Marededeu de la Sagristia (Puigcerdà)

Marededeu

A l’antiga parròquia de Santa Maria de Puigcerdà es venerava una imatge romànica de la Mare de Déu, que es perdé en l’incendi produït en l’església el 22 de juliol de l’any 1936. La talla actual, dita popularment Mare de Déu de la Sagristia, venerada a l’església de Sant Domènec, que esdevingué parroquial després de la destrucció de l’església de Santa Maria, és una còpia de la que va ser destruïda el 1936. El seu nom té l’origen en el fet que els cònsols de Puigcerdà feren traslladar l’any 1585 la Mare de Déu a la sagristia major, restaurada de poc, i des d’aleshores fou coneguda amb el nom de Mare de Déu de la Sagristia, patrona de la vila.

L’antic grup escultòric feia, incloent-hi el tron, 85 cm d’alçada. La Mare seia directament sobre un setial, els quatre muntants del qual acabaven a la part superior amb una mena de pomes. Portava túnica i un vel mantell. La túnica tenia com a particularitat que no feia cap plec fins al nivell dels genolls. A partir d’aquí, a costat i costat, el vestit formava grans plecs verticals, simètrics, però rudimentaris. El vel mantell cobria la Mare de cap a peus i deixava els braços lliures per al moviment. Els dos caients del mantell s’ajuntaven fins a cobrir quasi completament el pit, només era visible la sina dreta que la Mare prenia amb la mà dreta, mentre que l’altra mà aguantava el Fill. El Nen Jesús seia sobre el genoll esquerre de la Mare. Anava vestit amb una doble túnica, cenyida; el vestit de sobre era lleugerament més curt que el de sota. Amb la mà esquerra premia el pit de la Mare, mentre que amb els llavis xuclava la llet maternal. L’Infant no portava corona i els cabells es recollien graciosament rere el clatell. En aquest grup iconogràfic és sorprenent la mirada fixa de la Mare de Déu, que no sembla pas interessada pel que fa el Fill. S’ha dit, amb molt d’encert, que la introducció del tema de la Mare alletant l’Infant “n’altére pas d’emblée la solennelle majesté de la statue romane” (Durliat, 1963a, pàg. 166).

Això és vàlid a Puigcerdà. La Mare de Déu contrasta singularment amb la de la Pobla de Claramunt, a la conca d’Odena, en la qual la Mare inclina el cap en direcció a l’Infant. Aquesta darrera imatge és del segle XIII (vegeu-ne l’estudi, vol. XIX, pàgs. 465-466, d’aquesta col·lecció) i en opinió meva el grup de Puigcerdà era una mica més antic. El valor artístic de la Mare de Déu de la Sagristia és, d’altra banda, mediocre; el tallista va fer les mans i les orelles força desproporcionades i es mostrà maldestre per aconseguir els plecs dels vestits. Martí i Sanjaume (1925, pàg. 17) incorria en un greu error quan afirmava que la Mare de Déu de la Sagristia era una reproducció de la Mare de Déu d’Urgell. Aquestes dues talles no tenen res de comú, ja que la de la Seu no pertany al tipus de les marededeus de la Llet (sobre aquesta qüestió, vegeu l’esment que es fa sobre la Mare de Déu de Santa Maria de la Seu d’Urgell al volum VI, pàg. 104 de la present obra). Si un document que autoritzava el bisbe d’Urgell a construir l’església de Puigcerdà dona fe que aquesta església va ser bastida en honor de Santa Maria d’Urgell, l’escultura mariana que va ocupar un lloc en el nou santuari no per això fou reproducció de la de la catedral d’Urgell.

