Santa Maria de Lavit (Terrasola i Lavit)

Situació

Aspecte de la façana de migjorn, amb la porta d’entrada resseguida per un guardapols motllurat.

ECSA - R. Martí

L’església parroquial de Santa Maria de Lavit és a la part alta del poble de Lavit, situat a uns 15 km de Vilafranca del Penedès, prop de Sant Pere de Riudebitlles. (JAA)

Mapa: 35-16(419). Situació: 31TCF940893.

Història

L’església de Santa Maria va néixer estretament vinculada al castell de Lavit, del qual era la capella. És molt probable que la primitiva església fos consagrada per Guislabert, vescomte i bisbe de Barcelona, entre el 1035 i el 1062. Sigui com sigui, a mitjan segle XI el temple estava en construcció. L’any 1030 Ermengarda, mare de Mir Geribert, deixà un conjunt de béns que tenia a Lavit perquè es pogués fer la dedicació de Santa Maria de Lavit. També el 1048 el levita Bonfill, marit de Bonadona, llegà dos mancusos a l’obra de Santa Maria.

Coneixem diversos clergues que regiren aquesta església, com Guillem Bernat (1134), Berenguer (1148), o Berenguer de Badalona, que l’any 1170, juntament amb el prevere Ramon, establiren un mas prop de Santa Maria de Lavit.

Record de la dotació de Santa Maria de Lavit (8 de juliol de 1144)

A causa d’una dissensió entre Berenguer, capellà de Santa Maria de Lavit, i els parroquians del lloc, d’una banda, i Pere Bernat de Puigdàlber, a causa de les injúries que aquest feia contra l’església esmentada, la qüestió es dirimeix davant del bisbe Guillem de Barcelona, dels seus canonges i dels testimonis, els quals recorden allò que constava en la dotalia feta quan el bisbe Guislabert dedicà l’església, i que ara és perduda.

