El Barcelonès al segle XI. La primera onada de prosperitat

Els comtes i Barcelona

A partir dels esdeveniments de l’any 985, Borrell II —després del seu llarg govern com a comte de Barcelona (947-992), en el qual veié l’obertura de la regió a les influències externes— fou succeït per Ramon Borrell (992-1017), que dirigí les expedicions dels anys 1010 i 1017, la qual cosa degué contribuir força al prestigi de la casa de Barcelona. L’ambient de confiança donà pas a l’increment de la colonització del Penedès fins al riu Gaià, i així es desplaçà definitivament la ciutat de la frontera. Malgrat l’estat de confusió en què es trobaven els regnes dels taifes, el seu jove hereu, Berenguer Ramon I (1018-1035), i la seva vídua, Ermessenda, no aconseguiren mantenir l’intens ritme de campanyes, i d’aquesta manera no satisferen els grans terratinents. Les revoltes següents no solament perjudicaren el poder dels comtes sinó també les mateixes bases sobre les quals descansava la societat, ja que minvaren les facultats de la cort i els jutges, i també les llibertats de la pagesia lliure, que es veié cada cop més subjugada per les imposicions arbitràries de les classes militars. Aquesta situació d’inestabilitat fou probablement el motiu que hi havia darrere la concessió d’una nova carta de franquícies (1025) als habitants de la ciutat, i també segurament de la redacció de la Constitució de pau i treva de Vic (1033). El testament de Berenguer Ramon I motivà una complexa divisió del poder entre els seus fills a causa de dos matrimonis, de la seva vídua i la seva mare, que mantingué una bona part de la seva influència fins l’any 1039. Tocà a Ramon Berenguer I (1035-76) suportar el pitjor dels atacs de la noblesa descontenta. Encara que els trastorns es manifestaren sobretot a la Cerdanya i a la zona fronterera, la ciutat i la seva rodalia no en sortiren il·leses. El palau comtal fou apedregat (1042) per homes del vescomte des del Castellvell; la casa d’Amat Elderic, primer senescal i amic de confiança de la vella comtessa, fou incendiada (1055), i l’únic castell que hi havia al pla, el castell del Port, fou pres per Mir Geribert, l’anomenat “príncep d’Olèrdola”, en un atac obert sota les prerrogatives del comte. La inestabilitat es perllongà durant gairebé vint anys, i hi hagué dos períodes, del 1040 al 1044 i del 1049 al 1058, que frenaren considerablement l’expansió i la prosperitat de la ciutat i els seus encontorns. Altres manifestacions d’aquests trastorns foren la primera aparició d’estructures feudals a la regió i altres esdeveniments violents com ara l’assassinat d’Odeguer Gondemar “qui fuit occisus ad ipsam portam Barchinona ante ipsum Castrum Vetere” en algun moment anterior al 1057.

Només amb l’acord del 1059, segons el qual es lliuraren al comte el castell del Port i moltes altres propietats, tornà la pau interna. Això fou part d’un llarg procés, en el qual el comte recuperà el control per mitjà de juraments de fidelitat pel que fa als castells, i de vegades per la seva compra directa. Les enormes quantitats de diner que hi havia darrere d’aquesta imposició d’ordre feudal procedien de les recaptacions d’or, conegudes amb el nom de pàries, lliurades pels regnes de Saragossa, Lleida i Tortosa per poder-se defensar de l’atac per part dels comtes i els seus aliats. Aquests ingressos serviren per a tornar a imposar l’ordre i per a finançar l’expansió amb la compra dels comtats de Carcassona i Rasès, amb la qual cosa començà la perspectiva de difusió més enllà dels Pirineus, que havia d’influir en la política exterior durant 150 anys. L’ordre feudal i la supremacia dels comtes, no solament entre els nobles, sinó també en els altres comtats de la regió, es reforçaren encara més amb l’assemblea de pau i treva que es va fer a Barcelona amb la presència de Ramon Berenguer I i la comtessa Almodis, l’any 1064, la primera ocasió en què les autoritats seculars adoptaren el sistema de pau i treva. De mica en mica Barcelona anà assumint el paper de capital d’un país en període de formació.

Hi hagué, tanmateix, dos episodis negatius que parlen de morts al si de la família comtal durant els anys que seguiren. En primer lloc l’hereu, Pere Ramon, assassinà la seva madrastra Almodis el 1071; això motivà necessàriament la reorganització de l’herència, amb la conseqüència que els germans, potser bessons, Ramon Berenguer II dit Cap d’Estopes (1076-1082) i Berenguer Ramon II (1076-1097) passaren a ocupar conjuntament el càrrec de comte a la mort de llur pare. Segons sembla, un cop més l’enveja o la cobdícia es feren amb el comtat i provocaren una dura disputa que donà lloc a una divisió dels dominis comtals a la ciutat i la seva rodalia (1079), amb el resultat que un comte havia de residir al palau comtal i l’altre a la casa de Bernat Ramon, prop de l’església de Sant Miquel. Tanmateix, això no fou la fi de la disputa, que continuà de manera intermitent fins l’assassinat de Ramon Berenguer II, segurament instigat pel seu germà, el 1082. Juntament amb la inevitable inestabilitat interna que aquests esdeveniments causaren, es produí una baixa de les rendes procedents de les paries i, a més, una crisi en l’encunyació d’or. En aquesta situació, els intents de tornar a establir la seu metropolitana a Tarragona resultaren prematurs (1090) i, a més, Berenguer Ramon II caigué captiu del Cid a Tèvar, i això posà fi a les seves esperances d’expansió vers València. Morí l’any 1099, en una croada, després d’haver estat deposat i de deixar com a successor el seu jove nebot Ramon Berenguer III (1097-31).

Tot i que la divisió de les possessions comtals a Barcelona fa palès que els dominis dels comtes eren molt amplis, hi ha pocs testimonis d’una explotació directa d’aquestes propietats; d’altra banda, des del punt de vista de les rendes dels comtes, eren més importants els drets sobre el mercat, la seca, les institucions de justícia i els molins. Sembla que una bona part de les terres foren conreades per altres i no pas pels oficials comtals, especialment les grans parcel·les situades als límits de l’àrea suburbana i a la zona del Port, encara que el fet que el temps que cada comte podia passar al palau comtal era determinat, fa pensar que les visites a la ciutat es feien amb regularitat. El palau era restringit en gran part a la zona que ara ocupa el palau del Tinell, que se sosté sobre dues voltes de canó paral·leles i incorpora finestres i façanes que probablement daten del segle XI. Un cert nombre de cases contigües també formaven part dels dominis comtals a la ciutat, però altres propietats urbanes confiscades o adquirides per altres mitjans foren aviat cedides a individus particulars.

La societat de Barcelona al segle XI

La noblesa

Mapa dels castells i fortaleses del Barcelonès anteriors a l’any 1300.

C. Puigferrat

En el decurs del segle XI el vincle entre els vescomtes de Barcelona i la ciutat es veié considerablement afeblit. Tot i que s’establiren lligams molt estrets entre els vescomtes i els comtes per mitjà d’aliances matrimonials, això no impedí els primers de prendre part en la revolta contra l’autoritat comtal, i després de mitjan segle el Castellvell i el Castellnou de mica en mica deixaren de ser administrats per la família vescomtal. Encara que Udalard II jurà fidelitat respecte a aquests dos castells (1063), els castlans els nomenava el comte, com en els casos d’Oliba Mir i més tard del senescal Amat Elderic pel que fa al Castellnou, i Guerau Alemany (1062) i Geribert Guitard (1063) pel que fa al Castellvell. Un possible intent d’imposar noves exaccions al mercat urbà fou un altre motiu de recel entre les dues faccions. Mig segle després, l’any 1110, el vescomte Guislabert Udalard féu vassallatge al comte Ramon Berenguer III per al Castellvell, i altra volta prometé nomenar els castlans d’acord amb els desigs del comte. No obstant això, aquesta insistència era gairebé innecessària: des del final del segle XI la porta principal de la ciutat i el castell que la dominava es relacionaren cada vegada més amb els veguers de Barcelona, nomenats directament pel comte, i el poder dels vescomtes esdevingué tan minvat que, tot i que aquests intentaren de mantenir els seus dominis a la ciutat, passaven la major part de la seva vida al Marroc al servei d’altres senyors, fins el final del seu llinatge, esdevingut la primera dècada del segle XIII, després del qual el Castellvell passà a anomenar-se Cort del Veguer (documentada per primera vegada l’any 1214). Els lligams amb la seva terra eren tan febles que els vescomtes del període posterior a l’any 1125 només sabien signar en àrab.

Els vincles dels vescomtes amb la ciutat es veieren afeblits en altes aspectes: en els anys que seguiren la mort de Ramon Berenguer I, Udalard II i Guislabert Udalard vengueren o arrendaren una bona part de les seves propietats urbanes. Poc després de la seva mort, el segon cedí una bona part del que quedava a la seva filla, amb motiu del seu casament amb un membre del llinatge dels Castellví. El poc que en restà, que en gran part consistia en un forn de pa contigu al mercat, l’usurpà el jove Bernat Marcús (II), afer sobre el qual el vescomte Reverter, que es trobava absent, escriví al comte des de la seva residència al Marroc: l’adquisició fou legitimada finalment per mitjà de la compra als anys 1155 i 1159.

