Situació
Un detall exterior del mur de migjorn, on, a desgrat de les afeccions i reformes sofertes per l’edifici al llarg dels anys, se centralitza una part important dels elements originals.
F. Tur
El reduït nucli del poblet de Vilacolum tenia un recinte fortificat medieval. Per arribar a l’església parroquial de Sant Esteve de Vilacolum cal passar pel portal d’aquest recinte, encara ben conservat.
Mapa: 258M781. Situació: 31TEG032715.
Vilacolum es troba a la carretera comarcal C-252 de la Bisbal d’Empordà a Portbou per Figueres, a 2 km de Torroella de Fluvià vers tramuntana. Hi ha també la carretera local de Sant Pere Pescador a Vilacolum.
Història
El monestir de Sant Pere de Rodes posseïa un alou a Vilacolum, segons figura en la butlla del papa Benet VI de l’any 974 a favor d’aquest cenobi.
Entre les propietats que l’any 989 eren confirmades a Riculf pel comte Gausfred, consta que n’hi havia a “Villacolombi”.
L’església de Sant Esteve de Vilacolum fou donada l’any 1116 pel bisbe Berenguer Dalmau a la canònica de la seu de Girona.
L’any 1196 l’abat del monestir occità de Sant Benet de Castres vengué diferents drets i propietats del bisbat de Girona a l’abat de Santa Maria d’Amer, entre les quals hi havia uns masos de Vilacolum.
A Vilacolum, el 23 d’abril de 1308, Arnau de Soler, ardiaca de Besalú, dictà sentència arbitral en el plet entre l’abat Arnau de Sant Pere de Rodes i el comte Ponç V d’Empúries sobre la jurisdicció de Fortià i altres llocs del comtat.
Sant Esteve de Vilacolum figura en les Rationes decimarum dels anys 1279 i 1280 i en les relacions d’esglésies de la diòcesi del 1362 (Llibre verd de la catedral) i del final del segle XIV com a parròquia, funció que ha mantingut fins avui.
Encastada al parament extern del mur meridional de l’església hi ha una làpida sepulcral, datada el 1284, de Joan, sagristà del mateix temple, que hi llegà la fundació de beneficis.
Església
L’actual església de Sant Esteve de Vilacolum, d’una nau amb capçalera poligonal i capelles laterals, és el fruit d’una reedificació del segle XVIII. La data de 1791, a la llinda de la porta, a ponent, deu indicar l’acabament de l’obra.
Les dues capelles laterals del costat de migdia foren construïdes aprofitant parts de l’església anterior que no s’acabaren d’enderrocar. Concretament, el mur meridional, que clou aquestes capelles, és el que presenta restes de l’edifici que precedí l’actual.
En aquest mur hi ha elements que poden ésser considerats de diferents èpoques. Hi ha una porta, amb una part majoritària de l’obertura tapiada, de la qual es veuen restes de l’arc de mig punt que sembla suportat per muntants lleugerament avançats, fets amb carreus tallats. Els rastres d’arrebossats, l’aparedament i altres intervencions han malmès i amaguen diferents sectors de l’obertura, la qual cosa impedeix precisar amb certesa la tipologia i l’època probable d’aquesta porta. Caldria una neteja i una prospecció.
Làpida sepulcral datada l’any 1284, del sagristà de l’església, Joan, el qual havia llegat al temple la fundació d’uns beneficis.
F. Tur
En aquest mateix mur hi ha una finestra —tapiada— de doble biaix i arc de mig punt, de tipus romànic, emmarcada amb pedres ben tallades i allisades; també hi ha la làpida del segle XIII (1284), abans esmentada.
A l’extrem occidental d’aquest sector de l’edifici es dreça un campanar de planta quadrada, amb parells d’arcades, que en part té com a base aquest llenç meridional. És d’època tardana, però probablement anterior al segle XVIII.
El parament d’aquest mur meridional té encastades restes d’arrebossat. Tanmateix, a la meitat inferior i en un espai gran, hom hi pot veure l’aparell. És de pedres, en general voluminoses, només desbastades, que es disposen en opus spicatum, força matusser a causa de la irregularitat del material; el morter és molt visible a les juntes. Aquest aparell torna a aparèixer en un curt fragment de l’extrem de migdia del frontis, just vora la cantonada amb el llenç de migdia, la qual és de carreuada.
L’aparell i, probablement la porta meridional són el que resta de la nau d’una església que potser caldria considerar del segle X per les característiques dels elements esmentats.
La finestra de doble biaix pot ésser un testimoni d’alguna refecció feta en aquest primitiu edifici als segles XII i XIII.
D’aquesta mateixa època podria ésser una peça que es pot veure encastada en l’obra del segle XVIII: un possible timpà podria procedir, per les seves característiques, d’una portada també datable als segles XII i XIII.
Bibliografia
- Joan Badia i Homs: Aportacions a l’estudi del pre-romànic empordanès, III, “Revista de Girona”, núm. 78, primer trimestre del 1977, pàg. 22.
- Joan B adia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordà, vol. II-B (Alt Empordà), Diputació de Girona, Girona 1981, pàg. 357-358.