"Cunctorum noticie significare curamus qualiter fuit dissensio inter Berengarium capellanum Sancte Marie de Vite et presbiterum loci illius et parroechianos et Petrum Bernardi de Monte Albaro propter iniurias quas isdem Petras Bernardi ecclesie predicte Sancte Marie de Vite faciebat conventum est et ventilatum ante presenciam venerabile Guilelmi Dei gratia Barchinonensis episcopi et canonicorum sedis eiusdem et iniuria quam prefata ecclesia de Vite a Petro Bernardo iamdicto passa est tara de decimis quam de ceteris possessionibus ipsis presentibus et audientibus relata est. Qui vero episcopus advocavit prenominatum capellanum et presbiterem et parrochianos et quosdam alios idoneos viros, Gerallum de Vite monachum videlicet Sancti Cucuphatis qui condam presbiter prenominate ecclesie diu extitit et Bernardum Bonefilii de Vite, quos in spiritu obedientie adiuravit et in peccatorum remissionem illis iniunexit quatenus iure prefate ecclesie de Vite non tacerent sed sicut in dodalia ipsius ecclesie scripta servant qua casu perdita erat et quemadmodum isdem Gerallus monachus in ea viderat multociens et legerat sicut Guislabertus pie memorie Barchinonensis episcopus qui prefatam ecclesiam dedicavit in eadem dodalia eidem ecclesie corroboravit et assignavit et que vera inde scirent omnino patefacerent et manu propria tactis sacrosanctis approbarent. Quapropter in Dei nomine nos prenominati Gerallus monachus et Bernardus Bonefilii in presentia Guilelmi prelibati episcopi, et Petri archilevite, Petri sacriste, Petri primicherii et canonicorum subscriptorum aliorumque virorum et Guilelmi Raimundi sacerdotis ac iudicis ne nostra taciturnitate pereat quod perire non debet testificamus et iuramus quia audivimus et vidimus quod Gerallus Guilelmi de Midiona qui condam presbiter prefate ecclesie de Vite fuit quiete et in sana pace tenuit et habuit et possedit omnibus diebus vite sue pariliatam illam in qua erat ecclesia Sancte Marie ereme quam domna Druda que fuit olim prefate ecclesie de Vite donavit et concessit cum decimis et primitiis sicut terminatur ab oriente et circi in torrente assidue discurrente, a meridie in alodio quod fuit Mironis Guiriberti quod Petras Bernardi tenet pignus, ab occidente in pariliata de Lobatons et in termino de Terracola et alodium et vineas que in alodio sunt plantate cum olivariis quod Guilelmus Bernardi de Odena ecclesie de Vite donavit cum suis decimis et primiciis ad chasam videlicet de Berbesa, et peciam unam alodii ad pratum Auranie cum decimis et primitiis quam solebat tenere Guilelmus Ollomari, et mansum de capellania integriter cum decimis et primiciis, cum terminis et pertinenciis suis, et decimas et primitias in pariliata que fuit de Lobato de omnibus causis que tenet Sancta Maria de Plano, et decimas et primicias integriter in manso et in ortis qui fuit Guifredi Durandi quem tenet Petras Bernardi in pignore et in omnibus alodiies et ortis que sunt Sancti Petri de Cervaria et in omnibus et ortis quos ibi habet Guilelmus Sancti Martini decimas et primitias, et in manso de Podio cum suis tenedonibus decimas et primitias integriter, et in omnibus alodiis et vineis que fuerunt Alamagni de Rabaca decimas et primitias, et in alodio et vineis que sunt Sancti Salvatoris de Arraona decimas et primitias, et petiam I alodii que est ad Parietes Antiquos est alodiu ecclesie, et in villa Sanete Marie de Plano quicquid extra parietes ecclesie continetur habet predicta ecclesia de Vite decimas et primitias et nupcias et medietatem oblationum de albatis et testamenta et penitentias, comunionem et sepulturam et quicquid dominationis ecclesia in suis parroechianis habere debet, et decimas et primitias in pariliata que sunt Guilelmi Bernardi de Odena que est ante ipsum castrum de Vite et in ortis antiquis decimas et primitias, et in alodiis Sancti Benedicti et in alodiis Sancti Cucuphatis decimas et primitias et molendinis Radulfi de Mirales et omnes orti quos ibi habet est decimale prefate ecclesie de Vite et ambo molendini de Torrezela et orti qui ibidem sunt et campus de super regum sunt decimale prefate ecclesie et molendinus Cerda et orti qui ibi sunt et domus Cernada et pariliata in qua ipsa domus est sunt decimale predicte ecclesie, et molendinus novus et orti qui ibidem sunt et mansus Raimundi Bernardi peletes cum suis omnibus pertinenciis est decimale sepedicte ecclesie, et molendinus de spelunca et molendinus qui fuit Raimundi Aianrici sunt decimale ipsius ecclesie, et mansus de Mila de Bosc cum omnibus suis pertinenciis est alodium prefate ecclesie, et ad Vilar petia I” terre que est alodium Sancte Marie de Vite cum decimis et primitiis, et in alode Iohannis. Amalrici decimam et primitiam et libra I de cera, et quicquid Bernardus Bonefilii per prefatam ecclesiam de Vite tenet ad ipsa via que vadit ad Granatam usque ad collem de Garganta est alodium Sancte Marie cum decimis et primitiis, kastrum de Vite et domus Bernardi Bonefilii et domum Iohannis Amalrici et domus Raimundi Guilelmi de Odena que ibi sunt et domus quas Petras Bernardi ante ipsam ecclesiam fecit et domus Radulfi de Mirales he omnes sunt decimale prefate ecclesie, et in capite pariliate Raimundi Guilelmi versus orientem petiam I alodii et ecclesiam Sancti Juliani cum suis alodiis et oliveram que est ad Buscheta quam Bompar Helias ei dimisit. Hoc autem totum sicut supradictum est nos sepedicti Gerallus monacus et Bernardus Bonefilii scimus esse iuris prefate ecclesie de Vite et audivimus et vidimus Gerallum Guilelmi de Midiona eidem ecclesie condam presbiterem tenere et habere et possidere per sepedictam ecclesiam. Et ego Mer Gerallus qui inde presbiter fui diu tenui et habui et possedi quiete et in sana pace et sicut vera esse scimus et ad ius ipsius ecclesia pertinere cognoscimus et sic presentibus prenominatis personis testificamur et manibus propriis iure iurando corroboramus.