Poca cosa se sap dels altres dignataris comtals al segle XI: la família Montcada, senescals durant una gran part d’aquest període, no tenia una residència urbana permanent, segurament perquè el principal dels seus castells era prou proper a la ciutat per la qual cosa era innecessària una segona residència. Tanmateix, també és possible que aquesta absència fos el resultat d’un canvi en l’actitud de la noblesa en conjunt respecte de les seves propietats urbanes. Ja hem observat com al començament del segle XI un bon nombre de famílies nobles s’havien establert a la ciutat i tenien finques al pla. Les propietats urbanes sovint eren grans, i incloïen freginals en els quals s’acorralaven els cavalls, que eren un tret essencial de la seva manera de viure i de la seva posició social. No obstant això, la majoria d’aquestes famílies no tornen a aparèixer documentades a la ciutat després de mitjan segle XI, la qual cosa fa pensar que després de les confrontacions del període comprès entre els anys 1040 i 1059, els partidaris de la facció de Mir Geribert cregueren convenient abandonar la ciutat i tornar als seus castells de la frontera. La família Mediona, que havia tingut propietats prop de Sant Jaume, es trobava clarament entre els seus seguidors, i és probable que això també fos la raó de la venda de propietats que dugué a terme Guillem Bernat de Queralt l’any 1056. Durant la resta del segle XI només figura la família Cervelló Alemany. El suport d’aquesta família a Berenguer Ramon II el Fraticida probablement motivà la retirada progressiva de la ciutat al començament del segle XII, la qual cosa culminà amb la venda de les propietats properes a Sant Just l’any 1116. En efecte, és evident que les dues famílies que després d’això apareixen documentades amb propietats urbanes (els Castellvell i els Queralt), es trobaven entre els consellers més pròxims del jove Ramon Berenguer III. Tot i així, de segur que les raons polítiques no eren les úniques que hi havia darrere aquesta retirada de la ciutat; a mesura que la frontera es desplaçava cap a migjorn, és probable que no fos tan necessari que la noblesa es trobés present a la ciutat, tret de les visites ocasionals a la cort, i a causa de llur estat permanent de mobilitat, potser hauria resultat difícil dirigir les propietats urbanes.

En vista d’aquesta manca de nobles a la ciutat durant el segle XI, no resulta sorprenent descobrir que els cavallers també eren infreqüents. El mot miles no es troba a Barcelona en cap context al llarg de tot el segle. Això no comporta necessàriament que no existís, sinó més aviat es deu al fet que els seus serveis podien ésser pagats en diners, i hom no acostumava a pagar per via de la infeudació dels castells i les torres, de manera que a penes apareixen representats en els documents de compra-venda, que constitueixen la major part de les fonts. Al segle XII, encara hi havia reticències a l’hora d’arrendar propietats a cavallers, i amb freqüència s’incloïa una clàusula a aquest efecte en els contractes d’establiment. A més dels que estan al servei dels senyors poderosos, els cavallers rústics perduraren fins al final del segle XI; aquests eren individus lliures que als seus testaments esmentaven que posseïen una espasa, un casc i una armadura. A diferència de la resta del comtat de Barcelona, on aquesta categoria de persones desaparegué a mitjan segle XI, quan la noblesa passà a dominar el camp, el pla eludí el pitjor moment de les exaccions del món feudal. (Vegeu: Castells, fortificacions i edificacions civils del Barcelonès anteriors al 1300)

Els acabalats

En el descens de l’escala social hi ha un grup d’individus que són difícils de definir, l’únic tret comú entre tots ells és la seva riquesa. Ja hem esmentat el cas de Marcús el Grec; al costat d’ell, en els anys posteriors, podríem situar individus com Guitard Ananies, Folc Guisad, Berenguer Guillem, Ermengol Samarell, Ramon Ramon o Guitard Bovet, el darrer dels quals era, en efecte, nét de Marcús el Grec. La majoria d’aquests personatges tenien cases importants a la ciutat, sovint a tocar de les muralles, i n’hi havia d’altres que també tenien vincles rurals molt sòlids, car posseïen grans extensions de terres de conreu i fins i tot petits castells. Eren amics de confiança dels comtes, dels alts dignataris eclesiàstics i de la noblesa, com ho foren, per posar un exemple, els descendents de Vives de Provençals. Tenien grans existències de gra i de vi, però també productes de luxe, com ara pells, i es podien permetre de dur a terme operacions de crèdit, per les quals deixaven diners o els manllevaven quan era necessari.

Les operacions d’altres individus es poden seguir més clarament en el cas de Ricard Guillem, estudiat per Ruiz Domènec. Gendre de Bernat Ramon “el Ric” (el qual tenia unes cases prop de Sant Miquel que utilitzaren els comtes Ramon Berenguer II i Berenguer Ramon II com a segones residències), adquirí entre els anys 1065 i 1115, i en concret durant la primera meitat d’aquest període, una gran varietat de propietats: finques urbanes, sobretot al voltant de Sant Miquel, on hi havia casa seva —situada al llarg de les defenses, que incloïa ni més ni menys que tres torres—; horts, de manera especial al districte suburbà adjacent de Santa Maria del Pi; camps i vinyes al territori de Barcelona; molins al riu Besòs, i finalment un castell a Arrahona (Sabadell), al Vallès, i altres propietats a Osona. Al final de la seva vida havia invertit més de 10 000 mancusos, una suma impressionant, en propietats. Igual que Marcús el Grec, tenia un celler a la ciutat, la qual cosa podria fer pensar que tingué un cert interès en el comerç del vi de la ciutat, però aquesta varietat de propietats més aviat indica que també comerciava amb altres productes. Sigui quin vulgui el seu origen —i potser estava més estretament relacionat amb la noblesa des del seu naixement del que deixen veure les cartes—, és evident que esdevingué proper als comtes, especialment a Berenguer Ramon II, en la companyia del qual fou capturat pel Cid l’any 1090. Tanmateix, tal com s’observarà més endavant, no fou necessàriament la riquesa produïda per aquests individus allò que motivà l’expansió comercial de Barcelona als segles XII i XIII. Ni en el cas de Ricard Guillem ni el d’aquells individus que hem esmentat abans, hom no pot establir una relació entre l’activitat econòmica del segle XI, basada sobretot en el conreu de la terra, i en el món comercial més variat un segle després.

Hom podria afegir altres exemples a aquesta llista de potentats del segle XI; en tots els casos els seus orígens semblen indefinits, car és difícil veure d’on procedia el seu capital inicial: homes com Ramon Dalmau, el clergue que adquirí la major part de les defenses a ponent de la Porta Bisbal al darrer quart de segle, i que també tenia finques al pla; o bé Bernat Udalard, que posseïa un bon nombre d’obradors prop del palau comtal —en realitat els primers de la ciutat que apareixen documentats—, potser utilitzats per a l’artesania de fusta que feien els esclaus musulmans, els quals comencen a aparèixer a les fonts després del 1060. També feien treballar aquests captius de teixidors, paletes i pintors, mentre que altres, especialment les dones, eren criades i feien altres tipus de serveis domèstics.

Els artesans

No tota la producció artesana es trobava sota el control d’homes com Bernat Udalard, perssonatge que no és probable que hagués pujat socialment des de la massa d’artesans humils. El nombre d’oficis que apareix a la ciutat augmenta de mica en mica. Això no obstant, la utilització de l’ofici per a identificar un individu encara era relativament infreqüent: en una llista d’uns 150 h el 1079, només cinc eren identificats com a tals, sense comptar els dos jutges, de manera que resulta difícil oferir una relació precisa de la varietat d’oficis que hi havia a l’època. Els ferrers continuen essent els més freqüents, juntament amb els artesans del ram de la pell, especialment els sabaters i els teixidors. Tanmateix, no fou fins al segle XII que la producció artesanal esdevingué un element important en l’economia urbana.

També hi havia artesans entre la comunitat jueva, concretament orfebres i encunyadors com ara Bonhom, vers l’any 1025 i Enees, vers el 1048, però d’aquesta hom tractarà més àmpliament en presentar monogràficament la comunitat jueva de Barcelona.

La societat rural del Barcelonès al segle XI

Al pla hi havia una certa tendència a la concentració de parcel·les a mans de pocs individus. Hi continuà havent camperols lliures amb petites extensions de terra pròpia, però cada vegada abundaren més les propietats arrendades, especialment per a plantar-hi vinyes des de mitjan segle endavant, després que desaparegués l’amenaça de disturbis. Fins un cert punt això fou conseqüència del fet que els mateixos camperols es posessin sota la protecció de l’Església durant el període de confrontacions. Això és més difícil d’apreciar al Barcelonès que en altres zones, però el sorgiment de les sagreres al voltant de les esglésies del pla demostra que l’amenaça era real. Al mateix temps hom pot apreciar el sorgiment dels primers masos al pla, que sovint també s’arrendaven per precaria, és a dir, cedits a perpetuïtat a un individu i als seus descendents, tot i que es reservava el dret de la senyoria i el senyor rebia una entrada i un cens o part dels productes.

Com en el cas de la ciutat, els senyors nobles foren poc freqüents al territori després de mitjan segle; predominaren els dignataris eclesiàstics, sobretot el bisbe i els canonges de Barcelona, però també els abats de Sant Cugat del Vallès, Sant Benet de Bages, Sant Llorenç del Munt i Sant Pere de les Puelles, i una mica menys altres monestirs benedictins (Cuixà, Ripoll, Montserrat, Sant Pol de Mar i fins i tot el mateix Cluny), a més dels canonges de Sant Pere de Vic i de Santa Maria d’Urgell, sobretot al voltant de Badalona. Al costat de tots ells, però, hi havia individus que havien reforçat la seva posició a compte dels seus veïns al començament del segle XI, com els descendents de Vives i de Sunyer d’Horta, o bé que havien fet progressos en el medi urbà en una època posterior, com els hereus d’Orús el Jutge i de Ricard Guillem. En alguns districtes, sembla que hi havia una família que predominava per damunt de les altres i, sovint, en una època posterior, utilitzaven el seu lloc d’origen com a cognom, és el cas de les famílies Sarrià, Esplugues i Provençana a les seves zones respectives, o els Gallifa a la zona compresa entre Sant Just Desvern i Sant Creu d’Olorda. Amb freqüència, un dels motius de la seva ascensió social era la relació que tenia amb el seu principal senyor eclesiàstic com a administradors dels indrets respectius. L’afany per la possessió de terres assolí nivells sense precedents en les dècades posteriors al 1060, i sembla probable que fos colonitzada la major part de la terra cultivable. Als primers anys del segle XI els preus, que després del 985 eren baixos, pujaren ràpidament, però més tard, després de l’any 1025, aproximadament, es mantingueren força estancats, i fins i tot baixaren una mica en el moment de més trasbalsos socials. Tanmateix, des de la dècada del 1050 començaren a pujar de nou i només una generació més tard, cap al 1080, arribaren a ésser sis o set vegades més alts. Després d’això, els preus de les propietats rurals i urbanes caigueren fortament; la raó que hi havia darrere aquesta baixada pogué haver estat la supressió de les paries i la circulació de les monedes amb menys contingut d’or encunyades a València després de l’any 1082. Això porta a l’ús d’argent o bé d’articles no metàl·lics com a unitats de bescanvi.

