Santa Maria del Vilet (Peralta i Calassanç)

Església

L’actual santuari de la Mare de Déu del Vilet, seu d’un antic priorat benedictí, s’emplaça a poc més d’un quilòmetre a ponent del poble de Gavasa, dins la partida de Siurana. Segons un estrany document, tal vegada de procedència mossàrab, un cavaller anomenat Rotlan hauria erigit aquesta església en honor de la Mare de Déu per tal d’agrair el miracle que guarí la seva filla d’una greu malaltia, i aquesta filla de Rotlan després va posseir-la amb l’heretat; en aquest sentit no se sap si hi hagué un monestir femení. Més enllà de la llegenda, hi ha constància en el testament de Rotlan Ramon, datat el 1095, de la fundació de Santa Maria del Vilet. Aquest cavaller, originari del casal dels senyors de Cornudella, amb dominis a Soperuny que llegà al monestir d’Alaó, participà activament en les conquestes d’Ermengol IV d’Urgell per la vall de la Sosa; per aquesta raó fou senyor de Peralta, i amb el temps, els seus descendents agafaren el cognom d’aquesta senyoria, seu i casal d’un dels llinatges ribagorçans més preclars. Aquest testament, com ja s’ha dit, certifica l’exactitud històrica de la fundació de Santa Maria del Vilet, amb la consegüent dotació patrimonial: “et ad Sancte Marie de Billet uncias llll”

Anys després, l’església del Vilet va ser destruïda i cremada pels almoràvits, de tal manera que el bisbe Julià de Saragossa, diòcesi a la qual pertanyia aleshores, va lliurar-la a l’abat Bernat Adelm (1078-1114) del monestir d’Alaó per tal de reinstaurar-hi l’orde monàstic. És possible que aquest encàrrec no es pogués dur a terme llavors a causa dels continus trasbalsos fronterers. Entretant, l’abadia d’Alaó va anar consolidant altres dominis per la vall de la Sosa (Calassanç) i per la vall col·lectora del Cinca (Montsó, Xalamera), i fou aquest patrimoni alaonès motiu suficient per a atreure una vegada més l’esmentat llinatge dels Rotlan.

L’any 1150, sota els governs del comte Ermengol VI d’Urgell i del comte Ramon Berenguer IV a Barcelona i Aragó, un cop presa Lleida, Ramon de Purroi, fill de Sança i germà d’Arnau i Rotlan, s’oferí al monestir d’Alaó i al seu abat Ponç per a servir tota la seva vida com a monjo de sant Benet, aportant diverses rendes i drets que tenia a les viles de Montoliu d’Urgell i Purroi. I tres anys després, el susdit Rotlan de Purroi conjuntament amb els seus fills Guillem de Peralta, Pere, Ramon i Maria concediren al cenobi d’Alaó l’església i l’alou de Santa Maria del Vilet, que segons manifestaren abans ja havia estat dedicada a la vida monàstica, dita altrament de Siurana, la qual el seu pare havia adquirit del comte d’Urgell i li deixà en testament; la donava ara a l’abat Ponç d’Alaó amb totes les seves pertinences per tal que en disposés lliurement, restaurés la vida monàstica i hi restituís monjos que preguessin per ell i per la seva família; a més a més, tant ell com els seus fills i successors serien batlles i defensors de l’honor. Recuperada la comunitat, Santa Maria del Vilet esdevingué seu d’un florent priorat alaonès, i és evident que des d’aleshores, directament o indirectament, els futurs barons de Peralta controlaren aquest enclavament.

Tanmateix, la possessió de la casa del Vilet no fou pacífica, ja que en reclamaven drets jurisdiccionals els bisbes urgellencs i els canonges de Solsona; tal vegada aquestes disputes motivaren la confecció de l’esmentat instrument mossàrab.

Tot i la segregació de béns al Baix Cinca, que anaren a parar al priorat de Santa Maria de Xalamera, el prior del Vilet passà a ocupar el segon lloc en ordre d’importància dins la comunitat alaonesa: de fet, molts dels priors foren després abats de la casa mare. Segons les dades recollides no es pot afirmar que els monjos del Vilet gaudissin d’un alt grau d’autonomia, com en altres casos, de manera que sempre figuren supeditats a l’abat d’Alaó. S’endevina almenys la seva gestió en aquells dominis més propers de la vall de la Sosa, com les esglésies de Calassanç, Nerca, Montmagastre i Alins; els alous d’Aguilaniu, Castre, Sanui, Barbastre, Montsó, i fins i tot les hisendes de Tamarit i l’hospital d’Andaní.

Hom consigna que a l’inici del segle XIII, i a instàncies de l’abat alaonès Bernat de Sapeira, el bisbe lleidatà Gombau de Camporrells consagrà el temple del Vilet en honor de Santa Maria. Aquesta degué ser l’època daurada de la comunitat del Vilet, ja que d’ençà d’aleshores, les rendes priorals foren cada vegada més migrades. Així, en la dècima papal de Terra Santa col·lectada a la darreria del segle XIII, es troba esment dins el bisbat de Lleida del germà Ferrer, monjo d’Alaó, que pagà pel prior del Vilet 10 sous i 6 diners, mentre que a la diòcesi i el deganat d’Urgell, fou taxat dit prior en 100 sous el 1279 i 50 sous l’any 1280; per tant, això fa un total de 160 sous i 6 diners, és a dir, quatre vegades més que el prior de Xalamera. En canvi, un segle després, concretament l’any 1391, essent en el deganat d’Urgell, la dècima només anota 70 sous.

La decadència de la comunitat del Vilet sobrevingué a conseqüència dels abats comendataris. L’erecció d’un nou priorat a Calassanç (1428), probablement per motius diocesans, comportà la desaparició de la casa. A la mort del prior Gaspar de Mirambell i a requesta de l’abat d’Alaó, el papa Nicolau V (1447-55) incorporà el priorat amb els seus béns al monestir d’Alaó. I malgrat que el seu successor Calixt III (1455-58) revocà aquesta mesura, aquest mateix papa acabà per confirmar dita unió a l’abat Antoni Espanyol, d’Alaó. Així, Santa Maria del Vilet restà lligada a l’abadiat alaonès fins a la desamortització del segle XIX. Abans, però, el Vilet recuperà el títol prioral, ja que a mitjan segle XVIII Sant Bartomeu de Calassanç passà al seminari de Lleida. Posteriorment el Vilet esdevingué una quadra del terme de Gavasa que arran de l’exclaustració fou comprada per uns particulars. (JBP)

Actualment, l’església del priorat de Santa Maria del Vilet és un santuari format pel transsepte d’una església inacabada construïda en formes gòtiques, que originalment es va pensar com un edifici d’una nau i una capçalera composta per un transsepte i tres absis. D’aquesta església només es va arribar a construir el cos del transsepte, probablement al segle XIV o potser una mica abans. (JAA)

Priorologi de Santa Maria del Vilet