Actum est hoc VIII idus julii, anno C XL° IIII post mile.

Sig+num Bernardi Bonefilii. Nos sumus huius conditionis testes et iuratores. Sig+num Guilelmi Barchinonensis episcopi +. + Geraldus monachus. Sig+num Bernardi Berengarii decani. Sig+num Guilelmi Sancti Martini. Sig+num Raimundi Guilelmi de Odena. Sig+num Petri Bernardi de Podio d’Albano. Sig+num Petri Amati de Vite. Petras sacrista sss. atque levita. Sig+num Bernardi de Podio Alto. Sig+num Bernardi levita. Sig+num Berengarii Bog. Sig+num Berengarii de Terracia. Sig+num Guilelmi levita. Sig+num Petri primicherii. Sig+num Berengarii levita. Sig+num Bernardi de Bleta. Sig+num Guilelmi Petri de Castelleto.

Poncius levita scripsit hoc rogatus die et anno sss. quo supra."

[O]: Perdut.

A: Còpia del segle XIII: ACB, Liberi Antiquitatum, IV, doc. 244, folis 86-87.

a: R. Ordeig: Les dotalies, doc. 342, pàgs. 1243-1246.


Traducció

"Volem que arribi a coneixement de tothom que es produí un conflicte entre Berenguer, capellà de Santa Maria de Lavit, prevere del lloc, i els seus parroquians, d’una banda, i Pere Bernat de Puigdàlber, d’una altra, a causa de les injúries que el mateix Pere Bernat feia a l’esmentada església de Lavit; hom es reuní i tractà la qüestió en presència del venerable Guillem, bisbe de Barcelona per la gràcia de Déu, i dels canonges de la seva seu, i, essent-hi ells presents i sentint-ho, fou exposada la injúria que l’esmentada església de Lavit sofrí de Pere Bernat tant sobre els delmes com sobre les altres possessions. El bisbe convocà l’esmentat capellà i prevere i els parroquians i alguns altres barons idonis: Guerau de Lavit, monjo de Sant Cugat, que anteriorment fou durant força temps prevere de l’esmentada església, i Bernat Bonfill de Lavit, als quals comminà sota l’esperit d’obediència i obligà sota la condició del perdó dels pecats que no callessin sobre els drets de l’esmentada església de Lavit sinó que parlessin d’acord amb el que contenen les escriptures de dotació d’aquesta església, que casualment s’havien perdut, i d’acord amb el que el mateix monjo Guerau havia vist i llegit moltes vegades en aquestes escriptures, tal com Guislabert, bisbe de Barcelona de pietosa memòria, que consagrà l’esmentada església, ho corroborà i assignà a aquesta església en els mateixos documents de dotació, i que manifestessin de manera absoluta allò que en sabessin com a cert i ho confirmessin tocant amb la seva pròpia mà els objectes sagrats. Per això, en nom de Déu, nosaltres, els abans esmentats, Guerau, monjo, i Bernat Bonfill, en presència del sobredit bisbe Guillem, de Pere, arxilevita, de Pere, sagristà, de Pere, primicer, dels canonges que ho subscriuen i d’altres barons, i de Guillem Ramon, sacerdot i jutge, per tal que pel nostre silenci no es perdi allò que no s’ha de perdre, testifiquem i jurem que vam sentir i vam veure que Guerau Guillem de Mediona, que en altres temps fou prevere de l’esmentada església de Lavit, sense pertorbació i amb sana pau hagué, tingué i posseí durant tots els dies de la seva vida aquella parellada en què hi havia l’església de Santa Maria, a l’erm, que la difunta senyora Druda donà i concedí a l’esmentada església de Lavit amb els delmes i les primícies tal com termeneja a llevant i a tramuntada amb el torrent que duu sempre aigua, a migjorn amb l’alou que fou de Miró Guiribert i que Pere Bernat reté com a penyora, a ponent amb la parellada de Llobatons i amb el terme de Terrassola; i un alou i unes vinyes que hi ha plantades a l’alou amb uns olivars que Guillem Bernat d’Òdena donà a l’església de Lavit amb