Sant Llorenç Dosmunts (Rupit i Pruit)

Situació

Vista de l’exterior de l’església des del costat sudoccidental.

M. Anglada

La petita església de Sant Llorenç Dosmunts, propera al mas de les Viles, en un petit serradet, envoltada pel clos del cementiri i de xiprers, és un model de petit edifici rural. És situada a la part de ponent del Collsacabra, al començament de la vall de Pruit, passat el coll de Can Bac de Collsacabra. Aquesta església figura situada en el mapa del Servei de l’Exèrcit 1:50.000, editat pel Consejo Superior Geográfico, full 294-M781: x 53,3 —y 54,1 (31 tdg 533541).

Per arribar-hi cal agafar la carretera de Vic a Olot. Al km 29, abans de la casa pairal de les Viles, cal passar prats de través, a peu, i fins a l’església. El camí surt de les Viles, però és molt dolent i, doncs, desaconsellable. (JSV)

Història

Aquesta església es trobava situada dins l’antic terme del castell de Fàbregues i, quan aquest es fragmentà, quedà inclosa dins el de Rupit, al lloc anomenat Dosmunts. Inicialment fou parròquia independent fins que perdé aquestes funcions per esdevenir sufragània de Sant Andreu de Pruit, situació que manté actualment.

El castell de Fàbregues és documentat a partir de l’any 968, quan Joan i la seva muller Giberga donaren al monestir de Santa Maria d’Amer un alou situat al comtat d’Osona, al terme del castell de Fàbregues, a la parròquia de Sant Joan, a la vall d’Oriol o a Feixes.

L’església i el lloc no apareixen documentats fins que no figuren en una llista de parròquies del bisbat de Vic, datable entre els anys 1025 i 1050 amb el nom de Sant Llorenç Dosmunts S. Laurencii de Dos Monts. La condició parroquial la seguí mantenint i com a tal l’any 1330 rebé la visita del bisbe de Vic, Galceran Sacosta; però la despoblació que motivà el pas de la pesta negra de 1348 feu que el 1361 ja no figurés com a tal en una llista de parròquies d’aquest any, i hagués estat incorporada com a sufragània de la parròquia de Sant Andreu de Pruit.

L’edifici original es conserva en gran part, ja que únicament fou suprimit l’absis romànic per un presbiteri rectangular el segle XVII. Actualment l’església segueix tenint culte com a sufragània de la parròquia de Sant Andreu de Pruit i l’edifici es troba en bon estat de conservació. (APF-ABC)

Església

Planta, a escala 1:200, de l’església, molt modificada en la seva estructura original.

J. Sarri

Es tracta d’una petita església que consta d’una sola nau, molt modificada, coberta amb volta de canó, reforçada per un arc toral, amb una capella oberta al mur de tramuntana i una sagristia a mà dreta de l’absis quadrat, també de construcció moderna. L’absis es veu refet perquè a la paret de tramuntana després de la capella hi ha unes represes estranyes que modifiquen l’aparell del mur i que així ho fan suposar.

Al mur de migjorn hi ha dues finestres de doble esqueixada, de les quals la del cantó de llevant apareix obturada.

A la paret de ponent sobre el portal n’hi ha una altra que dona sobre el cor, el qual és de fusta. La façana de ponent, o principal, té la porta d’entrada amb un arc adovellat de bona factura. Sobre el portal hi ha el finestral esmentat. El mur és coronat per un campanar d’espadanya amb dos arcs iguals.

L’aparell dels murs originals, que deixa veure encara els forats de les bastides ha estat fet amb uns carreus petits, ben escairats, de forma apaisada, disposat en filades uniformes i regulars, agafats amb argamassa.