Organització urbana de Barcelona al segle XI

Al començament del segle XI, la societat era bàsicament governada pels comtes, que tenien al seu costat els jutges públics. A les primeres dècades del segle XI aquests segons rebien, de manera cada cop més marcada, l’ajut d’un grup d’individus als quals es feia referència com a “bonhoms”, que representaven els habitants de la ciutat i els seus encontorns, encara que hom no coneix el criteri per mitjà del qual eren escollits. En altres casos actuaven tot sols, sense la presència dels jutges, per tal de fixar els preus i resoldre les disputes entre veïns i a vegades per autenticar testaments. Sembla que poca cosa diferenciava aquests homes dels seus contemporanis que no apareixen documentats d’aquesta manera, ja que entre ells figuraven seglars i clergues, i no sempre es trobaven entre els membres més acabalats de la comunitat. És possible que l’honestedat i l’acceptació general fossin requisits suficients. Després de la profusió de documents referits a les disputes que sorgiren arran dels esdeveniments de l’any 985, es redueix el nombre d’ocasions en què aquests personatges apareixen en el context urbà, i des del 1025 només es coneixen alguns noms durant un segle. Com en el cas dels jutges, la independència dels quals es veié reduïda després d’aquest any fins al punt que s’acabaren convertint en dignataris nomenats pels comtes, és possible que aquests tinguessin un cert paper en la seva selecció.

No obstant això, les llibertats dels ciutadans quedaren garantides per Berenguer Ramon I en la seva carta de privilegi del 1025, que posà els habitants de la ciutat i els seus encontorns sota la seva autoritat o la dels vescomtes i jutges i els deslliurà de l’amenaça de ser administrats per altres senyors. Tal com ha assenyalat Josep Maria Font i Rius, actualment desconeixem les circumstàncies exactes de la redacció d’aquesta carta; podia haver estat obra conscient d’un governant assenyat, o potser la motivà la por que els habitants tenien de passar a ser controlats per determinats barons, o fins i tot per altres motius. Tot i això, la ciutat no eludí del tot el món feudal, i cal relacionar la manca de creixement de la ciutat amb els problemes econòmics i polítics del segon quart de segle. Malgrat aquesta carta de privilegi, els vincles amb la catedral no quedaren trencats. Hi continuà havent quelcom semblant a un condomini, segons el qual es mantingueren els drets episcopals sobre certs ingressos. Aquesta relació es confirmà de nou l’any 1100 amb la constitució de la “confraria i especial societat de la nostra Seu”, quan un grup d’habitants, procedents tant de la ciutat com dels ravals, s’associaren per voluntat pròpia amb la canongia, mitjançant la promesa de pagar els delmes.

Demografia de la ciutat al segle XI

La font més important per a saber la població de la ciutat és l’esbós inacabat de la divisió de la propietat comtal, projectada per Ramon Berenguer II vers l’any 1079. Aquest esbós comprèn una relació d’uns 143 veïns que considerava que hi havia d’haver a la seva part de la ciutat; lògicament, el total devia ésser de 286, als quals cal afegir 54 famílies jueves. Del total de veïns, 204 residien als ravals i 136 a la zona emmurallada. Si calculem, com a coeficient elevat, que hi havia cinc o sis persones per casa, això indica una població de 1 700 a 2 000 h. Aquesta xifra és massa baixa per ser la vertadera, en primer lloc perquè el document en qüestió sembla més una llista de propietaris que no pas de residents, i en segon lloc perquè no hi ha cap referència als llogaters dels senyors seglars ni dels eclesiàstics. A més, hi són esmentats molt pocs clergues. La xifra de 2 000 h només pot ser un mínim absolut. Però, encara hi ha una altra possibilitat de calcular-ho, en proporció amb l’extensió de l’àrea urbana: el call, que comprèn una zona d’unes 1, 8 ha i és densament poblat, amb uns 150 a 180 habitants per hectàrea, aproximadament, si tenim en compte que la majoria dels jueus vivien dins els seus límits. L’any 1080, tota l’àrea urbana —aproximadament trenta hectàrees— no era tan densament poblada, ni de bon tros. Hom podria fer un càlcul amb una mitjana de 100 habitants per hectàrea, la qual cosa correspondria a una població total d’uns 3 000 h. Hi ha un altre factor que avala aquesta xifra, ja que conserva la proporció entre la ciutat emmurallada i els afores que es desprèn de la relació de noms, si donem per fet que la zona emmurallada era, en general, més densament poblada. Tot i així, cal recordar que aquesta xifra no és més que una simple suposició: no sabem amb gens de precisió el nombre de persones que hi havia en una família, i a moltes de les cases probablement hi havia un nombre considerable de criats. A més, hi ha pocs indicis per a determinar el nombre i la incidència dels indigents de la ciutat, que molt de tant en tant apareixen esmentats a les fonts; per tant, la millor opció potser és l’apreciació d’un mínim que devia ratllar els 4 000 h, bé que tot això és molt hipotètic.

Canvis urbans a la Barcelona de l’any 1000 al 1100

La ciutat emmurallada

Mapa de la ciutat de Barcelona i el seu entorn vers l’any 1100.

Ph. Banks

Durant els darrers anys del segle X i les primeres dècades del XI, les defenses del romà tardà passaren a formar part de les residències particulars dels ciutadans eminents i de les institucions de la ciutat. No és prou clara la manera com aquest procés es desenrotllà, però dues referències a concessions dutes a terme per Ramon Borrell i Berenguer Ramon II fan pensar que en primer lloc els comtes cediren les defenses, probablement a aquells que ja tenien propietats adjacents. La muralla i les torres i, en concret, a la part sud de la ciutat, el tros de terra que hi havia al peu de les defenses en la seva cara externa quedaren així incorporades a les residències, i és possible que les mateixes torres passessin a ser estances particulars dels amos, ja que donaven a àmplies sales al nivell del primer pis, als quals hom tenia accés per mitjà d’una escala que pujava des del pati de la casa. És possible que fossin construïdes altres dependències a tocar de la cara interna de les defenses, o en algun altre punt d’aquest pati, al qual hom accedia per un portal que donava a un dels carrers amples, o a un carreró que sortia d’un d’aquests. Sota la sala del primer pis hi havia dependències que eren utilitzades com a magatzem. Normalment només una torre quedava incorporada en un habitatge, però hi ha diversos casos de dues torres, i almenys dos casos de tres torres que formaven part d’una mateixa construcció.

No resulta gens sorprenent, doncs, que les cases construïdes d’aquesta manera figuressin entre les residències més selectes de la ciutat. Foren les primeres a incorporar els nous elements arquitectònics que aparegueren a les cases urbanes al llarg del segle XI: l’ús de la pedra en la construcció, no solament en les bases de les parets, sinó també en els edificis principals i les escales; la millora de les instal·lacions sanitàries i de desguàs (les primeres referències a excusats hi apareixen relacionades); pous particulars i cellers per al vi. A part de la catedral de Barcelona, dels seus ardiaques, els canonges i l’hospital, i també dels canonges de Vic, sabem de nobles que són amos d’algunes d’aquestes propietats, com ara la família Castellví, els Queralt, els Claramunt i els vescomtes, i altres individus com, per exemple, Mir Oliba, Ricard Guillem, Marcús el Grec, Ramon Dalmau o Berenguer Bernat, el primer veguer de Barcelona que apareix documentat.

Ja vers l’any 1040, en molts casos els drets sobre aquestes propietats havien estat subdividits entre els diversos membres d’una família, i durant la segona meitat del segle hom pot apreciar un nou procés d’amalgamació: en aquest sentit, la propietat més ben documentada és la de Ramon Dalmau, que en l’últim quart de segle, i en concret als anys que van del 1076 al 1081, dugué a terme almenys vuit adquisicions a la zona on posteriorment hi devia haver el palau episcopal, amb la inversió total de 1 100 mancusos, quatre o cinc vegades el preu d’una casa normal dins les muralles.

A més, Ramon Dalmau dugué a terme una reforma important a les cases que havia comprat, mitjançant la construcció d’una volta sobre les defenses entre les torres números 77 i 78, després d’obtenir del bisbe i els canonges el permís per a fer-ho (1078). Aquesta volta proporcionava una base sòlida d’uns 15 m de llargada per 6 d’amplada, sobre la qual hom podia construir unes dependències annexes a la casa. Aquesta no és probablement la primera de les construccions d’aquesta mena que es dugueren a terme, ja que, vers l’any 1077, apareixen esmentades unes cases sota les voltes del palau comtal, i hi ha una llicència semblant de l’any 1113 per a la zona contigua al Castellvell. Tot i que aquestes voltes generalment han estat datades del segle XIII, és evident que el seu origen és molt més antic; com a conseqüència d’això, vers el final del segle, malgrat la nova fortificació de les portes de la ciutat i una certa tendència a no construir edificis de cap mena a la zona del peu de les muralles, el seu valor militar començava a disminuir.

A la zona de dins les muralles hi ha pocs indicis de canvis en la xarxa de carrers durant el segle XI. El barri més important encara era la zona del voltant de la catedral. Aquí, fins i tot al primer quart del segle XI apareixen documentades cases importants, encara que hi havia indrets sense urbanitzar, com per exemple la porció de terreny de davant la catedral, que el bisbe i els canonges compraren l’any 1052 a l’abat del monestir de Sant Martí delia Isola Gallinaria. Altres compres semblants dutes a terme a la mateixa zona i en el curs d’aquesta mateixa dècada fan pensar que hi havia una necessitat d’adquirir més terrenys per a la construcció de la catedral romànica i les seves dependències, concretament a l’indret on actualment hi ha el claustre.