els seus delmes i primícies prop de la casa de Berbesa; i una peça d’alou al prat d’Aurània, amb els delmes i les primícies, la qual solia tenir Guillem Olomar; i el mas de la capellania íntegrament amb els delmes i les primícies, amb els seus termes i les seves pertinences; i els delmes i les primícies en una parellada que fou de Llobató d’entre totes les possessions que té Santa Maria del Pla; i els delmes i les primícies íntegrament en un mas, amb els seus horts, que fou de Guifré Duran i que Pere Bernat reté com a penyora, i en tots els alous i els horts que té en aquest lloc Guillem de Sant Martí; i els delmes i les primícies íntegrament al mas de Puig amb les seves pertinences; i els delmes i les primícies en tots els alous i vinyes que foren d’Alemany de Rabassa; i els delmes i les primícies a l’alou i a les vinyes que són de Sant Salvador d’Arraona, i una peça d’alou que hi ha a Parets Antigues i que és alou de l’església; i a la vila de Santa Maria del Pla, de tot el que hi ha contingut fora de les parets de l’església, l’esmentada església de Lavit en té els delmes i les primícies, els drets de casament, la meitat de les oblacions dels albats, els drets de testament, i els delmes i les primícies en una parellada que és de Guillem Bernat d’Òdena i que es troba davant del castell de Lavit; i els delmes i les primícies en uns horts antics; i els delmes i les primícies en uns alous de Sant Benet i en uns alous de Sant Cugat i en uns molins de Radulf de Miralles, i tots els horts que té en aquest lloc són delmers de l’esmentada església de Lavit; i els dos molins de Torroella, els horts que hi ha en aquest lloc i el camp de damunt del rec són delmers de l’esmentada església; i el molí Cerdà, els horts que hi ha en aquest lloc, la casa Cerdana i la parellada on es troba la casa mateixa són delmers de l’esmentada església; i el molí nou, els horts que hi ha i el mas de Ramon Bernat, peletes, amb totes les seves pertinences, són delmers de la sobredita església; i el molí de l’espluga i el molí que fou de Ramon Enric són delmers de la mateixa església; i el mas de Milà del Bosc, amb totes les seves pertinences, és un alou de l’esmentada església; i al Vilar, una peça de terra que és alou de Santa Maria de Lavit amb els delmes i les primícies; i a l’alou de Joan Amalric, els delmes i les primícies i una lliura de cera. I tot el que Bernat Bonfill té per l’esmentada església de Lavit prop del camí que va cap a la Granada fins al coll de Garganta és alou de Santa Maria amb els delmes i les primícies, el castell de Lavit, la casa de Bernat Bonfill, la casa de Joan Amalric i la casa de Ramon Guillem d’Òdena que hi ha en aquest lloc, la casa que Pere Bernat construí davant de l’església i la casa de Radulf de Miralles, totes elles són delmeres de l’esmentada església, i a l’extrem de la parellada de Ramon Guillem, a la banda de llevant, una peça d’alou, i l’església de Sant Julià amb els seus alous, i l’olivar que hi ha a Busqueta i que li llegà Bompar Elias. Tot això, tal com s’ha descrit, nosaltres, els ja esmentats Guerau, monjo, i Bernat Bonfill, sabem que és del dret de l’esmentada església de Lavit i vam sentir i vam veure que Guerau Guillem de Miralles ho tenia i ho posseïa per la sobredita església. I jo, Mer Guerau, que en vaig ser prevere, ho vaig tenir i posseir, amb seguretat i amb sana pau, i per tal com sabem que això és ver i coneixem que pertany al dret d’aquesta església, així mateix ho testifiquem en presència de les persones esmentades i ho corroborem amb les nostres pròpies mans mitjançant jurament.

