que en formessin part aquests anys. D’aquesta manera, els Arcs Antics es trobaven al suburbium els anys 985 i 987; a l’accessu a la ciutat l’any 993, i no es troben ja al burgus fins l’any 995. L’extensió de la zona, que en aquesta època s’havia d’incloure en el raval pròpiament dit —cal destacar que només n’hi havia un—, era força reduïda i comprenia el mercat, l’àrea de sota el palau comtal, part del curs del Merdançà i el començament del carrer que duia fins a l’església de Santa Maria del Mar.

Si hom examina el material relacionat amb aquest primer període, un dels aspectes que més sobten és el tipus de propietats. Durant el període anterior a l’any 985 no hi ha cap referència a cases a l’àrea suburbana, i tots els detalls que en conservem tenen a veure amb horts o camps. De manera semblant, després de l’any 985 la perspectiva que tenim és la d’amplis espais oberts al voltant d’alguns habitatges ocasionals: de les cent paraules exactament utilitzades per a descriure propietats als vint-i-cinc documents que no s’han perdut del període entre els anys 985 al 1000, el mot “hort” apareix 39 vegades; “terra”, 13; “pou”, 3; i “vinya” i “freginal”, dues vegades cadascun, mentre que trobem casa i curte només dotze vegades cada una, i solament fan referència en una ocasió a domus i solarium. Les 15 restants són repeticions del mot casalis, que probablement designava una parcel·la de terra adequada per a la construcció d’una casa. Hi pot haver pocs dubtes del fet que la destrucció de l’any 985 fos la responsable d’aquesta abundància de parcel·les edificables. L’any 996 hi ha una altra anotació de “terra ubi fuerunt ipsas casas”: és evident que la reconstrucció de les poques cases que hi havia hagut als ravals no fou un procés que es dugué a terme d’una manera gaire ràpida. A més, encara que el nombre de cases als ravals s’incrementà progressivament després de l’any 1000, en realitat no hi ha raons per creure que, quan els habitants de la ciutat tornaren de la seva captivitat a Còrdova, construïren cases a l’àrea suburbana en lloc de fer-ho sobre les ruïnes de la mateixa ciutat. Atès que el suburbium resultà igualment afectat per aquests esdeveniments, i potser més encara, fóra sorprenent que hi hagués un gran entusiasme per les residències suburbanes, desprotegides en un temps en què el temor a un altre atac era ben fonamentat.

Malgrat el revés de l’any 985, l’interès de l’àrea suburbana no minvà, tal com demostra el testimoni aportat pels vint-i-cinc documents del període que va dels anys 985 al 1000, car aquest nombre és lleugerament superior al que correspon a la zona de dins les muralles. La ciutat no tornà a centrar-se en una comunitat reclosa en si mateixa al voltant de la catedral, a l’ombra de les defenses i les altres restes del temps antic. Una vegada hom tornà a l’estabilitat política, començà la reconstrucció de les defenses, i en el període que comprèn les dues primeres dècades del segle XI, no es produí cap malastre que interrompés el creixement. La zona de l’original burgus continuà expandint-se, i els nous centres atragueren el poblament que féu sorgir els nous burgi. Fins i tot al voltant del convent de Sant Pere de les Puelles, el nucli rural que servia a la petita comunitat rebé el nom de burgus, l’any 1010. N’hi havia un altre a la vora del portal del Regomir vers el 1016, i un més a prop de l’església de Santa Maria del Pi, vers l’any 1018. Aquests, tanmateix, continuaren a la perifèria i el seu creixement només igualà el de la resta de l’àrea suburbana cap al final del segle XII, o fins i tot més tard; no hi ha documents que indiquin que hi hagué un poblament abundós al seu voltant molt abans d’aquesta època. Les veritables zones de poblament foren les que seguien les rutes d’accés importants: el carrer que duia a Santa Maria del Mar (l’accés pel costat del mar); la zona del mercat (l’accés que venia de tramuntana, el Maresme i el Vallès Oriental); i el burgus dels Arcs Antics (l’accés que venia del territorium, el Vallès Occidental i la Catalunya interior).