Pica baptismal

Es tracta d’una construcció rural del començament del segle XII. (JSV) Entrant a l’església a mà esquerra hi ha una pica baptismal de pedra romànica sensiblement semisfèrica. Fa 87 cm de diàmetre exterior i 71 cm de diàmetre interior. Té una alçada de 80 cm inclosa la base de material modern que fa 25 cm d’alt. A 7 centímetres del brocal hi ha un cordó de perfil rectangular de 6 cm d’amplada i 3 cm de gruix. A la part de davant aquesta banda acaba amb dues peces rectangulars que emmarquen un relleu esborrat, al centre del qual hi ha un tros de ferro encartat que devia ser la tanca de la tapa de la pica. (JSV)

Frontal d’altar

Frontal d’altar procedent de l’església i guardat al Museu Episcopal de Vic, on ingressà abans de l’any 1893; és catalogat amb el número 8.

G. Llop

El frontal que ornamentava l’altar de la petita capella de Sant Llorenç Dosmunts es troba actualment conservat al Museu Episcopal de Vic, on ingressà abans de l’any 1893 i és catalogat amb el número 8.

De mides relativament petites (89 cm x 138 cm) en comparació amb les d’altres frontals, la seva compartimentació és l’habitual: un espai vertical central actua com a eix de simetria de quatre zones narratives, distribuïdes de dues en dues en altura a cadascun dels costats de la central. Dues bandes contínues, en les quals es desenrotllen unes inscripcions, tanquen horitzontalment l’espai representatiu, delimitat pel marc o guardapols, la decoració del qual es troba en molt mal estat de conservació. Aquest frontal ha estat construït en fusta d’àlber blanc la qual ha estat entelada i posteriorment enguixada a fi de poder obtenir una superfície apta per a poder-lo pintar adequadament.

Detall del frontal d’altar amb la representació de l’escena del plafó central, amb el Pantocràtor, envoltat pel Tetramorf.

G. Llop

L’espai central, com és costum, ha estat ocupat per la hieràtica figura de la Maiestas Domini. Una màndorla apuntada, amb els relleus d’estuc que imiten treballs d’orfebreria, tanca un fons groc, del qual emergeix la figura asseguda del Crist totpoderós. La transició entre la màndorla, que a la vegada sembla que actua com a element de distribució dels espais, i la zona que emmarca, es realitza mitjançant unes ondulacions en vermell les quals, sens dubte, al·ludeixen als núvols que hom sol utilitzar per a simbolitzar les visions celestials.

La figura de Crist seu en un arquitravat tronc, les parts visibles del qual presenten unes estilitzades ornamentacions florals, igual com succeeix amb les formes de palmeta del coixí. El rostre de Crist, absolutament frontal, sorgeix d’un nimbe crucífer, resolt a base d’una quadrícula. El cos no crea pas una especial sensació volumètrica; a la túnica i al mantell que porta predomina més el sentit de l’arabesc que no pas el del corpori: del fons fosc de la túnica i del vermell del mantell surt la Dextera Domini que beneeix, mentre Crist amb la mà esquerra recolza damunt el genoll el Llibre de la vida o el Llibre segellat amb set segells, que anuncia el principi del fi de la humanitat.

En els triangles que deixa lliure la màndorla —els peus nus de Crist s’obren vers els costats fins atènyer la màndorla— hi ha inscrits els símbols dels evangelistes; al superior esquerre, un àngel en actitud de volar dirigeix la seva mirada vers la Maiestas Domini, representa Mateu (MATEVS és una inscripció que figura a la faixa superior). Simètricament apareix l’àguila nimbada de Joan amb les ales blanques esteses i sostenint amb les seves urpes un filacteri sense cap mena d’identificació nominal. Als triangles o carcanyols inferiors, també sobre un fons vermell, hi havia representats els dos evangelistes restants. Al de mà esquerra el lleó, agressiu i alat, de Marc, del qual actualment en treballs resta la part superior del cos, i al de mà dreta el brau de Lluc, gairebé totalment desaparegut avui.

Esquema compositiu del frontal, que fa 89 x 138 cm.