Tot i que és evident que en aquesta època ja hi havia un claustre, car el comte Ramon Borrell hi fou enterrat (1017), fins a la segona meitat del segle és difícil treure l’entrellat de quina era la seva situació exacta i el plànol de la major part del complex de la catedral. En termes generals, sembla que la catedral romànica —amb el seu claustre contigu i altres edificis per als canonges— cobria una bona part de la superfície que ocuparen les catedrals posteriors, però no la que avui ocupa el claustre actual. A les cares nord i sud hi havia cementiris, i contigus a l’entrada principal per la banda de tramuntana hi havia el refetor, la infermeria i una sala capitular, a més de l’església del Sant Sepulcre, que era un edifici separat i potser formava part d’una sèrie d’esglésies romàniques de planta rodona, de les quals hi havia un altre exemple semblant a Vic. D’altra banda, el palau episcopal, amb la seva torre, s’aixecava a llevant de la catedral i a tramuntana del palau comtal.

Document en el qual el comte Ramon Berenguer I i la seva esposa Almodis, juntament amb el bisbe Guislabert, donen l’església de Sant Miquel de Barcelona a la canònica de la catedral. Pergamí original de l’any 1055 conservat a l’Arxiu de la Catedral de Barcelona.

R. Manent

Tot i així, a molt poca distància de la catedral encara hi havia zones de camp obert a la primera meitat del segle: a la dècada del 1020, en una sèrie de vendes relacionades les unes amb les altres, diversos jueus vengueren a Ermemir Ruf propietats “ad ipso Miraculo”, és a dir, prop de les restes del temple romà. La descripció que se’n fa arran de les confrontacions i la relació dels amos posteriors d’aquesta propietat combinades demostren que era situada a l’angle que forma el carrer del Paradís, al mateix indret, certament, on hi havia hagut el temple. El que resulta singular del cas és que no hi figuraven cases, ja que només comprenia un freginal amb horts; no és fins a la segona meitat del segle que apareixen cases en aquest indret. De manera semblant, a la zona del voltant de Sant Miquel i Sant Jaume, els freginals, els camps i fins i tot les vinyes foren la norma, i les cases l’excepció, fins vers l’any 1060, mentre que entre el Miracle i el claustre del monestir de Sant Cugat hi havia un gran hort que es mantingué intacte fins ben entrat el segle XII. Aquesta també és la imatge que ens hem de formar d’una gran part de la meitat de migjorn de la ciutat. La impressió global que hom treu de les fonts és que es tractava d’una zona amb propietats importants, que sovint ocupaven la meitat de les illes actuals, amb cases voltades d’horts i freginals. Altres aspectes de la ruralització del medi urbà inclouen l’aparició d’un nombre més alt de pous en aquesta part de la ciutat, i fins i tot les referències ocasionals a masos, encara que és possible que aquestes referències, en dos dels tres casos coneguts, en realitat siguin errors dels copistes en època posterior. A més, els arbres eren les principals fites del paisatge urbà, la qual cosa portà a l’ús dels topònims Tremoled i Palma, el segon del qual encara es conserva al carrer de la Palma de Sant Just.

D’altra banda, al voltant de la porta del Regomir hi havia un cert grau d’activitat a les darreres dècades del segle X i al començament de l’XI, la qual cosa fa pensar que aquí les cases eren una mica més abundants que a la zona immediatament després d’aquesta en direcció nord.

Des de mitjan segle hi hagué un període de recuperació a tota la zona emmurallada, que coincidí amb el final de les agressions i de la baixa dels preus, que havien estat els trets distintius de la dècada del 1040. Ja hem parlat de la reconstrucció de les cases sobre les defenses i de la consagració de la catedral. Al barri de la catedral, una bona part de les propietats dels particulars que quedaven començaren a passar a mans dels canonges o de l’Església, de manera que cap al final del segle totes les defenses des de la Porta Bisbal fins a l’hospital es trobaven sota el domini eclesiàstic. Darrere la catedral, entre el carrer de la Freneria i el carrer del Bisbe, començaren a sorgir cases grans, comparables a les que hi havia a la línia de les defenses, i encara que hi ha documentats alguns horts, desapareixen els espais més amples, com ara els freginals.

A la part de llevant, la zona que envoltava els palaus episcopal i comtal també fou reconstruïda a partir de la dècada del 1060. L’any 1067 el bisbe Berenguer cedí a Company Tudiscle un solar destinat a la construcció de cases, que era situat “in loco vocitato Mons Tamber”. Sembla que morí sense dur a terme la seva comesa, car al seu testament de l’any 1069 només fa esment de les cases dels ravals, i, per tant, a la dècada següent el bisbe Humbert intentà de nou, com havia fet el seu predecessor, tornar a urbanitzar aquest sector i per això arrendà una certa extensió de terreny i una casa vella a Bernat Udalard, amb la condició que la casa havia d’ésser reconstruïda. Bernat no solament adquirí propietats que pertanyien a l’Església, car una dècada més tard el comte li arrendà unes cases contigües que donaven a la plaça que hi havia davant del palau comtal. Aquest complex d’edificis degué ocupar una bona part de l’actual emplaçament de l’Arxiu de la Corona d’Aragó. El seu interès és doble: primer, perquè podríem suposar que la casa vella del 1078 tenia relació amb les restes procedents de l’excavació duta a terme a la plaça de Sant Iu i, en segon lloc, perquè apareixen a la ciutat els primers obradors. És evident que aquesta zona esdevingué un centre per a la producció de mercaderies, que devien trobar un mercat entre els nobles del seguici comtal. D’aquesta manera, per posar només un exemple, l’any 1103 Ramon Berenguer III lliurà a Bernat Frener algunes cases i obradors que el segon havia construït al costat de l’hospital d’en Guitard.

Tot i que els tallers només es trobaven en aquesta part de la ciutat durant aquestes dècades, el procés de reconstrucció continuà en altres indrets. A ponent de la Porta Bisbal, ja hem esmentat les compres que dugué a terme Ramon Dalmau. Altres propietats situades a migjorn d’aquestes cases foren arrendades a Ermengol Ramon l’any 1082, però més cap a ponent la major part d’aquest barri era ocupada pel call, encara que els límits entre la part cristiana i la jueva eren poc definits i les propietats podien canviar de mans.

La reconstrucció també tingué lloc a la meitat meridional de la ciutat, especialment al llarg de la línia de defenses, com en el cas de Ricard Guillem, que l’any 1071 es veié implicat en una disputa amb el seu veí pel que fa a la nova sala que havia construït; i al voltant de Sant Just, d’on la major part de la documentació que ens queda pertany a les dècades del 1050 i el 1060, precisament el període en què l’economia local es començà a recuperar amb l’entrada de les primeres paries. No solament foren reconstruïdes les cases, sinó que a aquestes dècades també pertanyen dues donacions ad opera que fan referència a la construcció d’una nova teulada per a l’església de Sant Miquel, i l’any 1077 hi ha notícies de la construcció d’un campanar. Tanmateix, aquesta part de la ciutat conservà el seu aspecte gairebé rural fins a una època molt posterior.

Els ravals

Vista aèria de l’antic raval de la Vilanova del Mar, centrat per l’església de Santa Maria, reconstruïda en època gòtica.

ECSA - J. Todó

Dins l’àrea suburbana hom pot apreciar un procés històric semblant al segle XI, amb una breu fase de vitalitat acompanyada d’una puja dels preus fins vers l’any 1025, seguida d’un estancament que dura una generació, fins la dècada del 1050, i una recuperació posterior amb un ràpid creixement, tot i que hi ha indicis de certes dificultats després, al voltant de l’any 1085.

A les primeres dècades, el principal centre d’activitat continuà essent l’arc que descrivien els ravals, que s’estenien des del mercat als Arcs Antics. En efecte, sembla que el barri dels Arcs Antics fou més dinàmic que el nucli original dels ravals, probablement a conseqüència de l’extensió més gran d’espai obert que encara hi havia disponible. Tot i que les cases eren abundants, els horts encara predominaven i els amos de les propietats eren gent de classe social inferior que no apareixen amb gaire freqüència als documents. Malgrat tot, de tant en tant algunes famílies pròsperes, com ara els descendents de Vives de Provençals, s’establien allí, i l’indret on ho feien més endavant s’havia de convertir en el centre de les propietats urbanes que tenia la família. En altres indrets, com ja hem esmentat, a vegades era utilitzat el mot burgo, però aquest ús era efectivament prematur, i és preferible fer servir l’expressió suburbium, que designa una zona més oberta i desproveïda en una gran part d’edificis, per a referir-se a la resta de la zona que hi havia al voltant de les defenses. Aquesta és la impressió que ens podem formar a partir de les fonts de què disposem referents a les zones del voltant de Santa Maria del Mar, la porta del Regomir, Santa Maria del Pi i Sant Pere de les Puelles.

Durant els vint-i-cinc anys següents hi hagué pocs canvis en el conjunt de l’extensió habitada dels ravals; les propietats canviaven de mans lliurement, però no s’aprecià cap onada de construccions. La innovació més important fou la construcció del rec Comtal i l’edificació dels molins urbans. Tot i que el rec ha estat relacionat durant molt temps amb el comte Miró, que morí l’any 965, sembla que és improbable que l’etimologia de Regomir sigui Rec d’en Mir, ja que només transcorregué una dècada entre la mort del comte i la primera ocasió en què apareix aquest topònim. D’altra banda, el rec no passava en cap moment prop de la zona de la porta del Regomir. A més, no hi ha cap referència clara al rec fins l’any 1045, i totes les referències anteriors a molins els situen al riu Besòs. Així, doncs, sembla probable que vers el 1040, es netegés el vell canal de l’aqüeducte romà que anava d’aquest riu a la ciutat, a fi de poder portar l’aigua que fes funcionar els molins, necessaris per a moldre el gra que consumien els habitants. Aquests molins eren situats al Clot, on el conducte es trobava amb dos angles rectes successius i baixava alguns metres, i en diversos punts de la ciutat. Els primers que apareixen documentats eren els Molins del Mar, que pertanyien al bisbe, i els Molins de Soler, explotats pels comtes per mitjà dels seus representants, i que es trobaven entre Santa Eulàlia del Camp i Sant Pere de les Puelles.