El territorium de Barcelona

Vista aèria de Santa Creu d’Olorda, una de les primeres parròquies documentades del Barcelonès.

ECSA - J. Todó

Més enllà de l’àrea del suburbium hi havia una zona que al segle XI era coneguda com el territorium de Barcelona. Aquest s’estenia des de la serra de Collserola fins al mar, i des del Besòs fins a una línia imaginària que unia Sant Pere Màrtir, el Monte Ursa de les fonts medievals, amb un indret proper a la desembocadura del Llobregat. Incloïa els termes medievals de Provençana, Sarrià, Sants, Cassoles, Agudells, Palomar (que de bon principi comprenia també Horta), tots els quals acabaren corresponent a parròquies del mateix nom, i en conjunt la zona coincideix, aproximadament, amb els actuals termes de Barcelona i l’Hospitalet. Més enllà dels seus límits hi havia altres districtes: Sant Just Desvern, Santa Maria d’Esplugues, Santa Creu d’Olorda, Santa Coloma de Gramenet, Badalona i Sant Adrià de Besòs, inclosos dins l’actual Barcelonès, però en rigor fora del territori definit al segle XI. Tot i això, a vegades, els documents diuen que n’hi ha alguns que en formen part, especialment els dos primers i els dos darrers, la qual cosa podria indicar que hi havia porcions dels seus districtes respectius que efectivament formaven part del territori, o bé que els límits no eren tan ben definits com habitualment hom creu.

Durant el segle X, l’expressió territorium no era gaire utilitzada, i la delimitació a la qual es feia referència més sovint, tret de la del comtat de Barcelona, era el pagus de Barcelona. Tanmateix, el fet que alguns indrets situats molt cap a l’interior a vegades també eren considerats dins els límits del pagus dificulta que hom pugui demostrar que hi hagués cap relació ben definida entre el pagus del segle X i el territorium del segle XI. Malgrat tot, hi ha certes característiques intrínseques que podrien indicar que, en la seva major part, els límits del territorium a què abans hem fet referència tenien una certa antiguitat. Deixant de banda el fet que els seus límits són, a grans trets, els límits geogràfics naturals del pla, apareix en dues ocasions el topònim Finestrelles a l’extrem del territori, i en una d’aquestes ja apareix documentat l’any 919. El fet que els topònims d’aquesta mena normalment tenen a veure amb límits, i que són semblants a altres noms fines de l’època romana, podria indicar molt bé que aquesta divisió del territorium probablement era un vestigi, si bé d’una manera indirecta, d’un període anterior.

Dins aquest territorium, les principals rutes de comunicació constitueixen un altre element de continuïtat entre el període antic i el segle X. En els primers documents medievals, molt sovint hom fa referència a les principals vies romanes que travessen el pla com a “carrariae antiquae”. Les vies romanes, d’altra banda, no eren les úniques restes del passat apreciables al segle X i al començament de l’XI, car el mot antiguus és aplicat a una gran varietat d’elements. L’exemple més significatiu, el parietes antiquae, anomenat més sovint parietes delgades, ben segur que indica l’existència d’una construcció rural d’una certa antiguitat que probablement eren les restes d’un vil·la romana.