A. Golobart

Els quatre compartiments del frontal mostren escenes relatives a la vida de Llorenç, diaca i màrtir del segle III, possiblement d’ascendència hispànica. L’ordre cronològic d’aquestes escenes s’inicia el compartiment superior esquerre, en el qual hi ha incloses dues escenes representades, igual com les de la resta del frontal, sobre un fons a base de bandes vermelles i grogues que alternen. El primer dels instants de la narració és aquell en el qual el papa Sixt II (SIXTUS) fa a Llorenç (LAVRENCIVS) dipositari dels tresors (TESAVROS) de l’Església per tal que el reparteixi entre els temples i els pobres. En realitat, aquests tresors, tal com fa notar Jacobus delia Voragine a la seva Llegenda Àuria, no eren els de l’església, sinó de l’emperador Filip i el seu fill, el qual havia fugit de Roma amenaçat per Deci. Al frontal, tant el diaca com el papa han estat representats dempeus, bé que el primer es mostra reverent envers el segon. Sixt porta una vestimenta papal i mostra els seus atributs pontificals: casulla, estola, tunicel·la, bàcul i mitra amb doble punxa, ajustada al cap. Llorenç apareix tonsurat i vestit amb els ornaments propis d’un diaca.

La figura del màrtir es repeteix en aquest mateix compartiment de l’escena següent, en la qual té als seus peus una dona agenollada (CIRIACA), sobre el cap de la qual Llorenç imposa les mans. Aquest episodi fa referència al moment en el qual, en anar Llorenç a casa d’una vídua, guarí una dona d’un fortíssim mal de cap, tot imposant les mans damunt el lloc més dolorós.

Detall del compartiment inferior de mà esquerra del frontal d’altar, amb la representació de sant Llorenç rentant els peus a uns pobres; al costat, Llorenç guareix el cec Crescenci.

G. Llop

Segons la Llegenda Àuria, a casa de l’esmentada vídua Llorenç trobà molts fidels als quals ajudà i rentà els peus. Aquest episodi és el que apareix al compartiment inferior del costat esquerre, en el qual Llorenç renta els peus a un personatge davant l’atenta mirada d’un altre. Igual com en el compartiment anterior, l’autor aprofità l’espai disponible per a introduir una altra escena. En aquest cas el que ha estat representat és un miracle del sant: el guariment d’un cec, que ha estat identificat com Crescenci (CRESCENCIVS), miracle que no figura a la Llegenda Àuria.

La història de la vida del diaca té la seva continuació en el compartiment inferior del costat dret. Les quatre franges verticals del seu fons possibiliten novament la presentació de dos altres episodis. En el de mà esquerra Deci (DECIVS) assegut i amb un mantell cenyit a la manera romana interroga Llorenç (LAURENCIVS) sobre els tresors de l’Església, bé que el diaca s’obstina a romandre callat. Davant aquesta actitud, Valerià posa Llorenç sota la custòdia del prefecte Hipòlit, que l’empresona. Entre els seus guàrdies hi havia el pagà Lúcil, que s’havia tornat cec de tant plorar. A la zona dreta Llorenç bateja en nom de Crist aquest personatge Lúcil (LVCILVS), vessant aigua damunt al seu cap i retornant-li per la seva fe la vista que havia perdut.

Al compartiment superior de la zona dreta la vida i els miracles de Llorenç acaben amb el martiri. A la zona esquerra, el prefecte Deci (Decivs) s’asseu en un tron, les potes del qual són unes terrorífiques representacions zoomòrfiques. Les altres tres franges verticals del fons han estat dominades per la presència del sant màrtir estirat, gairebé nu, damunt una graella vista de perfil i aixecant les mans enlaire en senyal d’acció de gràcies. Sota la graella apareixen els servidors (Carnificies), els quals amb sengles branques atien les flames del foc per tal que arribin a cremar el sant. Damunt aquest hi ha un requadre que descriu el repte de Llorenç a Deci, a fi que el girés per tal de poder-se coure de l’altra costat, que en tallés un tros de carn i que se’l mengés: Laurencivs Elevas Occvlos Svos In Decivm Dixit. Ecce (Miser) Assasti Vnam Partem Regira Aliam Et (Mandvuca). Segons els hagiògrafs, després d’haver pronunciat aquestes paraules i pregar Déu donant-li gràcies per haver-li concedit la gràcia del martiri i obert les portes del cel, Llorenç lliurà la seva ànima a Déu, morint cremat.