Això fou fet el dia vuitè dels idus de juliol de l’any mil cent quaranta-quatre.

Signatura de Bernat Bonfill. Nosaltres som testimonis d’aquesta declaració i la jurem. Signatura de Guillem, bisbe de Barcelona. Guerau, monjo. Signatura de Bernat Berenguer, degà. Signatura de Guillem de Sant Martí. Signatura de Ramon Guillem d’Òdena. Signatura de Pere Bernat de Puigdàlber. Signatura de Pere Amat de Lavit. Pere, sagristà i levita, ho subscriu. Signatura de Bernat de Pujalt. Signatura de Bernat, levita. Signatura de Berenguer Boix. Signatura de Berenguer de Terrassa. Signatura de Guillem, levita. Signatura de Pere, primicer. Signatura de Berenguer, levita. Signatura de Bernat de Bleda. Signatura de Guillem Pere de Castellet.

Ponç, levita, ho ha escrit com a rogatori i ho subscriu el dia i l’any abans esmentats."

(Traducció: Joan Bellès i Sallent)

L’església del castell es degué abandonar al segle XIII i se’n construí una de nova, també romànica, damunt les antigues dependències del castell del segle XI. Això es pot deduir de les excavacions que s’han realitzat recentment al terra d’aquesta església, ja que hi han aparegut diversos murs durant les obres de reforma del temple. (MCV)

Església

Es tracta d’un edifici profundament transformat, que, de les seves estructures originals, conserva l’absis, semicircular, precedit d’un arc presbiterial, i part de la façana sud, amb la cantonada sud-oest i la porta del temple resolta amb una obertura en arc de mig punt, emfasitzada per una arquivolta en degradació i emmarcada per un guardapols motllurat. Aquest guardapols enllaça amb les impostes dels arcs i extradossa les dovelles de l’arquivolta.

L’aparell d’aquesta façana és de carreu a penes escairat, en filades uniformes i regulars. És molt més regular en la formació del portal, de carreus de pedra sorrenca, i palesa formes ja avançades de les tecnologies romàniques, fortament arrelades en la tradició constructiva. (JAA)

Grafit

Detall del costat esquerre (segons l’espectador) de la portada, amb un trident i dues creus incisos sobre la primera dovella de l’arquivolta.

ECSA - D. López

A la portada d’entrada a l’església, en el coixí. esquerre de l’arquivolta exterior i sobre la línia d’imposta, ocupant tot el camp de la dovella, hi ha un grafit en forma de trident que per la seva composició recorda el de l’església de Sant Martí Sadevesa (vegeu-ne l’estudi monogràfic, pàgina 204). És un trident disposat en sentit vertical i els tres braços tenen la mateixa alçada; en la línia de confluència dels brancals i a cada costat del trident hi ha dues creus de braços iguals. La branca central té l’acabament en forma de creu.

Potser té relació amb el dogma de la Trinitat, sobretot a partir de les prèdiques de sant Atanasi davant dels temples d’observança ariana. Aquest símbol restaria vigent fins a l’època de què tractem de manera més o menys larvada i apareixeria en ocasions puntuals, com a símbol de fe “espontània i popular” segons recull J. Miró i Rosinach (1981, pàgs. 43-44).

També és factible considerar aquest grafit com una marca de picapedrer; de paral·lelismes, no en falten. Un estudi de J. A. Ferrer (1975, pàgs. 361-364, 367, 371-372) fet a partir d’algunes mostres conservades en terres gallegues identifica formes forcades a la seu d’Orense i a la catedral de Santiago de Compostel·la, entre d’altres. També se’n poden trobar alguns exemples a la catedral de Roda d’Isàvena o a la de Tarragona, tots ells semblants encara que canviï la seva disposició (horitzontal, a dreta o esquerra, o vertical, amunt o avall).

