Sant Jaume de Passanant

La vila de Passanant és a la banda nord del seu terme municipal. L’indret, originat a l’edat mitjana entorn del seu castell, es documenta a la darreria del segle XI, entre els anys 1079 i 1080; tanmateix, el castell no figura escripturat fins l’any 1123, quan els germans Ponç (II) i Ramon de Cervera establiren entre ells una concòrdia respecte a la residència en aquesta fortalesa, en què arribaren al pacte que hi viurien alternativament un any cadascun.

De l’església parroquial, dedicada a sant Jaume, hi ha una primera notícia l’any 1150, en una escriptura per la qual Ramon de Cervera i la seva esposa Ponceta donaren a Pere, capellà de Pinós, diverses esglésies d’aquesta àrea, entre les quals s’esmenten les “ecclesias de ipso Talad et de Passanant”, és a dir, les esglésies del Tallat i les de Passanant, amb tots els seus termes i els seus drets.

Posteriorment, a la darreria del segle XIII, hi ha constància que el rector de Passanant satisfeu, en concepte de la dècima papal col·lectada a l’arxidiòcesi de Tarragona els anys 1279 i 1280, la quantitat de 35 sous per cadascun d’aquests anys.

Al final del segle XV la parròquia de Passanant era de col·lació de l’arquebisbe de Tarragona.

Del primitiu temple romànic, situat vora el castell, no resta cap vestigi. Molt probablement, al solar que ocupà es bastí al segle XVIII, entre els anys 1770 i 1773, el nou temple parroquial, també dedicat a sant Jaume, que és considerat un dels exemplars d’estil barroc més interessants de la comarca; en la seva construcció participà l’arquitecte barceloní Josep Prat. Hi havia diversos retaules, com el de Sant Antoni de Pàdua, obra de l’escultor sarralenc Isidre Espinalt. Cal esmentar també que tenia en el cambril una bella imatge de la Mare de Déu asseguda, amb l’Infant al genoll esquerre, de fusta policromada. El temple va ésser incendiat l’any 1936 durant la guerra civil i es perderen la majoria d’altars barrocs i la mencionada marededeu. Actualment, al Museu Diocesà de Tarragona es conserva una corona d’argent, amb caboixons policromats, que correspon a la segona meitat del segle XV.