L’indret més important on figurava aquest topònim era prop del camí principal que anava cap a tramuntana, de la Torre Blanca de Provençals i del districte del Clot, tot i que hi ha documentats almenys quatre exemples més dins el pla. A més, hi ha indicis confirmatoris que permeten de relacionar-lo amb les restes d’una vil·la romana. En primer lloc, en ocasions hom afirma que es trobava prop de l’indret conegut com a Auro Invento; això podria indicar molt bé la descoberta d’un petit tresor de monedes o d’algun tresor semblant vers la meitat del segle X. Segonament, també es relaciona el nom Clerano, que pertany al tipus dels acabats en -anus, terminació que, generalment, és considerada derivada del nom de l’amo de la propietat romana. Allò que potser resulta encara més significatiu és que a l’esmentada zona hi ha documentats indicis de població d’aquest període però no amb posterioritat, car tots aquests topònims desaparegueren davant un de nou, Vinyals. En resum, dels indicis de què disposem, cal dir que hi havia vestigis de poblament a les proximitats d’una vil·la romana, al començament del segle XI, encara que els edificis antics ja no eren habitats. Hom pot trobar un exemple comparable al peu de les muntanyes costaneres, a l’indret anomenat Ciresano, on també hi ha documentades algunes cases i “parets antigues”.

Els altres noms acabats en -anus del Barcelonès també tenen relació amb punts de poblament en el període medieval: l’un, Sarrià, esdevingué una vila, en canvi els altres quatre (Silvià, Quintià, Llefià i Poià) no passaren de ser simples masos, tot i que els primers testimonis que tenim indiquen que en un altre temps el poblament podia haver estat més abundós. En altres indrets, hi ha alguns casos en què apareixen sepultures del romà tardà i d’època posterior a les proximitats de les esglésies medievals. Tanmateix, era freqüent que aquestes esglésies quedessin aïllades amb nuclis de població dispersos, més que no pas agrupats al seu voltant. Per exemple, Santa Cecília de Sarrià era situada al mig d’un camp; Sant Andreu de Palomar i el seu cementiri es trobaven emplaçats a camp obert l’any 1009, i no hi ha constància de cap nucli de població a Santa Eulàlia de Provençana, una zona que en altres sentits es troba ben documentada, fins el 1055.

¿Quin, doncs, fou el destí dels establiments romans del Barcelonès, i com sorgí el model de població apreciable al final del segle X i al començament de l’XI?

És probable que alguns emplaçaments caiguessin en desús en els períodes del romà tardà o el visigòtic, i que tinguessin poca incidència en els primers nuclis de població medievals. Altres pogueren haver sobreviscut més temps i influir en la situació dels nuclis de població fins aquest període, tot i que cal destacar que és més probable que hi hagués una continuïtat general de la funció de l’hàbitat, que no pas la supervivència d’aquest dins l’estructura de la vil·la. Un tercer grup consisteix en aquells emplaçaments que perderen la funció de nucli de població d’una manera semblant, i els habitants dels quals es dispersaren per tota una vasta zona. En alguns d’aquests casos, tanmateix, l’emplaçament romà tardà havia donat pas a la construcció d’una església, que havia de perdurar i esdevenir el centre d’activitats posteriors. Un quart grup comprèn aquells casos en els quals sembla que hi hagué una continuïtat bàsica de població des del segle IV, encara que no tots aquests establiments del segle XI eren semblants: alguns se centraven al voltant d’esglésies, i havien d’evolucionar fins a convertir-se en viles; en canvi, n’hi havia d’altres que no tenien relació amb cap església i més endavant apareixen com a masos.