El relat figurat del frontal de Sant Llorenç Dosmunts es complementa des del punt de vista ornamental amb el motiu de rombes que ressegueix el seu marc, bé que actualment es troba molt fragmentat.

Pel que fa a l’aspecte iconogràfic, el frontal de Sant Llorenç Dosmunts no presenta cap originalitat pel que fa a la disposició de l’espai, tot privilegiant la visió de la Maiestas Domini, flanquejada per escenes de la vida d’un sant. Entre altres, responen a aquesta mateixa tipologia els frontals de Santa Margarida de Vila-seca, que és centrat per la Maiestas Mariae; i els de Llanars, Puigbò, Estet, Ribesaltes i Guils de Cerdanya. És més inusual en pintura romànica la presència d’escenes relatives a sant Llorenç, que només trobem a l’anomenat frontal de Sant Llorenç, del Museu d’Art de Catalunya, bé que en aquest el màrtir diaca compartia el seu protagonisme amb sant Vicenç.

El tractament plàstic del frontal de Sant Llorenç Dosmunts apareix dominat pel fons. Per regla general els frontals catalans no tenen un fons dividit en franges cromàtiques, ben diferent del que succeix en la pintura mural. El que és més habitual són els fons individualitzats i monocroms que tendeixen a simetritzar i contraposar els colors. En aquest frontal, amb tot, el fons es divideix en cada compartiment en quatre bandes o franges verticals l’amplada de les quals segueix la llum dels arcs que emmarquen els episodis. Tant el motiu dels arcs com el de les bandes —grogues i vermelles— es converteixen així en uns elements absolutament ornamentals, sense cap significació especial.

Tot plegat ve accentuat per la inclusió en tres dels compartiments de dues escenes que es reparteixen, sense solució de continuïtat, l’espai disponible. Aquest aprofitament de l’espai és possible en part a causa de la rigidesa i la pobresa compositiva que mostren els diversos episodis; les figures vénen a ésser unes formes inclinades vers el sòl, sense cap mena de dinamisme. L’ordenació ortogonal es manifesta plenament en l’escena del martiri, en la qual la verticalitat de Deci, dels saigs i dels suports de la graella es contraposen a l’horitzontalitat de la graella i a la del cos del sant, que a la vegada aixeca en angle recte els seus braços enlaire.

La simplicitat de la concepció espacial i compositiva del frontal s’afirma en la construcció de les figures, bé que en aquest cas cal distingir-ne el contorn i els plecs subratllats dels vestits. En el nu de sant Llorenç l’esquematisme és absolut: una línia negra, a vegades doblada d’una de vermella i en altres per una de verda; dibuixa unes formes rectilínies d’una gran economia expressiva, així el grafisme ha estat refusat totalment tant en el cos com en el tractament de les cares, els trets de les quals sembla que es repeteixin en els diversos personatges del frontal.

A desgrat que aquesta austeritat es conservi a les figures vestides, la concepció dels vestits és un xic més àgil, per tal com abunda la utilització dels traços curvilinis com elements definidors dels plecs. En aquest sentit és exemplar la manera d’entendre el mantell que cau sobre els genolls i la cama dreta de Crist a través de dos espais de volutes, fora de qualsevol possibilitat de realitat.