En tots els exemples esmentats, a diferència del nostre, mai no apareix el signe cruciforme; però aquest detall no pot fer oblidar la coincidència de les marques en les dues esglésies del terme de Torrelavit relativament pròximes. A falta de noves troballes, ens inclinem a pensar en el distintiu de picapedrer o obrador. Per la fàbrica de l’edifici, la factura del grafit i la seva similitud respecte d’altres exemples d’època medieval, la seva datació podria situar-se als segles XII i XIII. (DLG)

Excavació arqueològica

Planta de l’excavació de l’església efectuada l’any 1988.

R. Martí - J.M. Torres

L’execució d’unes reformes a l’església de Santa Maria de Lavit el 1988 posà al descobert murs soterrats arrasats. Mai no s’hi havien fet intervencions arqueològiques i el Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya va creure convenient fer una excavació d’urgència. Exteriorment l’església mostrava restes d’una antiga construcció, sobrealçada més tard, i que els repertoris monumentals atribuïen al segle XII.

L’excavació ha posat al descobert restes semidestruïdes anteriors a la construcció de l’església i de les diverses fases evolutives de l’edifici: sitges, tombes, nivells arrasats, paviments, elements constructius i escadussers motius decoratius. L’excavació ha facilitat dades al nivell dels paviments, i l’examen parcial del mur de ponent i de l’angle N-W ha donat una seqüència dels sobrealçaments successius de la nau i de les cobertes emprades. Així hem pogut aïllar l’estructura del primitiu edifici, construït previsiblement a mitjan segle XIII, que presenta elements constructius típics del romànic tot i ser gòtic estructuralment: construcció de planta rectangular, sense absis ni volta, amb dos arcs de diafragma apuntats, sense pilastres, coberta de fusta, espadanya geminada als peus de la nau, una porta a migdia i paviment de terra i calç. L’addició, potser original, de dues sagristies a la capçalera, una reconstrucció de la teulada al segle XV i un lleuger sobrealçament dels murs aleshores no van comportar cap alteració estructural de l’edifici. Ha canviat de fesomia, però, amb noves reformes dels segles XVII, XVIII i XX.

L’església i les sagristies conformen un model molt precís del qual hi ha d’altres manifestacions idèntiques, i precisament una d’elles és la capella de Santa Maria del Palau Reial Menor, construïda pels templers de la comanda de Barcelona entre el 1246 i el 1249. Pensem que els paral·lelismes es deuen al fet que l’església de Lavit també fou aixecada per un orde militar. El de l’Hospital ja era present al lloc al segle XII i al segle XIII (a. 1282). Bernat Savit fou mestre templer de la comanda d’Añesa, a l’Aragó. Desconeixem la relació entre el nou edifici de Santa Maria de Lavit i els templers, però si n’hi va haver, aquesta degué transferir-se a l’orde de l’Hospital amb la dissolució del Temple.

El nucli de Lavit és format per unes poques construccions que es reparteixen quasi la totalitat de la superfície útil del turó on s’assenta; un indret on sabem amb certesa que hi havia un castrum i, possiblement, una església des del moment de la conquesta comtal, a l’inici del segle X, sense que s’hagin conservat restes aparents d’aquestes primitives construccions. A la zona que hem excavat, als segles X-XIII hi devia haver un àmbit obert a l’interior de la fortificado, on es detecta la presència de l’antic cementiri i d’importants graners. Una tomba excavada a la roca i altres restes humanes són clarament anteriors als enterraments en taüts de fusta que hi ha a l’interior de la nau, mentre que la trinxera de cimentació de l’església del segle XIII destrueix tres sitges. Aleshores totes les sitges van ser reomplertes amb terres i amb fems d’abocadors, on es troben restes de ceràmiques, d’ossos, de vegetals i els fragments de la base d’una premsa, probablement de raïm.

Entre els fragments de ceràmica grisa medieval, tots ells provinents de peces trencades i llençades, també hi ha escadussers materials de tradició ibèrica i, en menor proporció, romana. La seqüència és semblant a la que catalogaren els excavadors de l’església veïna de Sant Marçal de Terrassola: ibèrica, romana (alt-imperial) i grisa medieval. Tal vegada l’extracció de terres de l’abocador medieval va destruir nivells més antics, barrejant-los.

