Sant Marçal de Terrasola (Terrasola i Lavit)

Situació

Vista aèria de l’església, on s’aprecia perfectament la seva capçalera trebolada.

ECSA - J. Todó

És situada dins el poble de Terrassola, a la plaça de Pau Vidal, a uns 7 km de Sant Sadurní, a la dreta de la carretera que va a Sant Pere de Riudebitlles. (JCR-LICS-SLIS)

Mapa 35-16(419). Situació: 31TCF937895.

Història

Aquesta església es va alçar en un indret que s’havia ocupat des del segle IV aC. Després de ser abandonada durant el Baix Imperi, l’emplaçament es tornà a poblar al segle X.

Damunt d’una església anterior, entre els anys 1043 i 1053, el bisbe de Barcelona, Guislabert, consagrà l’actual església de Sant Marçal a petició dels esposos Silveri Borrell i Ermessenda. Deuen ser d’aquesta època o de la capella anterior les tombes antropomorfes actualment tapades que hi ha dintre del recinte del temple i que aparegueren durant les obres de restauració dels anys 1985-86.

Al començament del segle XIII l’església de Sant Marçal depenia del monestir italià de San Martino dell’Isola Gallinaria, com el priorat de Sant Pere de Riudebitlles, proper al lloc. El 1209, Nicolau, abat del monestir esmentat, nomenà síndic Bernat de Blancafort, monjo i diaca d’aquell cenobi. L’any següent hi hagué una concòrdia entre Pere, bisbe de Barcelona, i Bernat de Blancafort, perquè aquest darrer no volia observar sobre la institució de l’església de Sant Marçal la cura d’ànimes i l’entredit. La dependència del cenobi italià durà fins que es va fer una permuta de propietats amb el monestir de Montserrat l’any 1428, que canviava Sant Marçal per terres italianes.

Acta de consagració de Sant Marçal de Terrassola (1 de febrer de 1043?)

Els esposos Silveri Borrell i Ermessenda fan dedicar a Guislabert, bisbe (de Barcelona), l’església de Sant Marçal, Sant Pau i Sant Feliu del castell de Terrassola (del Penedès) a la qual reconeixen tot l’honor que tenia temps enrere i doten amb els delmes provinents dels molins del terme.

"Res donate si in praesenti tradite sunt nullo modo repetantur a donatore. Igitur in Dei omnipotentis nomine ego Silverius Borrell et uxor mea Ermesendis recognobimus nos esse pecatores pro multis et magnis iniuriis quas ecclesie Sancti Martialis fecimus. Et ideo facimus ipsam ecclesiam Sancti Martialis dedicare Guilaberto episcopo, que ecclesie est in castrum Terracola, et laudamus et atorgamus ipsi ecclesie Sancti Martialis omnem suum honorem sicut iam diu ante habuerat et posiderat. Et etiam facimus ei dotalia et laudacionem et donacionem de decimis de omnibus nostris dominicaturis que habemus in termino de Terracola. In primis laudamus domino Deo et Sancto Marciali de(c)imas de omnibus molendinis qui sunt vel erunt infra términos castri de Terracola, excepto molendino de Barachons. Item laudamus Sancto Martiali decimas de duabus parraliatis que sunt juxta viam, etc. Hoc totum quod supradicta resonat donamus Sancto Marciali et Sancto Paulo et Sancto Felici qui sunt in ipsa ecclesia. Preterea etc.

Actum est hoc kalendas februarii, anno secundo regnante rege Enrrico.

Silvarius et Ermesendis, nos qui hanc cartam etc."

[O]: Perdut.

A: Còpia de la data desconeguda, avui perduda, que era a Montserrat, AM, lletra L, núm. 43.

B: Còpia del segle XVII: París, BN, col. Baluze, vol. 239, f. 21.

a: R. Ordeig: Les dotalies, doc. 165, pàgs. 824-825.


Traducció

"Allò que ha estat atorgat, si en el moment present ja ha estat lliurat, que no sigui reclamat de cap manera pel donador. Per això, en nom de Déu omnipotent, jo, Silveri Borrell i la meva esposa Ermessenda reconeixem que som pecadors per les moltes i grans injúries que férem a l’església de Sant Marçal. I per això fem que el bisbe Guislabert dediqui l’església de Sant Marçal que és situada al castell de Terrassola i concedim i atorguem a aquesta església tot el seu honor tal com ja l’havia tingut i posseït abans des d’antic. A més li fem les dotacions, les concessions i les donacions dels delmes de totes les nostres dominicatures que tenim al terme de Terrassola. En primer lloc donem a Déu i a Sant Marçal els delmes de tots els molins que hi ha o que hi haurà dins els termes del castell de Terrassola, llevat del molí de Baracons. Igualment donem a Sant Marçal els delmes de dues parellades que hi ha prop del camí, etc. Tot això que consta anteriorment, ho donem a Sant Marçal, Sant Pau i Sant Feliu, que són els titulars d’aquesta església. A més, etc.