Dissortadament, els indicis arqueològics encara són limitats, i tot i que en els darrers anys un bon nombre de jaciments importants han ajudat que hom conegui aquesta transformació (especialment Can Sant-romà, una mica més enllà del límit de la comarca, o Can Cortada, a la part de dalt d’Horta), i que això referma la idea que hi hagué una continuïtat general, encara hi ha poques referències detallades sobre la forma que aquests nuclis rurals podien haver tingut. A més, no tot el poblament es feia sobre establiments romans anteriors: ultra els topònims amb l’element “Vila” (Vila Canyelles, Vila Romanet, Viia Trullols), al segle X hi havia al pla un bon nombre de nuclis rurals que no tenien cap relació aparent amb l’època antiga, indrets com Calvària a Provençals o Mogòria. A més d’això, en certs aspectes, el model general de poblament era diferent dels períodes anterior i posterior. D’una banda, tenia un caràcter més fragmentat, i hi ha relativament pocs testimonis de l’existència de viles, i quan apareixen, sembla que foren força petites. De l’altra, una gran proporció de poblament se situava lluny de les zones costaneres, especialment al peu de la Serralada Litoral. Hom pot dir el mateix de la zona situada més enllà del Besòs, on les vil·les que hi havia al voltant de Badalona, al llarg de la costa, foren en gran part abandonades, encara que l’emplaçament de l’anterior ciutat es continuà ocupant, i féu sorgir un “vilar” o vicus. Tanmateix, queda constància de la seva esplendor pel fet que de vegades apareix documentat que tenia un territori propi. Només vers la meitat del segle XI el terme elevat de Silvià donà pas al nou nucli rural d’Horta, i fins i tot podem assenyalar l’existència d’una església de Sant Bartomeu, ara perduda, situada a la falda del coll de Canyelles, indici clar d’un districte més densament poblat en un altre moment. El mateix fenomen es pot apreciar a Santa Coloma de Gramenet o al costat de migjorn de Sant Just Desvern, on s’aixecaren torres al peu dels turons al començament del segle XI, o potser abans. De la mateixa manera, l’església de Santa Creu d’Olorda fa pensar que la parròquia, que comprenia una zona elevada i en gran part coberta de boscos, tenia una població prou nombrosa per a justificar una construcció d’aquesta mena. El canvi vers les zones més elevades i més fàcilment defensables pogué haver començat ja als segles V o VI, si hem de jutjar pel testimoni de les sepultures.

Tanmateix, les zones costaneres no foren abandonades totalment. Ja hem esmentat la vitalitat del terme de Provençals al final del segle X. Es més probable que si bé aquest tipus de zones quedaren en gran part abandonades durant els segles anteriors a causa de la seva situació descoberta, una vegada es tornaren a conrear, les collites foren més productives que les dels terrenys més elevats i poc fèrtils. Hom pot detectar una situació d’activitat semblant a la zona costanera entre Montjuïc i el Llobregat.

Aquí hi havia una zona, a la qual es fa referència amb el nom de “port” al final del segle X. Aquest, clarament relacionat amb l’estany del Port, que encara podia ésser apreciat al segle XVIII, generalment ha estat considerat hereu dei port romà de Barcelona. Tot i que hi pot haver un punt de veritat en tot això, també hom podria proposar un origen alternatiu del nom. L’existència de cases importants, sovint amb torres, tant al voltant d’aquest estany com al llarg d’aquesta part de la costa a les dècades anterior i posterior a l’any 1000, contrasta totalment amb l’activitat estrictament agrícola que es duia a terme entre la ciutat i el Besòs. A més, els amos d’aquestes propietats no eren camperols que es volguessin fer rics, sinó membres de l’elit de la ciutat, la família comtal, els Mediona, el noble Sunifred de Rubí, l’ardiaca Sunifred Llobet, Orús el Jutge, Guitard el Grec i, el cas més significatiu, els vescomtes de Barcelona. Cap a l’any 1020 aquests darrers tenien un castell que donava al port, l’únic castell que hi havia al Barcelonès, tret de les portes de la ciutat.

Els paral·lels existents tant al nord d’Europa com a Itàlia ens fan pensar que el port també era un empori comercial. Un altre indici d’això podria ser una única referència a una “vila nova” a la zona de Montjuïc l’any 938: la data és significativa. Fou poc després de l’assalt a Tarragona i Tortosa per part de l’exèrcit del comte, que ocasionà que els altres comtes imposessin peatges als vaixells que venien de la segona ciutat. A més, quan Ibn Hayyàn fa referència a un atac contra Barcelona l’any 935 no esmenta cap port, mentre que quatre anys després, en ocasió de la signatura d’un pacte comercial, se’n fa referència explícita.