És difícil de dir quin va ser el model que va inspirar la talla de la Mare de Déu de Puigcerdà. La Mare de Déu de la Sagristia és, amb tota evidència, anterior a la miniatura del Llibre verd de l’arxiu municipal de Puigcerdà, que representa una marededeu de la Llet asseguda. Al revers del foli d’aquest manuscrit que recull els privilegis de la vila de Puigcerdà, consta un document en llatí que comença amb aquestes paraules: Quoniam humane nature conditio, datat a les calendes de maig de l’any 1298. La Mare de Déu és asseguda en un tron sense respatller, de color groc amb motius vermells; aureolada, porta corona. La túnica vermella ajustada al cos, va cenyida a la cintura. Un mantell ample, que sembla haver estat primitivament blau, deixa el braç dret completament lliure i fa un moviment força semblant al de la marededeu de Font-romeu. Amb la mà dreta oferia púdicament el pit al seu Fill. L’Infant, dret sobre el genoll esquerre, és embolcallat amb el gran mantell de la Mare, i el cap, de costat, mira cap a la Mare. És del tot evident que el miniaturista va voler representar, a la seva manera, a l’encapçalament del recull de Privilegis de Puigcerdà, la marededeu de la Llet, patrona de la vila, sense que per això es tracti d’una reproducció. Segons Martí i Sanjaume (1925, pàg. 18), el títol de Mare de Déu de la Sagristia no va ser donat a la imatge de Puigcerdà sinó força tardanament, a partir de la fi del segle XVI. Efectivament, l’any 1585, com hem comentat anteriorment, la talla de la Mare de Déu va ser portada a la sagristia major, que havia estat restaurada feia poc temps, potser perquè certes persones pudibundes patien de veure el pit al descobert per a alletar l’Infant; però d’altres motius igualment vàlids són enumerats pel mateix Martí. En tot cas, una llegenda amb la relació del trasllat va ser forjada al segle XVIII per explicar el nom; els habitants de Puigcerdà temien que els d’Ix no els prenguessin la Mare de Déu i, per més seguretat la van tancar a la sagristia (Sarrète, 1903a, pàg. 15).

També al segle XVIII, poc després de la divisió de la Cerdanya pel tractat dels Pirineus, en una estrofa d’uns goigs (en castellà) s’apuntà la idea que la Mare de Déu de la Sagristia havia estat escollida com a protectora per un comte de la Cerdanya que la portava a les campanyes militars.

Però aquests Goigs de la Mare de Déu de la Sagristia van ser fets l’any 1795 per Jacint Barnés, beneficiari de Santa Maria del Mar de Barcelona, que era originari de Puigcerdà (Martí, 1925, pàg. 18).

Els goigs van contribuir a acreditar la idea que aquesta Mare de Déu era patrona de la Cerdanya des de l’època comtal. De fet, manifesten l’esperit de rivalitat transfronterera, suscitat pel tractat dels Pirineus. Hi havia qui, entorn de la imatge de Maria, volia ajuntar a Puigcerdà la Cerdanya dividida.

Contemporàniament al tractat dels Pirineus, el santuari de Font-romeu, a la Cerdanya francesa, pretenia representar un simbolisme semblant. Els Goigs de la Mare de Déu de la Sagristia, del segle XVIII, semblen, doncs, testimoni més de les querelles nacionalistes que durant molt de temps han dividit els cerdans, que no pas de les rivalitats entre santuaris.

En realitat, cap capella mariana de Cerdanya no ha acollit cap Mare de Déu de la Cerdanya, perquè cap imatge no pot pretendre oficialment aquest títol. Cal insistir, en efecte, que sobretot en èpoques antigues, no hi ha sinó diferents santuaris de la Mare de Déu on els pelegrins dels pobles veïns s’estimaven d’anar els dies d’aplec. Er, Font-romeu, Bell-lloc, Núria, han tingut aquest paper, sense que cap no hagi tingut un lloc preeminent amb relació als altres.

Bibliografia

• Sarrète, 1903a
• Martí, 1925
• Cook-Gudiol, [1950] 1980, pàg. 308
• Delcor, 1970, pàgs. 95-98
• Noguera, 1977, pàgs. 115-116