Això ha esta fet el dia de les calendes de febrer, l’any segon del regnat del rei Enric.

Silveri i Ermessenda, nosaltres que hem fet aquest document, etc."

(Traducció: Joan Bellès i Sallent)

Hom creu que aquesta església tingué una funció monacal, com ho corrabora l’existència de les portes laterals, i cal suposar que la de la façana meridional connectava amb el possible claustre, la de tramuntana amb el fossar i la de ponent estava reservada als fidels. Amb tot, fins al segle XV no hi ha cap document que parli de la seva funció com a cenobi. L’església s’utilitzà també com a magatzem de gra, com ho demostra la troballa en les últimes restauracions de set sitges tallades al terreny natural, algunes de les quals encara conserven la tapadora de pedra in situ.

Al segle XIV es va substituir la volta de canó per una de lleugerament apuntada. Al segle XVIII es van fer algunes actuacions a l’església, tals com sanejar la volta, posar nova teulada, construir un campanar rectangular damunt de la nau i fer el contrafort de la façana sud.

Al començament del segle XX s’adossà la sagristia a sota del campanar. En la restauració que es va fer a partir del 1957 a càrrec de la Diputació de Barcelona es van treure el campanar i la sagristia i es va refer la façana actual d’entrada entre d’altres millores. Però no és fins a la intervenció de 1985-86 que el temple queda en perfecte estat de conservació. Es pot considerar un dels millors exemplars del romànic català que ha arribat fins als nostres dies. (SLIS)

Església

Planta de l’edifici, amb dues portes obertes a les façanes nord i sud, la qual cosa ha fet pensar en un possible origen monàstic de l’església.

J. Cruanyes i LI. Claver

És una església d’una nau rectangular, amb tres absis semicirculars formant una capçalera trebolada i un cimbori vuitavat al centre del creuer.

Els tres absis tenen les mateixes dimensions, són semicirculars, oberts amb arcs presbiterials i ornats exteriorment amb arcuacions cegues i dues lesenes cadascun. Les lesenes van fins a un petit sòcol que envolta els absis i hi ha tres arcuacions cegues entre lesena i lesena, en total nou a cada absis. El central té tres finestres de doble esqueixada i els laterals una cadascun, també de doble esqueixada.

A la façana de ponent, refeta en la restauració de 1957-73, hi ha el portal d’entrada, de mig punt amb una imposta. Una orla sobresortida volta l’arc, i les dovelles estan molt ben polides i encaixades; damunt seu hi ha una finestra allargada de volta de mig punt amb una orla semicircular i imposta. A l’aresta de la façana de migdia hi ha un contrafort.

Interior de l’església, en el sector del creuer, amb les trompes sobre les quals hi ha bastit el cimbori.

ECSA - J. Cruanyes i LI. Claver

La nau és coberta amb una volta de canó lleugerament apuntada, reforçada per dos arcs torals, el del creuer de mig punt i el del mig de la nau apuntat, i recolza sobre unes columnes molt sòlides, amb impostes en les de l’arc apuntat. Els absis són coberts amb volta de quart d’esfera. La cúpula del cimbori és semisfèrica, de base quadrada i de grans dimensions, aguantada pels arcs dels absis (el triomfal i els laterals) i el de la nau. Té quatre trompes a partir de les quals la pedra vista està col·locada amb molta uniformitat fins al punt final de la semisfera. El cimbori té tots els costats d’iguals dimensions i a la paret de migdia hi ha una finestra rodona.

La coberta de la nau té dues vessants, la del cimbori en té vuit i en els absis és cònica, totes amb teula àrab.

Les dues façanes laterals, la de migdia i la del nord, estan decorades amb arcuacions cegues llombardes de les mateixes dimensions que les de l’absis; aquestes arcuacions presenten una lesena central al mur nord, mentre que en el mur sud apareixen seguides i tenen una tipologia molt especial, ja que són formades per plafons semicirculars refets del pla de façana. A la paret de migdia hi ha dues finestres de doble esqueixada i una porta més petita que la del mur de ponent, i a la paret nord hi ha una finestra de doble esqueixada on també es troba un portal de mig punt de petites dimensions.

Tot l’edifici, que és un dels més ben conservats de la comarca, és fet amb grans blocs de pedra de carreu tallada amb uniformitat en tot el conjunt menys la base, que és de pedra basta. (JCR-LICS)

Després dels treballs de restauració i d’investigació duts a terme pel Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Diputació de Barcelona, és indubtable la filiació estilística de l’església de Sant Marçal de Terrassola dins els corrents de l’arquitectura llombarda, cap a la plenitud de l’estil, entre la fi del segle XI i el principi del segle XII. Tampoc presenta problemes la seva tipologia constructiva, plenament desenvolupada en la Catalunya de la fi del segle XI.

En canvi s’han posat en evidència alguns elements que singularitzen l’edifici i li donen un interès especial: en primer lloc, la presència de les dues portes secundàries situades a les façanes nord i sud, que es corresponen força bé amb les portes accessòries que apareixen en les esglésies monàstiques medievals i que plantegen el caràcter monàstic de l’església de Terrassola, que seria l’únic element conservat d’un conjunt monàstic desaparegut, si és que s’arribà a completar el projecte en el qual es concebí l’església.