Un altre aspecte referent al drenatge fou la desviació del Merdançà; tot i que inicialment anava a parar al mar o formava llacunes prop de Santa Maria del Mar, és evident que pels volts de l’any 1059 havia canviat el seu curs original, i descrivia un gir de noranta graus en passar per l’indret en què més endavant hi devia haver la plaça de l’Oli, des d’on seguia el seu curs en direcció a Molins de Mar.

En el mateix període, concretament als anys 1058-59, pertanyen tres referències a una “vila nova” situada a l’àrea suburbana, entre Sant Cugat del Camí i Sant Pere de les Puelles; juntament amb altres documents, indiquen que hi hagué un intent de revitalitzar aquesta part de la ciutat sota els auspicis del bisbe Guislabert, que havia fundat la primera d’aquestes dues esglésies l’any 1023. Totes aquestes referències fan esment a extensions importants de terreny a banda i banda del camí principal que duia al nord. Hi apareixen esmentades molt poques cases, i el nombre restringit de propietaris involucrats en les transaccions, com també les importants sumes de diner que passaven d’unes mans a altres, fan pensar que efectivament ens trobem en una zona que en una gran part no és urbanitzada. Les fonts posteriors deixen clar que l’evolució d’aquest districte fou lenta, i no quedà urbanitzada de manera definitiva fins al segle XIII.

Mentrestant, també s’anava restablint l’activitat als ravals primitius. Les construccions es començaren a estendre al llarg dels elements urbans lineals, els Arcs Antics, el Merdançà, el carrer de la Bòria i el carrer de l’Argenteria, que donaren a aquests districtes la seva forma característica. A les zones properes a les portes de tramuntana i de llevant foren urbanitzades les parts centrals de les illes de cases, i envairen els horts que hi havia anteriorment, però no desaparegueren totalment. La llenca de terra oberta que hi havia al peu de les defenses fou urbanitzada per primer cop vers l’any 1075, la qual cosa contribuí a la seva decadència en termes militars, de la mateixa manera que ho féu la construcció de les voltes entre les torres de les muralles. El mercat, que curiosament no apareix a les fonts durant gairebé tota la primera meitat del segle, esdevingué un element de caràcter més permanent quan aparegueren documentades les primeres cases a la plaça del Mercat (1076), a més de les parades, menys estables. Anteriorment ja hi havia hagut un cert grau de reorganització amb la imposició de noves mesures per part dels comtes, que cal datar, també significativament, l’any 1058, i en una època posterior també aparegueren les mesures oficials de longitud exposades al mercat.

La Rambla de Barcelona era el límit ponentí del burg o raval sorgit entorn de la parròquia de Santa Maria del Pi.

ECSA - J. Todó

A més del desenvolupament lineal en direcció a Santa Maria del Mar, que no començà realment fins la dècada del 1060, quan hagueren desaparegut les llacunes que hi havia al voltant de l’església —la qual cosa descarta tota possibilitat que es trobés al centre dels ravals des de la seva primera època—, l’església guanyà importància per si mateixa. Per primera vegada fou elegida per a donar sepultura a homes importants, com Pere Vives (1053) o Guitard Ananies (1057), i a la mateixa dècada pertany una concentració de donacions ad opera, que fan pensar que hi hagué un projecte de construcció a l’església. Les altres esglésies del raval, tanmateix, quedaren més aviat al marge d’aquests canvis; Sant Pau i Santa Eulàlia encara quedaven molt apartades, ja que es trobaven “al camp”, i malgrat que s’observin alguns indicis de poblament prop de Santa Maria del Pi i de Sant Pere, els horts i els camps encara hi predominaven, tal com demostren les adquisicions que féu Ricard Guillem a la zona que hem esmentat en primer lloc, i l’ús del mot “vilar” per a designar el poblament que esmentem en segon lloc, la qual cosa fa pensar que es tractava d’un poble com els que hi havia al pla, més que no pas una part de l’àrea suburbana. Només a partir de l’any 1080, aproximadament, es produí un canvi des d’aquest model de concentració a la zona interna de l’arc que descrivien els ravals, amb l’aparició d’una segona “vila nova” a la ciutat. Entre els anys 1085 i 1200 hi ha uns 24 documents que contenen referències a una “vila nova” de Barcelona. Tots aquests poden ésser localitzats a la zona que és limitada a migjorn per la platja, a llevant i a tramuntana pel rec i el Merdançà, i a ponent per una línia imaginària entre el carrer de l’Argenteria i el carrer dels Banys Vells. Duran i Sanpere ja assenyalà l’existència de tres carrers més o menys paral·lels en aquesta zona, i originàriament potser quatre, tot i que cal descartar la relació amb la família Montcada que proposà. No solament eren paral·lels, sinó que probablement foren traçats seguint la unitat de cinc destres, i, encara que no és ben clar, també hi ha indicis de subdivisions regulars que anaven de llevant a ponent del sector. A més d’aquesta informació de caràcter morfològic, hi ha certes informacions procedents dels documents de què disposem que determinen que aquesta zona és la “vila nova” establerta al començament de la dècada del 1080.

Per començar, la primera informació inequívoca que tenim que fa referència a aquesta part del suburbium ens arriba per un document de l’any 1059, segons el qual el bisbe Guislabert lliurava als canonges un terreny limitat a tramuntana i a llevant pel Merdançà, a migjorn pel mar i a ponent per un camí i altres propietats que ja es trobaven en la seva possessió. No resulta sorprenent, quan s’examina la documentació referent a la “vila nova”, que els canonges tinguessin un paper fonamental, i sense cap mena de dubte el capítol de Barcelona fou el motiu principal de la urbanització i el poblament d’aquesta part de la ciutat. Contemporani del sorgiment de la “vila nova” fou un nou tipus de contracte d’arrendament: el conveni que més endavant es conegué amb el nom d’emfiteusi.

No sabem la data exacta de la fundació de la “vila nova”, però probablement fou després del 1080, ja que diversos documents d’aquella època eren establiments de terreny per a construir-hi cases o fer-hi horts. Només això podria fer pensar que la zona havia estat verge fins aquesta data i que hagué de transcórrer un quart de segle des de la desviació del Merdançà i el seu traspàs als canonges, abans no se’n pogué començar seriosament la construcció.

En general, tenim molt poca informació sobre les cases de l’àrea suburbana. Malgrat això, al voltant de la dècada del 1080 hom pot assenyalar les compres que feren certs individus, com per exemple Bernat Ermengol, el qual adquirí petites propietats al futur carrer del Mar, segurament per construir-hi una casa important, com la que hi ha documentada molt a prop d’aquest indret, entre el carrer del Mar i el carrer de Basea, i que consistia en dos solars edificats amb pedra.

Quan l’arc dels ravals primitius començà a perdre els seus horts, es cultivaren altres zones més allunyades de la ciutat a fi de satisfer les necessitats de la comunitat urbana. A més de les parcel·les d’horts al voltant de Santa Maria del Pi, podem esmentar la trilla dels Canonges entre els carrers posteriors de la Portaferrissa i de Na Canuda, la zona entre Sant Cugat del Camí i Sant Pere, i la que hi havia a l’altra banda del rec, prop de Molins de Mar, on apareixen horts per primer cop a les darreres dues dècades del segle. L’augment de la població també queda palès en la construcció d’un tercer molí en aquell indret i en l’existència de tres molins, pel cap baix, al Soler, vers la fi de segle. Per regla general, tanmateix, cap al final del segle comencem a observar un cert alentiment del ritme de la construcció, en comparació amb el període comprès entre els anys 1060 i 1085. És evident que els preus començaren a baixar, i encara que alguns pogueren continuar comprant terres, altres que potser havien invertit massa i que tenien unes reserves monetàries molt limitades, probablement començaren a sentir els efectes de la inestabilitat econòmica motivada per l’arribada dels almoràvits.

El territori de Barcelona al segle XI

Durant el segle XI no solament la ciutat experimentà un seguit de transformacions que havien de tancar el període de transició de l’època antiga a l’edat mitjana: al pla dels encontorns també hom pot apreciar un cert nombre de canvis comparables.

Paral·lelament a aquesta concentració cada vegada més gran de parcel·les, hi hagué un interès creixent per la viticultura, que motivà que es posés el nom de Vinyals a la zona propera a la ciutat, en concret cap a tramuntana, de tan abundants com hi eren les vinyes. Aquestes concentracions de vinyes es poden trobar també a la rodalia d’altres ciutats d’aquell mateix temps com a Osca o Tolosa, la qual cosa fa pensar que majoritàriament era destinada al consum local, i que no hi havia una exportació incipient, a diferència de la situació durant el període romà. Sembla que, durant el segle XI, fou conreada la major part del pla; hi ha molt poques referències a erms i boscos i, fins i tot, als districtes elevats de Sant Genis dels Agudells i Olorda hi havia vinyes —concretament els nous mallols— als vessants sud dels turons.

Les collites de gra continuaren tenint una funció important en l’agricultura: l’ordi era més freqüent que el blat, en canvi, els arbres fruiters continuaren essent variats: apareixen esmentades oliveres, figueres, pomeres, cirerers, noguers, pereres i magraners. Altres aspectes de l’agricultura comprenien l’apicultura i la cria de coloms. D’altra banda, el bestiar apareix documentat cada vegada amb menys freqüència a mesura que el segle avança. En aquest període es fa referència per primer cop a les terres de la desembocadura del Llobregat i al Prat, que segurament era una zona de grans pastures, de manera que és probable que també hi hagués una tendència a l’especialització en aquesta zona. És possible que la presència de freginals al sector del voltant de Santa Maria del Pi tingués relació amb aquest fenomen, ja que podrien haver estat utilitzats per a dur-hi a pasturar el bestiar procedent del Baix Llobregat abans de sacrificar-los. D’altra banda, quan s’enriquí la societat rural, probablement també hi hagué la tendència a no esmentar el bestiar als testaments com es feia en temps passat, en què es donava la quantitat de caps amb gran detall.

