Situació
Aspecte de conjunt de les ruïnes de la fortalesa, amb la gran torrassa, possiblement del segle XIV, que corona el recinte superior.
ECSA - J. Bolòs
Fortalesa estratègicament situada dalt d’un tossal, que va tenir un paper molt destacat en la defensa del districte musulmà de Lleida enfront dels comtes de Ribagorça.
ECSA - J. Bolòs
Castell situat al cim d’un elevat tossal, defensat pels cingles naturals i des d’on hi ha una panoràmica molt bona sobre gran part del sector septentrional de la comarca.
Mapa: 31-13 (326). Situació: 31TBG852502.
A 2 km al sud de Peralta de la Sal, per la carretera que va a Sant Esteve de la Llitera, surt a mà esquerra una pista, gairebé només transitable amb vehicle tot terreny. Fets uns 3 km, surt a mà dreta una altra pista que ens porta a l’ermita de la Móra, des d’on, per un caminet, en 10 minuts pujarem fins al castell. (JBM-JRG)
Història
El castell de Montmagastre formà part de la línia defensiva del districte musulmà de Lleida davant el bel·ligerant comtat de Ribagorça. En la crònica d’al’Udhrī es relata que el castell de Mamaqasra fou fortificat l’any 922 per Muhammad ibn Llop, un dels darrers Banü Qasī.
En les fonts cristianes Montmagastre no apareix documentat fins l’any 1063, com a límit del castell d’Estopanyà i, per tant, del comtat de Barcelona. El castre de Momacastro fou conquerit l’any 1090 pel comte Ermengol IV d’Urgell en la segona gran expedició que féu per la vall de la Sosa i que una vegada més s’estavellà contra els murs de Calassanç. Sembla que aleshores el comte urgellès fortificà el castell i hi establí cavallers, com ara Rotlan Ramon, a fi de continuar el setge de Calassanç.
Després de la reacció musulmana, que arribà fins a Calassanç (1095), el jove comte Ermengol V d’Urgell es veié obligat per aquestes circumstàncies a signar un acord amb Pere I de Ribagorça segons el qual s’instaurà una mena de condomini a Montmagastre, de manera que no el podria tenir mai el comte Artau II de Pallars Sobirà, i el castlà hauria de ser vassall del rei (v 1100). Aquesta nova conjuntura és constatada per la donació del bisbe Ponç de Roda de l’església de Santa Coloma de Montmagastre al monestir d’Alaó (1103). L’exclusió del comte de Pallars Sobirà i d’altres enemics del rei aragonès s’ha valorat com la fi de la influència dels comtes de Barcelona a la vall de la Sosa; tanmateix, una pèrdua momentània, al cap i a la fi.
Sembla que el castell de Montmagastre adquirí novament protagonisme arran de les incursions almoràvits i del problema successori que plantejà el testament d’Alfons I el Bataller. L’any 1134 era en poder del senyor Diego López i de l’infant García Ramírez, senyor de Montsó, tot just uns quants dies abans que aquest pugés al tron de Navarra. Això no obstant, el comte Ermengol VI reintegrà aquests dominis al comtat d’Urgell, i el seu fill Ermengol VII esmenta el castell de Montmagastre com un bé alodial (1167).
El 1203 Montmagastre era un dels nou castells que formaven l’honor urgellesa a Ribagorça. Ramon de Peralta obtingué de la comtessa Aurembiaix d’Urgell l’any 1226 la donació en alou del castell i vila de Montmagastre; llavors el rei Jaume I li posà plet per aquesta causa.
El 1469 el castell i lloc de Montmagastre, que encara devia estar poblat, van ser concedits a Martí de Lanuza. L’any 1471 aquest castell fou un baluard de les tropes reialistes, capitanejades per Alfons d’Aragó contra els partidaris del príncep de Viana. Després el lloc devia despoblar-se, ja que no n’hi ha esment entre els cronistes moderns, tot i que el castell de Montmagastre amb la seva quadra continuà en actiu dins el modern comtat de Ribagorça i formà part de la baronia de Peralta fins al segle XIX. (JBP)
Castell
Planta del sector superior del castell, amb el basament de l’antiga torre rodona i el gran edifici o torrassa rectangular encara existent.
