Situació
Vista aèria del nucli de Calassanç, als peus del penyal on es dreça el castell.
ECSA - J. Todó
Les ruïnes de l’antic castell de Calassanç coronen una gran penya, a la falda de la qual hi ha la vila de Calassanç, situada a la riba dreta de la Sosa de Peralta. Es tracta d’una fortificació important, ja que juntament amb Montmagastre controlava la vall de la Sosa.
Mapa: 31-12 (288). Situació: 31TBG828557.
L’única via de comunicació per a arribar a Calassanç és la carretera local que l’uneix amb Peralta de la Sal. Un camí puja al castell fent ziga-zaga pel sud, des del carrer del Castell. Actualment és ple de runa i de vegetació. (JBP-JRG)
Història
El castell de Calassanç formà part del districte musulmà de Lleida i estigué a càrrec d’un destacament de berbers. Segons les cròniques cristianes, el comte Unifred I Bernat de Ribagorça, que dirigí la conquesta de les terres envaïdes per Maḥammad al-Tawil, arribà fins al castell de Calassanç i conquerí la fortalesa vers el 919. Prova d’això és que l’any 922, segons al-’Udhrī, Qalazany fou un dels castells que posà en estat de defensa Muḥammad ibn Llop, un dels últims Banü Qasī, que dominava llavors Lleida, Balaguer, Montsó i Barbastre.
Ja al segle XI, el cavaller Arnau Mir de Tost fixà les seves conquestes “usque ad Kalasantium, castrum longis” (1059). En aquest temps Calassanç feia també de límit dels dominis barcelonins a la Ribagorça, així com dels urgellesos, però la presa definitiva del castell de Calassanç pels cristians no tingué lloc fins molts anys després, a mans de Pere I de Ribagorça (1098, 1102). El comte Ermengol IV d’Urgell inicià les hostilitats tot posant un primer setge a Calassanç durant la tardor del 1083. En la primeria de l’any 1090 es registra un segon atac de les tropes urgelleses contra el castell de Calassanç; en aquell moment, el comte Ermengol IV havia aconseguit la participació del comte Ramon IV de Pallars Jussà, a qui infeudà l’any 1090 el castell amb la meitat dels dominis senyorials a condició que hi establís homes propis que se li encomanessin i li juressin fidelitat. D’altra banda, Ermengol IV confià l’església de la vila, dedicada a sant Cebrià, a la canònica de Santa Maria de Solsona, i renovà el setge de l’alcàsser inexpugnable. Sens dubte, la mort sobtada del comte Ermengol IV l’any 1092 no permeté la consolidació de l’expansió urgellesa a la vall de la Sosa.
Vers l’any 1095, d’acord amb el testament del cavaller Rotlan Ramon, senyor d’aquelles contrades, sembla que les posicions urgelleses van fer fallida i la vila de Calassanç es va perdre. Si s’ha de fer cas dels escatocols reials, s’ha d’inferir que en aquestes difícils circumstàncies Fortuny Dat acudí en ajut de Calassanç (1095) i, una vegada consolidada la incorporació d’Osca, fou també ell qui engegà un llarg assetjament pel mes de desembre del 1097. Així, des del mes de març del 1098, una sèrie d’instruments reials consignen haver estat expedits “in loco et in obsidione quod vocatur Calasanz”. Val a dir que la presència de Pere I de Ribagorça fou intermitent (agost del 1098, març del 1099, agost del 1102), i que després de la conquesta de Barbastre (1100) el castell de Calassanç restà com a únic enclavament musulmà, resistint l’encerclament cristià fins l’any 1102. És possible que durant aquests anys hi hagués diverses alternatives, amb successives conquestes i pèrdues, però tot indica que la definitiva incorporació del castell de Calassanç es produí mitjançant una rendició pactada, l’any 1103.
La llarga resistència que oferí Calassanç s’explica per haver estat un important nus de comunicacions entre les ciutats de Barbastre i Lleida. D’altra banda, la resistència de Calassanç fou decisiva per a aturar l’expansió dels comtes catalans cap al Cinca, un riu que sempre havia estat considerat com la frontera natural de llur radi d’acció.
Els primers senyors coneguts del castell de Calassanç foren Fortuny Dat (1098), Ramon Mir (1107), Ennecó Sanç (1107-14), Eixemèn Fortuny (1126), que compareix en el setge de Baiona com a testimoni del polèmic testament d’Alfons I el Bataller (1131), i Ramon II Pere d’Erill (1132-42). En el castell de Calassanç sojornà l’esmentat rei Alfons I d’Aragó i hi concedí les cartes de població d’Aïnsa (1127), segons el fur de Jaca, d’Almudèvar i de Sarinyena (1124-26); mentrestant, negociava amb el comte de Barcelona la conquesta de Lleida (1126). La vinculació de la senyoria de Calassanç als barons d’Erill sembla que té molt a veure amb els lligams familiars de Fortuny Dat.
Així i tot, els comtes d’Urgell no renunciaren pas als drets sobre el lloc de Calassanç i, a més de conservar antigues propietats, sembla que de la mà dels barons d’Erill el repoblaren i l’agregaren al seu comtat. De fet, el comte Ermengol VII d’Urgell consignà en testament la possessió familiar de Calassanç (1167). Ermengol VIII d’Urgell, amb l’aprovació de la seva mare Dolça i de la seva muller Elvira, lliurà a Arnau II d’Erill i la seva esposa Sibil·la el castell de Calassanç, exceptuant la quèstia (1186).