Les restes òssies animals confirmen la procedència del farciment d’un abocador de les deixalles de menjars: observació de marques i talls d’escorxament i de trossejat; abundància de canyes i petits fragments; la identificació del consum de cavall o mul, bou, porc, ovicàprids, gallina i la presència de restes de corb. Les restes humanes, que només apareixen a la sitja núm. 4, són fragments provinents de la destrucció de tres enterraments, almenys.

L’anàlisi paleocarpològica de mostres de terra del fons de les sitges ha permès obtenir algunes restes vegetals. Només les de les sitges 4 i 5, intercomunicades, resultaren ser fèrtils, i s’hi identificà blat dur, blat nu, ordi vestit, pèsol, civada i zitzànies. La barreja de restes en una sola sitja, juntament amb la presència d’ossos força esmicolats fa pensar que aquestes són les deixalles de menjars que han estat abocades amb la resta d’escombraries. Les sitges 4 i 5, quan van ser reblertes, estaven tan netes com les altres, on les mostres analitzades no han donat resultats.

És freqüent que apareguin sitges als jaciments medievals. Però a Lavit presenten una concentració inusual: a les 8 que es trobaren a l’excavació de l’església cal afegir dues més de localitzades a l’actual edifici de la rectoria, no excavades; informadors locals han assegurat la presència de brocals cegats al terra de la plaça contigua al mur nord de l’església, encara visibles abans que fos pavimentada recentment. Cal suposar que el grup fragmentari de sitges excavat només és una petita part dels graners medievals que hi ha al turó.

La documentació més antiga permet fer algunes precisions que completen les dades arqueològiques: Ermengarda, esposa de Geribert i mare de Mir Geribert, l’any 1030 proveïa en testament la consagració d’una església dedicada a santa Maria amb el “seu pa i vi” de Lavit, d’on deduïm l’existència de graners i cellers ja al segle XI; a la reparació de la dotalia de Santa Maria feta el 1144 són enumerades les cases de cinc propietaris diferents que, amb l’església, conformarien el castrum al reduït espai del turó, ja que tots ells formen part de la milícia feudal o de l’administració eclesiàstica.

La informació escrita i l’arqueològica coincideixen a mostrar la funció del turó encastellat dins dels seus termes castrals: centre militar amb una guarnició permanent; centre religiós, amb esglésies sufragànies; i en tots dos casos centre de recaptació de rendes, de la qual cosa les sitges en són el millor testimoni. L’agrupació de fortificacions, habitatges, magatzems, església i cementiri mostren una configuració precisa que reprodueixen les sagreres feudals del segle XI, mantingudes durant la resta de l’edat mitjana. El cas de Lavit, com el d’altres castells del segle X excavats (Olèrdola o Sant Vicenç d’Enclar), reuneixen tots aquests elements abans de les assembles de Pau i Treva i de la mateixa constitució de les sagreres immunes. Les sagreres fortificades del segle XI tenen, doncs, el seu precedent immediat en els castells comtals del segle anterior. La nova església de Lavit del segle XIII no deu haver alterat l’estructura del conjunt del castrum i formava part del perímetre de la fortificació, clos amb cases i murs. De fet, avui dia l’aspecte de les construccions del turó és encara el d’una antiga sagrera, tancada sobre ella mateixa. (RMC)

Bibliografia

Bibliografia sobre el grafit

  • Miró, 1981, pàgs. 43-44

Bibliografia sobre les excavacions arqueológiques

  • Carreras i Candi, 1901, pàgs. 197-450
  • Miret, 1910
  • Forey, 1973
  • Cruañes, 1980, pàg. 61
  • Llorach, 1983, pàgs. 65-66
  • Ordeig, 1983, núm. 8, pàgs. 403-456
  • L’Alt Penedès, 1986, pàgs. 193-196
  • Fierro-Domingo, 1987, III, pàgs. 421-428
  • Martí, 1989
  • Fuguet, 1990, núm. 133, pàgs. 6-15