Tanmateix, a la façana sud cal destacar la singularitat formal de seu fris d’arcuacions, molt diferent del que és més habitual en aquest tipus decoratiu. També és un element singular en la composició del mateix edifici, en la qual la situació dels absis i de la façana nord segueix les fórmules habituals del seu tipus. És difícil donar una motivació a aquesta singularitat, potser justificada per la presència d’edificis annexos. (JAA)

Excavació arqueològica

Vista des de llevant de la nau durant les excavacions arqueològiques practicades l’any 1985.

R. Domingo

Durant els anys 1985 i 1986 l’església va ser objecte d’una restauració total i una reorganització de l’entorn dutes a terme pel Servei de Patrimoni Arquitectònic de la Diputació de Barcelona, segons el projecte de l’arquitecte Rafael Vila Rodríguez. Aquesta actuació, com és habitual en la metodologia del Servei, va ser precedida d’una recerca documental, duta a terme per les senyores Anna Castellano i Maria José Sureda i per l’excavació arqueològica en extensió dirigida pels sotasignants. L’excavació arqueològica prèvia abastà la totalitat de la superfície interior del temple i els rebliments que hi havia sota les teulades; a més es van fer dos sondeigs extramurs de l’absis major.

Les recerques dutes a terme han permès identificar deu fases diferents d’ocupació. Les restes més antigues conegudes al solar de Sant Marçal corresponen a una habitació de l’època ibèrica, situada al bell mig de l’àrea ocupada pel temple actual. La vida d’aquest nucli de població protohistòrica es va desenvolupar des de mitjan segle IV a la darreria del segle II aC. L’ocupació del capcer de Terrassola a l’època de l’Alt Imperi Romà també és documentada per la presència d’alguns materials ceràmics. Si bé no coneixem cap estructura arquitectònica d’aquell moment, podem suposar que hi havia una vil·la romana als voltants del lloc on avui hi ha l’església.

Després de l’abandó de l’explotació agrícola romana, de la qual tan sols podem intuir que funcionava durant els segles II i III dC, no tenim més dades sobre l’ocupació del promontori fins al segle X, la qual cosa no vol dir necessàriament que deixés d’utilitzar-se en la darrera data esmentada. És d’aquell moment una necròpoli d’inhumació, amb vuit sepultures antropomorfes d’adults i dues d’el·líptiques d’infants, coetànies a les anteriors, retallades en part als rebliments de l’època ibèrica i en part al terreny natural. Les tombes es trobaven concentrades a la meitat sud de la nau i, en més quantitat, a ponent.

La presència d’aquesta sagrera pot indicar l’existència d’un edifici religiós anterior a l’actual, desconegut fins ara, que caldria situar fora de l’àrea afectada per l’excavació arqueològica, segurament cap al SW. Els rebaixos de nivell realitzats anteriorment al voltant del temple fan que sigui impossible confirmar aquesta hipòtesi. Només coneixem íntegrament tres tombes d’adults, ja que dues estaven tallades pels fonaments del temple i la resta estaven parcialment arrasades per remocions posteriors.

L’absència d’aixovar i d’elements de cultura material als rebliments de les tombes fa difícil la datació absoluta de la necròpoli, però la tipologia i la data ante quem proporcionada pel fet que algunes sepultures van ser tallades per la cimentació del temple permeten establir-ne la datació prop del final del segle IX i sobretot al llarg del segle X.

Al final del segle XI o començament del XII es va construir l’edifici que sense grans canvis ha arribat fins avui.

L’any 1206 Sant Marçal es trobava sota la dependència del monestir italià de San Martino d’Isola Gallinaria. Aquesta situació es va prolongar fins el 1428, any en què es va fer una permuta de propietats amb el monestir de Montserrat. Durant aquell període es van construir set sitges a l’interior del temple, distribuïdes per la nau sense cap ordre. Potser això pot indicar una diacronia en la construcció; se’n feien a mesura que calia augmentar la capacitat d’emmagatzematge. Les sitges són ovoïdals, força irregulars, amb el diàmetre més gran prop de la base, que presenta una lleugera concavitat. El brocal estava fet amb pedres treballades en arc de cercle, i la tapadora era monolítica amb una perforació central. Aquests dipòsits van estar en ús fins l’any 1780, ja que sabem per la documentació que el bisbe, amb motiu d’una visita pastoral, va sol·licitar al rector que proporcionés un altre lloc per guardar el blat, ja que no era decent que el tingués dins l’església.

Les excavacions també van documentar les reformes posteriors de l’edifici. (XFM-RDM)

Bibliografia

  • Llorach, 1983, pàgs. 67-68
  • González, Lacuesta, López, 1990, pàgs. 83-92
  • L’Alt Penedès, 1986, pàg. 193
  • Fierro-Domingo, 1991, pàgs. 115-125