La vila de Calassanç és situada a 736 m d’altitud, prop la riba dreta de la Sosa de Peralta. D’antic, l’església parroquial “Sancti Cipriani, infra terminos kastro Calasancio”, fou una possessió de la canònica de Santa Maria de Solsona en terres del bisbat de Roda-Lleida. Així que el comte Ermengol IV d’Urgell conquerí als musulmans la vila de Calassanç l’any 1090, donà a l’esmentada canònica l’església de Sant Cebrià “cum sua parrochia et cum suis cunctis directis, tam decimis quam primiciis, oblacionibus, terris et vineis, domibus, ortis, salinaribus”, les mesquites amb els alous que en depenien, i diversos masos del terme.
El cavaller Rotlan Ramon, senyor de la rodalia, deixà en “una lampada ad ipsa ecclesia de Calassanç’ en el seu testament datat el 1095. La butlla confirmatoria d’Urbà II, de l’any 1097, no fa esment d’aquesta església, ja que la vila hauria estat recuperada pels musulmans, però els canonges de Solsona aconseguiren la confirmació de la carta comtal per part del nou conqueridor de la vila, Pere I de Ribagorça vers l’any 1103, el qual com era habitual en ell, estampà una signatura amb caràcters aràbics al peu del document. Això explica el contingut dels dos instruments pontificis que acabaren per delimitar la subjecció d’aquesta església; l’any 1100 el papa Pasqual II donà els delmes de la parròquia de Calassanç a l’església de Roda i així restà integrada en aquest bisbat, matriu del de Lleida. En canvi, la butlla del papa Eugeni III del 1151 sí que consigna l’església de Calassanç com a pertanyent a la canònica solsonina.
A la fi del segle XIII, la relació d’esglésies pertanyents a la canònica de Santa Maria de Solsona consigna l’església de Calassanç amb les quartes episcopals dels delmes i les primícies, i la tercera part de les oblacions.