L’any 1203 Calassanç era un dels nou castells que pertanyien a l’anomenada honor de Ribagorça, del comtat d’Urgell, que heretà per tant Guerau IV de Cabrera. Els serveis prestats pels veïns de Calassanç en aquesta difícil successió foren recompensats pel nou comte urgellès amb l’exempció dels drets de castlania (1224). La comtessa Aurembiaix d’Urgell, durant el seu efímer govern, s’obligà a acollir els reis d’Aragó, en pau i en guerra, en el castell de Calassanç (1228), però, finalment, el rei Jaume I, l’any 1236, reconegué la propietat alodial a Ponç I de Cabrera, comte d’Urgell, tot respectant la senyoria de Ramon de Peralta. Val a dir que en aquesta lluita els germans Bertran i Ramon de Calassanç foren fidels partidaris de la monarquia.
El castell de Calassanç fou un domini cobejat per la noblesa baixmedieval, i la senyoria anà passant de mà en mà. Així, Berenguer II d’Erill el traspassà als seus cosins Sibil·la i Ramon de Montcada (1253), de la branca dels barons d’Aitona. En les discussions per a la fixació de les fronteres entre Catalunya i Aragó, sota el regnat de Jaume II, els veïns afirmaren clarament que Calassanç havia estat lloc poblat “ad consuetudionem Cataloniae, non ad forum Aragoniae” (1300). De fet, la incorporació de Calassanç, en el tercer comtat de Ribagorça, fou tardana. Arnau IV d’Erill comprà al seu sogre Berenguer IV d’Anglesola el castell de Calassanç el 1373. El 1381 restà integrat en el comtat per Alfons IV de Ribagorça i I de Gandia (1381-1412), però poc després el traspassà al seu net Hug de Cardona i de Gandia (1415). Posteriorment, Calassanç fou unit definitivament al quart comtat de Ribagorça, bé que Joan I de Ribagorça l’any 1434 l’empenyorà a Joan de Mur, amb els castells de Sanui i d’Alins. Al segle XVIII consta que la senyoria de Calassanç revertí als Anglesola. (JBP)
Castell
Escasses restes dels murs d’aquest castell sobre la vila de Calassanç.
ECSA - J.I. Rodríguez
A la part superior de la penya hi ha un gran fossat que separa l’àmbit estricte del castell, a llevant, de tota la part de ponent del rocam. El vall té 6 m d’amplada i una llargada de 60 m i aprofita pel costat oriental una gran esquerda natural. La part occidental del vall no supera actualment els 3 m de fondària.
En la plataforma rocosa meridional que queda completament aïllada pels tallats verticals de la roca i pel fossat septentrional hi ha les restes d’una estructura rectangular, d’uns 5 m per uns 7 m; els murs són de 150 cm de gruix i es conserven en una alçada exterior de 2 m al sud i a l’oest, mentre que per dins no sobrepassen el metre, ja que la cambra és plena de runa. Per la banda de llevant la paret s’integraria al mur perimetral de la construcció que restava penjant al buit. L’aparell és format per maçoneria lligada amb morter de diferents textures, que de vegades arrebossa la superfície dels murs.
A l’extrem occidental del fossat hi ha una torre cilíndrica de 4 m d’alçada i 2 m de diàmetre, feta de maçoneria amb morter i de la qual parteix un tram de muralla cap a l’est que aniria a buscar el mur perimetral que tancava la fortificació. Una mica més amunt el fossat està tancat, també per la banda oest, per un mur de pedres irregulars posades en sec.
A ponent de la gran penya de pedra calcària on hi ha els vestigis de la fortalesa es construí una cisterna rectangular de 4 m × 6 m, mig excavada a la roca i amb el mur de ponent construït amb pedra i morter; conserva encara l’arrencament de la volta de mig punt. La seva portella era al costat sud. Més a ponent s’emplaça la capella de Sant Bartomeu.
Pel tipus d’acabat constructiu que hi ha al castell, sembla que ens trobem davant d’estructures islàmiques construïdes al segle X. El castell de Calassanç devia ser un tipus de fortalesa semblant a d’altres que hi havia a la zona septentrional de Balaguer, com el castell d’Artesa, la torre de Sant Salvador o el castell de Llorenç (vegeu el volum XVII de la present obra). Evidentment, la conquesta cristiana no va posar fi a la vida del castell i es feren posteriorment noves construccions, com la torre cilíndrica o la cisterna, les quals estarien relacionades amb l’església i el primitiu hàbitat que hi havia a la penya i que documenten les restes de murs del pendent meridional i els fragments de ceràmica grisa trobats superficialment. (JRG)
Bibliografia
- Pasqual, s.d., vol. VIII, pàgs. 582-584
- Bofarull, d. 1 814, vol. XIII, doc. 425
- Monfar, 1853, vol. IX, pàgs. 463-465 i 521-524
- Moner, 1878-80, vol. III, pàg. 248
- Miret, 1910, pàg. 311
- Serrano, 1912, pàgs. 35-36
- Bonilla, 1922, pàgs. 233-235
- Miquel, 1945-47, vol. I, doc. 39, pàgs. 55-56 i doc. 152, pàgs. 152-153
- Ubieto, 1951a, pàgs. 141-143, i docs. 20, 42, 45-47, 51, 54, 55, 59 i 62
- Costa, 1959, vol. II, doc. 19, pàgs. 641-642
- Duran i Gudiol, 1963-65, docs. 1, 2, 66-75, 83, 86 i 101
- Martín Duque, 1965, doc. 147
- Granja, 1967, VIII, pàg. 485
- Chesé, 1972, docs. 45 i 189
- Pita, 1972, XXXIII, pàgs 221-222
- Guitart, 1976, vol. 1, pàg. 99
- Huici, 1976-78, vol. I, doc. 231
- Poch, 1977, 2, doc. 2, pàgs. 248-249
- Villanueva, 1982, docs. 14 i 15
- Baraut, 1984-85, VII, doc. 1 079, pàgs. 195-197