Sens dubte, la millora de les tècniques agrícoles i de les eines portà a una producció més gran. Tanmateix, amb la inestabilitat social dels anys 1039 al 1058, també hi hagueren alguns canvis en el model de poblament. Pertanyen a aquest període les referències a sagreres, o zones de seguretat, al voltant de les esglésies del pla: apareixen documentades a Santa Eulàlia de Vilapicina (1034), Sant Andreu de Palomar (1034), Santa Eulàlia de Provençana (1046), Santa Maria de Vallvidrera (1051), Sant Just Desvern (1052), Sant Genis dels Agudells (1058) i Sant Martí de Provençals (1084), i degueren existir en altres indrets.

La Torre Sobirana d’Horta, nucli primitiu del palau dels marquesos d’Alfarràs, és una de les poques mostres subsistents de les fortaleses del Barcelonès aixecades en època romànica.

ECSA - M. Catalán

Així doncs, sembla probable que l’origen de molts nuclis rurals del territori es pot remuntar a mitjan segle XI; segurament la majoria eren petits, amb només una dotzena de cases agrupades al voltant de l’església, tot i que n’hi havia alguns, especialment Provençana, Sarrià i Sant Andreu de Palomar, que eren una mica més grans. Entre els més petits cal situar el nucli de Sant Julià de Montjuïc, on l’any 1134 hi havia cases prop de l’església, o la villa de Sants, documentada vers el final del segle. Una altra vil·la emplaçada a Trullols, l’any 1079, podia haver estat la predecessora del nucli de les Corts. Als districtes elevats de Sant Just Desvern, Santa Creu d’Olorda, Santa Maria de Vallvidrera i Sant Genis dels Agudells, i també a la part de dalt d’Horta, el poblament era potser més dispers que en altres indrets que restringien l’extensió del poblat als terrenys del voltant de l’església. La importància de Sant Andreu es devia a l’extensió considerable del seu terme i al fet que el travessava el rec, gràcies al qual es convertí en una de les poques zones de regadiu al pla durant el segle XI, car sembla que la del costat de migjorn de Provençana començà a anar de baixa aproximadament al mateix temps que la zona del port. A més, comprenia els importants molins d’Estadella i Altafulla, al Besòs. A l’altra banda d’aquest riu, probablement hi hagué poblaments amb estructura de viles a Santa Coloma de Gramenet i a diversos punts del terme de Badalona, com ara els vilars de Morgada, Pomar i Canyet, a més del nucli més important al voltant de l’església de Santa Maria, al centre de l’antiga ciutat romana.

Un fet que reflecteix aquesta estabilitat fou l’augment del nombre de torres al Barcelonès. Algunes d’aquestes ja existien des del segle X, com la Torre Blanca de Provençals, la Torre Destall (de Hostaldi) a Cassoles, la Torre de Guifré, entre Badalona i Santa Coloma, la Torre Baldovina, al terme d’aquesta darrera, i altres d’Olorda, Desvern, Sarrià i Montjuïc. Probablement en la major part dels casos eren torres rodones annexes a residències que hom podia utilitzar per a protegir els productes quan hi havia atacs a la ciutat. Ens en queden pocs exemples, però el de la Torre Rodona de les Corts, contigua al que més endavant seria Can Vinyals, segurament fou típic. Tanmateix, a la dècada del 1030, la zona compresa entre el port i la desembocadura del Llobregat —que normalment era coneguda com a Espodella— es rebatejà Torres com a conseqüència del gran nombre de torres que hi havia, car se’n poden documentar almenys deu.

Si l’establiment de les sagreres influí en el sorgiment dels pobles del Barcelonès, les torres sovint constituïren les bases del que més endavant devien ésser els masos. L’any 1047 arriba la primera referència a un mas a Provençals; el 1057 n’hi ha un altre als Agudells, i al mateix any apareix el primer exemple amb un nom propi, el mas de Malvitge i la seva capella, a Provençana. El nom té el seu origen en el de la senyora Amalvígia, utilitzat per a designar un rec vers el final del mil·leni, i posteriorment fou transformat fins a esdevenir Bellvitge, forma que encara sobreviu avui dia. La capella degué haver estat la predecessora de l’ermita que encara existeix, ja que s’ha demostrat en les excavacions que el seu origen es remunta al segle XI. No obstant això, els exemples de mas durant el segle XI són relativament escassos, i es troben limitats en gran part a dues zones del pla, totes dues aïllades fins a cert punt i amb una varietat de terres superior a la normal. D’una banda, sorgiren al mateix districte costaner de Provençana, com el mas Malvitge; de l’altra, un cert nombre de nuclis de menys importància de la zona d’Horta esdevingueren masos molt aviat, com ara el Mas Silvià o el Mas Romanet, on hi ha documentades “vil·les” en èpoques anteriors. Aquestes, doncs, es corresponen més aviat amb les zones a les quals l’agricultura característica del mas era més factible i en què els nuclis de població no eren tan grans. Malgrat tot, fou realment al segle XII que els masos esdevingueren un tret constant del paisatge.

La tendència a la creació de vil·les al voltant de les esglésies o torres motivà que alguns punts de poblament anessin de baixa. D’aquests, n’hi hagué alguns que tornaren a aparèixer més tard com a masos (Vilarenc, Llefià, Quinzà i Vilapicina), mentre que d’altres desaparegueren. També sorgiren altres poblats nous; hom podria assenyalar el creixement del nucli d’Horta, documentat primerament només com a topònim, després com a villula (1062) i finalment com a centre d’una parròquia independent amb la seva església de Sant Joan (1095). Un altre nucli de població no fou probablement el que hi havia a Esplugues. Encara que es fa referència a aquest topònim ja al segle X, no hi ha indicis documentats de poblament fins al final del segle XI, i l’església de Santa Maria d’Esplugues fou consagrada l’any 1103. Pels volts d’aquesta data hom pot apreciar un cert període de recuperació religiosa, amb la consagració de les noves esglésies de Santa Eulàlia de Provençana (1101), Sant Andreu de Palomar (1105) i Santa Maria de Badalona (1112), tres de les parròquies més grans del Barcelonès.

Al final del segle XI, doncs, l’explotació es continuà desenvolupant plenament, i es cultivaren per primer cop terres de poc valor agrícola a Serra i Freixes, a la muntanya de Montjuïc —on s’aixecava l’únic castell del Barcelonès, car els altres que hem esmentat a Desvern o Gramenet eren poc més que torres—, i efectivament tingueren poca importància després de mitjan segle XI. El mateix podem dir, però, del castell del Port, el qual, tant per les seves reduïdes dimensions (probablement només tenia algunes torres i dependències) com pel règim de llibertats de què el pla gaudia, restringí notablement la seva funció als segles següents.

Com en el cas de la ciutat i els ravals, el pla havia d’experimentar un seguit de canvis fonamentals durant el segle XI que havien de determinar la seva estructura en època medieval, i és evident que els trets generals del sistema de poblament medieval eren ben definits vers el final del segle. Això no obstant, fins al segle XII no s’establiren els fonaments socials de la ciutat medieval. (PhBa)

El comtat de Barcelona

Mapa del comtat de Barcelona, amb indicació de les etapes de la seva formació.

Arxiu ECSA

El comtat de Barcelona és esmentat ja en el primer document que coneixem de la ciutat després de la subjecció dels gots o hispans de Barcelona i del castell de Terrassa a l’obediència franca el 844; gairebé amb tota seguretat responia a una antiga circumscripció visigòtica conservada sota el domini musulmà.

La Barcelona reconquerida devia ésser durant l’etapa dels anomenats “comtes francs”, o sigui, gairebé durant tot el segle IX, una plaça avançada amb un rerepaís poc poblat, sovint víctima de les falconades sarraïnes, que amb facilitat es presentaren davant les portes de la ciutat (anys 827, 856, 861) i almenys un cop, el 852, hi entraren. De fet, els comtes francs no ho foren mai exclusivament de Barcelona. Els primers, Berà i Rampó, hi uniren com a mínim Girona i Besalú; els posteriors, mereixen més aviat el títol de marquesos de Septimània o de Gòtia pel conjunt de territoris que tenien sota el seu comandament, i les seves estades al comtat de Barcelona devien ser ben escasses.

Durant gairebé tot el segle IX el comtat no degué sobrepassar la línia del Llobregat; és cert que, quan a partir del 910 el cartulari de Sant Cugat ens ofereix les primeres notícies del castell de Cervelló (el document del 904 és clarament fals), la zona sembla organitzada ja fa alguns anys: hi ha esglésies, cases, molins, vinyes, etc.; però no devia ser amb posterioritat al 878, ja que el bisbe Frodoí rebé una àmplia donació de béns, en la qual no esmenta cap dels que la seu tenia a Cervelló al començament del segle X.

Casa comtal de Barcelona.

AFE

Casa vescomtal de Barcelona.

AFE

Tant l’ocupació i la repoblació del territori més enllà del Llobregat, com l’organització del comtat, prengueren sens dubte una nova empenta amb la instauració de la dinastia comtal, que acabà configurant el casal de Barcelona. Amb el nomenament el 878 com a comte de Barcelona i Girona de Guifré el Pilós, que ho era d’Urgell-Cerdanya-Conflent des del 870, Barcelona deixava d’ésser un apèndix de Narbona per a convertir-se en el centre del domini franc a Hispània. En realitat, no és segur que el nomenament fos individual; els costums successoris que eren practicats al casal de Barcelona donarien peu més aviat a pensar en un condomini familiar, una indivisió corrent en moltes herències de l’època: al Conflent figura com a comte en lloc de Guifré el seu germà Miró el Vell; a Besalú, l’altre germà, Radulf, i a Girona, Dela, casat amb la germana Quíxol. Aquesta indivisibilitat de Guifré i els seus germans posava en les seves mans tots els territoris sota domini franc de la futura Catalunya a excepció del comtat d’Empúries, que tenien possiblement els oncles Sunyer II i Dela, aquest darrer, a més, era cunyat de Guifré. Aquesta pràctica successòria es mantindria, i donaria lloc a noves branques dinàstiques només quan el nombre de partícips fos massa elevat i tindria una fi calamitosa amb el cogovern de Ramon Berenguer II i Berenguer Ramon II.