Podríem suggerir, doncs, que la “vila nova” fou un establiment pretesament urbà amb objectius sobretot comercials al voltant d’una zona apropiada per a l’amarratge i el desembarcament dels vaixells, i que tant l’un com l’altre aviat adoptaren el nom de “port” a partir de la influència d’altres emporis semblants en altres indrets del món carolingi. La juxtaposició del port i el castell del Port que tenien els vescomtes es podria comparar amb la posició del Castellvell, que donava al mercat principal. És possible, per tant, que el castell del Port fos construït no solament com a protecció sinó també per a explotar el poblament que tenia lloc al seu voltant, teoria que corrobora el fet que el germà del vescomte, Geribert, l’any 1020 posseïa una bona part de les terres que hi havia al voltant del port. A més, el fet que hom tingués tan interès en aquesta zona explica en certa manera la lenta expansió de la ciutat i els seus ravals durant el mateix període. Només quan decaigué, vers l’any 1020, i de manera més evident al cap d’una generació, la ciutat donà mostres de canvis importants.

Aquesta zona fou, malgrat tot, una excepció dins el pla, car l’agricultura predominava en tots els altres llocs. Hi ha molt poques referències a terres no conreades, i les existents són, o bé d’una època anterior, com per exemple en el primer document que es conserva del Barcelonès, que fa referència a la vil·la de Provençana (908), o bé fan al·lusió a zones marginals. Els conreus eren variats, i apareixen camps de cereals al costat de vinyes, fins al punt que resulta difícil de precisar unes tendències específiques en aquest primer període. Prop dels nuclis rurals eren freqüents els horts, que tenien una gran varietat d’arbres fruiters o eren utilitzats per a conrear-hi cols, cebes i alls. L’extensió dels camps variava considerablement, des de petites parcel·les a zones molt extenses, tot i que les vinyes rarament tenien més de dues mujades (aproximadament una hectàrea). La forma dels camps també era variable, malgrat que se’n podrien apreciar tres tipus: petites parcel·les rectangulars; grans camps rectangulars, i feixes allargades, potser especialment als vessants dels turons. Hi ha pocs indicis de l’existència de boscos, però n’hi degué haver a les zones més altes, sobretot als Agudells, Olorda i Vallvidrera. De manera semblant, les zones de pastura eren poc definides, i degué ser normal portar el bestiar a pasturar als camps de guaret. En una època posterior, quan podem demostrar que es practicava la transhumància, el Barcelonès no semblava que formés part de la xarxa transhumant, i les zones més properes de pastura eren al Baix Llobregat.

Sant Genis dels Agudells, als vessants de Collserola, una parròquia que ja trobem en funcionament l’any 931.

ECSA - M. Catalán

Tal com hem esmentat abans, en molts indrets del pla hi havia nuclis rurals i esglésies, encara que és remarcable que, com en el període romà i en èpoques posteriors, hi havia una extensió de terreny d’uns dos o tres quilòmetres al voltant de la ciutat sense indicis de població de cap mena, que, segons es creu, era conreat directament pels habitants de la ciutat. Hi ha poques informacions de les esglésies, tret de les dates i els noms amb què apareixen esmentades per primer cop a les fonts. Cap al final del segle X, començava a sorgir el sistema de parròquies; formaven les vuit parròquies originals: Sant Andreu de Palomar, Sant Vicenç de Sarrià, Santa Eulàlia de Provençana, Sant Genis dels Agudells, Santa Creu d’Olorda, Sant Just Desvern, Santa Maria de Badalona i Sant Julià de Montjuïc. Amb el temps, la major part d’aquestes esglésies passaren a la possessió dels canonges de la catedral, tot i que altres esglésies continuaren en mans privades fins una època molt posterior. Entre les que apareixen esmentades al segle X i les primeres dècades del segle XI figuren Santa Maria del Port, Sant Fruitós de Montjuïc, Santa Eulàlia de Vilapicina, Santa Cecília de Sarrià, Sant Martí de Provençals, Santa Coloma de Gramenet, Sant Adrià de Besòs, Sant Gervasi de Cassoles i Sant Martí de Poià.

