Situació
Escassos vestigis de les fonamentacions d’aquest castell.
ECSA - J.I. Rodríguez
Les restes del castell es troben 3 km al nord de Gavasa, al capdamunt d’un turó.
Mapa: 31-12 (288). Situació: 31TBG867581.
De la carretera que des de Gavasa porta a Castillo del Pla, ja en la veïna comarca de la Baixa Ribagorça Oriental, cal desviar-se per un camí a mà esquerra, que cal seguir en direcció nord-oest uns 2 km fins a arribar a un collet que és molt a prop de la partió municipal i comarcal. Des d’allí, el camí continua fins al mas de Nicolau. Cal deixar el cotxe i continuar el camí camps a través fins dalt de l’elevació, on s’arriba al cap de deu minuts. El primer que es troba són les ruïnes de l’església de Santa Maria, a una cota més baixa que la fortalesa. (JRG-JRoM)
Història
Les notícies que hom disposa del castell són minses. Sembla que aquest lloc adquirí protagonisme a la primeria del segle XII, arran de la incursió almoràvit que destruí Gavasa. Entre el 1112 i el 1124 un tal Pere Guillem de Dabazue figura entre els cavallers ribagorçans que garantiren al comte Bernat Ramon de Pallars Jussà la infeudació de Castelló de Tor a favor de Pere Gausbert de Cornudella. El castell restà en actiu, dins el comtat de Ribagorça, fins a època moderna. Consta que el lloc de Llavassui fou propietat de Santa Maria de Llinars (Benavarri), convent de frares predicadors fundat al segle XIV. (JBP)
Castell
Al sud del rocam hi ha un marcat fossat. De l’estructura defensiva es conserva solament, a la part nord, la base d’un tram de mur de 2 m de llargada, el qual està fet de carreus lligats amb morter i posats al llarg i de través. La mida dels carreus posats horitzontals és de 70 cm de llargada per 30 cm d’alçada. Més cap a l’est, en la mateixa banda, hi ha restes d’un mur fet de carreus més petits i en part amb encofrat. Superficialment es troba ceràmica grisa, així com ceràmica feta a mà, que es correspon a l’edat del bronze, és a dir, a una ocupació prehistòrica del mateix emplaçament.
Pel tipus d’aparell el castell de Llavassui sembla tractar-se d’una obra d’origen islàmic, datable al segle X, quan es consolidà la frontera andalusina en aquesta zona. Posteriorment, quan fou conquerit el lloc en la segona meitat del segle XI es devia fer una fortificació cristiana, a la qual correspondria el mur més oriental. L’indret es devia abandonar a les acaballes de l’edat mitjana. (JRG-JRoM)
Bibliografia
- Miquel, 1945-47, vol. I, doc. 109, pàg. 113