Situació
Les migrades restes del castell coronen el penyal que hi ha sobre el petit nucli de Gavasa.
ECSA - J. Bolòs
Les escasses ruïnes del castell de Gavasa s’emplacen al cim d’un penyal rocós sota el qual hi ha la caseria de Gavasa, situada al sector central del terme, a la vora del barranc homònim, al nord-est de Peralta.
Mapa: 31-12 (288). Situació: 31TBG862540.
Per a arribar a Gavasa cal agafar una carretera local a mà esquerra que parteix de la carretera N-230 de Lleida a Benavarri. També s’hi pot accedir per la carretera local de Purroi a Binèfar. Les restes del castell es troben concretament a l’extrem oriental de la penya, molt punxeguda, i són actualment inaccessibles sense utilitzar tècniques d’escalada. (JBP)
Història
Ensems amb Calassanç i Montmagastre, el castell de Gavasa va defensar la frontera musulmana en aquest sector de la vall de la Sosa. El castell de Gavasa, esmentat diverses vegades en la frontera del comtat de Barcelona (1063, 1067), ja devia haver estat conquerit el 1079 pel comte Ermengol IV d’Urgell segons un instrument dubtós procedent del monestir de Gualter. Certament, l’any 1083 era ja en poder del comte urgellès, i així resta consignat en la dotació de Santa Maria de Solsona. El feu de Gavasa fou dotat convenientment amb dominis senyorials i confiat al cavaller Rotlan Ramon, senyor de Peralta. El comte Ermengol VI d’Urgell feu constar reiteradament el seu alt domini en aquest castell (1107, 1126). Gavasa es mantingué sempre dins el comtat d’Urgell.
El castell de Gavasa també fou seu d’una família de castlans que n’agafaren el cognom. El fundador del llinatge hauria estat un dels feudataris consignats en el testament de Rotlan Ramon de Peralta, datat el 1095. L’any 1110 compareix Ramon Mir de Gavasa en el seguici de la comtessa Beatriu de Ribagorça i vora Pere Mir d’Entença.
L’any 1208 el comte Ermengol VIII disposà que l’honor de Ribagorça fos heretada per la seva filla Aurembiaix en cas de tenir un fill baró que el succeís en el comtat. No fou així, però la comtessa d’Urgell infeudà el castell de Gavasa a Ramon II de Peralta l’any 1226, cosa que el rei Jaume I reconegué el 1232. D’ençà d’aleshores Gavasa restà vinculat a la baronia de Peralta, i com a tal domini senyorial formà part de la Ribagorça i després del partit judicial de Benavarri. (JBP)
Castell
Es pot apreciar al cim de la penya la part inferior de l’extrem de llevant d’una estructura de planta rectangular que s’adapta al perfil de la roca, amb una amplada que no supera els 4 m. L’obra és feta de carreus horitzontals poc treballats. Al peu del cingle, al nord-est, hi ha restes d’un encofrat que correspondria a una estructura més moderna, probablement relacionada amb l’accés al castell, el qual segurament es faria per aquest punt, ja que encara és avui el sector més fàcil per a pujar-hi, almenys fins a la terrassa que hi ha a mitja alçada. Als camps situats al sector nord-oriental del peu del cingle es pot recollir ceràmica grisa, juntament amb algun altre fragment de datació més moderna.
L’emplaçament del castell de Gavasa és summament estratègic i devia servir per a controlar un pas natural de la Llitera cap a la Ribagorça. Probablement es tracta d’una obra d’origen islàmic, complementària d’altres fortaleses de la zona que van ser reconstruïdes o fortificades al segle X per iniciativa de Muhammad ibn Llop, com els veïns castells de Calassanç i de Sorita. A les acaballes del segle XI fou conquerida pels cristians i a partir de llavors fou molt poc reformada. Potser hi hagué una ampliació d’època baixmedieval, a la qual devia correspondre la paret encofrada situada al peu de la penya, al nord-est. (JRG-JRoM)
Bibliografia
- Pasqual, S.D., vol. VIII, pàgs. 582-584
- Marca, 1688, doc. 275, Cols. 1151-1152
- Caresmar, 1756
- Moner, 1878-80, vol. V, pàgs. 431-433
- Serrano, 1912, pàgs. 29-30 I 36-37
- Yela, 1932, pàgs. 71-72
- Miquel, 1945-47, vol. I, doc. 39, pàgs. 55-56 I doc. 153, pàgs. 154-155
- Costa, 1959, vol. I, pàg. 127
- Chesé, 1972, doc. 189
- Poch, 1977, 2, doc. 2, pàgs. 248-249
- Bertran, 1979, II, pàg. 316
- Riu, 1979, II, pàg. 235
- Bach, 1986-87, VIII, doc. 2, pàgs. 217-219
- Guitart, 1988, vol. 3, pàg. 149
- Baraut, 1988-89, IX, doc. 1 383, pàg. 202