El nomenament de Guifré com a comte de Barcelona degué anar seguit, com ja hem dit, dels primers establiments a l’altra banda del Llobregat. També hi ha indicis per considerar aprisió de Guifré el Pelós el lloc on s’havia d’alçar el castell de Queralt. No hi ha dubte, per tant, que la seva obra repobladora, encara que no era tan coneguda com a la zona entre el Cadí, les Guilleries i Montserrat, va significar també un nou impuls en l’ocupació i la repoblació del territori al comtat de Barcelona, que juntament amb Queralt, Montserrat i Cardona marcaven la nova línia defensiva.

Les morts de Miró el Vell de Cerdanya, el 895, i de Guifré el Pelós, el 897, comportaren el repartiment de l’indivís: Miró el Jove succeí el seu pare a la Cerdanya i el Conflent, mentre que el Rosselló es vinculava a la casa comtal d’Empúries; Radulf continuà actuant a Besalú i, a la mort d’aquest, el comtat passà a la casa de Cerdanya; els fills del Pelós, Sunifred II d’Urgell, Guifré II Borrell i Sunyer, i després aquest darrer tot sol, s’encarregaren de Barcelona-Girona-Osona.

Sota el comandament dels fills del Pelós, el cap de pont de Cervelló s’eixamplà ràpidament; ja el 917 es feia donació de les esglésies de Riudebitlles en un document que esmenta també el castell de Subirats i poc després sembla que tingué lloc la repoblació d’Olèrdola (929?); pels mateixos anys es devia produir l’aprisió del terme de Freixe (a l’actual municipi de Piera) feta pel vescomte Udalard.

Al mateix temps que es creava aquesta marca defensiva al sud del riu, hi ha indicis clars de reforçament i reorganització de la població del Vallès, potser esclarida a la plana pels atacs musulmans que seguiren la mort del Pilós el 897: el 904 fou consagrada l’església de Parets, el 932, en un sol dia, les de la Roca i de l’Ametlla; entre aquestes dues dates, segons Mundó, degué serho la de Vilamajor.

També sembla correspondre al moment inicial del segle X l’ordenació del territori del comtat de Barcelona en els quatre districtes o pagi tradicionals: el document del 878 a favor del bisbe Frodoí només esmenta el Maresme, el primer esment del Vallès és del 908, del Llobregat, se’n parla el 910, i el 917 del territorio Penetese; a partir del 920 l’esment del districte és habitual.

L’actuació de Guifré el Pelós, Guifré Borrell i Sunyer consolidà el comtat de Barcelona i el convertí en el principal dels comtats catalans, fins al punt que el 950 el comte Borrell fou rebut pels musulmans com a “príncep de Barcelona i de Tarragona”. Però la recuperació del poder califal i possiblement també la manca d’efectius humans provocaren gairebé un estancament de la repoblació: l’atac de Sunyer contra Tarragona el 936 fou de fet la fi d’una il·lusió, com la concessió de Santa Oliva i els estanys de Calders que Sant Cugat s’apressà a fer-se reconèixer el 938. L’avanç pel Penedès fou en realitat molt lent i més militar que repoblador; tot i així, tenim notícia d’una certa ocupació abans de mitjan de segle en llocs com Olèrdola, la Granada, Sant Pere de Molanta, Sant Pere de Ribes, Castellví de la Marca o Lavit, i el 959 la seu de Barcelona rebia la donació d’un castellar (ruïnes d’una antiga fortificació) sobre el Gaià, tocant a Vila-rodona i Bràfim, però ni el possessor anterior ni tampoc la seu no semblen haver estat en condicions d’ocupar el territori; com tampoc no sembla haver tingut èxit anys més tard (974) la crida per a consolidar un nucli de població a Montmell, ni efectivitat la donació de Cabra del 980, ja fora de l’antic territori del comtat visigòtic, els límits del qual havien de ser conservats pel bisbat.

De tota manera, ni la donació de territoris ni tan sols la construcció de castells no signifiquen una ocupació estable. Una cosa semblant pot ser dita de la marca del comtat d’Osona: encara que es produeixen avanços coneguts a Roqueta, Tous i Montbui, Miralles, Claramunt, Calaf o Prats del Rei, molt temps més tard tots aquests punts continuaren mancats de pobladors. De fet la potència musulmana en aquesta etapa central del segle X atemoria els possibles repobladors i recomanava prudència als comtes; tot plegat no fou, però, suficient per a evitar l’escomesa d’Almansor, el 985.

Potser per això, l’atac sembla haver provocat la decisió de reforçar millor la marca: a més de la nova carta de població de Cardona, semblen anar en aquest sentit la carta de població per a Sant Pere de Ribes (990), els primers esments de Cubelles, la consagració de les esglésies d’Olèrdola i Avinyonet del Penedès, les cessions de terres a les Gunyoles i noves actuacions en alguns dels castells esmentats, i fins i tot l’aprisió feta per Galí de Sant Martí a Calders, que ha de correspondre a aquests anys, com també la cessió sense conseqüències de Calaf a favor dels vescomtes de Cardona i, una mica més enllà, la construcció del castell de Calonge de Segarra pels bisbes de Vic, ja en funcionament l’any 1010. La repoblació del Penedès va ser lenta i amb forts retrocessos: la penetració musulmana era massa fàcil mentre no es va disposar de Tarragona. Les noves falconades dels anys 1000-1003 ho demostren prou clarament: la Granada quedà destruïda, les Gunyoles, on se sap que hi havia conreus el 991, el 1160 era encara un erm despoblat.

L’expedició a Còrdova de l’any 1010, tot i el capgirament de la situació militar que representà i els forts guanys que proporcionà —continuats gairebé immediatament amb les paries—, no sembla haver provocat l’embranzida reconqueridora i repobladora que s’hauria pogut esperar. Els obstacles foren polítics i demogràfics, més que no pas militars. D’una banda, cal situar la forta crisi política que sofrí el país des de la mort de Ramon Borrell (1017), fins a la renúncia de la seva vídua Ermessenda de Carcassona, el 1057, al condomini sobre els comtats que el seu marit li havia llegat en testar, condomini que permeté la longeva comtessa interferir en el comandament. Durant quaranta anys Ermessenda fou cotitular dels comtats i mantingué sota la seva autoritat directa el comtat de Girona.

L’actuació d’Ermessenda només fou responsable, però, d’una part de la crisi; la ràpida configuració de les estructures feudals, amb les revoltes nobiliàries que seguiren, en fou una altra, i encara s’hi han d’afegir els problemes derivats del testament de Berenguer Ramon I. Per entendre els fets potser cal començar pel testament d’aquest; casat dues vegades, la segona esposa intentà segurament que almenys el seu fill gran participés en l’herència. Així, mentre l’hereu Ramon Berenguer I rebia els comtats de Barcelona fins el Llobregat, i de Girona (aquest, però, hipotecat per l’àvia Ermessenda), per al segon, Sanç, es creava l’embrió d’un nou comtat al sud del Llobregat, amb Olèrdola per capital, i el fill gran de la segona dona, Guillem, en condomini amb la mare, Guisla, rebia el comtat d’Osona. Tot i que els germans petits quedaven supeditats d’alguna manera a l’hereu, aquest només tenia autoritat real sobre el Maresme, el Vallès i el pla de Barcelona, i, el que era pitjor, perdia tota frontera amb el món musulmà i, per tant, tota possibilitat d’expansió. Amb l’agreujant que tots els hereus eren menors d’edat i posats sota la regència de la seva àvia Ermessenda, ja que Guisla es casà molt aviat amb el vescomte Udalard II i perdé els seus drets.

La situació es complicà amb la sedició d’una part important de la noblesa; els senyors aprofitaren la situació de regència per imposar els esquemes feudals: rebuig de l’autoritat pública, ignorada si no s’acompanyava de juraments de fidelitat o de conveniències de tipus feudal, menyspreu de la llei i de les salvaguardes dels súbdits. La insubmissió fou llarga i plena d’incidents; els principals protagonistes foren la família vescomtal —a la qual pertanyia també el bisbe de Barcelona, Guislabert—, que tenia cavallers que arribaren a atacar el palau comtal, i Mir Geribert, gran senyor del Penedès, que s’arribà a proclamar “príncep d’Olèrdola” i, de fet, durant quinze anys féu befa de l’autoritat comtal. Només després de la definitiva desaparició d’Ermessenda de l’escena política, el comte pogué convertir en fugitiu el rebel (1058) i sotmetre’l després a l’autoritat comtal per mitjà d’una sentència judicial curosament pactada. De fet, tota la llarga crisi provocada pel desordre feudal va tancar el període de l’ordre carolingi (o potser fóra millor dir gòtic) i va deixar pas a l’organització feudal del país. El comte, per impossibilitat o per convicció, no intentà mantenir les velles estructures, sinó encapçalar les noves.

De tota manera, l’obstacle principal per a l’expansió del comtat sembla haver estat la manca d’excedents demogràfics. La crisi no impedí que s’anessin ocupant noves posicions, sempre més cap a migdia i cap a ponent, però l’erecció de castells i sobretot el repoblament avançaren amb gran lentitud: conquerir o bé obtenir territoris era relativament fàcil; però construir castells i assegurar el repoblament del territori resultava molt més difícil.