Amb tot, més que per les esquemàtiques formes que arriben a la caricatura en la manera com han estat figurades algunes cares, com les dels raigs del martiri de Llorenç, el frontal de Sant Llorenç Dosmunts és dominat per la preponderància del color. Aquest tendeix a extendre’s a través de colors plans i amb una total despreocupació pel naturalisme; els fons grocs i vermells, amb el vermell que es decanta cap al taronja a causa de la interacció del groc, creen una brillant sensació cromàtica, ressaltada, si fos possible, pels verds de les arcuacions, els vestits i altres elements. El pintor del frontal de Sant Llorenç Dosmunts va saber, amb tot, jugar amb el blanc, el qual es contraposa a les altres tonalitats de color, especialment als verds.

Les primeres notícies escrites sobre el frontal de Sant Llorenç Dosmunts es troben al catàleg del Museu Episcopal de Vic, de l’any 1893, bé que el primer que en centrà una mica la iconografia i la seva filiació estilística fou A. Muñoz, el qual el relacionà amb l’anomenat frontal de Santa Margarida. Per a aquest autor, el frontal de Sant Llorenç, a desgrat de definir ja un corrent pròpiament català, evidencia la influència francesa, amb elements d’origen musulmà, concretament perses. Tot plegat no és pas un obstacle perquè Muñoz hi vegi una relació amb alguns manuscrits miniats, com el Pentateuc d’Ashburnham i l’Apocalipsi de Saint-Sever, que creu hispànics. En quelsevol cas, el frontal dedicat a la vida de sant Llorenç denota unes formes més simples que el de santa Margarida, i possiblement és posterior.

En una publicació un xic anterior, E. Bertaux havia fet notar que la mitra de dues punxes del papa Sixt era pròpia del segle XII, bé que el colorit brutal dels fons deixava entreveure la influència dels Apocalipsis catalans de Girona i de la Seu d’Urgell. L’estil primitiu del frontal caldria associar-lo en qualsevol cas amb el del frontal procedent de Mogrony. Les opinions de Bertaux varen ésser recollides per J. Gudiol i Cunill, el qual acceptà també la seva relació amb el frontal de l’Apostolat que l’estudiós francès encara dotà d’un major primitivisme.

Post en el seu estudi sobre la pintura romànica hispànica, fa notar també el primitivisme del frontal i l’acusada estilització de les seves formes. Associa també el tractament donat als vestits amb la labor d’alguns Beatus, especialment el de la Morgan Library. Quant a la datació el creu de la segona meitat del segle XII i, més probablement, del final d’aquest mateix segle.

W.W.S. Cook i J. Gudiol i Ricart consideren el frontal de Sant Llorenç Dosmunts del taller de Vic i emparentat amb el frontal i els laterals de Sagàs, tot i que el seu primitivisme no sembla pas encaixar gaire amb l’estil d’altres obres atribuïdes a l’esmentat taller (frontals de la Mare de Déu i de Santa Margarida). Això porta els autors a pensar en una relació amb els laterals de Mataplana i amb l’antipendi de Mogrony, adscrits al taller de Vic, la qual cosa els porta a endarrerir la data del frontal fins vora el 1200.

Aquesta filiació en treballs ha estat matisada pels autors que posteriorment han estudiat el frontal, com és ara Folch i Torres, que el considera del començament del segle XIII, seguint la tradició de l’art autòcton i fent notar que en aquest apareixen per primera vegada en el romànic català les sanefes amb relleus d’estuc ornamentant la imatge central i les escenes laterals. Segons Folch i Torres a una mateixa tendència estilística i a una mateixa data pertanyen la decoració del revers de les creus de les majestats de Cruïlles i de Sant Joan les Fonts.