L’aigua es trobava fàcilment a les fonts, de les quals un bon nombre són documentades a Montjuïc, als pous i als rius. Es practicava força el regadiu prop de la desembocadura del Besòs i el Llobregat, on el regario de Amalvigia era especialment important. El cabal d’aquests rius era irregular, i canviaren el seu curs nombroses vegades al començament del període medieval; en el cas del Besòs, les illes que s’esmenten en aquesta època desapareixen després, vers l’any 1020, la qual cosa potser contribuí a la formació del terme de Sant Adrià, el límit occidental del qual potser coincidia amb l’antic curs del riu. El Besòs també era important pels molins situats al llarg del seu curs des de mitjan segle X, com els d’Altafulla i Estadella. És probable que al mateix temps tinguessin lloc canvis semblants al curs del Llobregat, que contribuïren a la sedimentació de l’estany del Port, tot i que al començament del segle XIII es produïren altres modificacions importants.

Els topònims del Barcelonès al segle X són molt rics pel que fa a la varietat; reflecteixen que hi havia una àmplia gamma d’elements distintius naturals (muntanyes, turons, torrents i fondalades), conreus i obres amb una funció agrícola (camps, preses, pous, colomars, recs i vinyes) i noms de persona.

Els esdeveniments de l’any 985: Almansor

Com ja hem esmentat anteriorment, els esdeveniments de l’any 985 foren d’una importància capital per a la ciutat i les terres dels seus encontorns, i, per tant, mereixen que els tractem detalladament.

En conjunt, les fonts àrabs, la més important de les quals és la d’ibn Hayyan, deixen clar que l’exèrcit d’Almansor sortí de Còrdova el dia 5 de maig del 985. Tanmateix, una font tardana, la de Dikr balàd, també indica que anteriorment hi hagué atacs a la regió, el primer l’any 978, el segon el 982, que, a més, arribà fins a Girona, i finalment el tercer el 984, durant el viatge de retorn d’una incursió feta a Sepúlveda. Si aquest fos el cas, l’atac de l’any 985 no hauria representat una gran sorpresa. Diverses fonts islàmiques esmenten que hi hagué una batalla, abans del setge, entre el comte Borrell II i l’exèrcit musulmà; el comte la perdé, i això féu que hagués de demanar reforços, els quals li vingueren no solament del comtat de Barcelona, sinó també d’Osona i de Girona.

El setge de la ciutat començà el dia 1 de juliol, i la zona emmurallada cedí a l’assalt el 6 de juliol. De les fonts cristianes —principalment els documents de compra-venda, però també les cròniques escrites en una època posterior—, es desprèn que hi hagué una destrucció general dels edificis i que els habitants foren morts o fets captius. Tanmateix, diversos historiadors, i d’una manera destacada Zimmermann i Feliu, han assenyalat que les expressions utilitzades els anys posteriors al 985 es feren cada vegada més violentes, i a les fonts apareixia primer la mort d’individus determinats, després la destrucció i un incendi, i finalment “la mort de la ciutat”. És pertinent, per tant, preguntar-se quines foren les proporcions dels danys causats. En primer lloc, cal recordar que llur estada fou breu: l’exèrcit musulmà ja havia tornat a Còrdova el 23 de juliol, de manera que la despoblació de la ciutat per part dels habitants només pogué ser momentània. Malgrat això, el nombre de persones en captivitat no fou gens baix; cal imaginar-se, tanmateix, que molts foren escollits acuradament perquè se’n podia exigir un rescat. Entre aquests hi havia Udalard, fill del vescomte Guitard, l’ardiaca Arnulf de Girona, el jutge Orús, Moció, el sacerdot Langobard i molts altres. En certs casos, els rics pogueren proporcionar captius que els substituïssin, tal com féu Orús. En altres, es reuní el diner procedent de testaments i altres donacions i es destinà a tal empresa. No tots els captius acabaren a Còrdova: n’hi ha documentat un a Osca, i un altre morí a Saragossa durant el camí de tornada.