J.R. González - J.l. Rodríguez
L’únic punt accessible del castell és la cara sud-oriental, per on s’accedeix al recinte emmurallat jussà, de forma trapezoidal, que voreja el cingle superior. Hi ha restes del mur perimetral en diferents sectors, si bé és a la banda est on està més ben conservat; al sud-oest hi ha restes d’una torre de base el·lipsoidal i de paret atalussada, que interiorment té una volta encofrada de mig canó. A l’angle contrari, és a dir, al sud-est, hi ha restes d’una torre de planta rectangular. Dins d’aquest àmbit hi ha una cisterna de planta rectangular feta de carreus de gres a l’interior i per fora de maçoneria amb morter; s’aprecien sengles arrencaments de dos arcs diafragma que devien sostenir una coberta plana. Les seves dimensions permeten pensar que aquesta cisterna era prevista per a subministrar aigua a un contingent nombrós. Uns quants metres al nord-est hi ha les restes del que podria ser la capçalera de l’església de Sant Julià de Montmagastre.
A la part més elevada del tossal hi ha un segon recinte o recinte sobirà, més petit i de forma quadrangular. Els seus murs nord i est corresponen també al primer emmurallament descrit. Les restes d’una torre rectangular a llevant marquen l’inici del mur perpendicular que va en direcció oest fins que gira noranta graus i enllaça amb el mur perimetral septentrional. Les parets del recinte interior, molt degradades, són construïdes amb pedres irregulars unides amb morter molt evident. Les parets nord i est són murs fets de grossos carreus de conglomerat lligats amb morter, de perfil atalussat i estructuralment són posteriors al mur de la torre que marca l’inici de la muralla transversal. Dins d’aquest segon recinte hi ha la base d’una torre cilíndrica d’uns 2 m d’alçada, 2,5 m de diàmetre interior i 170 cm de gruix del mur. Al nord de la torre hi ha restes d’una estructura difícil d’interpretar sense una excavació arqueològica. Igualment, en el límit rocós septentrional hi ha cinc filades de carreus de gres, de 70 × 20 cm, els quals són anteriors al mur perimetral atalussat.
La part més ben conservada d’aquest castell és la gran torre de planta rectangular que hi ha a ponent del punt més enlairat de la muntanya i a tocar gairebé de les estructures més antigues. La torre, d’aparença defensiva, té un caràcter residencial, amb dos pisos i terrassa. Té també dues portes enlairades i espitlleres a la primera planta, a més d’una finestra amb festejadors al sud, per sobre de dues cambres subterrànies paral·leles a la planta baixa.
L’estudi de les restes conservades permet veure diferents estructures amb cronologies diverses. La torre cilíndrica que hi ha en el punt més enlairat és l’estructura vista més antiga, la qual ben bé podria ser d’origen islàmic, del segle XI, del mateix tipus que la torre del castell d’Artesa de Segre, o si més no datable al segle XII, quan el castell ja havia estat conquerit pels cristians. La part septentrional del recinte superior, que té els carreus de pedra sorrenca, ja deu correspondre a una cronologia al voltant del segle XIII, i la cisterna podria ser d’una centúria posterior. La torrassa quadrangular és clarament posterior al recinte superior, ja que se superposa a la muralla occidental; sembla que cal datar-la al segle XIV. Probablement el recinte jussà ja estaria fet a l’inici de la baixa edat mitjana, però fou reformat cap al segle XV. (JRG)
Bibliografia
- Moner, 1878-80, vol. III, pàg. 278
- Miquel, 1945-47, vol. I, doc. 39, pàgs. 55-56
- Rius, 1946, vol. I, pàg. 205
- Ubieto, 1951a, pàgs. 143-145 i docs. 84 i 105
- Abadal, 1955, vol. III (I), pàg. 123
- Costa, 1959, vol. I, pàg. 127 i doc. 19
- Granja, 1967, VIII, pàg. 485
- Guitart, 1976, vol. 1, pàgs. 113-114
- Bertran, 1979, II, pàg. 316
- Riu, 1979, II, pàgs. 227-256
- Boix 1982, doc. 479
- Baraut, 1988-89, IX, doc. 1 383, pàg. 202 i doc. 1 425, pàgs. 236-239