Malgrat aquest conjunt de dificultats no mancaren avanços, principalment cap a ponent. Des de la marca de Barcelona hi hagué intents d’ocupació de la Conca de Barberà, però més importants foren encara les actuacions a la marca d’Osona, on el levita Guillem reforçà la línia de castells des de Mediona a Clariana i va provocar l’alçament de Calaf i Aguilar, on sobretot es produí la restauració de Manresa (1022) i el primer intent d’ocupació de Cervera (1026). L’atenció prestada a la marca occidental per damunt de la meridional tenia una clara finalitat política: impedir l’expansió dels comtats de Cerdanya en primer lloc, i d’Urgell i Pallars més tard. Així, la marca de Berga quedà reduïda a una estretíssima llenca i l’expansió dels comtats d’Urgell, Pallars i Ribagorça fou hipotecada pel domini barceloní d’una corrua de castells des de Camarasa fins a Casserres, a l’Aragó. Cap a l’any 1020 el comte Ermengol II d’Urgell ja es reconeixia feudatari del seu cosí, Berenguer Ramon I; el fet és important perquè la conjunció de poder militar i pactes feudals permetria els comtes de Barcelona anar posant sota la seva sobirania, un darrere l’altre, la resta de comtats. El predomini sobre l’Urgell es devia accentuar quan el jove Ramon Berenguer I ajudà el 1041 a recuperar Àger, que havia caigut en una ràtzia del reietó de Saragossa i Lleida, Sulaymàn ibn Hüd.

Santiago Sobrequés situa envers l’any 1045 la instauració del sistema de paries i, amb ell, un gran trencament en les relacions amb el món musulmà; al mateix temps la Reconquesta entrà en una fase més activa que momentàniament entorpiren, però no detingueren, ni les baralles amb l’àvia Ermessenda ni la sedició dels senyors feudals. Amb anterioritat a mitjan 1050, Ramon Berenguer I i el vescomte Berenguer de Narbona arribaren a un acord encaminat a la reconquesta de Tarragona, que aquest havia de rebre en feu; tot i que el mateix any el comte féu. un altre conveni per repoblar Tamarit, cap de les dues empreses no prosperà. Tampoc no tingué èxit un nou intent que encomanava el repoblament de Tarragona a Bernat Amat de Claramunt (1059). De fet, segons Bonnassie, l’amistat —pagada en paries— de l’emir de Tortosa, retreia Ramon Berenguer d’ocupar Tarragona.

A ponent els avanços foren més importants. L’any 1050 Ramon Berenguer I adquiria drets sobre Camarasa i Cubells; el 1057 el casament de Llúcia, germana de la comtessa Almodis, amb el comte Artau I del Pallars Sobirà, posava sota la potestat del comte de Barcelona els castells que formaven el dot de la núvia. Mentrestant s’havien repoblat Granyena i Tàrrega. L’any decisiu fou, però, el 1058: mentre la decisió de repoblar Forès feia oscil·lar cap al comtat de Barcelona la Conca de Barberà, que el comte d’Urgell considerava com a zona d’expansió pròpia, Ramon Berenguer I ajudà el comte de Cerdanya a suprimir l’enclavament de les Oluges, que entorpia la ja prou estreta marca de Berga, i juntament amb el comte d’Urgell emprengueren la conquesta d’una sèrie de fortaleses a la sortida dels congostos pirinencs, a l’altra banda de la Noguera Ribagorçana: Pilzà, Purroi, Estopanyà i Canelles. Ramon Berenguer no solament obtingué drets sobre aquests castells i les possibles conquestes posteriors del comte d’Urgell, sinó també un jurament de fidelitat de part d’aquest (1063). Pocs anys més tard era el comte Ponç I d’Empúries qui es lligava també a Ramon Berenguer I amb un jurament de fidelitat.

Com en tants altres casos, el comte desitjà o fou empès a heretar els fills nascuts d’un segon matrimoni; no volent, però, com el seu pare, distribuir els territoris troncals, comprà per a Ramon Berenguer II, fill gran d’Almodis (Ramon Berenguer II i Berenguer Ramon II no eren pas bessons) els comtats de Carcassona i de Rasès, per mitjà d’una llarga sèrie de cessions de drets hereditaris litigiosos, pagats literalment a preu d’or amb el producte de les paries, almenys en set operacions successives. S’iniciava així l’expansió ultrapirinenca del comtat de Barcelona, que desfermà rancúnies i dos assassinats: el d’Almodis per part de l’hereu Pere Ramon i el de Ramon Berenguer II pel seu germà Berenguer Ramon II, pel que sembla a causa del fet que el primer es negava a compartir també els comtats ultrapirinencs. El resultat fou el manteniment de Carcassona i Rasès sota la sobirania nominal de la casa de Barcelona, encara que els vescomtes en tingueren sempre el domini efectiu.

L’assassinat de Ramon Berenguer II no fou un fre significatiu per al creixement del comtat. La crisi oberta pel magnicidi es tancà amb l’acord del 1086, que segons S. Sobrequés significà el manteniment del corregnat, si bé ara entre oncle i nebot. Immediatament devien començar les actuacions a fi de repoblar Tarragona i conquerir Tortosa i fins i tot València; en aquest darrer cas, la presència del Cid féu inútils els esforços de Berenguer Ramon II i també fracassaren les expedicions del 1092, el 1095 i el 1097 contra Tortosa i l’intent de repoblament de Tarragona, malgrat l’interès i gairebé l’exigència de la Santa Seu en la restauració. Cal cercar la raó bàsicament en la nova empenta sarraïna representada pels almoràvits, que el 1107 atacaren el comtat de Barcelona i saquejaren Olèrdola; i després d’un nou atac per ponent el 1114, el 1115 arribaren a assetjar Barcelona, coincidint amb el retorn de Ramon Berenguer III de la primera expedició a Mallorca. Els atacs almoràvits feren ben present que les paries havien estat una morbida Capua i que calia pensar en unes fronteres més fàcils de defensar.

El moment era favorable, ja que la primera croada havia despertat un afany d’intervencionisme internacional contra els musulmans també a Espanya, on acudien amb facilitat els cavallers francesos o normands i els estols de les ciutats italianes; però sobretot perquè l’autoritat directa del comte de Barcelona s’havia incrementat durant els darrers anys d’una manera important: el 1107 Ramon Berenguer III casà la seva filla Maria, encara una nena, amb el vell comte Bernat III de Besalú, amb el pacte que si aquest moria sense descendència, com succeí el 1111, Ramon Berenguer III heretaria el comtat que, a més, comprenia el Vallespir, la Fenolleda, Castellnou i el Perapertusès. L’any següent d’heretar Besalú, Ramon Berenguer III, ja dues vegades vidu, es casà amb Dolça de Provença, que li aportà a més del comtat de Provença el·de Millau, Gavaldà i part del de Cariat; tot i el fracàs pocs anys abans de l’intent de fer efectiva la seva sobirania sobre Carcassona i Rasès, Ramon Berenguer III passava a ser un personatge poderós a Occitània, encara que també obria una funesta rivalitat entre les cases de Barcelona i Tolosa i, a més a més, l’herència de Dolça havia de servir per a dotar un segon fill, Berenguer Ramon. Pocs anys més tard, el 1117, Ramon Berenguer III heretà també el comtat de Cerdanya, amb el Berguedà, el Conflent, el Capcir i el Donasà, a causa de la mort del seu cosí Bernat Guillem de Cerdanya, fill de Sança, germana de Ramon Berenguer II.

Tot i que més d’un cop els afers occitans impediren d’actuar contra els sarraïns, no hi ha dubte que l’augment de poder per part del comte fou important amb vista a l’expansió cap a migdia i ponent. Si bé la conquesta definitiva de Balaguer el 1105 s’havia fet sense intervenció del comte de Barcelona, Ramon Berenguer III emprengué el 1116 un llarg viatge a Itàlia amb la idea d’assegurar-se l’aliança de Gènova i Pisa i la declaració de croada per part de la Santa Seu per a una expedició contra Tortosa. L’únic resultat pràctic va ser en realitat el nomenament del bisbe Oleguer de Barcelona com a arquebisbe de Tarragona i alhora com a senyor de la ciutat. L’interès del comte es va haver de desviar ràpidament cap a ponent, on el 1118 el rei d’Aragó Alfons el Bataller havia conquerit Saragossa i podia intentar fer el mateix amb Lleida; Ramon Berenguer III parà el cop en aliar-se amb el reietó lleidatà i forçar el rei d’Aragó en l’acord que ni l’un ni l’altre no atacarien Lleida. Neutralitzada la qüestió de Lleida es van poder concentrar esforços en el repoblament de Tarragona, que l’arquebisbe Oleguer va encomanar el 1129 al cavaller normand Robert Bordet, que des de feia molt de temps habitava i s’havia casat al país; per fi s’aconseguia la secular aspiració de restaurar Tarragona, encara que el repoblament va resultar més aviat precari.

El matrimoni de Ramon Berenguer IV amb Peronella, hereva de la corona aragonesa (1137), resolia el possible enfrontament amb Aragó pel domini de Tortosa i de Lleida. Ambdues ciutats caigueren en mans de Ramon Berenguer IV el 1148 i el 1149; paral·lelament al setge de Lleida, cavallers aragonesos assetjaren Fraga i Mequinensa. Els nous territoris no foren atribuïts a Aragó ni al comtat de Barcelona, sinó que formaren un marquesat sota domini directe del comte rei; fins al temps de Jaume I no quedaren clarament delimitades les fronteres entre Catalunya i Aragó, però de fet la conquesta de Lleida i Tortosa i la provinença majoritària dels seus pobladors va significar l’assoliment dels límits que enclourien els territoris que ja es començaven a anomenar Catalunya. A l’interior, quedaven encara sense lligams de dependència els comtats del Rosselló, el qual fou llegat en herència a Alfons el Cast el 1172, i del Pallars Jussà, que Dolça I, després d’haver-lo heretat del seu nebot, cedí al mateix Alfons el Cast. La resta de comtats amb dinasties pròpies (Pallars Sobirà, Urgell, Empúries) restaven subjectes al comte per diferents llaços feudals que si bé no sempre n’asseguraven l’obediència, sí que comportaven l’acceptació de la sobirania del casal de Barcelona. (GFM)