D’altres, certament, moriren en l’atac, com per exemple Ramio, que havia viatjat abans a Còrdova, i potser el mateix comte Guitard. En alguns casos moriren famílies senceres, i es donà el cas d’algunes persones que foren fetes captives sense que quedés viu cap altre membre de la família per pagar-ne el rescat. Entre les famílies que desaparegueren sense deixar hereus, n’hi havia algunes de jueves, i, posteriorment, les seves propietats passaren a mans del comte.

És difícil fer una valoració de les proporcions de la destrossa: algunes de les fonts, però ni de bon tros totes, parlen d’un “magno incendio”, i la pèrdua massiva de documents que tenien a veure amb els supervivents, en una societat que ha estat definida com a “maníaca del dret escrit”, també indica que hi degué haver alguna conflagració. És evident que les construccions a la zona exterior de les muralles foren les que sofriren més danys: si hi havia hagut una comunitat monàstica a Sant Pau del Camp, aquesta desaparegué. Altres fonts parlen de la restauració de Sant Pere de les Puelles, l’any 989, i la reconstrucció del sostre de la capella contigua de Sant Sadurní; les obres de reedificació encara no s’havien acabat l’any 1009. S’observa una gran abundor de casales, mot equivalent a casa en ruïnes, adequats per a la construcció de cases en els anys que seguiren, sobretot als ravals, i no tant dins les muralles. La part de la zona inclosa dins les defenses que segons sembla sofrí menys danys fou la més propera a la mar i la porta del Regomir; no solament eren més freqüents allí els casales i les referències als difunts amos de propietats, sinó que a més un document de l’any 1032, que fa esment d’un tram de les muralles que calia restaurar, també podria remetre a les conseqüències d’aquest atac.

És sorprenent el fet que hi ha poques referències més a edificis en estat d’abandó, i totes les esglésies de la zona de dins les muralles pogueren tornar a ésser utilitzades al cap de pocs anys. Si tenim present l’estat de feblesa física de la població, turmentada per la manca de provisions, es fa difícil imaginar com trobaren els recursos necessaris per a restaurar les esglésies en un període de temps relativament curt, especialment en comunitats com la de Sant Pere que trigaren un quart de segle a tornar a la normalitat. Cal començar a preguntar-se si la destrucció i l’incendi de la zona emmurallada no es dugué a terme d’una manera força més selectiva de com les fonts la representen a primera vista. Feliu ha indicat que molts habitants aconseguiren refugiar-se a les torres durant el saqueig de la ciutat, la qual cosa, encara que no demostrada, no és del tot improbable. D’aquesta manera, els ravals devien sofrir danys considerables en el transcurs dels dies en què la ciutat fou assetjada, mentre que, una vegada s’obrí una bretxa a les muralles, molts s’hi refugiaren abans que es produís l’envestida dels atacants, els quals, tanmateix, dedicaren relativament poc temps al saqueig de la zona emmurallada. L’última acció abans de la retirada de l’exèrcit d’Almansor devia ésser, doncs, l’incendi que destruí els preciosos testimonis escrits.

L’atac no fou repetit; Almansor desvià la seva atenció cap a altres direccions. Les següents incursions que apareixen documentades (anys 1001-1003) deixaren Barcelona intacta. Mentrestant, foren reparades les pèrdues, i potser fins i tot hom tragué profit dels esdeveniments de l’any 985, tot intensificant les innovacions que havien aparegut al segle X, i mitjançant l’increment dels contactes amb Còrdova que comportava el procés de pagament dels rescats. En efecte, és des d’aquest moment que l’or musulmà començà realment a afluir a la zona, i la possibilitat de comprar a preus relativament baixos significà que aquells qui tenien els fons necessaris pogueren augmentar ràpidament el seu patrimoni. Vint-i-cinc anys després d’aquesta incursió, Barcelona havia recuperat clarament la seva posició de l’any 985 pel que fa a la zona de terreny habitada, i hom anava preparant un atac contra Còrdova. (PhBa)