Per la nostra part, en diverses ocasions hem considerat que el frontal de Sant Llorenç Dosmunts ha d’ésser inclòs en el marc del mode popular de la seqüència alt-romànica, és a dir, en el mode en el qual les obres denoten una formalització allunyada de la influència directa dels grans mestres. Aquest mode es caracteritza per un cert primitivisme, el qual, en alguns casos, es conjuga amb una marcada tradició mossàrab, patentitzable principalment en una singular valoració del linealisme. En el marc d’aquest mode, aquest frontal cal atribuir-lo a l’anomenat taller de Vic, igual com el frontal de Puigbò i el frontal i els laterals de Sagàs, taules aquestes darreres amb les quals hom pot apreciar algunes relacions. Tant al frontal de Sant Llorenç Dosmunts com a les taules de Sagàs hom pot veure-hi la mà de dos mestres d’una gran originalitat expressiva. En el primer frontal, l’originalitat es fa evident en el tractament del color i en els vestits; en el de Sagàs, en el criteri compositiu i en la concepció de la figura. Amb tot, en les dues obres, a desgrat d’unes clares diferències formals, hom hi pot trobar algun tret comú, com és ara la caricaturització de les cares dels saigs, vistes de perfil. També cal considerar que el frontal de Sant Llorenç Dosmunts guarda una certa relació, bé que molt llunyana i, més aviat, com un ressò popular, amb el grup del frontal de Santa Margarida i el de la Vida de la Mare de Déu. Per tot plegat, creiem que la seva cronologia cal centrar-la vers l’any 1200. (JSP)

Bibliografia

Bibliografia de l’església

• Eduard Junyent: Itinerario histórico de las parroquias del Obispado, “Hoja Parroquial”, Vic. 21 d’octubre de 1945.
• Eduard Junyent: Catalogne romane, col. Zodiaque, La Pierre-quivire (Yonne) 1961. vol. II, pàg. 211.
• Antoni Noguera: Collsacabra, Editorial Selecta, Barcelona 1964, pàgs. 238-245. (JVV)

Bibliografia sobre el frontal

• Joan Ainaud: Pinturas románicas, Col. Unesco de Arte Mundial, 7, París 1957, pàg. 19.
• Joan Ainaud: Arte románico catalán. Pintura sobre tabla, Barcelona 1965.
• Émile Bertaux: La peinture du XIeme an XIVeme siècle en Espagne, Histoire de l’Art, dirigida per André Michel, vol. II, part I, París 1906, pàg. 416.
• J. BraÜN: Der Christliche Altar in seiner geschichtlichen Entwiklung, Munic 1924, pàg. 110.
• W.W.S. Cook - Josep Gudiol i Ricart: Pintura e imaginería románicas, Ars Hispaniae, vol. VI, Madrid 1950, pàgs. 209-210.
• W.W.S. Cook: La pintura románica sobre talla en Cataluña, Col. Arte y Artistas, Madrid 1960, pàg. 19.
• Joaquim Folch i Torres: La pintura romànica sobre fusta, Monumenta Cataloniae, vol. IX, Barcelona 1956, pàg. 166.
• Josep Gudiol i Cunill: La pintura migeval catalana. Els Primitius, vol. II (La pintura sobre fusta), Barcelona 1929, pàgs. 86-89.
• Josep Gudiol i Ricart: Cataluña, vol. I. Col. Tierras de España, Madrid 1974, pàg. 187.
• Eduard Junyent: Catalogue romane, vol. II, Col. Zodiaque. La pierre-qui-vire 1961, pàg. 211.
• J. Morgades i Gili: Catálogo del Museo arqueológico-artísticoepiscopal de Vich, Vic 1893, pàg. 71, núm. 8.
• Antonio MuÒoz: Pittura romanico catalana, Anuari de l’Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 1907, pàgs. 14-15 (102-103).
• C.R. Post: A History of Spanish Painting, vol. I, Cambridge 1930, pàgs. 227-229.
• Gertrude Richert: La pintura medieval en España. Pinturas murales, tablas catalanas, Barcelona 1926, pàg. 31.
• Joan Sureda i Santiago Alcolea: El Romànic Català. Pintura, Barcelona 1976, pàgs. 14, 38, 81, 114, 140, 200, 206, 208, 214.
• Joan Sureda: La pintura romànica a Catalunya, Madrid 1982, pàgs. 156, 243, 245, 256, 303, 335, 336, 368. (JSP)