Sant Martí Sadevesa (Terrasola i Lavit)

Situació

Petita església, sufragània tradicional de Sant Marçal de Terrassola, que ha estat restaurada fa alguns anys.

ECSA - J.A. Adell

L’església de Sant Martí Sadevesa és al costat del mas Parellada i de les caves Noveron, ben senyalitzades des de la carretera de Vilafranca a Igualada, al quilòmetre 25 de la qual hi ha la cruïlla del camí que hi mena. (JAA)

Mapa: 35-16(419). Situació: 31TCF908878.

Història

Aquesta església s’esmenta per primera vegada el 1149, quan Bernat llegà al monestir de Sant Llorenç del Munt unes propietats prop de l’església de Sant Martí. També el 1193 es llegaren al monestir de Sant Llorenç del Munt propietats al sector de l’església. Per aquest últim document es coneix l’existència d’un fossar a la capella de Sant Martí. S’esmenta també el 1203 i el 1210 en unes definicions i vendes que fan els Penyafel. El 1413 l’església era sufragània de Sant Marçal de Terrassola. Fou restaurada al segle XVIII i perdé gran part de la seva forma primitiva, la qual cosa ha fet perillar la seva estructura romànica. Recentment, s’han dut a terme obres de restauració del temple i s’han desallotjat les restes del fossar que hi havia al seu entorn. (MCV)

Església

És un edifici molt transformat, d’una sola nau, coberta amb una estructura d’embigat i rematada a llevant per un absis poligonal, del qual només la meitat de ponent de la nau correspon a l’obra original, mentre que tot el sector de llevant correspon al procés de reforma. Aquest procés es pot situar en la data del 1762 que figurava en la porta de ponent i que substituí la capçalera original, possiblement formada per un absis semicircular, per l’estructura actual. També resulta versemblant suposar que la nau original fos coberta amb volta de canó, per la presència de contraforts afegits a les façanes nord i sud. En aquesta façana s’obre la porta, en arc de mig punt i emfasitzada per una arquivolta, i una finestra paredada de doble esqueixada. A la façana de ponent, rematada per una espadanya de dos ulls, hi ha la porta actual, dovellada, i una finestra d’una sola esqueixada. Una inscripció recorda que l’edifici fou restaurat l’any 1983.

L’aparell de les parts originals és de reble, amb peces de pedra tosca i carreus ben tallats a les cantonades i en la formació de les finestres i la porta, palesant les fórmules constructives de la plenitud del segle XII. (JAA)

Grafit

En el muntant dret de l’arc exterior de la porta de l’església, oberta a migdia, es conserva un grafit que ocupa tot el camp d’una de les dovelles. Té forma de forca, o de trident, disposat en sentit vertical i amb els tres braços de la mateixa alçada. A cada costat de la línia de trifurcació hi ha inscrites dues creus de braços iguals i una tercera creu sembla encapçalar el braç central.

J. Miró i Rosinach (1981, pàgs. 43-44) ja feu una descripció i un estudi simbòlic, tot partint de la forma del trident del món clàssic i de la transformació i l’adaptació, per part dels primers cristians, en una representació de la Trinitat. Sant Atanasi, gran lluitador contra l’arianisme, impulsà entre els fidels orientals la necessitat de marcar les esglésies trinitàries amb aquestes formes forçades. EI primer concili de Nicea l’any 325 establí el dogma que el Fill és de la mateixa substància que el Pare; més tard el concili de Constantinoble, l’any 381, proclamà la divinitat de l’Esperit Sant. Miró i Rosinach dedueix que aquesta marca de l’església de Sant Martí, realitzada d’una manera “tosca i esquemàtica”, és deguda “a la pietat popular”, com en època paleocristiana.

Sense descartar aquesta opció, la possibilitat que sigui una marca de picapedrer també es pot considerar, com apunta S. Llorach (1984, pàg. 70). L’església de Santa Maria de Lavit té un grafit idèntic a aquest (vegeu-ne l’estudi monogràfic). Altres llocs on es poden trobar formes forçades són Tàrrega (Tous, 1974), la Seu de Tarragona (Ferrer, 1975, pàgs. 364-372) o la catedral de Roda d’Isàvena, entre d’altres.

Tant la fàbrica de l’edifici com el treball en incisió amb què ha estat fet el grafit i la similitud amb d’altres exemplars de factura medieval fan que hom s’inclini per una datació entre els segles XII i XIII. (DLG)

Bibliografia

Bibliografia sobre l’església

  • Llorach, 1983, pàgs. 69-70
  • L’Alt Penedès, 1986, pàg. 196

Bibliografia sobre el grafit

  • Cruañes, 1980, pàgs. 61-62
  • Miró i Rosinach, 1981, pàgs. 43-44
  • Llorach, 1984, pàg. 70